TAFANERS
Com a conseqüència del virus, ja ens hem deixat arrabassar el dret a la llibertat –tan fonamental com la vida i la salut– gairebé sense parpellejar. I de bracet d’individus que semblen capaços de mentir només per practicar, hem incorregut en el més mesquí dels conformismes: la conformitat amb l’ordre establert, amb la situació en què ens trobem, per molt nefasta que sigui, i la crida fatalista a la inacció. Ara només falta que ens deixem arrabassar el dret a la intimitat i haurem avançat amb una diligència digna d’una causa millor cap a l’abisme de la servitud voluntària. Amb raó deia Nietzsche que la demència és una cosa rara en els individus, però en els grups, els partits, els pobles, les èpoques, constitueix la regla.
Els dic això de la intimitat per la sorprenent indiferència amb què la societat en conjunt –amb la lògica excepció dels damnificats pel cas concret– assisteix a la impúdica divulgació d’algunes de les converses privades interceptades per la policia en la denominada operació Vólkhov (nom lamentable com n’hi ha pocs i que diu molt més del tarannà dels investigadors que del dels investigats).
La divulgació maldient de la intimitat no forma part de l’ètica, sinó de la hipocresia i el xafardeig.
Com si s’hagués inclòs en un concepte aberrant de normalitat la possibilitat de vulnerar allò que per definició constitueix un dels pilars de l’ Estat liberal il·lustrat (com la mateixa independència judicial): l’elemental dret al secret de les comunicacions. I que a més es pretengui que la vulneració per si mateixa té alguna cosa d’exemplar, almenys des del punt de vista de la informació a l’opinió pública, oblidant que la divulgació maldient de la intimitat no forma part de l’ètica, sinó de la hipocresia i el xafardeig.
És cert que les observacions telefòniques les ha decidit un jutge –la qual cosa només concedeix un principi de legitimitat a la intromissió– i que en algunes d’elles es pot haver detectat la presumpta comissió d’algun fet delictiu, per bé que evanescent. Però ni tan sols això no en justifica la difusió, prohibida, per cert, per la llei. Encara menys la de converses mancades de qualsevol rellevància penal, que policies que haguessin après l’ofici veient la inoblidable sèrie The wire haurien despatxat necessàriament amb el lacònic rètol de “sense rellevància per a la investigació”. L’únic interès que poden tenir procedeix d’un puritanisme fariseu sempre escandalitzat davant la moral aliena i descuidat de la pròpia que, en realitat, només oculta la mirada del pornògraf i oblida completament el principi sa de la desconfiança cap al poder (qualsevol poder), que és la base d’una societat lliure. Recordeu la terrible frase freqüentment atribuïda a Richelieu: “Que em donin sis línies escrites per la mà de l’home més honrat, i hi trobaré algun motiu per penjar-lo”.
Oblideu-vos, doncs, de criticar el cap de files o el cunyat, o de vantar-vos quan us creieu segurs en l’àmbit de la més estricta confiança. Que els advocats no parlin dels jutges o viceversa, i que ni els uns ni els altres no malparlin dels inspectors del fisc, perquè s’acaba sabent tot. Alerta amb el comentari lasciu o inapropiat: si es parla amb un amic dels atractius d’algú del sexe oposat, sempre val més referir-se als seus grans dots per als escacs o l’halterofília i al seu tarannà solidari i multicultural que no pas a les seves característiques anatòmiques. I en cas d’adulteri, val més que passeu al llenguatge per signes, procurant que no sigui via Skype.
En els seus millors temps, el Tribunal Suprem dels Estats Units classificava la intimitat del ciutadà en quatre nivells: vida pública, vida privada, vida íntima i vida secreta, cadascuna respectable (llevat de supòsits delictius), i amb els respectius graus de protecció. És a dir, et poden fer una foto en un lloc públic, però no al llit amb un company de jocs eròtics; segons com, et poden investigar el compte corrent, però ningú no té dret a saber què els dius als teus amics en la intimitat, ni a conèixer si penses que els teus companys de partit són tan originals com una fotocopiadora, tenen el sex-appeal d’una ovella o governen com l’ós Yogi. Ni que ets masclista, dipsòman, mentider, lasciu o cobdiciós, sempre que no passis a executar una acció prohibida. Era una doctrina saludable, però, pel que sembla, ja desacreditada. Que hi ha àmbits de la nostra existència que han de quedar al marge del coneixement i l’acció dels poders públics per molt reprovable que pugui semblar allò que pensem, sentim o expliquem a un amant o un soci, atès que la intromissió del poder en la part més recòndita de les nostres vides és molt més reprovable i perillosa.
Per això, en assabentar-me que el diputat senyor Rufián ha instat la Fiscalia a perseguir la divulgació de les converses atemptatòries de la intimitat dels afectats pel sumari, amb independència del que de vegades dic sobre ell en les meves converses privades, li he de donar tota la raó.
