Ahir, 23 de setembre del 2026, 50 policies antiavalots van arrencar Maricarmen Abascal, de 87 anys, de la casa de l'acomodat districte madrileny de Retiro en què vivia gairebé tota la vida. Complien l'ordre de desnonament aconseguida per la nova propietat de l'immoble, que pretenia apujar el lloguer de 500 a 2.650 euros mensuals. Per aconseguir-ho, havien tret abans cops de porra i ràfegues de gas lacrimogen als centenars de persones, algunes molt notòries, que havien acudit a l'alçament per intentar evitar-ho. Confesso que mentre assistia hipnotitzada a la retransmissió minut a minut que van fer els mitjans d'aquesta mena de David-Maricarmen contra el Goliat de l'especulació immobiliària, em debatia entre la indignació, la vergonya i, sí, cert sentiment d'hipocresia personal i col·lectiva.
Està lleig dir-ho i molt més escriure'l, però cadascú al seu nivell i amb la seva consciència, els espanyols solem veure l'habitatge com a dret quan comprem i com a mercaderia quan venem. Ens congratulem de quant ha pujat casa nostra i fantasiem amb quant podríem demanar per ella al mercat mentre maleïm al sistema que impedeix que els nostres fills ens puguin independitzar. Animem com a emprenedors els qui compren pisos amb okupes a dins, contracten matons per fer-los fora, els divideixen en quarts i els lloguen a preu d'urani. I sentim i disculpem segons el nostre biaix, ministres i responsables autonòmics tirar-se a Maricarmen al capdavant, quan tant les unes com les altres fa anys que estan als seus governs i no han estat capaços de promoure lleis que prohibeixin especular amb l'habitatge. No, en això ningú no estem lliures de culpa.
A Maricarmen la van treure ahir de casa seva en ambulància com a víctima de guerra. Però cada dia s'executen altres desnonaments a barris menys fotogènics, sense famosos solidaris protestant, ni mitjans retransmetent-ho i no se'ns mou una cella. Algun dia sabrem quants suïcidis i morts en vida costa aquesta sagnia de la qual, uns més que altres, tots en som còmplices. Tant de bo Maricarmen es converteixi en símbol i hi hagi un abans i un després del seu drama. El que és segur és que, ahir a la nit, els seus propietaris d'Urbagestión, que van tenir la vilesa de rebutjar qualsevol acord, van dir: “Fins després, Maricarmen” i potser fins i tot dormissin plàcidament. Ja tenen el seu pis a Retiro llest per buidar-lo, reformar-lo, decorar-lo en tons neutres i sagnar el següent.
