Últimament tothom parla de la postveritat. Es teoritza per moltes persones sobre un concepte, la postveritat, que sembla haver-se posat de moda malgrat que ningú sàpiga què vol dir realment. Perquè què és la postveritat? El que passa a la veritat? El que la substitueix? El contrari de la postmentida?. Fa només set anys, Oxford University Press va decidir enlairar el terme postveritat a la categoria de paraula de l'any. El vocable, més o menys afortunat, venia a distingir una nova forma de mentida. Aquella on les emocions i l'opinió són més determinants que els fets objectius. Cultivant el narcisisme propi del nostre temps, la nova paraula aspirava, d'una forma tècnica i fins i tot sofisticada, a anomenar una cosa tan antiga com la mentida política. Però si cada generació té dret a cometre els seus propis errors, sembla també legítim concedir-nos la possibilitat d'enllumenar nous conceptes amb què diagnosticar les nostres trampes, per clàssiques que siguin.
La paraula, certament, ho tenia tot per triomfar. La veritat, malament que li pesi a alguns, sempre ha tingut bona premsa, mentre que l'engany, la mascarada o l'artifici van ser tradicionalment un signe de cortesia per part dels camandulers de traça. La postveritat, que sobtadament va inspirar un gènere assagístic en si mateix, va forjar el seu èxit sobre una tècnica infal·lible. Sempre que hi hagi un concepte més o menys arrelat podrem afegir-hi el socorregut prefix post per actualitzar les nostres velles categories i imprimir-los, així, una nova vigència.
A la nova postveritat ja li arriba la seva hora i el compàs frenètic de la història sembla haver certificat la seva obsolescència. Potser ens ho hem de fer, ja que en el terme celebrat pels diccionaris d'Oxford la veritat almenys es deia de manera simulada. Tanmateix, d'un temps ençà, ens hem llançat a l'exercici impúdic i traïdor del que faríem bé en anomenar posmentida.
La postveritat exigia un mínim decòrum i en el seu artifici aspirava a recompondre, així fos en aparença, alguna forma de versemblança. El “menteix-me, però que no me n'assabenti” ha estat un lema pragmàtic en què la humanitat ha sobreviscut tant al terreny públic com a la intimitat de l'alcova. Que cadascú ajusti els seus comptes com pugui, però després de tot, la sinceritat fingida seguia tenint més de veritat que de mentida. Ara, per no poder ja no podem ni tan sols dubtar en pau. En un temps en què es llancen pedres invocant la democràcia, en què els científics reconstrueixen el seu prestigi a través de profecies fallides o en què el compromís polític ha adquirit un valor gairebé contrafactual, maquillar la mentida amb aparença de debò seria gairebé una manera dexercir el classicisme.
Quedaran com sempre testimonis esperançats en la nova veritat que il·lumina la darrera novetat tecnològica, l'últim dispositiu, la darrera ingenuïtat per fi. I quedaran també els qui, afanyats a les noves beateries, decideixin acomodar tota la realitat als seus criteris fal·laçment moralitzants.
Però no us preocupeu. No seran les fake news ni el deepfake el que arruïni la nostra confiança en la realitat, ni tan sols la degradació de la paraula el que aboni el nostre tedi o la nostra justa indignació. Hi ha alguna cosa encara més desmoralitzadora que creure en les mentides o desconfiar de la veritat. El que és veritablement preocupant, el que marca tendència de la condició terminal, i es cap on anem, és que entre posveritats i posmentides tot acabi per donar-nos igual.
