Al principi no va faltar organització en les disposicions per construir la Torre de Babel, de fet, potser l'ordre era fins i tot excessiu, massa excessiu. Es va pensar massa en guies, intèrprets, en allotjaments per als obrers i en vies de comunicació, com si es disposés de segles per construir-la. En aquests temps, l'opinió general era que no es podia construir amb massa lentitud, una mica més i haguessin abandonat tots, i fins i tot desistit de fer els fonaments. La gent raonava d'aquesta manera: l'essencial de l'empresa és el pensament de construir una torre que arribi al cel. La resta és del tot secundari. Aquest pensament, un cop compresa la seva grandesa, és inoblidable: mentre hi hagi homes a la terra, hi també el fort desig d'acabar la torre. Per tant no ha de preocupar el futur. Al contrari: el saber dels homes avança, l'arquitectura ha progressat i seguirà progressant, d'aquí a cent anys el treball per al qual necessitem un any es farà potser en pocs mesos, i més resistent, millor. Llavors, a què esgotar-nos ara? Això tindria sentit si hi hagués l'esperança que la torre quedarà acabada en l'espai d'una generació.
Aquesta esperança era impossible. El més creïble era que la nova generació, amb els seus coneixements superiors, condemnés el treball de la generació anterior i demolís tot el que s'havia avançat, per recomençar de nou.
Aquests pensaments van paralitzar les energies, i es va pensar menys a construir la torre que a construir una ciutat per als obrers. Cada nacionalitat volia el millor barri, i això va donar lloc a disputes que culminaven en baralles sagnants. Aquestes baralles no tenien fi; alguns dirigents opinaven que demoraria moltíssim la construcció de la torre i altres que valia més esperar que es restablís la pau. Però no només en barallar-se passaven el temps, en les treves es dedicaven a embellir la ciutat, el que provocava noves enveges i noves baralles. Així va passar l'era de la primera generació, però cap de les següents va ser diferent, només va augmentar la destresa tècnica i amb ella l'ànsia guerrera. Tot i que la segona o tercera generació va reconèixer la insensatesa d'una torre que arribés fins al cel, ja estaven massa compromesos per abandonar els treballs i la ciutat.
El vaticini que cinc cops successius d'un puny gegantí aniquilessin la ciutat, està present en totes les llegendes i cants d'aquesta ciutat. Per aquesta raó l'escut d'armes de la ciutat inclou un puny.
Un conte de Franz Kafka
