La promesa que trobem a l'Evangeli que la veritat ens farà lliures es va convertir en un article essencial del racionalisme secular i del liberalisme polític. Se'l troba escrit actualment de forma molt commovedora a totes les biblioteques públiques dels Estats Units. És un moment jeffersonià de confiança crucial. Persegueix la veritat, fes-la teva i seràs un individu humà més lliure, més complet. L'erudit, el científic, eren els benefactors de la humanitat els treballs dels quals aparentment privats, sovint estrafolaris, havien de ser subscrits per la societat. Els acudits sobre grans científics excèntrics que cauen a un pou quan estan mirant les estrelles, o sobre Arquimedes, tan ocupat amb un abstracte problema d'àlgebra que no s'adona que la ciutat ha caigut i ell mateix és a punt de morir, es remunten a la filosofia grega i són profundament suggerents. Són acudits sobre el geni humà, estrany i estrafolari, però mai no posen en dubte l'excel·lència essencial de la persecució del fet i el descobriment desinteressats. Des del Renaixement fins a finals del segle XIX, trobem l'axioma que el progrés humà està totalment imbricat amb la persecució dels fets i amb l'aplicació o l'expressió d'aquesta persecució a les arts, a les humanitats, a les ciències ia la tecnologia .
Hi ha des del principi, és cert, fortes veus discrepants. La tradició mística, que jo anomenaria la part de l'Àsia dins de l'home occidental, va insistir sempre, des de l'època dels Evangelis fins als temps moderns, en una visió de la veritat més enllà de l'abast racional, més enllà de la lògica, més enllà del control o la refutació experimental. Es diu que en algun lloc hi ha una «veritat superior a la veritat», de revelació mística immediata. Les esglésies han contraatacat, afirmant que la veritat els pertany. Aquesta veritat ha estat revelada a l'home per intervenció divina. La llarga lluita de l´Església catòlica, per exemple, contra Galileu és la lluita de la imatge revelada i total de l´univers contra l´amenaça de canvi, contra la fragmentació. L'Església del Renaixement va ser molt perspicaç en pensar que la nova astronomia pertorbaria i, per tant, exposaria al qüestionament arbitrari el concepte mateix de prova i de veritat. Van veure que, acceptant Galileu, un Einstein, per dir-ho així, podria venir després i dir a Galileu: «També tu estàs equivocat». I és aquesta inestabilitat impredictible de la ment cercadora allò que l'Església va sentir com una profunda amenaça per a l'ordre humà i la felicitat humana.
L'atac més subtil a la noció de veritat ha arribat realment als temps moderns. Ha estat exposat per un grup de filòsofs que són anomenats habitualment l'Escola de Frankfurt. Van viure i van treballar en aquesta ciutat alemanya i al voltant de l'Institut de Recerca Social de la Universitat de Frankfurt els anys immediatament anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial. Alguns dels noms que associem a aquest moviment són els de Marcuse, Adorno i Horkheimer. Diuen una cosa profundament inquietant. El seu argument és més o menys aquest: l'objectivitat, la llei científica, les funcions fixes, la mateixa lògica, no són ni neutrals ni eternes, sinó que expressen la visió del món, l'estructura econòmica de poder, els ideals polítics de la classe dominant, i, en particular, de la burgesia occidental. El concepte d'una veritat abstracta, d'un fet objectiu ineluctable, és en si mateix una arma en la lluita de classes. La veritat, en la seva explicació, és en realitat una variable complexa que depèn dels objectius polítics i socials. Classes diferents tenen veritats diferents. No hi ha una història objectiva, afirmen, sinó només la història de l'opressor. No hi ha cap història dels oprimits. La lògica és l'arma de la burocràcia culta contra les maneres intuïtives i sensorials de dir i sentir de les masses menys cultes. Col·locar en un temple les lleis científiques, siguin newtonianes, darwinianes o malthusianes, reflecteix una implicació conscient en el control intel·lectual i tecnològic sobre la societat.
El pastoralisme anàrquic dels moviments contraculturals de l'actualitat, als quals ens hem referit a la quarta xerrada —l'abdicació visionària a l'abandó, les utopies de la tecnologia alternativa, la rebel·lió contra la ciència—, tan perceptible entre molts dels nostres joves contemporanis de talent, encarna forts elements d'aquestes tres línies d'atac: místic, religiós i politicodialèctic. Ens recorden l'antiracionalisme de Blake, el seu repudi del discurs i la lògica seqüencials en nom de compromisos igualitaris i anàrquics. Ens recorden el seu cèlebre atac a Newton, per haver destrossat, agostat i inhumanitzat, d'alguna manera, la màgia de l'arc de Sant Martí. Actualment, aquestes forces contra la veritat que van estar un cop fragmentades i disperses, estan poderosament unides en una actitud general moral i política. Però també existeix per primera vegada en la tradició occidental, i penso que de manera molt més inquietant, una incongruència, un desfasament, entre la veritat i la supervivència humana, entre la recerca racional de la veritat i els ideals contrastants de la justícia social. No es tracta només que la veritat pugui no fer-nos lliures, sinó que ens pot destruir.
Oferiré tres exemples en ordre ascendent quant a la immediatesa del risc. El primer, ho admeto immediatament, és deliberadament remot. En un gran salt de la imaginació humana, tan gran com qualsevol dels realitzats per poetes, artistes, músics o filòsofs. Un grup de pensadors termodinàmics, entre finals de la dècada 1840-1850 i 1860, van establir allò que nosaltres coneixem com el segon principi de la termodinàmica, el principi d'entropia, d'esgotament de l'univers. Cito Bertrand Russell: La segona llei de la termodinàmica amb prou feines fa possible dubtar que l'univers s'està esgotant, i que en definitiva res del més mínim interès serà possible enlloc. Sens dubte, podem afirmar, si així ho volem, que quan arribi el moment, Déu tornarà a donar corda una altra vegada a la maquinària: però si diem això, basarem la nostra afirmació només en la fe, en absolut en cap prova científica. Fins on arriba el coneixement científic, l'univers ha lliscat a través de lentes etapes fins a un resultat una mica llastimós en aquesta Terra, i lliscarà per etapes encara més llastimoses fins a la condició de la mort universal. Ara bé, es pot dir amb raó que no ens hem de preocupar per coses que van passar fa milers de milions d'anys i que no podem ni tan sols imaginar. Estic dacord amb això. Però no estic del tot segur que l'argument sigui tan simple. El que em fascina és: A quina distància ha d'estar una data perquè ens comencem a preocupar? La desintegració del sistema solar, el problema de la desintegració de la nostra galàxia: En quin punt la imaginació humana tindria de sobte aquesta percepció supremament terrorífica que el temps futur xoca contra un mur, que hi ha una realitat on el temps futur del nostre verb «ser» no es pot aplicar, en què no tindrà cap significat? Quan aquests murs de l'entropia, del refredament de l'univers, com se'n diu, pressionaran sobre la nostra sensació d'una possibilitat eterna de vida?
El segon exemple és molt més a prop nostre i és, òbviament, més realista. S'han acumulat proves que és molt difícil per a l'home, particularment per a l'anomenat home desenvolupat, altament qualificat i tecnològicament equipat, suportar llargs períodes de pau. Hi ha un desacord considerable sobre la naturalesa de les forces que s'alcen dins nostre. Hi ha una imatge força simple —i molt suggeridora— que de vegades he sentit. Quan un múscul molt entrenat no s'exercita durant un cert període de temps, diversos àcids, un tipus de toxicitat verinosa, s'acumula realment a les fibres. Tot comença a fer mal, a descompondre's, a turmentar el cos. Un ha de moure's, ha de fer-lo servir de nou. Sembla com si les grans forces de l'avorriment, del fastigueig, construïssin al nostre interior complexos sistemes socials i creessin tensió per aconseguir un violent alliberament. Si fos així, la guerra no seria una espantosa forma d'estupidesa dels polítics, un accident que una ment sana podria sens dubte haver evitat. No; seria una mena de mecanisme d'equilibri essencial per mantenir-nos en un estat de salut dinàmica. I encara que diguem això, sabem que és un horrible absurd, perquè estem ara en un punt en què, si prosseguim aquesta línia de pensament, ens topem amb guerres en què no hi ha supervivents, ni segona oportunitat, ni reparació de l'equilibri del cos polític .
El meu tercer exemple del tipus de veritat que és perillós per a la supervivència de la societat és encara més present, encara més immediat. Fins ara he procedit amb molt de compte, encara que només hagi estat perquè no tinc cap competència professional. Tots estem més aviat desconcertats per les acusacions i contraacusacions que volen de banda a banda en el camp de la genètica: la discussió sobre la raça i la intel·ligència. Hi ha els que ens diuen que algunes races estan destinades a no assolir mai un cert nivell del quocient d'intel·ligència, o un cert nivell de rendiment intel·lectual, mentre que altres races tenen, per dir-ho així, un avantatge innat en les múltiples esferes de la realització intel·lectual que avui determinen l'estructura de poder al món. Altres científics diuen: «No feu cas d'aquestes estupideses. El CI (coeficient intel·lectual) és un test muntat per Occident, és un element de xantatge contra un altre tipus de cultures i capacitats; aquestes són teories nazis que presumeixen de respectabilitat pseudocientífica». La discussió es fa cada cop més aferrissada, i és molt difícil per al profà arribar a una visió clara del que s'està dient i del tipus de proves que se li ofereixen. Per això, permeteu-me una hipòtesi, i els demano que subratllen la paraula «hipòtesi» amb tres línies vermelles almenys. Suposem que la conjectura de certs científics és correcta: que l'entorn, per molt excel·lent que sigui, per tractat molt acuradament, és responsable d'una cosa així com el 20% o menys de la dotació i les possibilitats futures dels éssers humans, i que el 80% o més del que som està programat genèticament i és herència racial. Suposem que això fos cert: Què hem de fer amb aquest tipus de coneixement? Perquè tota mena de conseqüències polítiques i socials podrien derivar-se immediatament d'aquí, en termes d'educació, d'accés al poder polític o tècniques econòmiques. Tanquem la porta? Podem dir: «Molt bé, no ens interessen els resultats, ni tan sols volem conèixer-los. La societat no ha assolit un punt de saviesa, de sanitat i d'equilibri on es pugui manejar aquest tipus de dinamita. Parin la seva investigació. No la finançarem. No en reconeixerem els laboratoris. No donarem cap títol a les tesis escrites en aquest camp». (Aquests no són suggeriments periodístics. Estan sent plantejats ara mateix per científics, sociòlegs i acadèmics molt seriosos, molt humans i profundament preocupats). O podem dir, per contra: «Molt bé, endavant, continuïn la seva investigació sigui quina sigui la fi o la veritat a què condueixi. I si la fi és totalment insostenible en termes morals, en termes d'esperances humanes, d'equitat, de coherència social, amb el diable; així és com l'univers està construït i nosaltres, simplement, no podem deixar d'investigar». Repeteixo que tot això no és un problema imaginari. Està sobre nosaltres exactament ara. I és només un dels molts exemples dramàtics en què l'antiga tradició d'anar després dels fets a qualsevol preu comença a xocar amb els murs de l'absolut perill social i fins i tot de la impossibilitat.
Les crítiques de la veritat a què m'acabo de referir, l'angoixa causada per aquest tipus de debats, han provocat avui una forta nostàlgia per la innocència en la política entre els joves. Se'ns diu per tot arreu que hem d'abandonar la «investigació pura», que hauríem de desmantellar allò que s'anomena la «presó acadèmica», que hem de posar a pasturar el cervell cartesià mentre juga l'instint. Se'ns diu per científics ara molt de moda que la nostra obsessió occidental per la veritat és realment patològica. Segons comprenc la teoria, té alguna cosa a veure amb el fet que hem fet servir principalment la meitat esquerra del nostre cervell, la verbal, la meitat grega, la meitat ambiciosa, dominadora. A la descurada meitat dreta hi ha l'amor, la intuïció, la misericòrdia, les formes orgàniques i més antigues d'experimentar el món sense agafar-lo pel coll. Se'ns exhorta a abandonar l'orgullosa imatge de l'Homo sapiens —l'home coneixedor, l'home a la caça del coneixement— i malgrat a aquesta visió encantadora de l'Homo ludens, que vol dir senzillament l'home que juga, l'home relaxat, intuïtiu, l'ésser pastoril. No més cerca de l'il·lusori, del fet possiblement destructor, sinó cerca del jo, de la identitat, de la comunitat; això, se'ns diu, és extremadament important si no volem cometre literalment un suïcidi social.
Potser —i això està sent dit per homes de gran integritat— hi pugui haver tecnologies alternatives de baix consum, reciclatge, conservació, una mena d'intent de desfer aquesta rapacitat, aquest salvatgisme suïcida de la revolució industrial, a què ens referíem en relació amb Lévi -Strauss. Si pot existir allò que s'anomena una «tecnologia alternativa», per què no una lògica alternativa, una manera de pensar i sentir alternativa? Abans de ser caçador, l'home va ser recol·lector de baies al costat del Jardí d'Edèn".
¿Tiene futuro la verdad», de George Steiner - Fragmento / Traducción de María Tabuyo & Agustín López - en Nostalgia del absoluto, 1974 - blog:descontexto. Traducció al catala: Francesc Puigcarbó.
