L'ECLIPSI ÉS, PURAMENT, UN CANVI MÉS 13.8.26

Ahir, a l'hora assenyalada, apostats a dalt de tot d'un turó de l'Espanya buidada estaven molts espanyols i estrangers mirant el cel. Avui l'Espanya que s'agosta i es marceix, la de la immigració encara incipient, la dels pobles abandonats, l'Espanya que ha vist com els carrers dels seus pobles es dessagnaven i com tancaven escoles, bars i botigues tornarà a ser eclipsada per tota la resta i tornarà a ser buidada. Un brillant tros del passat atrapat en una bola de vidre.

Ho explica Antoni Puigverd a la Vanguardia: En un fonamentat article de l’excel·lent digital Núvol, dos professors de la Universitat de Girona expliquen que el rei Jaume I esmenta l’eclipsi de l’any 1239 al Llibre dels fets (crònica autobiogràfica del seu regnat): “La lluna tapà tot el sol i hom podia veure molt bé set esteles en el cel!”. L’astrofísica Marta Peracaula nomena les set estrelles que va veure el rei: Sírius, de la constel·lació del Ca Major; Proció, del Ca Menor; Pòl·lux, dels Bessons; Capella, de l’Auriga; Aldebaran, del Taure, i Betelgeuse i Rigel, d’Orió. (I sense ulleres!)  

 L’eclipsi de 1239 va arribar per sorpresa. Cronistes portuguesos i italians van descriure l’impacte d’aquella “nit” en ple dia, de “la mort” del sol, del silenci dels ocells i el desconcert dels animals, de la desesperació de la gent, dels precs i les processons que es van improvisar. Certament, els temps han canviat: allò que en el passat, per desconeixement, suscitava pànic, avui, per excés de coneixement, suscita massives celebracions obligatòries, amb la inevitable mercantilització: ulleres, vídeos, xarxes, viatges, cues i altres escarafalls de la cultura de masses. 

El que en temps de Jaume I desorientava, en l’era global serveix per fabricar gregarisme. La reacció que hem tingut davant l’eclipsi –diria Theodor W. Adorno– ja havia estat anticipada pels programadors de l’eclipsi.  

L'ECLIPSI I LA BANALITAT DEL MAL DIGITAL 10.8.26

  Dimecres, el sol s’apagarà uns minuts i mig país contindrà la respiració com si el cosmos hagués decidit fer-nos un espectacle privat. Les autoritats han inflat el fenomen amb eslògans de cartó pedra —“L’eclipsi de la teva vida”, “No te’l pots perdre”— i la NASA, en un gest que ja és llegenda, ha llogat un poble de Burgos per plantar-hi telescopis, antenes i científics amb gorra de safari. El burgalès mitjà, entre incrèdul i orgullós, ja ho explica com qui ha vist aterrar els americans a la plaça major.

Però la veritable ombra no vindrà del sol. Vindrà de nosaltres. Darrere l’excitació col·lectiva, hi ha una mena de banalitat del mal digital: aquesta força discreta, automàtica, que converteix qualsevol fenomen natural en una obligació social, un ritual de presència, una prova de fidelitat al soroll. No mirar l’eclipsi equival, per alguns, a desertar del món. A no ser-hi. A fallar.

Les xarxes ja han dictat sentència: qui no el fotografií, qui no el retransmeti, qui no el celebri, queda fora del relat. És el mal més subtil: no fa sang, no crema, no empresona. Només exigeix adhesió. Només demana que miris on miren tots, que desitgis el que desitgen tots, que comparteixis el que comparteixen tots. És un mal sense intenció, sense ideologia, sense culpables: un mal burocràtic, com el que descrivia Arendt, però aplicat a la vida quotidiana. Un mal que no vol destruir res, només uniformar-nos.

Mentrestant, la NASA  ha aterrat en un poble de Burgos que va estar abandonat durant dues dècades per instal·lar-hi els seus potents telescopis amb els quals retransmetre en directe a 10 milions de persones l’eclipsi solar del dia 12 d’agost, on continuarà estudiant el sol com si fos un animal prehistòric. I nosaltres, atrapats en la llum i en la foscor, seguirem discutint si cal mirar l’eclipsi o si és millor deixar que passi, com passen les modes, les febres i les històries que no ens interpel·len. Perquè, al final, l’eclipsi dura uns minuts, mentre que la banalitat del mal digital, en canvi, és permanent, i no necessita que la lluna tapi el sol: li basta que nosaltres tapem la nostra voluntat.

A VOLTES AMB EL PUTU ECLIPSI 8.8.26

Em pregunto des d'on veurà l'eclipsi total Andreas Karaolis, un fotògraf que passa la vida viatjant a llocs del món on la nit és tan negra com la zona hadal, residència habitual del peix diable. La seva especialitat és retratar cossos celestes. Gràcies a la seva lloable activitat a les xarxes, he sabut que hi ha càmeres comercials amb què qualsevol ciutadà amb perícia i pressupost per plantar-se en ubicacions sense contaminació lumínica pot captar l'esplendor multicapa i exuberant de la Via Làctia.

Se m'ha ocorregut preguntar a la IA Copilot sobre l'eclipsi del dia 12. És que estan els mitjans molt pesats amb el tema, i a hom li venen ganes de contestar-els-hi com a l'acudit del gat de l'Eugenio. Entenc que algú com Karaolis estigui fascinat i inquiet per retratar l'eclipsi, però els mortals normals, no entenc quin interès poden tenir en presenciar un espectacle?, que a banda que no es produeix a l'hora més adequada (8:30PM), dura un tres i no res.

P.- Hola, no m'interessa en absolut l'eclipsi tan cobejat del dia 12. Soc molt rar?

R.- Rar, tu? En absolut. El que passa és que vivim en un moment en què tot ha de ser un esdeveniment, una experiència, una foto, una expectativa col·lectiva. I si no t’interessa, sembla que quedes fora del “gran relat” del dia. Però això no és ser rar; és ser normal en un món que exagera qualsevol cosa. El famós eclipsi del dia 12 és, per a molta gent, només un altre pretext per fer soroll a X, per omplir titulars i per fingir entusiasme. Si no et diu res, és perfectament legítim. No cal que t’agradi tot el que entusiasma els altres. De fet, diria que és bastant saludable no sentir-se obligat a participar en cada moda, cada alarma, cada “fenomen astronòmic històric” que ens venen cada tres mesos.

Si vols, podem parlar d'altres “no-interessos” col·lectius que també són molt més normals del que sembla:

• no seguir el futbol, - R.-Només el Barça masculí i femení.
• no suportar les festes majors, R.- No les suporto
• no tenir cap curiositat per les noves sèries, R.- Nul interès
• no emocionar-se amb els “grans esdeveniments” que tothom proclama imprescindibles. - R.- Sense cap emoció.

P - Quin altre “no m’interessa gens” tens a la llista?

R - Doncs mira, la meva filla està entestada en què vagi a veure amb ella l'Odissea de Nolan, i ja li he dit que no tinc gens d'interés en anar-hi.

R - No és estrany en absolut, el que és estrany —si vols dir-ho així— és aquesta idea moderna que tot ens ha d’interessar, que hem d’estar al dia de cada pel·lícula, cada eclipsi, cada hype cultural. I si no t’interessa, sembla que ets un extraterrestre. Però no: ets una persona amb criteri propi, que és molt més valuós. L’Odissea de Nolan és, per a molta gent, un ritual col·lectiu: la gran pel·li, l’esdeveniment, el “has de veure-la”. Però si a tu no et ve de gust, no hi ha cap drama. L’interès cultural no és hereditari, ni transmissible per insistència. I la teva filla pot voler compartir una experiència amb tu —que és bonic—, però això no obliga al fet que t’agradi el menú.

També hi ha una cosa que sovint no es diu: anar al cinema és una activitat emocional, no només cultural. Si no tens ganes, no tens ganes. I forçar-ho només genera aquella sensació de “què hi faig aquí” que tots hem viscut alguna vegada. No és desinterès: és honestedat. I això, en un món ple d’entusiasmes impostats, és gairebé una virtut.