ARTEFACTES SILENCIOSOS

Si, ja sé que en vaig parlar l'any passat d'aquest tema, i avui en l'article anterior d'en Manuel Delgado, però és que això dels artefactes silenciosos em té obnubilat, en la festa que en diuen la fi d'any d'estiu, i que no és la nit més curta de l'any com sempre ens havien explicat. Diu la Mònica Usart que aquesta va ser la de divendres passat, i la Mònica ho sap, tot, tot i tot.

"La nit de Sant Joan, és una nit en què abans els carrers eren realment nostres, amb focs a cada cantonada, cremant tota mena de mobles i estris en un clar assaig de revolta popular, llençant petards a dojo i fent xivarri fins a les tantes de la matinada, nenes i nens eren part crucial d'aquelles revetlles, perquè s'encarregaven de preparar les fogueres amb les fustes i mobles vells que anaven recollint, amb la desaparició dels nens dels carrers, que abans era el seu principal espai d'oci fora de l'horari escolar, la festa va perdre un dels seus principals engranatges per mantenir el pols vital que la convertia en el que els estudiosos anomenen un espai de sociabilitat informal. O sigui un lloc on divertir-se, passar-ho bé i qui sap si trobar el primer amor. Els que tenim una edat, prou que ho sabem, i ho hem viscut. Afirma Delgado, que aquesta és la nit de la transgressió, o de fet, ho era antes, ara ja no ens dediquem a transgredir ni ho tornem a fer. L'increment de la presència més gran del cotxe als carrers sumat a altres elements que afavorien que la gent es quedés a casa, com la televisió, van ser influents en la transformació d'una festa que ara ha traslladat el seu epicentre a les platges, en el cas de Barcelona. Val a dir, però, que això tampoc és nou perquè el 24 de juny es considerava l'inici de la temporada de bany. Després de la nit de festa, la ciutadania barcelonina celebrava Sant Joan anant a la mar. A finals del segle XIX la platja de Can Tunis era el lloc preferit per donar la benvinguda a l'estiu.

Enguany, a la comarca de l'Anoia, el municipi de Castellolí ha repetit la iniciativa de l'any passat. L'alcalde la valora amb paraules inapel·lables:“ És important gaudir de Sant Joan, però també ho és respectar la tranquil·litat dels que en vulguin tenir; especialment els gossos, que són els que pateixen més”. Per aquest motiu ofereix durant la revetlla de Sant Joan un servei gratuït de residència canina. La residència es diu El Gos Blanc. És al terme municipal, però lluny del centre, on hi haurà la foguera i la disbauxa, de manera que els millors amics de l'home podran passar la nit sense ensurts sonors. L'Ajuntament assumeix el cost del servei i es dirigeix ​​als 636 habitants del poble. També he llegit a La Vanguardia que hi ha unes casetes per gossos insonoritzades.

A tots vosaltres us desitjo una bona revetlla dins del políticament correcte, com ha de ser tot ara. Feu cas als del Pacma que fa uns dies varen suplicar que se substitueixi la pirotècnia tradicional per artefactes silenciosos, com –diuen– fan en països com Itàlia, Bèlgica i Brasil. De fet, després del Ford Mustang elèctric, la Harley Davidson elèctrica (sacrilegi), i la Coca de Sant Joan de festuc,  ja no ve d'aquí. Però el foc seguirà crepitant alegrement, això no ho podran silenciar".

LES FOGUERES DE SANT JOAN I LA FI DE LA CANALLA

A la seva biografia oficial, l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, parla de quan era petita: “De la meva infància recordo la vida al carrer, les fogueres de Sant Joan que fèiem amb els nens del barri recollint fusta de casa en casa”. D’aquesta experiència en guardem record encara moltíssimes persones que vam ser marrecs i que, dies abans del 24 de juny, arreplegàvem mobles vells pel barri, trobàvem un amagatall per protegir-los de les colles veïnes i de la brigada municipal i, arribada la nit de la revetlla, els amuntegàvem al lloc de cada any per fer la foguera. Joan Manuel Serrat descriu molt bé què era allò a Per Sant Joan, però també ho fan tota mena de testimonis literaris i musicals.

Quantes eren? I des de quan? Impossible de saber. Tenim notícia del protagonisme de la gent menuda a l’hora d’encendre focs la nit de Sant Joan des de mitjans del segle XVIII. I pel que fa al nombre... Ves a saber. El 1969, en plena decadència de la tradició, la premsa informava que s’havien encès “només” 823 fogueres a la ciutat, totes sense autorització i a càrrec de la quitxalla. L’any passat, el 2016, se’n van cremar a Barcelona una vintena, totes d’associacions d’adults i amb permís de l’autoritat.

Què va passar perquè una tradició tan massiva i tan arrelada desaparegués? Un estudi acaba d’oferir un seguit d’explicacions que parlen d’un rerefons de profunds canvis socials que han modificat la vida de famílies, barris i ciutats. Ha estat cosa del que inicialment va ser, fa dos anys, un treball de curs d’estudiants d’antropologia de la Universitat de Barcelona per atendre un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona i que apareix ara en forma de llibre. El seu títol és La ciutat de les fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona, l’edició ha estat a cura de Marta Contijoch i Helena Fabré i l’acaba de publicar Pol·len Edicions.

Les causes apuntades són diverses. Per descomptat que determinades dinàmiques urbanístiques i d’automobilització poden haver estat claus, però hi havia fogueres en barris que no han conegut canvis morfològics importants -Gràcia, Ciutat Vella, Sants...-, i, sens dubte, l’apoteosi de les fogueres eren les cruïlles de la trama cerdiana -Eixample, Poblenou, Sant Antoni, Fort Pienc...-, on sempre hi havia hagut circulació de cotxes. S’atribueix l’erradicació de les fogueres a normatives municipals restrictives. Queda clar que el “model Barcelona” ha implicat la persecució de quasi totes les expressions d’espontaneïtat humana en general, incloses les festives, però l’estudi mostra proves de com la persecució de les fogueres ha estat tan inútil com constant com a mínim des del primer ban conegut que les prohibia, el 1758.

Tot apunta que el factor més determinant va ser un altre. Senzillament, va passar que un any ningú va arreplegar la fusta, la va amagar i la va treure per aixecar una foguera la nit de Sant Joan. Un any els nens i nenes d’entre 8 i 13 anys que havien assumit la tasca ritual d’encendre un foc al bell mig del carrer o la plaça no ho van fer. La colla s’havia dissolt i el barri ja no era l’escenari d’una bona part de la seva vida, allà on fins aleshores havien -havíem- après les coses més importants, les que ningú ens explicaria ni a casa ni a l’escola. La colla no va sortir aquella nit a fer la seva foguera, però tampoc els altres dies. La televisió i els llocs virtuals van acabar substituint el carrer, la família els apartava de la ciutat cada cap de setmana i a l’estiu, i es va acabar imposant l’anomenada “pedagogia del temps lliure”, que implicava l’establiment de caus, esplais, campaments, colònies..., on els infants jugaven a jocs dirigits i eren degudament monitoritzats per especialistes no en va anomenats “monitors”.

Dit d’una altra manera, l’extinció del costum d’encendre fogueres per Sant Joan no pot explicar-se sense tenir en compte la dissolució de formes d’apropiació col·lectiva de l’espai públic que van ser indestriables de la sociabilitat de barri i, en concret, del paper que hi jugaven les colles de nens -la canalla com una autèntica institució social-, que trobaven en l’espai que s’obria entre la casa i el col·legi un marc per a una experiència de llibertat, autonomia i creativitat que els nens i nenes d’avui ja no han conegut. Potser la desaparició de les fogueres de Sant Joan va significar una cosa molt més important: l’extinció de l’última societat d’éssers lliures. 

Les fogueres de Sant Joan i la fi de la canalla - Manuel Delgado - Article publicat al Diari Ara el 20 de juny de 2017.

LA MORT DE LA PARADOXA

Trump ha posat la Casa Blanca de cap per avall i –com Willy Wonka amb la xocolata– l'ha convertit en una delirant fàbrica de contradiccions. Amb tanta intensitat que ja res sorprèn i la paradoxa, paradoxalment, mor per excés. - Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

“Pots posar un exemple de paradoxa?”, em va preguntar una universitària en insistir-los que penetrin bé amb aquest instrument a l'ofici de reporter. “Doncs que cap gran jerarca nazi complia amb el físic ari ideal pel qual assassinaven”, vaig respondre.

Quan la Xina de Mao i l'Espanya de Franco van establir relacions diplomàtiques plenes el 1973, amb els dos dictadors encara vius, l'Estat profund franquista va solucionar la paradoxa d'abraçar la Xina vermella amb una fórmula màgica que ens fa avançar –individualment i col·lectiva– sense haver de fer-nos gaires preguntes: “Contradiccions”.

Avui, les contradiccions han esdevingut insuportables. Ja no són només les paradoxes a què russos i xinesos ens tenen acostumats per sistema: Stalin hauria col·lapsat en veure com el fusionen amb tsars i sants als altars, i Mao en veure com solden la falç i el martell a les caixes registradores del gran capital. El resultat final queda ben encaixat en la definició que la Reial Acadèmia Espanyola fa de paradoxa: “Fet o expressió aparentment contrari a la lògica”.

Al pastisseig se suma de cop Trump, que ha posat la Casa Blanca de cap per avall i –com Willy Wonka amb la xocolata– l'ha convertit en una delirant fàbrica de contradiccions. Wonka, almenys, era conscient dels límits de la seva xocolata –"Tot el que hi ha en aquesta sala és comestible. Fins i tot jo ho sóc. Però això seria canibalisme, estimats nens, i està mal vist a la majoria de les societats"– i les paradoxes de Trump no, tenen un punt més caníbal.

"No em sento com un rei. He de passar per un infern cada vegada que vull aprovar alguna cosa. No soc un rei", va afirmar el cap de setmana passat davant les protestes No king s. Tres dies després va dir que la seguretat dels països passa per les seves simpaties personals: "El Regne Unit està molt ben protegit. És per què? Per què?

La fàbrica de Wonka Trump frega la irrealitat. La diva dels aranzels acaba de llançar al mercat el Trump Mobile, un dauradíssim mòbil fabricat essencialment a la Xina: paradoxalment, l'única cosa Made in USA d'aquest telèfon és l'estafa que suposa.

La barreja que el trumpisme fa de la Bíblia amb el bòtox injectat en carn és apocalíptica. Creuen en la família tradicional, però els rellisca que Trump tingui tres condemnes en ferm per delictes sexuals. Els cristians radicals ho veneren conscients que es projecta a si mateix en vídeos com el vedell d'or que qualsevol cristià hauria d'abominar.

Trump va ser el flautista d'Hamelín de l'antichavisme, i després de pescar vots en aquest calador va pactar ipso facto amb el chavisme –petroli– deixant a l'estacada els magaçolans, els veneçolans del Make America Great Again. Paradoxalment, molts d'aquests veneçolans –ja amb passaport nord-americà– continuen sent trumpistes acèrrims, és a dir, chavistes de dretes que dinamiten el pont que van creuar perquè la seva pròpia gent no el creui.

Des del despatx oval, el profeta del lliure mercat ha arribat a indicar Walmart –l'empresa minorista més gran dels Estats Units– quin preu ha de posar als seus productes. I així cada dia des de fa cinc mesos. Sense despentinar-se. En nom de la llibertat. Deixant les “contradiccions raonables” de l'abraçada franquista a Mao com a festival de coherència.

“Deixeu de prendre ketamina”, m'hauria dit Netflix fa deu anys si els hagués presentat un guió amb el que està passant avui a la West Wing. Anem normalitzant les contradiccions més còsmiques, i cada piula presidencial va erosionant la nostra capacitat de sorpresa. Amb tanta intensitat que la paradoxa, paradoxalment, acaba morint per empatx. I se'ns escorre de les mans aquest bisturí tan útil per disseccionar-nos i, per tant, curar-nos.

Fa deu anys, un gran centre cultural públic de Barcelona ens va encarregar a Ricard Mas (historiador de l'art) i a mi una gran exposició sobre el concepte de la llibertat, i va ser absoluta la llibertat que ens van donar per idear-la i desenvolupar-la.

La nostra proposta començava preguntant-se si la llibertat existeix o tot ho decideix l'atzar: l'entrada era un espai amb màquines escurabutxaques envoltant una tauleta cuneïforme de l'any 2035 abans de Crist i la paraula sumèria ama-gi, llibertat, la primera vegada que la humanitat deixa el concepte per escrit. I seguia exposant objectes, com la primera rentadora de la història (res no va alliberar llavors més la dona). Tres vestits d'humans que renuncien lliurement a la llibertat per ser lliures: l'hàbit d'una monja, un vestit sadomasoquista i un uniforme militar. Cartells dels ocupants nazis convidant els francesos a “alliberar-se” dels resistents alliberadors. O projectant un espot televisiu de l'any 2009, pretrumpisme en estat pur: George Washington atropellant el volant d'un Dodge Challenger a les tropes colonials britàniques. "Hi ha un parell de coses que Amèrica fa bé. Cotxes i llibertat".

Quan l'exposició ja estava mig pagada, un nou partit polític va fer-se amb l'Ajuntament de Barcelona i aquest nou poder la va vetar d'arrel sense donar-nos cap explicació.

És possible un final més paradoxal per a una exposició que s'anomenaria Paradoxes de la llibertat?

LA CORRUPCIÓ ÉS AL POBLE I ALS POLÍTICS

L'hispanista Ian Gibson ha assenyalat que les notícies dels últims dies sobre Santos Cerdán, Koldo García i Jose Luis Ábalos "el destrueix" i el fan tenir "l'ànima per terra". A parer seu, els espanyols porten "segles i segles" amb un problema de "notícies falses" i ha citat entre altres coses, com el concepte de Reconquesta data del segle XIX. A més, ha recordat com Espanya és el país de la picaresca, cosa que “no és una crítica, sinó una realitat”. "Podria ser un dels països més cultes del món. Té tot del seu costat. Capes sobre capes de cultura, però si això no es veu, si no es defineix, si s'assimila, no serveix de res", ha lamentat.

Durant la presentació del còmic 'La vida incombustible de Salvador Dalí' (Planeta Còmic), el reconegut hispanista Ian Gibson va llançar una reflexió inesperada que va desbordar l'acte literari. La seva intervenció, a mig camí entre l'anàlisi històrica i la confessió emocional, es va convertir en un retrat que, segons ell, és una malaltia que el fa tenir «l'ànima per terra».

«La corrupció és al poble i als polítics. Expressen el que hi ha al poble», va afirmar Gibson amb gest ombrívol, per després afegir que «aquest país fa segles i segles que arrossega corrupció». Per a ell, aquest problema no es limita a càrrecs públics, sinó que transcendeix una lògica que impregna capes molt més profundes de la identitat col·lectiva. Gibson, autor d'algunes de les biografies més cèlebres sobre Federico García Lorca o Antonio Machado, va assegurar que "els espanyols tenen un greu problema d'identitat". Va descartar que es tractés d'una simple amnèsia històrica: «Per tenir amnèsia cal sortir amb vida», va dir, i al seu lloc, va descriure que el que li passa a Espanya és que hi ha hagut, històricament, «massa 'notícies falses'».

Gibson afirma que el concepte de la Reconquesta no existia com a tal a l'edat mitjana, i va ser un invent del segle XIX reinterpretat des d'una òptica econòmica. «Quan conquistes el castell, tot això del moro es converteix en guany. Tot és guany. Aquesta paraula: 'guanyar', ho resumeix tot. Aquí guanyarem molt, però, ¿a costa de què?». En la seva anàlisi, allò que a Espanya es presenta com a gestes heroiques serien en realitat operacions de saqueig normalitzades per la cultura del benefici. Per a Gibson, aquesta mentalitat s'ha arrossegat fins als nostres dies.

Més endavant, l'hispanista va connectar aquesta herència històrica amb l'actualitat política. Segons la seva opinió, el sistema autonòmic ha afavorit que cada política local vegi en la corrupció la possibilitat d'una vida digna, en un país que, recorda, és l'inventor de la novel·la picaresca. Lluny de veure'l com una crítica destructiva, Gibson el presenta com un diagnòstic incòmode però necessari: «Per poder sobreviure t'has d'agafar al parany».

Va criticar a més que molts escàndols polítics recents es prenguin amb resignació, o fins i tot amb comprensió, com si fos una fatalitat inherent. «Aquí no hi ha hagut mai un veritable sentiment de futur», va lamentar: «Tothom s'agafa al que pot, perquè no hi ha cap altra sortida». En la seva declaració, Gibson va apuntar que hi ha una «obsessió amb la sang neta», aquesta herència que, segons ell, els nazis van recollir de l'Espanya dels Reis Catòlics. Va recordar com durant segles es van falsificar documents per provar que un no tenia «ni una gota de sang jueva o móra», i com això va generar «tot un negoci», una indústria de la por social i l'exclusió. «Com ho sap fer aquesta gent?», es va preguntar retòricament en parlar dels que es lucraven amb aquests papers fraudulents. «Perquè la gent tenia por de ser considerada 'bruta', i això era un projecte de vida. Aquesta obsessió amb la sang ens ha fet molt de mal».

«Ja n'estem farts», va dir gairebé amb desesperança. «Sabem que la dreta sempre ha estat marcada per la corrupció, però no és només cosa, d'una banda. És estructural». En la reflexió final, Gibson va evitar caure en un discurs partidista: no va defensar cap bloc polític, ni va oferir solucions fàcils.

PEDRO SÀNCHEZ.... P'ALANTE

No recordo haver vist gests d'abatiment a les files de la dreta després de les primeres filtracions de la trama Gürtel. Ans el contrari, sí que recordo la foto de Rajoy envoltat de tota la cúpula del seu partit quan van aparèixer les primeres informacions. "Això no és una trama del PP, és una trama contra el PP", i va parlar d'una conspiració de jutges, fiscals i policies. Molts anys després de tot això, M. Rajoy acudeix com si res a una manifestació sota el lema “Màfia o democràcia”, celebrada tres dies abans que tot esclatés. Sembla que algú sí que tenia la informació de què s'acostava.

No tinc ni idea de fins on arribarà el cas Cerdán. Bona pinta no en té, la veritat. No tinc ni idea de si destaparà un nou finançament irregular del PSOE o si Pedro Sánchez acabarà esquitxat. Si fos així, espero dimissions immediates. Només sé que l'informe de la UCO, que no és una sentència judicial, ha provocat que Sánchez expulsi del partit tant Ábalos com Cerdán, i aquest ha fet una mica poc habitual: renunciar a l'acta de diputat.

Avui el més fàcil seria sumar-se a aquelarre que llegeixo i veig en mitjans d'extrema dreta, de dretes i fins i tot d'esquerres. Aquí no es fan pinya, cosa que em sembla molt bé. Sánchez no ha tingut la millor setmana. La llegenda de l'home que sempre acaba resistint i sobrevivint no passa pel millor capítol.

Espanya no ha tingut un president d'esquerres tan odiat com ell. Ni el Felip de la seva darrera legislatura. El cap de Sánchez és molt desitjat per diversos poders, i fins i tot la Conferència Episcopal demana eleccions. No tinc gaire clar si el gos mort, s'acabarà la ràbia. Veig molts personatges entre eufòrics i ansiosos que no em mereixen cap confiança. El mig somriure de Feijóo és inquietant. No fa ni deu dies va participar en un acte recolzant Mazón, el polític espanyol que ha protagonitzat l'acte més vergonyós de la nostra història recent.

López Burniol s'acarnissa amb Sánchez i la seva 'banda', com els denomina, però almenys té una proposta. Es tractaria que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, presentés immediatament una moció de censura amb aquest programa:

1) Convocar eleccions generals tan aviat com la llei ho permeti. 

2) Formar un govern de coalició amb el PSOE (exclosa la banda de Sánchez), que atengués només qüestions urgents d'administració ordinària. 

Seria un pacte de salvació nacional. I, en defensar-lo, Feijóo no hauria d'entrar al cos a cos amb Sánchez. Perquè l'objectiu a abatre no és el PSoE, sinó Pedro Sánchez. I si allò de Sánchez no és una puntada de peu, com diria aquell, potser sí que toca resistir. Però Feijóo no farà res, perquè ni pot, ni deu, ni sap fer res. L'únic que pot precipitar la caiguda de Sánchez és que del muntatge de la UCO en surti alguna cosa que l'afecti en primera persona. Si no... p'alante. Pedro, sigues fort!

AMÈLIA CONTRA ELS PUTERS

Si a mi em fan mal els àudios de la trama Koldo-Cerdán-Ábalos com a dona i com a feminista, com serà per a una dona que ha sobreviscut a l'explotació sexual escoltar aquestes frases vomitives?? - Najat El Hachmi

Des que vaig sentir els àudios de la trama Koldo-Cerdán-Ábalos no puc deixar de pensar en Amelia Tiganus.  Me'n recordo de la seva força i la seva intel·ligència, de la seva enorme valentia i rellegeixo el seu magnífic llibre 'La revuelta de las putas' (Sine Qua Non). Si no coneixen aquesta activista i pensadora de l'abolicionisme, que es defineix com a “testimoni del sistema prostitucional” (que va sobreviure a l'explotació sexual i es va convertir en una activista feminista d'una solidesa intel·lectual admirable), busquin les xerrades a internet i entendran de què parlem quan parlem de comprar i vendre dones. Hi penso perquè el grup parlamentari del PSOE la va convidar a parlar en una sessió dedicada a l'assumpte. Si a mi em fan mal els àudios com a dona i com a feminista, com serà per a ella escoltar aquestes frases vomitives? Noies noves per a Ábalos, podria dir la també infatigable Mabel Lozano.

Davant el descobriment d'aquesta putrefacció rància resulta impossible no recordar totes les vegades que el PSOE va posposar iniciatives per acabar amb aquesta esclavitud normalitzada de dones (moltes d'elles portades d'altres països per ocupar-se d'aquest “treball”, segons en diuen alguns). És impossible no adonar-se que els frens a l'avenç de l'abolicionisme no estaven fora sinó dins de la pròpia organització i que les dones que han estat treballant en aquesta direcció des de dins han hagut de fer-ho contra aquests senyors que es podien declarar igualitaris i després freqüentar prostíbuls on els tenien preparades les que “estan recentment”. En aquest sentit, costa de creure que les socialistes més properes a aquests personatges no sabessin res del seu comportament menyspreable. Sigui com sigui, els àudios suposen una humiliació pública a totes les feministes socialistes. El consum de dones és menyspreable no només per l'ús de diners públics, com retreu la dreta al PSOE, sinó pel que suposa de degradació de totes, també les companyes de files.

Ana Redondo ha manifestat la seva repugnància davant els àudios, però no en tenim prou. I més quan la mateixa ministra d'Igualtat va donar llargues a l'abolicionisme argumentant que és un tema complicat. Més complicat és que visquem en un país que importa éssers humans per consumir-los com si fossin mercaderies, que la veu d'Amèlia no sigui difosa de forma massiva, que s'ignori l'avenç ferotge d'una “indústria” que no fabrica res, sinó que destrueix la condició humana de dones i nenes sense que a l'opinió pública es consideri un delicte tan flagrant com les violacions o els assassinats.

Amelia Tiganus, activista feminista y superviviente de la trata de mujeres, en un hotel de Madrid.- INMA FLORES

20J: DIA MUNDIAL DE LES PERSONES REFUGIADES

Ja són més de 122 milions les persones desplaçades forçosament al món, el dia mundial del refugiat. Aquesta xifra de persones desplaçades forçosament al món no és només un nombre, sinó un reflex dolorós de com els conflictes, la persecució i les crisis ambientals estan transformant la vida de milions. Aquest total, segons l'informe recent de tendències globals de l'ACNUR en el marc del Dia Mundial del Refugiat, es compon d'aproximadament 42,7 milions de refugiats que han creuat fronteres i 73,5 milions que s'han vist obligats a fugir dins dels seus països. Durant l'última dècada, aquest fenomen ha mostrat un augment constant, subratllant la urgència d'abordar les causes profundes que obliguen tantes persones a abandonar casa seva.

Entre els factors impulsors hi ha conflictes armats prolongats en regions com el Sudan, Myanmar, Ucraïna i altres focus de crisi humanitària. La violència directa, la destrucció d‟infraestructures essencials i la inestabilitat política generen entorns on la seguretat i la dignitat es veuen compromeses. A això s'hi afegeix la inseguretat alimentària, el col·lapse de sistemes de salut i la manca de recursos bàsics, creant un cercle viciós que obliga les persones a buscar protecció en circumstàncies sovint precàries 

L'impacte d'aquesta crisi recau especialment agudament en els grups més vulnerables. S'estima que prop del 40% dels desplaçats són nens, cosa que compromet les seves oportunitats de desenvolupament, accés a l'educació i benestar a llarg termini. Les dones i nenes, per la seva banda, enfronten un risc significativament més gran de violència i abús, sent 1 de cada 5 els qui han patit violència sexual. Aquestes realitats evidencien la dimensió humana de la crisi, fent imperatiu que les respostes internacionals incloguin mesures específiques per protegir els qui més ho necessiten.

El Dia Mundial del Refugiat ha esdevingut un moment estratègic per visibilitzar aquesta emergència humanitària i mobilitzar accions. Campanyes com “Hay un llamado”, impulsada per Fundació ACNUR Argentina, no només busquen conscienciar sobre la magnitud del desplaçament forçat, sinó també demanar suport i recursos per millorar la resposta humanitària davant una crisi que afecta predominantment països d'ingressos baixos i mitjans. La commemoració subratlla la necessitat d'un compromís global que comparteixi la responsabilitat de protegir els qui han hagut d'abandonar casa seva en condicions extremadament vulnerables.

Més enllà de les estadístiques, aquesta xifra històrica representa històries de resiliència, pèrdues i lluites diàries per a la supervivència. Resoldre o almenys mitigar aquest fenomen implica no només l'assistència urgent en matèria humanitària, sinó també estratègies a llarg termini orientades a la construcció de pau, el desenvolupament sostenible i la prevenció de conflictes futurs. Per això, la comunitat internacional s'enfronta al repte de transformar la manera com aborda tant les causes immediates com les arrels estructurals d'aquestes crisis, promovent solucions innovadores que permetin a aquestes persones reconstruir les seves vides en condicions de dignitat i seguretat. 

Ah!, avui és també el dia mundial del wifi que per a molts és més important que el dels refugiats.