Tant sobresalt informatiu i alarma social estan portant a pensar molts individus com recuperar l'avorriment per perdre's en activitats sense propòsit i exigència. Si tornem la nostra mirada a la infància, molts recordaran que aquelles interminables tardes de diumenge en què un quedava a mercè dels badalls eren el preàmbul d'una breu letargia plàcida que servia per agafar forces per afrontar una nova setmana a l'escola.
Què està passant a les societats modernes perquè els moments de distracció, divagació o abstret s'estiguin perdent? Com és possible que expressions com ara “estar pensant en les musaranyes” ja no es puguin donar? Recordem que “estar pensant en les musaranyes” subratlla que algú està absort en pensaments i fent elucubracions que no porten enlloc i que són de poca importància. No obstant això, aquests pensaments eteris, sense pes per a aquell que els elabora, li permeten arribar molt lluny perquè, per uns minuts o fins i tot unes hores, els pensaments voletegen en la ment sense cap propòsit. Prendre consciència que cal tornar a exercitar-se en l'estrany art de distreure's en coses fútils i inútils és imprescindible per no acabar com un bou intentant llaurar el món, ell sol.
En català tenim una paraula: "badar" que en castellà es podria traduir com estar distret o absort en els seus pensaments, deixar-se portar per un estat d'encantament sense adonar-se del que passa al voltant, però ja no és el mateix, badar és intraduïble, car és una sensació, un estat d'ànim. Mirar una bona estona centenars de formigues portar les provisions de menjar al formiguer, sense cap altre propòsit que deixar-se fascinar pels moviments d'aquestes criatures, no ens converteix en una persona ociosa i mandrosa; confesso que ho faig sovint, ara que els camins estan plens de fileres de formigues que van amunt i avall. No obstant, moltes persones pensarien que estan perdent el temps o entrant en una fase d'ociositat perillosa. Cada cop més persones es troben amb la incapacitat de saber desconnectar i deixar-se anar a la deriva per un breu instant. La raó d'aquesta incapacitat per avorrir-se l'hem de buscar perquè cada vegada tenim menys temps lliure per poder-ho fer. L'ús que donem alhora s'assembla a la velocitat amb què es desplaça una llebre espantada que salta en totes les direccions sense saber moltes vegades de què està fugint. Fins i tot a les vacances, quan la suma del sol, la calor, l'hipnotitzador so de les cigales i el suau onatge del mar hauria de fer flaquejar tota resistència a deixar-se portar, ja no és possible fer-ho perquè a qualsevol lloc del món on escapem es ens possibilita continuar estant connectats amb les activitats que havíem deixat enrere.
L'avorriment comença a ser un gran desconegut a les nostres societats; segueix sent jutjat perquè aparta els homes de la lluita diària, perquè s'associa a la mandra, a la indolència o a la despreocupació. Fins i tot, s'arriba a associar l'avorriment amb un estat de depressió o tristesa. Hem associat la utilitat a tot allò que podem quantificar, del qual podem extreure dades i treure'n conclusions, mentre que associem l'avorriment a desaprofitar el temps, a deixar passar les hores, a un estat de distracció del qual no en podem treure cap benefici. I no és així, no tothom és capaç d'avorrir-se, el tedi exigeix una predisposició personal, tenir imaginació, no és fàcil saber avorrir-se, i us ho diu un que ja va néixer avorrit, i continua igual setanta-set anys després. L'avorriment no deixa de ser una de les característiques d'una vida raonable i còmoda, per això hi ha una certa tendència a distreure's amb tot allò que signifiqui sortir de les regles del joc, d'un joc que darrerament s'ha complicat molt, i més que es complicarà. Avorrim-nos, badem, que és bo practicar el noble art de badar.
