LA IA ENS SALVARÀ DE L'ODI 8.5.26

 És una idea que circula amb força aquests dies. La intel·ligència artificial (IA) ens salvarà de l'odi i de la polarització de les xarxes socials. Les xarxes socials, amb els seus algoritmes que busquen robar la nostra atenció i suscitar una resposta immediata, són una màquina de crear extrems i expandir idees que abans eren marginals. Importa el sensacionalisme abans que la veritat i, per damunt de tot, guanyar diners. La conseqüència ha estat la creació d'universos tancats on les idees més radicals proliferen i són difícils de contrarestar.

Quan van aparèixer, les xarxes socials van ser rebudes com una victòria de la democràcia. Pels profetes d'internet, el pensament deixava de ser exclusiu de les elits i es feia accessible a tothom. El debat es democratitzava i aquesta era una idea que agradava a l'esquerra, que hi veia el germen del fòrum universal.

Pels que veuen les xarxes socials com el cim de la llibertat d'expressió, la IA suposa més moderació als debats

Tot i això, ha estat la dreta extrema la que ha tret profit d'aquestes eines. Especialment la dreta trumpista, que ha universalitzat el rebuig del pensament especialitzat i acadèmic en benefici de teories acientífiques. La guerra a les vacunes és la més coneguda, però es podrien buscar mitja dotzena de causes tan dubtoses com aquesta.

Segons Dan Williams, un filòsof anglès, i Dylan Matthews, un periodista nord-americà, la IA posaria una mica d'ordre en aquest panorama. Segons han escrit en sengles articles, els chatbots de la IA actuarien en direcció contrària a la polarització. El seu raonament és que, en la pugna per captar clients, ChatGPT, Gemini o DeepSeek recorren a opinions més objectives a les converses que mantenen amb els usuaris, cosa que els allunyaria dels extrems. Els que han contrastat aquesta idea asseguren que tenen sentit. Que les respostes dun xat com Grok tendeixen a la dreta, però són més centrades que les opinions dels seus seguidors. A l'inrevés, ChatGPT, Gemini o Deepseek donen respostes de centreesquerra, però no estan tan a l'esquerra com els usuaris (sic).

Per als que consideren que les xarxes socials són el cim de la llibertat d'expressió, la IA suposaria el retorn dels tecnòcrates. I en aquesta interpretació, una moderació més gran en els debats

Que la IA pugui acabar sent un antídot a la polarització de les xarxes socials és una idea raonable, motivada segurament pel desig que el monstre que Facebook va alliberar torni a la cova de la qual no va haver de sortir mai. Però potser això ja és impossible. I en tot cas, costa imaginar que la solució vingui d'individus com Mark Zuckerberg o Elon Musk, els mateixos que ens van ficar en aquest terrible embolic. Ramon Aymerich Piqué 

ODIAR NO ÉS DELICTE, LLEVAT D'ESPANYA 10.4.26

Odiar no és delicte. No és ni tan sols un acte il·lícit. Pot ser desagradable, dolent per a l'estómac i tòxic, però no és un crim. Tampoc ho és expressar-ho. El cert, però, és que ens afecta. Ho deia Fuster.: M'odien, i això no té cap mena d'importància, però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

El delicte d’odi va quedar incorporat al Codi Penal l’any 1995 després d’una  lluita de diversos col·lectius amb la intenció de protegir diverses minories d’atacs per motius racistes o altres referents a la ideologia, religiosos, d’orientació o identitat sexual, per raó de gènere o discapacitat. Si algú sent antipatia i aversió cap a algú i li desitja el mal, és a dir, si sent odi, tal com ho defineix la RAE, no està cometent cap delicte. Odiar no és delicte. És més, tots tenim fins i tot el dret a odiar, com el dret a estimar. Tenim dret a sentir "antipatia i aversió" cap al nostre cap, cap als homófobs, cap al col·lectiu LGTB, cap als masclistes i les feministes. L'odi és lliure i, sobretot, és humà, depén doncs, de com es manifesti i tot i així hi estem en el nostre dret, o hauriem de tenir-lo. Però, una vegada més, des del Partit Popular i la judicatura es porta més enllà dels límits la interpretació de la llei, si això els serveix per als seus foscos propòsits, encara que suposi vulnerar un dret tan fonamental com el de la llibertat d’expressió i s'usa i abusa impunement del "delicte d'odi". 

El concepte del discurs de l'odi és un cavall de Troia contra la llibertat. A Llibertat d'expressió (Ladera Norte), Jacob Mchangama assenyala una curiosa rima de la història. Quan els abolicionistes criticaven l'esclavatge, un dels arguments per justificar la censura del seu discurs “incendiari” era la difamació contra un grup o associació. El rebombori prefigurava la idea del discurs de l'odi: un senador es queixava que els textos abolicionistes “contenen reflexions que fereixen els sentiments” dels del sud; estaven sent “profunda, vil i maliciosament calumniats”. És més rellevant l'advertiment d'Eleanor Roosevelt, presidenta de la Comissió de Drets Humans de l'ONU. Defensava que només es proscriguessin les apologies de l'odi nacional o religiós que incitessin a la violència, i criticava la proposta soviètica de prohibir el discurs de l'odi: “Qualsevol crítica a les autoritats públiques i religioses podria ser considerada amb massa facilitat incitació a l'odi i, en conseqüència, prohibida”. Va encertar: el discurs de l'odi és una categoria confusa que serveix per gairebé qualsevol opinió que no ens agradi.

La denúncia del discurs de l'odi serveix per estigmatitzar i perquè el poder fiscalitzi els ciutadans: és el que proposen plataformes com Hodio. Josu de Miguel es preguntava si el Govern tractarà les dades sense el nostre consentiment i si ja no és vigent a Espanya la prohibició de tractar dades que puguin revelar opinions polítiques. Germán Teruel alerta del “potencial lliberticida” de la combinació d'Hodio i la llei europea de serveis digitals: d'una banda, l'incentiu de les plataformes és actuar “amb el zel censor més gran per evitar problemes”; de l'altra, les eines estan en mans d'“òrgans políticament influenciables”. Qui defensarà l'odi, que Spinoza definia com una tristesa acompanyada per una causa externa? Potser el mateix filòsof neerlandès, que va escriure que “en un Estat lliure està permès que cadascú pensi el que vulgui i digui el que pensa”.

Tot això que he escrit és referent als països democràtics, per tant, no té res a veure amb Espanya, on per qualsevol fotesa pots ser acusat (i condemnat) per delicte d'odi. Que li ho preguntin a Pablo Hasél, Jair Domínguez i altres artistes o periodistes condemnats per causes sovint endegades per Manos Limpias o Abogados (presumptament) cristians Això si, aquest fet és transversal, afecta només als membres d'esquerra o extrema esquerra, dreta i extrema dreta estan exempts de condemna per delicte d'odi. Pais. "Dempeus sota la brofega tempesta, país fatal, país aimat".

L'ODI COM A COMBUSTIBLE A LES XARXES SOCIALS 23.10.25

 Durant dècades es va repetir que “el sexe ven”. En l’era de la televisió i la publicitat tradicional, aquesta màxima semblava indiscutible. Però en l’ecosistema digital actual, aquesta lògica ha estat superada per una altra molt més poderosa i perillosa: l’odi ven més. Molt més. Les xarxes socials han convertit la indignació en un producte de consum massiu, i els algoritmes han après a alimentar-se de la nostra fúria com si fos gasolina d’alt octanatge. 

Les plataformes digitals no estan dissenyades per informar-te, educar-te o connectar-te amb altres persones: estan dissenyades per retenir-te. El seu objectiu és que passis el màxim temps possible dins dels seus murs, interactuant, reaccionant, compartint. I en aquesta cursa per captar la teva atenció, el contingut que genera emocions intenses —especialment negatives— té un avantatge evolutiu. L’insult, la provocació, la burla, la polarització: tot això excita l’algoritme. Cada vegada que algú respon amb ràbia a un tuit incendiari o comenta indignat una publicació a Facebook, el sistema interpreta que aquell contingut és “rellevant”. L’amplifica. El multiplica. El monetitza. 

Aquest fenomen no és casual ni accidental. És estructural. Les xarxes socials han creat una economia basada en la indignació. Com més polaritzat està el discurs, més temps passem connectats. Més anuncis veiem. Més dades entreguem. Més diners generen les plataformes. Els nous magnats digitals —propietaris de xarxes, mitjans i plataformes— han après a capitalitzar els nostres conflictes. L’extremisme ja no és un efecte col·lateral: és una estratègia de creixement. Les narratives incendiàries es dissenyen amb precisió quirúrgica per dividir, mobilitzar i fidelitzar audiències. La fúria està ben finançada. 

I no només es tracta d’actors maliciosos o campanyes de desinformació. També els mitjans tradicionals, pressionats per la lògica del clic, han caigut en la trampa dels titulars sensacionalistes, els debats artificials i la cobertura obsessiva dels extrems. El resultat: una esfera pública cada vegada més crispada, més fragmentada, més tòxica. 

Mentre el planeta s’enfronta a l’escalfament global, les nostres societats s’enfronten a un altre tipus d’escalfament: l’emocional. La temperatura dels discursos s’eleva cada dia. L’empatia s’erosiona. El matís desapareix. El desacord es converteix en enemistat. Les xarxes socials, lluny de ser àgores digitals per al diàleg, s’han transformat en coliseus on es premia el gladiador més sorollós. I el més preocupant és que aquesta dinàmica no només afecta la conversa pública: també modela les nostres emocions, les nostres relacions i la nostra percepció del món. 

Diversos estudis en neurociència i psicologia han demostrat que la indignació activa els mateixos circuits cerebrals que altres formes de recompensa. Ens dOna una sensació de superioritat moral, de pertinença a un grup, de propòsit. I com tota addicció, necessita dosis cada vegada més grans per produir el mateix efecte. Les plataformes ho saben. I ho exploten. Ens empenyen cap a cambres d’eco on només escoltem allò que confirma les nostres creences. Ens exposen a enemics imaginaris per mantenir-nos en guàrdia. Ens converteixen en soldats de guerres culturals que sovint ni entenem. 

"Ho explicava molt bé en Ramon Besa en l'article d'ahir: L'arribada de les xarxes socials ho ha complicat una mica més. Sí, hem oblidat l'essència del periodisme. Avui hi ha molta gent que es diu periodista, però que, en realitat, fa comunicació. I comunicació i periodisme no són el mateix. El periodisme analitza, jerarquitza i dona continuïtat a les notícies; en canvi, el que veiem ara és una gran caça de notícies que van i venen, moltes falses o poc contrastades, que creguin confusió. Hem de recuperar l'essència del periodisme, que implica tornar a posar el focus en el model de producció, no sols en el consum o el negoci. Massa sovint ens hem deixat portar per la mandra o la inèrcia, i hem permès que la tecnologia i els tecnòcrates marquin un estil que valora més embolicar les notícies que no passo a produir-les amb rigor. Això ens ha deixat fora de joc, perquè no tenim pes en el negoci ni en el consum, i el que ens queda és recuperar la manera de fer periodisme amb temps i profunditat, com sempre ha estat". 

Podem desintoxicar-nos? Sí, però no serà fàcil. Requereix una alfabetització digital profunda, una ciutadania crítica i una regulació ètica de les plataformes. Requereix que deixem d’alimentar l’algoritme amb la nostra fúria, i comencem a construir espais per al desacord respectuós, l’escolta activa i el pensament complex. També requereix que els creadors de contingut, periodistes, educadors i líders socials assumeixin la seva responsabilitat. Que no caiguin en la temptació del clic fàcil. Que apostin per la profunditat, l’empatia i la veritat, encara que això impliqui menys viralitat.