Algun fatxa hi deu haver, com a Barcelona, Madrid o Estocolm, perquè no hi ha qui se salvi dels extrems en aquests temps turbulents, però d’aquí a parlar, a propòsit de Ripoll, de l’ avanç del feixisme a Catalunya hi ha un bon tros que es recorre amb una inconsciència sorprenent. També és veritat que últimament, i només cal donar un cop d’ull a l’ample món, no falten els llondros que sembla que s’entrenin de valent per elevar la inconsciència a la categoria d’art.
Dic tot això perquè és estrany el dia que –amb els ulls posats a la Itàlia de Mussolini o a l’ Alemanya de Hitler– alguna cosa o algú, sobretot l’alcaldessa de Ripoll, no sigui titllat de feixista, cosa que em porta a pensar que, a aquest pas, al nostre país aviat no hi cabrà ni un feixista més. És empipador i evidencia una banalització repugnant de la pesta negra que va assolar el continent el segle passat i carrega a l’esquena (juntament amb la pesta vermella) milions de cadàvers, però així estan les coses.
Els carnets de feixista s’administren amb alegria per part dels polítics i opinadors que s’autodenominen “veritables demòcrates” i han assumit, sense que ningú els hi demani, la tasca titànica de desemmascarar el feixisme. Aquesta posició els atorga, de passada, un sorprenent poder totalitari per decidir com, quan i qui és un feixista (disfressat o al descobert.) Així, a poc a poc, hem arribat al punt que qualsevol es pot permetre el luxe de dir “tu ets feixista, jo soc el veritable antifeixista” i sentir-se la mar de bé.
Deu ser per això que tan feixista és Putin com Trump, l’Iran com Israel, l’Argentina com Turquia i, de torna, la Ucraïna de Zelenski. Tothom és feixista. Qualsevol règim autoritari o il·liberal és titllat així, com si l’autoritarisme, el racisme, la intolerància, l’oposició a l’avortament o el nacionalisme extrem no fossin previs al feixisme i perduressin, encara avui, en altres ideologies i latituds. Ni Mussolini hauria pogut sospitar aquest èxit pòstum.
Per descomptat que feixista és també qui es limita a demanar que s’apliquin les lleis d’estrangeria aprovades pel Parlament, o una gestió de la immigració que, en nom d’una tolerància multicultural malentesa, no aplaudeixi la creació a les nostres ciutats de guetos on no regeixen la lleis del país. Igual que els que reclamen una gestió eficaç de la política criminal que sigui conscient de l’elevat percentatge d’estrangers a les presons i actuï en conseqüència. Aquest discurs no ajuda a entendre els fenòmens contemporanis a què ens enfrontem i priva a la categoria feixisme de qualsevol significat històric trivialitzant-la: quan tot és feixisme, res no ho és.
Si seguíssim el criteri diferenciador establert pel gran estudiós del feixisme, l’historiador (irreprotxablement progressista) Emilio Gentile, ni Vox ni Aliança Catalana no podrien participar dels trets distintius d’aquella ideologia criminal. El feixisme va ser i es va expressar com a règim en una cultura irracionalista i mítica fundada en l’exaltació de l’Estat i de la nació i en una militarització de la política; en el totalitarisme i l’imperialisme, en el racisme eliminacionista i en la guerra com a fi última de la vida humana. Està clar que les nostres societats tenen greus problemes i assisteixen a fenòmens alarmants, com la desconfiança de bona part de la ciutadania en la democràcia, però això no és feixisme, i dir el contrari suposa una falta de respecte a les seves víctimes.
En realitat, hem arribat a tal punt de confusió que ja resulta impossible distingir un moviment nacionalista que sosté posicions d’extrema dreta catòlica en temes com l’avortament i el feminisme o s’oposa a la immigració incontrolada (bàsicament islàmica) amb el feixisme. La pròxima serà afirmar que Sílvia Orriols encapçalarà la marxa sobre Roma o que Ripoll és el nostre Nuremberg del 1934. A veure qui la diu més grossa.
