 |
💭Les noticies falses no són nóves, gosaria afirmar que són tan antigues com la humanitat, només cal llegir la Biblia. Aquesta no es tan antiga i és bastant més sólida en el seu contingut que les bestieses que es trolegen avui en dia.
"Gran i en ocasions prodigiós ha de ser l'avorriment que genera una guerra entre els soldats quan no estan combatent. Tant, que alguns s'inventen unes estratagemes la mar de enginyoses, quan no desgavellades, per vèncer l'enemic que porten dins, que no és altre que un espès, persistent i despietat tedi. Una cosa per l'estil els va passar a Austràlia durant la II Guerra Mundial al cap Harold Stewart i el tinent James McAuley, estant tots dos a la petita oficina que compartien de la Direcció d'Investigació i Assumptes Civils, una espècie de think-tank militar.
Havia arribat a mans d'aquest parell de mortalment avorrits soldats, tots dos posseïdors d'una indissimulada ambició literària, un exemplar d'Angry Penguins, una revista de poesia recentment fundada a Adelaida pel poeta Max Harris. Els van semblar d'ínfima qualitat els poemes amb ínfules modernistes que omplien les pàgines de la publicació, que tot i vistos amb ulls benèvols no passaven de bodrios sense sentit que s'ofegaven en la pútrida deixant de T.S Eliot i Ezra Pound.
Com va néixer Ern Malley - Reticents a deixar semblant provocació sense resposta, Stewart i McAuley van escriure conjuntament en una sola tarda 16 poemes parodiant els disbarats poètics que havien llegit a Angry Penguins. Tot seguit, van ordir entre rialles conspiratives un pla destinat a rebentar aquestes bestieses que amenaçava amb despertar a les lletres australianes del seu plàcid somni provincià. Així va néixer del no-res Ern Malley, presumpte autor dels únics 16 poemes coneguts d'aquest ignot -per inexistent- poeta, reunits sota l'enigmàtic títol de The Darkening Ecliptic. Van enviar el manuscrit a Max Harris acompanyat d'una missiva d'Ethel, la igualment inventada germana del poeta, en la qual aquesta explica que el pobre Ern va morir als 25 anys víctima de la malaltia de Greus, un dels símptomes és l'exoftalmos, o sigui, ulls sortits, que és el que devia tenir Harris al llegir entusiasmat "Dürer: Innsbruck, 1495", el primer i enlluernador poema del difunt bard desconegut d'un suburbi de Melbourne, que contenia aquests versos:
"Havia llegit en llibres que l'art no és fàcil
però ningú em va advertir
que la ignorant ment
repeteix la visió d'altres."
Tot just acabar la lectura dels altres 15 poemes, Harris va determinar que era la seva obligació fer arribar a l'atenció dels seus rústics compatriotes l'única obra coneguda de Ern Malley mitjançant un número especial d'Angry Penguins.
Es va produir des del primer moment de la seva publicació un encès enfrontament entre partidaris i detractors de la poesia de Ern Malley. A el cap d'uns mesos van admetre públicament Stewart i McAuley que es tractava d'una notícia falsa, que només pretenia fer patent l'escàs o nul esperit crític de Harris i els seus semblants. Però aquest assumpte ja se'ls havia escapat de les mans al saltar de la premsa als jutjats: un detectiu de policia presentar una querella contra Harris per obscenitat, ja que un dels poemes de Malley feia explícita referència als genitals masculins.
A Harris li va caure una multa de cinc lliures. Però això no va ser més que la primera de les seves desgràcies: Angry Penguins no va sobreviure a l'escàndol i Harris arrossegaria per sempre l'estigma de Ern Malley. De fet, mai va tornar a aixecar el cap, per molt que ho intentés.
Al constatar Stewart que la brillant carrera literària que tant anhelava per a si mai anava a lliurar-se de l'ombra de Ern Malley, es va instal·lar a Japó el 1966, on passaria la resta dels seus dies escrivint haikus que ningú llegiria. El cada vegada més conservador McAuley, per la seva banda, en un intent de distanciar-se del maleït bulo, es va llançar a cofundar un partit polític de marcada tendència catòlica.
Pel que fa a Ern Malley, la seva fama no feia més que créixer, i no només a Austràlia. Sense anar més lluny, tant el crític anglès Herbert Read com el jove poeta americà John Asbery van expressar la seva admiració pels poemes de Malley. El Penguin Book of Australian Poetry (1991), no feia cap esment de Harold Stewart o James McAuley, però sí va recollir sencer The Darkening Ecliptic de l'inexistent poeta Ern Malley. El que va ser en tot cas un tribut apropiat, encara que una mica tardà, als pingüins irats de Harris."
Havia arribat a mans d'aquest parell de mortalment avorrits soldats, tots dos posseïdors d'una indissimulada ambició literària, un exemplar d'Angry Penguins, una revista de poesia recentment fundada a Adelaida pel poeta Max Harris. Els van semblar d'ínfima qualitat els poemes amb ínfules modernistes que omplien les pàgines de la publicació, que tot i vistos amb ulls benèvols no passaven de bodrios sense sentit que s'ofegaven en la pútrida deixant de T.S Eliot i Ezra Pound.
Com va néixer Ern Malley - Reticents a deixar semblant provocació sense resposta, Stewart i McAuley van escriure conjuntament en una sola tarda 16 poemes parodiant els disbarats poètics que havien llegit a Angry Penguins. Tot seguit, van ordir entre rialles conspiratives un pla destinat a rebentar aquestes bestieses que amenaçava amb despertar a les lletres australianes del seu plàcid somni provincià. Així va néixer del no-res Ern Malley, presumpte autor dels únics 16 poemes coneguts d'aquest ignot -per inexistent- poeta, reunits sota l'enigmàtic títol de The Darkening Ecliptic. Van enviar el manuscrit a Max Harris acompanyat d'una missiva d'Ethel, la igualment inventada germana del poeta, en la qual aquesta explica que el pobre Ern va morir als 25 anys víctima de la malaltia de Greus, un dels símptomes és l'exoftalmos, o sigui, ulls sortits, que és el que devia tenir Harris al llegir entusiasmat "Dürer: Innsbruck, 1495", el primer i enlluernador poema del difunt bard desconegut d'un suburbi de Melbourne, que contenia aquests versos:
"Havia llegit en llibres que l'art no és fàcil
però ningú em va advertir
que la ignorant ment
repeteix la visió d'altres."
Tot just acabar la lectura dels altres 15 poemes, Harris va determinar que era la seva obligació fer arribar a l'atenció dels seus rústics compatriotes l'única obra coneguda de Ern Malley mitjançant un número especial d'Angry Penguins.
Es va produir des del primer moment de la seva publicació un encès enfrontament entre partidaris i detractors de la poesia de Ern Malley. A el cap d'uns mesos van admetre públicament Stewart i McAuley que es tractava d'una notícia falsa, que només pretenia fer patent l'escàs o nul esperit crític de Harris i els seus semblants. Però aquest assumpte ja se'ls havia escapat de les mans al saltar de la premsa als jutjats: un detectiu de policia presentar una querella contra Harris per obscenitat, ja que un dels poemes de Malley feia explícita referència als genitals masculins.
A Harris li va caure una multa de cinc lliures. Però això no va ser més que la primera de les seves desgràcies: Angry Penguins no va sobreviure a l'escàndol i Harris arrossegaria per sempre l'estigma de Ern Malley. De fet, mai va tornar a aixecar el cap, per molt que ho intentés.
Al constatar Stewart que la brillant carrera literària que tant anhelava per a si mai anava a lliurar-se de l'ombra de Ern Malley, es va instal·lar a Japó el 1966, on passaria la resta dels seus dies escrivint haikus que ningú llegiria. El cada vegada més conservador McAuley, per la seva banda, en un intent de distanciar-se del maleït bulo, es va llançar a cofundar un partit polític de marcada tendència catòlica.
Pel que fa a Ern Malley, la seva fama no feia més que créixer, i no només a Austràlia. Sense anar més lluny, tant el crític anglès Herbert Read com el jove poeta americà John Asbery van expressar la seva admiració pels poemes de Malley. El Penguin Book of Australian Poetry (1991), no feia cap esment de Harold Stewart o James McAuley, però sí va recollir sencer The Darkening Ecliptic de l'inexistent poeta Ern Malley. El que va ser en tot cas un tribut apropiat, encara que una mica tardà, als pingüins irats de Harris."
