En el rànquing de polítics que més inspiren humoristes, tertulians i columnistes, últimament no hi ha qui el guanyi a Alberto Carles. Potser algun friki de Vox, perdut per alguna província ignota de Castella Lleó, però ni així. Amb l'experiència que posseeix el líder de Ciutadans a transportar fins als faristols dels debats electorals l'inventari complet d'una botiga de xinesos, Casado, Abascal i companyia ho tenen difícil per rivalitzar amb ell en excentricitats. És veritat que la destresa amb la qual menteixen tots és de rècord, però el jove català és el millor del trifachito sense discussió: darrere d'aquesta soltesa amb la qual s'inventa sobre la marxa felicitacions de governs estrangers, o de la capacitat per negar evidències en la mateixa cara de qui li demostra les seves contradiccions, hi ha moltes hores d'entrenament al desprejudici i la amoralitat.
Ha crispat i sembrat de mines dels terrenys per on ha anat passant; abans d'exportar la seva franquícia a tot l'Estat, ja havia estafat a desenes de milers de famílies de Cornellà, el Prat i altres pobles de l'antany cinturó roig de Barcelona fent-los creure que ell era la solució per al conflicte català. I el que ha fet, com hem pogut comprovar, ha estat augmentar-i enrevesarlo tot molt més del que estava.
El problema a Catalunya mai va ser el sentiment independentista d'una part de la població, convicció legítima que porta decennis, per no dir segles, al cor de molts dels seus ciutadans. La desgràcia ha estat la capacitat per enverinar la convivència de nouvinguts com Rivera o Acostades, afavorits en el seu dia per intel·lectuals com Francesc de Carreras, que ara s'esquincen públicament les vestidures perquè no els agrada la deriva que ha pres la seva criatura. "Qui amb nens se'n va a dormir ..." pot ser que pensi que, al costat de personatges com Arcadi Espada o Albert Boadella, va fundar Ciutadans i va fer líder de la formació a un jove empleat de banca que van haver de creure manejable.
Ja li hagués agradat en el seu dia a José María Aznar posseir tanta habilitat com la demostrada per Rivera per crispar a propis i estranys, i mira que s'esforçava a l'home. Tant ell com Felipe González mentien com bellacos, però ho feien molt pitjor que Alberto Carlos, qui quan deixa anar bestieses davant els micròfons sembla que acaba de sortir de combregar. Els altres grans mentiders van esperar a arribar al poder per riure de la ingenuïtat dels seus votants. A Rivera n'ha tingut prou amb la xavalla aconseguida en alguns municipis i autonomies a costa d'atorgar-li protagonisme a Vox, per tot seguit donar curs al seu perfil més desaforat. Només des de l'amor al caos i al mal rotllo es pot jugar un paper com el exercit pel seu partit en la conformació dels ajuntaments de Barcelona o Madrid.
A qui beneficia l'estratègia de Ciutadans? En què han sortit guanyant els qui van decidir votar-los? Rivera i companyia, ¿són tontos útils, o llestos contractats per fer exactament el que han fet? A Galícia, Euskadi i Catalunya els tenen ja calats temps ha, de manera que en molts pobles d'aquestes tres autonomies han estat esborrats pràcticament del mapa.
Així i tot, donada la seva habilitat per sorprendre'ns amb els seus triples salts mortals, el gran crispador i la seva colla encara són capaços d'abstenir-se en la investidura de Pere Sánchez. Rajoy, Aguirre i bona part del socialisme de tota la vida no cabrien en si d'alegria, orgull i satisfacció. Juan Tortosa - publico.es
De moment estan començant a abandonar-lo els seus, com Javier Nart i Toni Roldan, a veure quan tarda Garicano, i més que els seguiran, sembla que Rivera ja ha acabat el credit dels seus mentors que consideren que està ja amortitzat. Monsieur Valls, sense presses, espera el seu moment, i Arrimadas? Game over.
Ha crispat i sembrat de mines dels terrenys per on ha anat passant; abans d'exportar la seva franquícia a tot l'Estat, ja havia estafat a desenes de milers de famílies de Cornellà, el Prat i altres pobles de l'antany cinturó roig de Barcelona fent-los creure que ell era la solució per al conflicte català. I el que ha fet, com hem pogut comprovar, ha estat augmentar-i enrevesarlo tot molt més del que estava.
El problema a Catalunya mai va ser el sentiment independentista d'una part de la població, convicció legítima que porta decennis, per no dir segles, al cor de molts dels seus ciutadans. La desgràcia ha estat la capacitat per enverinar la convivència de nouvinguts com Rivera o Acostades, afavorits en el seu dia per intel·lectuals com Francesc de Carreras, que ara s'esquincen públicament les vestidures perquè no els agrada la deriva que ha pres la seva criatura. "Qui amb nens se'n va a dormir ..." pot ser que pensi que, al costat de personatges com Arcadi Espada o Albert Boadella, va fundar Ciutadans i va fer líder de la formació a un jove empleat de banca que van haver de creure manejable.
Ja li hagués agradat en el seu dia a José María Aznar posseir tanta habilitat com la demostrada per Rivera per crispar a propis i estranys, i mira que s'esforçava a l'home. Tant ell com Felipe González mentien com bellacos, però ho feien molt pitjor que Alberto Carlos, qui quan deixa anar bestieses davant els micròfons sembla que acaba de sortir de combregar. Els altres grans mentiders van esperar a arribar al poder per riure de la ingenuïtat dels seus votants. A Rivera n'ha tingut prou amb la xavalla aconseguida en alguns municipis i autonomies a costa d'atorgar-li protagonisme a Vox, per tot seguit donar curs al seu perfil més desaforat. Només des de l'amor al caos i al mal rotllo es pot jugar un paper com el exercit pel seu partit en la conformació dels ajuntaments de Barcelona o Madrid.
A qui beneficia l'estratègia de Ciutadans? En què han sortit guanyant els qui van decidir votar-los? Rivera i companyia, ¿són tontos útils, o llestos contractats per fer exactament el que han fet? A Galícia, Euskadi i Catalunya els tenen ja calats temps ha, de manera que en molts pobles d'aquestes tres autonomies han estat esborrats pràcticament del mapa.
Així i tot, donada la seva habilitat per sorprendre'ns amb els seus triples salts mortals, el gran crispador i la seva colla encara són capaços d'abstenir-se en la investidura de Pere Sánchez. Rajoy, Aguirre i bona part del socialisme de tota la vida no cabrien en si d'alegria, orgull i satisfacció. Juan Tortosa - publico.es
De moment estan començant a abandonar-lo els seus, com Javier Nart i Toni Roldan, a veure quan tarda Garicano, i més que els seguiran, sembla que Rivera ja ha acabat el credit dels seus mentors que consideren que està ja amortitzat. Monsieur Valls, sense presses, espera el seu moment, i Arrimadas? Game over.
