Ni Alemanya és la locomotora d'Europa des de fa anys -en fa dos que està en recessió-, ni el futbol és aquell esport en què juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya, que era la definició de Gary Lineker. Tot i així, Alemanya marca el camí, i les seves eleccions deixen nombroses lliçons. L'extrema dreta és un problema de tothom: AfD creix amb vots de tot l'arc polític; la socialdemocràcia està als nivells més baixos de la seva història per la seva incapacitat de donar resposta als problemes de política interna: immigració i habitatge, principalment, i la gran coalició no només és una tradició alemanya, és la via possible per tancar el pas a la ultradreta.
La fórmula habitual a Alemanya és impensable a Espanya. El 2016, Pedro Sánchez va dimitir com a secretari general del PSOE quan el seu partit, després d'una repetició electoral, va decidir absolutament dividit abstenir-se per facilitar el govern de Mariano Rajoy i evitar el col·lapse institucional. El Sánchez del “no és no” va caure i… va renéixer, va arribar a la Moncloa amb una moció de censura i allà segueix fent malabars per sumar els vots que li donen la majoria parlamentària davant d'un PP aïllat per la dependència de Vox. A Alemanya, els socialistes han obtingut els pitjors resultats de la seva història i Olaf Scholz, “el breu”, deixa el partit en crisi. Per contra, l'esquerra de Die Linke torna, triomfant a les xarxes socials entre els joves amb Heidi Reichinnek, la “influencer vermella”, i, en una campanya marcada per la qüestió de la immigració, es manifesta en contra de les deportacions. L'anodí Scholz no és Sánchez, especialitzat en viure al límit: s'abraça Volodímir Zelenski, Maria Jesús Montero reivindica el socialisme “de Lola Flores” ia Barcelona es resolen en un matí tots els seus problemes. Junts renuncia a castigar el president reclamant al Congrés que se sotmeti a una qüestió de confiança, Oriol Junqueras treu pit per aconseguir el perdó de 17.000 milions de deute de Catalunya i el Govern de Salvador Illa exhibeix normalitat a les comissions bilaterals Estat-Generalitat amb promeses de més mossos i més jutges. La gran coalició alemanya -la del carrer- també triomfa als camps de futbol. El dia de les eleccions, el Schalke 04 va sortir al camp amb una samarreta on es llegia “Vota per la democràcia! Contra el racisme i l'exclusió”; el Borussia Dortmund va posar una creu “per la democràcia” al mig del cercle central del terreny de joc cridant a votar contra l'extrema dreta, i el Wolfsburg va publicar un vídeo a les seves xarxes on el missatge era “La democràcia ens necessita a tots: vagin a votar diumenge per la diversitat, per la cohesió, pel futur. L'entrenador del Bayer Leverkusen, Xabi Alonso, va participar de la mobilització: “Estem en una societat oberta. Tots tenen dret a venir aquí, com he vingut jo”. Vine per a Alemanya, Pepe. “Hem de defensar la democràcia i no cedir davant seu”.
Mentrestant, a Espanya, el president de LaLiga, Javier Tebas, és votant satisfet de la ultradreta i celebra que el partit de Santiago Obiscal (sic) -paraula de Donald Trump- no l'ha defraudat en allò que considera principal: la unitat d'Espanya, la protecció de la família tradicional i el rebuig a l'Estat de les autonomies. Gol de Vox. - Isabel Garcia Pagan a lavanguardia.com.
A Alemanya no hi ha jornada de reflexió i només tancar la votació i saberse els resultats, els polítics debaten els mateixos de manera civilitzada, impensable en aquest país. I és que Espanya és molt lluny de ser una democracia plena, ni crec arribi a ser-ho mentre a la seva política hi hagi tants senglars i tan pocs dofins.
