Cada generació afronta un debat que acaba definint el seu futur. Els nostres avis van haver de decidir si electrificaven els pobles. Els nostres pares van decidir construir autopistes, universitats i hospitals. A nosaltres ens toca decidir si volem produir l'energia que necessitarà la Catalunya de les pròximes dècades o si preferim continuar depenent dels altres mentre ens resignem a veure a la indústria marxar-se. El debat sobre el PLATER és, en realitat, aquest.
Llegint alguns articles d'opinió aquests dies, es té la sensació que les energies renovables són una amenaça existencial per al país. Es parla d'“ocupació del territori”, de “destrucció del paisatge” i de “macroprojectes imposats”. És un relat emocional. Però profundament infantil. Perquè el problema no és decidir entre molins o paisatge. El problema és decidir entre produir energia o importar pobresa.
Afirmar que Catalunya pot mantenir el seu nivell de vida sense generar l'energia que consumeix és una fantasia
Durant dos segles Europa va construir el seu estat del benestar gràcies a una revolució industrial alimentada per una energia abundant i competitiva. Sense aquella energia no hauríem tingut indústria; sense indústria no hauríem tingut ocupació qualificada; sense ocupació no hauríem tingut impostos; i sense impostos no existiria la socialdemocràcia.
El PLATER representa, per al segle XXI, el mateix que la revolució industrial va representar en el segle XIX: la infraestructura imprescindible perquè Catalunya continuï sent un país pròsper. Perquè avui l'energia és política industrial. I la política industrial és política social. Quan una empresa decideix on instal·lar una fàbrica no pregunta primer per la bellesa del paisatge. Pregunta si hi ha electricitat suficient, estable i competitiva. Sense aquesta energia, la resposta és molt senzilla: la inversió es va. Afirmar que Catalunya pot mantenir el seu nivell de vida sense generar l'energia que consumeix és una fantasia.
Els mateixos que exigeixen cotxes elèctrics, bombes de calor, hidrogen verd, intel·ligència artificial, supercomputadors o centres de dades sovint s'oposen a les infraestructures que han d'alimentar-los. Naturalment que les renovables s'han de planificar bé. Naturalment que cal protegir els espais de més valor ambiental, minimitzar els impactes, prioritzar sòls degradats quan sigui possible i compensar adequadament el territori. Però convertir qualsevol projecte en un “no” permanent és condemnar el país a la decadència.
A més, hi ha una paradoxa difícil d'explicar. Moltes comarques que rebutgen nous projectes energètics són, alhora, grans consumidores de l'electricitat produïda en altres territoris. Hi ha també un discurs que apel·la constantment a la defensa del món rural. Però el món rural no sobreviurà convertint-se en un parc temàtic per a urbanites de cap de setmana. Sobreviurà si hi ha activitat econòmica, joves que vulguin viure i serveis públics.
I aquí apareix la qüestió de fons. La història ens ensenya que quan una societat perd la seva capacitat de generar riquesa, desapareix també la seva cohesió social. Sense indústria no hi ha estat del benestar. I sense estat del benestar acabem retrocedint cap a societats on uns pocs acumulen el poder econòmic mentre la resta depèn de la seva voluntat.
L'estómac no entén d'ideologies. Ni de proclames. Ni de punys alçats cantant La Internacional. Quan falta treball i oportunitats, la retòrica desapareix a tot córrer. Per això el debat sobre el PLATER no és ambiental. És econòmic. És industrial. És social. I és moral. Perquè la pregunta no és si volem veure algun aerogenerador més en l'horitzó sinó si volem que els nostres fills trobin aquí el treball, les empreses i les oportunitats que permetin continuar finançant l'escola pública, els hospitals i les pensions. Tot el que no sigui respondre a aquesta pregunta, és discutir sobre el paisatge mentre el futur passa de llarg.
Emilio Palomares, Investigador del ICREA, a la vanguardia.
