Cioran mai no va perdonar a Déu que no existís, deia Fernando Savater quan encara no havia embogit. «Sóc un estranger per a la policia, per a Déu, per a mi mateix». Aquest és potser el lapidari i fulgurant carnet d'identitat d'Emil Cioran, nascut el 8 d'abril del 1911 a Rasinari, a la Transilvània romanesa. Emil Cioran, l'ateu creient, segons el Cardenal Gianfranco Ravasi.
"Monsenyor Ravasi té relativament clar que malgrat les seves múltiples declaracions d'ateisme, Cioran, sota aquesta increença, més que un posicionament a-teista, el que denotava era, per una banda, una profunda crítica al model occidental cansat i segur de si mateix, que s'havia fonamentat sobre un cristianisme -ni tan sols cultural des de la modernitat-, però encara àmpliament estès a tot el segle XX, molt en la línia de Niestzche.
Ciorán acusa Occident d'un delicte extrem, haver extenuat i dissecat la potència regeneradora de l'Evangeli: «Consumat fins als ossos, el cristianisme ha deixat de ser una font de meravella i d'escàndol, ha deixat de desencadenar vicis i fecundar intel·ligències i amors».
Però juntament amb aquest posicionament “sociològic”, Ravasi aprofundeix en una altra actitud molt més interessant i central per al nostre interès, que és entendre l'ateisme de Cioran com una certa impotència a creure en un Déu presentat com a excessivament conegut: Sempre he donat voltes al voltant de Déu com un delator: en no ser capaç d'invocar-lo, l'he espiat. A “De llàgrimes i sants”, escrivia: Quan escolteu Bach, veieu néixer Déu… Després d'un oratori, una cantata, o una 'Passió', Déu ha d'existir… I pensar que tants teòlegs i filòsofs han malbaratat nits i dies buscant proves de l'existència de Déu, oblidant l'única!
Ens compara Ravasi a Cioran amb un Qohelet-Ecclesiastès modern que realment seria una mena de «místic del Res», que en la seva obertura al no res el que deixaria entreveure és l'esgarrifança de les «nits de l'ànima» de certs grans místics, com Juan de la Cruz o Angelus Silesius, remuntant fins al desconcertant cantor del nexe Déu-Res, el famós Mestre Eckhart de l'Edat Mitjana. «Era encara nen, quan vaig conèixer per primera vegada el sentiment del no-res, després d'una il·luminació que no aconseguiria definir», ens cita l'autor al mateix Cioran.
El no-res com a experiència transcendent que es converteix en el nom d'un Déu, certament molt diferent del Déu cristià, i, tanmateix, disposat com ell a recollir el malestar existencial de la humanitat. Escrivia Cioran, evocant la «psicostasia» de l'antic Egipte, és a dir, el moment en què es pesaven les ànimes dels difunts per verificar la gravetat de les culpes: En el dia del judici només es pesaran les llàgrimes. En el temps de la desesperació, de fet, certes blasfèmies –declarava Cioran seguint Job– són «oracions negatives», la virulència de les quals és més acollida per Déu que la compassada lloança teològica.
La tesi de Ravasi és clara: Cioran és un ateu-creient sui generis. El seu pessimisme és més, el seu negacionisme es deu més aviat a la humanitat (…). L'home fa que perdis tota fe, és una mena de demostració de la no existència de Déu i des d'aquesta perspectiva s'explica el pessimisme radical de Cioran. I amb certs matisos ens sembla una postura molt vàlida.
Entendríem que Cioran és -mutatis mutandi…- una posició propera a la del nostre Unamuno, incapaç de creure no tant ja com el nostre don Miguel per un procés racional, sinó més aviat perquè la seva experiència de desassossec davant del sense sentit que troba quan existeix, obre a una consideració apofàtica de Déu, però no des de la fe, sinó des de la protesta.
Així es poden entendre les seves manifestacions contra Déu que disperses per la seva obra, són com el crit de qui culpa en definitiva una idea de Déu de com veu ell el món, la qual cosa el porta a rebutjar aquesta idea de Déu estesa i compresa generalment com a creador , provident, benèvol i bondadós.
És inconcebible que aquest Déu de què es parla sigui com es diu, si tot el que existeix no és sinó un buit absolut de sentit. El crit ètic en certa manera, és el que porta a la negació d'un Déu massa controlat i manejat, massa comprès.
Però el més interessant de tot és que malgrat tot això, no es pot apartar d'una obertura radical… Ravasi ho apunta amb aquesta indicació d'un Res que està fins i tot per sobre de Déu i que remet als místics cristians i jueus.
S'uneix certament que va ser educat en el cristianisme ortodox –ja vam dir que el seu pare era un Pope romanès– però més enllà del seu rebuig també familiar, i de la seva educació òbviament, el crit transcendent de Cioran se'ns presenta com un crit apofàtic del qual li és impossible separar-se, encara que no ho comprengui, o encara es rebel·li contra ell mateix.
I no voldríem caure en un fàcil moviment d'atreure l'aigua al nostre molí, incorporant-lo en una mena de creient sense saber-ho, anònim, però és innegable per a qualsevol que llegeixi les seves obres allunyades d'una visió ideològica esbiaixada o partidista, que el crit de Cioran sobre Déu és un crit concret i a algú concret… un crit que parla de protesta, de desassossec, de pessimisme, de queixa profunda. Com Job".
Però què crida Cioran?
Un artícle de POSMODERNIA: Cioran o el Deseo de la Verdad
Cioran: EL NIHILISTA EN BICICLETA
