A molts ens és igual qui es presenti perquè no desaparegui electoralment l'espai a l'esquerra del PSOE. No perquè vulguem que guanyi les eleccions i governi sinó perquè només una representació robusta de l'esquerra pot aconseguir que guanyi i governi novament el sanchisme. Ara fa un any, el recomanable analista Curb escrivia al seu bloc 'Las duras tablas' que “l'anomalia Sánchez té avui molt més potencial transformador que un petit grup parlamentari d'esquerra per a convençuts enmig de la restauració reaccionària”. Curb venia a dir amb afanyat realisme que, més enllà de les “nacionalitats històriques”, capaces encara de decidir el desempat electoral, no existeix a l'esquerra estatal una altra força que el “sanchisme”, al voltant del qual i davant del qual es construeix en les dues últimes legislatures tota la política del nostre país. Aquest últim any, és veritat, el sanchisme ha patit un notable desgast, però això només ha revelat que a la seva esquerra només hi ha un ermot que, com la platja d'Ítaca, alguns dirigents fingeixen llaurar sense convicció per intentar evitar la seva participació a la guerra de Troia. Un sanchisme debilitat exposa amb inquietant claredat, sí, la impotència de la nostra esquerra transformadora.

Contra el sanchisme s'acumulen les forces combatents: molts jutges, molts mitjans de comunicació, dos partits polítics virtualment majoritaris, una part del PSOE i, a l'exterior, els Estats Units i Israel, sense esmentar -com ha demostrat la crisi de Ceuta- alguns governs europeus. Cal afegir a Podem, l'única organització espanyola d'esquerres -diminut agulló- que ha sabut protegir els seus quatre votants, conscient que per no desaparèixer ha de facilitar l'arribada de la ultradreta; no és que sàpiga “inevitable” un govern Vox-PP; és que evitar-ho suposaria sens dubte assumir-ne la marginalitat definitiva i la seva més que probable extinció. 

La nostra Espanya difícil no és el Berlín de Die Linke ni la França de Melenchon ni el New York de Mamdani, on dècades de deserció socialdemòcrata permeten ara una radicalització de l'esquerra davant de la radicalitat fosca del feixisme. Espanya és l?únic país d?Europa (probablement del món) on la socialdemocràcia no ha mort o no del tot. La seva tímida supervivència s'anomena sanchisme, una anomalia l'excepció planetària de la qual, alhora que frena la ultradreta, impedeix l'articulació d'una alternativa transformadora a la seva esquerra. Podem es proposa de manera impostada i irresponsable com aquesta alternativa en un context en què -ho sap- l'únic camí per no sucumbir al mal és recolzar un bé mediocre.

Anomenarem PSOE les polítiques d'habitatge del govern, l'ajornament del tancament d'Almaraz, l'abandonament dels sahrauís, etc; és a dir, a totes aquelles mesures econòmiques i socials coherents amb la tradició del partit des del 1982. I anomenarem sanchisme les petites conquestes obtingudes contra corrent -o consentides- en matèria laboral, de protecció social, de gènere; i també a aquestes decisions en política exterior que, retòriques o no, han provocat el rebuig real dels EUA i Israel i han assenyalat Espanya com a reserva espiritual dels drets humans (i com a govern “radical” en un món salvatge). 

Quan parlem de donar suport al sanchisme no parlem de donar suport al PSOE, ni tan sols de donar suport a Sánchez; parlem de donar suport i estendre aquesta “anomalia” de què parlava Curb fa un any. El paper de Sumar al govern era justament aquest: evitar que el PSOE i Sánchez devoressin el sanchisme. 

El problema és que el sanchisme, com a bé mediocre en un món amenaçat, ja no es pot defensar en aquests termes. Sánchez, assetjat per casos veritables i casos fabricats de corrupció, meitat cavall meitat fura, ha acabat per recular i posar-se a la defensiva. Fa la impressió, com sosté Esteban Hernández en un article recent, que comença a cedir a la temptació de salvar senzillament els mobles; és a dir, de salvar electoralment el seu partit, sense entendre que no hi ha tornada possible al bipartidisme i que, com insisteix sempre Curb, un govern PP-Vox transformaria sense marxa enrere les regles del joc. Pel que fa a Sumar i afins, no han sabut utilitzar la pròrroga obtinguda el juliol del 2023. Han actuat com si aquesta pròrroga fos indefinida o com si no fos possible ia frenar la ultradreta. Així que no s'han preparat ni per guanyar les eleccions ni per perdre-les. Ara ja és massa tard per a totes dues coses.

Val la pena llegir aquest article de Santiago Alba Rico a elDiario.es, així com els enllaços de Curb i Hernandez. Es important per entendre la tossuderia de Sánchez de mantenir-se al poder, i tot només per intentar salvar els mobles de la desfeta del PSOE y Sumar, però em sembla que no hi ha res a fer, el PSOE ja no existeix i Sumar amb prou feines. Si a aquest desencís li afegim la lenta agonia de Podemos, a l'Esquerra de Sánchez, no hi ha res, un ermot, un desert que estarà travessant l'esquerra espanyola durant molts anys. O això em sembla a mi.