En aquest apressat article sobre el terreny de Xavier Aldekoa es revela en tota la seva magnitud el que ha estat el terratrèmol d'ahir a la nit al Marroc, i no a les grans ciutats, sinó a la perifèria a 24 quilòmetres de l'epicentre, com és el cas de Tafgarte, al sud de Marràqueix.
"L'anciana Zahra Ben Brik aixeca les mans taronges per la henna i plora amb la desesperació dels oblidats. Divuit membres de la seva família han mort després de caure'ls a sobre les seves cases de pedra a Tafgarte, una zona rural de les muntanyes de l'Atlas, al sud de Marràqueix, on gairebé no queda una casa dreta.
L?escenari és desolador. Desenes de cases enderrocades s'escampen pel vessant de la muntanya i per tot arreu hi ha portes, bicicletes o sofàs embolicats de pols i pedres, com si haguessin sortit volant per una explosió de gas. Zahra s'asseca els ulls amb les mans però torna a rendir-se a un sanglot lent i agut. “Ningú ha vingut a ajudar-nos, jo sóc gran i no tinc forces, un veí m'ajuda a treure pedres una a una perquè pugui trobar la meva família i poder-los enterrar. Ho he perdut tot i estic sola, què serà de mi?”.
El terratrèmol que divendres passat va fer tremolar el Marroc, el pitjor de la seva història amb almenys 2.012 morts i 2.059 ferits, 1.400 de gravetat, s'ha acarnissat especialment en zones humils i rurals del país. A Tafgarte, un llogaret de 120 cases al final d'un camí tortuós i estret, han mort més de 80 persones. A les esplanades, entre oliveres i arbustos secs, hi ha desenes de famílies que esperen sobre catifes no saben bé a què.
Trenta-sis hores després de la tremolor, ningú del govern no ha vingut a ajudar-los. Només un grapat de voluntaris civils d'Amizmiz, el poble als peus de la muntanya, ha pujat una mica de menjar i mantes. A Tafgarte el més urgent són tendes i menjar, perquè tots ho han perdut tot. Alguns veïns deambulen desorientats i un home amb una gorra blava que xampurreja anglès perquè va fer de guia de turistes de jove repeteix una vegada i una altra: “This is like Iraq! This is like Irak” (“Això és com l'Iraq”). Ningú no li fa gaire cas.
El veí Brahim Mazahar no ha parat de treure pedres amb les mans des del sisme. Té sang a la punta dels dits i la pols li blanqueja el braç fins al colze. També té ferides més profundes i invisibles: li corca la culpa des de divendres. Acabava de pregar al costat de la seva dona i la seva filla i es disposaven a pregar quan van notar una tremolor terrible, com si la terra rugís i es regirés com un drac. “Em vaig equivocar, els vaig dir que esperessin dins de casa perquè fora plovien pedres i la casa no va aguantar. Se'ls va caure a sobre. Pensava que les protegia i ara totes dues són mortes”.
Cada gir per qualsevol carreró trencat de Tafgarte, ple de pedres i runes, té la mateixa banda sonora de plors de dones i homes que ho han perdut tot i esperen al costat de les ruïnes de casa seva. L'escena del desastre i l'oblit de les zones rurals també fa olor: fa calor i la pudor dels cossos en descomposició comença a emanar entre les pedres. Al final d'un vessant on abans hi havia desenes de cases i ara només destrucció, Mohamed aparta unes pedres amb la mirada perduda. Busca el seu pare, de 76 anys, que dormia quan li va caure la casa a sobre.
Mohamed diu que no té esperances de trobar-lo viu. “La pols de la tova ofega els pocs que van sobreviure sota les pedres. En aquest llogaret no queda ningú viu ja sota les pedres”. - Xavier Aldekoa - per lavanguardia.com
