💭Si algú coneix de primera mà el món i submón de la migració africana des del Marroc a Canàries, aquest és Ignacio Aldekoa, i cal llegir els seus articles a la vanguardia per entendre moltes coses d'aquest fenomen migratori, quan diu que l'incendi de la nau de Badalona es va originar abans i més lluny, sap de que està parlant. És emigrar o morir diu diu un jove al port de Dajla, i ho remata Suleyman a l'ésser avisat del perill del viatge amb els 'cayucos': ¿Perillós? Anem a veure germà, ser negre si que és perillós.
DAJLA, LA PORTA DE CANARIAS
"Que Dieu vielle sud nous". L'incendi que ahir va acabar amb la vida de tres subsaharians i va deixar desenes de persones ferides va ocórrer en la matinada de dimecres en una nau abandonada de Badalona però es va originar abans i més lluny, a milers de quilòmetres al sud de la capital catalana. Es va encendre en la desesperança d'una habitació buida de la ciutat sahrauí de Dajla, per exemple. O durant l'espera d'una piragua clandestína des d'una costa africana explotada per pesquers amb bandera internacional. Ahir el camerunès Fono Kamga va reaccionar en primera persona del plural al conèixer la tragèdia en sòl català - "Que Déu ens protegeixi", va escriure des del seu WhatsApp- perquè encara que ell encara no hagi arribat a Espanya se sentia connectat a les víctimes. Un més: un immigrant il·legal. Amb el mateix objectiu comú des que fa dos anys va fugir de la violència a l'oest camerunès - "quan una bomba va matar el meu pare, vaig haver de fugir" -, va travessar el desert del Níger i Algèria i va sobreviure als calabossos d'una presó a Nador: "El meu somni és arribar a Europa i tenir un futur. Em conformo amb això ".
Aviat, està convençut, arribarà. Està en el lloc indicat. Des de fa un any, Kamga viu en una habitació buida, tot just un matalàs a terra, una galleda vermella en una cantonada i una tauleta coberta amb una tela, a la ciutat de Dajla, al territori del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc.
L'antiga Villa Cisneros, una estreta península que s'introdueix en l'oceà, a 475 quilòmetres de les illes Canàries, és l'epicentre de l'actual onada migratòria cap a l'arxipèlag, que també rep piragües i pasteres des del Senegal, Mauritània i el Marroc. Malgrat els múltiples orígens en una línia costanera de més de 2.500 quilòmetres, la ciutat sahrauí de poc més de 100.000 habitants, i tot i tenir una presència policial asfixiant, amb uniformats i agents d'incògnit a cada cantonada, s'ha convertit en el principal passadís de sortida d'embarcacions clandestines cap a les illes.
De Dakar fins Saint Louis passant per Kayar, Mbour i Gandiol. Un recorregut per Senegal per entendre l'objectiu i les raons que porten a milers de persones a emprendre un perillós viatge i arribar a territori espanyol a les illes Canàries. Segons càlculs d'organitzacions canàries d'acollida, gairebé la meitat de les 20.886 persones que han arribat a les illes des de gener -la xifra més alta des de les 31.000 arribades de l'any 2006-han sortit de sòl marroquí, especialment dels voltants de Dajla. Cada setmana, traficants locals aprofiten la foscor de la nit per fer salpar barques amb entre 25 i 30 passatgers a recórrer un trajecte de dos o tres dies per mar obert fins a les Canàries. El negoci és caldós: com la demanda creix cada dia, els preus s'han disparat i avui cada migrant paga 2.000 euros pel viatge, 500 euros més que a l'estiu. És el port de sortida de gairebé la meitat de les 20.886 persones que van arribar aquest any.
A diferència de migracions d'anys anteriors des de la costa oest africana, quan la presència de subsaharians era majoritària, enguany autoritats i oenagés canàries calculen que si en tot l'any 2020 més del 65% de les arribades són de ciutadans marroquins, aquest percentatge frega ja el 90% des de l'estiu. Medi, de 22 anys, somriu murri mentre fa càlculs amb la mirada fixa al cel i s'acaricia una barba negra perfectament retallada. "Des de fa tres mesos, tot el Marroc està venint cap a Dakhla!". Vesteix una dessuadora gris amb caputxa, uns texans blaus i juga amb un smartphone a la mà. No té res més; no li cal res més: en menys de 48 hores, diu, estarà navegant amb barca rumb a les Canàries.
Per fi acaba els seus càlculs i anuncia el seu veredicte. Només en el seu poble dels afores de Kenitra, una ciutat a nord de Rabat, han sortit cap a les Canàries des de l'estiu uns 60 xavals de la seva edat. Entre ells, quatre col·legues de la seva colla de la infància, que han arribat a les illes fa dues setmanes. "M'envien vídeos pel mòbil i diuen que vagi ja cap allà". Si Medi no està encara amb ells, explica, és perquè està esperant a un amic de el poble que arriba amb autobús a Dakhla a l'endemà per llançar-se junts a la mar.
Com a motor del seu viatge, Medi assenyala a l'atur i la Covid-19. "És molt difícil treballar i qui té una feina cobra 100 o 150 euros a l'mes; és molt poc. A més amb la pandèmia els que treballaven en el comerç o el turisme s'han quedat sense res, per això tots se'n van a Espanya". A l'impacte econòmic provocat pel virus de la Covid-19, que va portar a el tancament de fronteres, l'augment dels preus dels aliments i l'aturada del turisme internacional, se suma el cadenat a la ruta central de la Mediterrània i la frontera terrestre de Marroc.
Davant les dificultats de superar la ruta de l'Estret de Gibraltar, les màfies han multiplicat els seus preus i exigeixen més de 3.000€ per passar. A més, una major vigilància en històrics punts de sortida a la costa nord-oest marroquina com Tarfaya, Tan tan o la Plage Blanche de Guelmin, també ha influït en la reactivació de la ruta des Sàhara Occidental. "Al nord -explica Medi-hi ha molts traficants que enganyen i els preus han pujat molt, és millor venir a Dajla, està tot ben organitzat i aquí la platja és molt llarga i gairebé no hi ha vigilància".
Avui cada migrant paga 2.000 euros per dos dies a alta mar, 500 euros més que a l'estiu. Cada dia, desenes de marroquins de tot el país especialment de ciutats satèl·lit de Rabat, Casablanca o Marràqueix com Beni Mellal o El Kelaa des Sraghna, arriben a la ciutat costanera sahrauí en avió o autobús i es tanquen en hotels o trankilos (pisos francs, avantsala a la travessia clandestina) a l'espera de la crida de l'traficant.
Els aspirants a migrar són tan nombrosos que de vegades ni tan sols s'amaguen. Al capvespre, el passeig marítim de Dajla s'omple de famílies amb nens que passegen per la sorra al costat de desenes de 'harragas' (en àrab, els que cremen fronteres), com es coneix al Magrib als migrants cap a Europa. En parelles o grups petits, com a molt de cinc o sis, nois molt joves, vint anys la majoria i que sovint només parlen àrab, maten el temps mentre arriba el moment de marxar.
Medi prefereix no deixar-se veure tant perquè, assegura, la pressió policial a les últimes setmanes ha augmentat i ell no pot fallar. "La meva família ho està passant molt malament. El virus ens ha portat una crisi econòmica molt dura i només hem sobreviscut perquè el meu germà, que treballa de cuiner a Vilafranca, ens ha enviat diners des de Catalunya. Ara em toca a mi". Davant la pregunta de si té por que alguna cosa surti malament en el viatge, Medi clava la seva mirada desafiant. "No tinc por, cap problema. És Espanya o morir ".
Segons el periodista sahrauí Ahmed Ettanji, president de Équipe Mitjana, una agència de premsa clandestina fundada el 2009 per trencar el bloc informatiu a l'excolònia espanyola, a més de canvis fronterers i la crisi econòmica, l'activació de la ruta des de Dajla té també una lectura geopolítica, producte de l'context de tensió actual. Fa un mes, un desencontre en el pas de Guerguerat, prop de la frontera amb Mauritània, va portar a l'Polisario a trencar l'alto a el foc de 1991 i declarar la guerra al Marroc, en l'episodi més crític de les últimes dècades.
Al port - "No tinc por de el viatge, cap problema; és Espanya o morir ", diu un jove.
Ettanji creu que el Govern marroquí tanca els ulls a la migració des de terra sahrauí, "una de les costes més militaritzades de el món", per evitar un gest en fals de Govern espanyol. "Hi ha diferents raons, però una d'elles és sens dubte pressionar Espanya perquè no prengui decisions a favor de el poble sahrauí, perquè aquesta preocupada per la presència de Podem al Govern", opina Ettanji. Si al passeig marítim abunden els marroquins amb ànsies de marxar, al barri de Haye Salame sobrevola un ambient de calma. Són les 11 del aragonesa i desenes de subsaharians passegen pel carrer o regenten petits comerços de carrer. Estalvien.
A diferència dels migrants de nacionalitat marroquina, que arriben a Dakhla amb els diners a la butxaca per pagar a l'traficant i partir de seguida, de vegades el mateix dia, molts subsaharians arriben a la ciutat sahrauí exhausts i amb les finances a el límit. No tenen més remei que treballar durant mesos per pastar els diners de l'últim pas a Canàries. Suleyman i Bala, amics de Costa d'Ivori, venen cigarrets solts, madeixes de fil i targetes sim a la cantonada del carrer Aisalam. Els dos volen arribar a Espanya i els sembla evident per què. "Al nostre país no hi ha res, a Europa és fàcil guanyar deu euros. 6500 cefes. Jo puc menjar una setmana amb aquests diners! ". El record que més de 600 persones han mort ofegades en el seu intent d'arribar a les Canàries els fa arquejar les celles. No obstant això, Suleyman s'explica. "¿Perillós? Anem a veure, germà, ser negre sí que és perillós ". - Xavier Aldekoa - lavanguardia.com.
Em pregunto en acabar de llegir l'article, si Medí, el noi que estava a punt de sortir de Dajla i que té un germà que treballa de cuiner a Vilafranca, haurà pogut arribar a les Canaries.
