Entre els homes no va fer amics. A Bibiano i a mi, quan ens veia, ens saludava correctament però sense exterioritzar el menor signe de familiaritat, malgrat que ens vèiem, entre el taller de Stein i el taller de Soto, unes vuit o nou hores a la setmana. Els homes no semblaven importar-li gens ni mica. Vivia sol, a casa hi havia alguna cosa estranya (segons Bibiano), no tenia l'orgull pueril que els altres poetes solien tenir per la seva pròpia obra, era amic no només de les noies més belles de la meva època (les germanes Garmendia) sinó que també havia conquerit a les dues dones del taller de Diego Soto, en una paraula era el blanc de l'enveja de Bibiano O'Ryan i de la meva pròpia, i ningú el coneixia.

 Juan Stein i Diego Soto, que per a mi i per Bibiano eren les persones més intel·ligents de Concepció, no es van adonar de res. Les germanes Garmendia tampoc, al contrari, en dues ocasions Angèlica va lloar davant meu les virtuts de Ruiz-Tagle: seriós, formal, de ment ordenada, amb una gran capacitat d'escoltar els altres. Bibiano i jo ho l'odiàvem, però tampoc ens vam adonar de res. Només la Grossa Posadas va captar una mica del que en realitat es movia darrere de Ruiz-Tagle. 
Recordo la nit què en parlarem. Havíem anat al cinema i després de la pel·lícula ens vam ficar en un restaurant del centre. Bibiano portava una carpeta amb textos de la gent del taller de Stein i del taller de Soto per la seva onzena breu antologia de joves poetes de Concepció que cap diari publicaria. La Grossa Posadas i jo ens dedicàvem a tafanejar entre els papers. 
- A qui vas a antologar?, vaig preguntar sabent que jo era un dels seleccionats. (En cas contrari la meva amistat amb Bibiano s'hagués trencat probablement l'endemà.) 
- A tu, va dir Bibiano, a Martita (la Grossa), a Verónica i Angélica, per descomptat, a Carmen, després va nomenar a dos poetes, un del taller de Stein i l'altre del taller de Soto, i finalment va dir el nom de Ruiz-Tagle. 
Recordo que la Grossa es va quedar callada un moment mentre els seus dits (permanentment tacats de tinta i amb les ungles més aviat brutes, cosa que semblava estranya en una estudiant de medicina, si bé la Grossa quan parlava de la seva carrera ho feia en termes tan lànguids que a un no li quedaven dubtes que mai obtindria el diploma) escorcollaven entre els papers fins a trobar les tres quartilles de Ruiz-Tagle. No l'incloguis, va dir de sobte. A Ruiz-Tagle?, vaig preguntar jo sense creure el que sentia doncs la Grossa era una devota admiradora seva. Bibiano, per contra, no va dir res. Els tres poemes eren curts, cap passava dels deu versos: un parlava d'un paisatge, descrivia un paisatge, arbres, un camí de terra, una casa allunyada del camí, tancats de fusta, turons, núvols; segons Bibiano era «molt japonès»; al meu entendre era com si ho hagués escrit Jorge Teillier després de patir una commoció cerebral. El segon poema parlava de l'aire (es deia Aire) que es colava per les juntures d'una casa de pedra. (A aquest era com si Teillier s'hagués quedat afàsic i persistís en el seu afany literari, el que no m'hauria hagut de estranyar doncs ja llavors, en el 73, la meitat almenys dels fills putatius de Teillier s'havien quedat afàsics i persistisin.) L'últim l'he oblidat completament. Només recordo que en algun moment apareixia sense que vingués a tomb (o això em va semblar a mi) un ganivet. Per què creus que no l'he d'incloure?, va preguntar Bibiano amb un braç estès sobre la taula i el cap recolzat en aquest, com si el braç fora el coixí i la taula el llit del seu dormitori. Vaig creure que eren vostès amics, vaig dir jo. I ho som, va dir la Grossa, però igual jo no el ficaria. Per què?, va dir Bibiano. La Grossa va arronsar les espatlles. És com si no fossin poemes seus, va dir després. Seus de veritat, no sé si m'explico. Explica't, va dir Bibiano. La Grossa em va mirar als ulls (jo estava davant d'ella i Bibiano, al seu costat, semblava adormit) i va dir: Alberto és un bon poeta, però encara no ha explotat. Vols dir que és verge?, va dir Bibiano, però ni la Grossa ni jo li vam fer cas. Tu has llegit altres coses d'ell?, vaig voler saber jo. Què escriu, com escriu? La Grossa va somriure per dintre seu, com si ella mateixa no cregués el que a continuació anava a dir-nos. Albert, va dir, revolucionarà la poesia xilena. Però tu has llegit alguna cosa o estàs parlant d'una intuïció que tens? La Grossa va fer un so amb el nas i es va quedar callada. L'altre dia, va dir tot d'una, vaig anar a casa. No vam dir res però vaig veure que Bibiano, recolzat sobre la taula, somreia i la mirava amb tendresa. No era esperada, per descomptat, va aclarir la Grossa. Ja sé el que vols dir, va dir Bibiano. Alberto es va sincerar amb mi, va dir la Grossa. No m'imagino Ruiz-Tagle sincerant-se amb ningú, va dir Bibiano. Tothom creu que està enamorat de la Verònica Garmendia, va dir la Grossa, però no és veritat. T'ho va dir ell ?, va preguntar Bibiano. La Grossa es va somriure com si estigués en possessió d'un gran secret. No m'agrada aquesta dona, recordo que vaig pensar llavors. Tindrà talent, serà intel·ligent, és una companya, però no m'agrada. No, no m'ho va dir ell, va dir la Grossa, encara que ell m'explica coses que a altres no els compte. Voldràs dir a altres, va dir Bibiano. Això, a les altres, va dir la Grossa. ¿I quines coses t'explica? La Grossa va pensar durant una estona abans de respondre. De la nova poesia, doncs, de quina altra cosa. La que ell pensa escriure?, va dir Bibiano amb escepticisme. La que ell va a fer, va dir la Grossa. ¿I saben per què estic tan segura? Per la seva voluntat. Durant un moment va esperar que li preguntéssim alguna cosa més. Té una voluntat de ferro, va afegir, vostès no el coneixen. Era tard. Bibiano va mirar a la Grossa i es va aixecar per pagar. Si tens tanta fe en ell per què no vols que Bibiano el posi en la seva antologia?, vaig preguntar. 
Ens vam posar les bufandes al coll (mai he tornat a fer servir bufandes tan llargues com llavors) i vam sortir al fred del carrer. Perquè no són els seus poemes, va dir la Grossa. I tu com ho saps?, vaig preguntar exasperat. Perquè conec les persones, va dir la Grossa amb veu trista i mirant el carrer buit.

"Estrella distante", 
de Roberto Bolaño
Fragmento -  1996
Por Villavicencio
blog: DESCONTEXTO