Joana i Juan s'han donat el cuac, cuac, cuac. És a dir, el que seria el sí, vull en una església convencional. Aquí, al Paticà, Jesús és groc i fa olor de plàstic, els dotze apòstols s'han reencarnat en figures històriques i el portal de Betlem està situat entre les runes de Gaza. Fan casaments, batejos, divorcis i fins i tot enterraments. Fins ara, sis persones han celebrat el seu funeral en aquest angost local de 28 metres quadrats al barri de Lavapiés. “Quan tens davant l'urna amb cendres i tota la família plorant, és molt difícil fer comèdia, però he de ser fidel al que m'han demanat”, explica Leo Bassi (73), pallasso i actor encarregat de dirigir les cerimònies. Després de dotze anys al capdavant d'aquest projecte, assegura haver après a barrejar la mort amb la comèdia. I és que, el que va començar com una broma el 2012, s'ha convertit en una manera de vida per al novaiorquès a dia d'avui, que oficia uns 15 casaments a la setmana. No ho fa sol, ja que si alguna cosa ha après amb el temps és a caminar de la mà de la seva dupla professional, Laura Inclán (55).
La Verbeníssima oficia l'enllaç entre Joan i Joana al'Església Patòlica de Madrid. Actriu i còmica, La Verbenísima -nom artístic d'Inclán- suposa l'altra meitat de l'Església Patòlica. A ritme de cuplet i en to reivindicatiu, fa passar per l'altar desenes de parelles cada cap de setmana. “Després d'actuar al musical La bella i la bèstia vaig descobrir la destrucció artística que suposa treballar en una multinacional com Disney, tant per als actors com per a l'imaginari col·lectiu”, diu. La història de Leo i Laura com a duet teatral ha passat per un intent d'assassinat al teatre Alfil i un incendi que gairebé destrueix el temple dels ànecs de goma a la capital. De família circense i educat en la peculiaritat, Bassi reconeix haver batallat amb la ultradreta catòlica espanyola: “L'1 de març del 2006 em van deixar un quilo d'explosiu al meu camerino perquè l'obra es burlava de la religió”. Després de diverses setmanes d'amenaces i manifestacions a la porta de l'edifici, un dels tècnics va topar amb la bomba: “Si no, jo estaria mort”. Deu anys després, els fets es van repetir, aquesta vegada a la meca del 'patolicisme'. Algú va llançar un objecte en flames dins del local, cremant l'entrada: “No hi ha culpables. En va sobreviure només un, el Morenito de San Lorenzo, el vaig guardar en un altar com a record de l'atac feixista”.
Una aparició, com si es tractés de la pròpia verge, va canviar el rumb de les seves vides. “L'ànec se'ns va aparèixer i ens va dir: 'Vosaltres heu de fundar la religió patòlica'. Bassi, per ser un dels millors clowns del món que encara és viu, i jo per ser l'única cupletista que pot comptar al segle XXI la rellevància d'aquest col·lectiu per al feminisme”, explica ella. Aquesta mateixa deïtat ha presenciat l'enllaç de Joana i Juan, en què han intercanviat anells amb un ànec a la part superior després de repartir les amistats entre els racons d'aquesta capella. Aquí, al número 3 de la travessia Primavera on fins i tot el soroll més tímid és capaç d'inundar l'atmosfera, el ja matrimoni va pronunciar els deu manaments. Santificar les festes, no robar a Hisenda ni fer-se amb acudits aliens o matar algú, només si és de riure, en són alguns. En el cas dels baptismes, la pila s'intercanvia per un pastís de nata que, amb tota probabilitat, acabarà a la cara del nou membre. El pas següent, segons el seu creador, és escriure una Bíblia Patòlica, on plasmar la cronologia que els ha portat a fundar aquesta doctrina: “Vull posar-ho tot per escrit. El que va començar sent una burla a l'església convencional ara ens permet explorar l'amor que sentim per ells”.
Tots dos defineixen la figura groga com una petita divinitat de caràcter inofensiu però amb fortes conviccions. “Ens va dir que portéssim el missatge de la innocència per bandera, l'orgull de ser petit en un món tan salvatge i competitiu”, assenyala Leo. Ella, per part seva, creu essencial la idea de valorar les coses petites i estar orgullosa de no tenir poder malgrat viure en un món “dominat pels diners”. La forta convicció que els dos còmics sentien per la seva feina va fer germinar als caps la identitat de l'ànec. El significat va anar creixent, i el seu cercle va acabar creient-hi de debò. “Al final l'aneguet era jo”, deixa anar ell recalcant la intranscendència que regeix aquesta tendència. “No és casualitat que es multipliquin les botigues que venen aneguets. La gent s'identifica amb una cosa ínfima”, afegeix. Pallasso i cupletista s'allunyen cada cop més de la congregació cristiana, i ho fan rendint homenatge al sentit de l'humor. Inclán, a més, ho fa trencant amb el masclisme instaurat en qualsevol religió:“El missatge del catolicisme sempre ha col·locat la dona en un pla secundari. Faig fallir els pilars del clergat perquè al segle XXI encara no hi ha dones capellans. Sóc un dimoni per a la narrativa monoteista”.
Des de l'ombra, Laura ha pres el testimoni d'una generació de dones que van esquinçar les teles i van alçar la veu en teatres majoritàriament masculinitzats. “Sóc una cupletista i no m'he mort. Estic aquí”, manifesta. Durant els dos primers anys d'activitat del Paticà, ella es va dedicar a la criança del fill. Va ser llavors quan va descobrir el cuplet, una forma de cabaret que van iniciar les dones de Lavapiés. Brodadores, prostitutes, tabaqueres i bugaderes de dia. Artistes en minifaldilla que omplien teatres parlant de sexe a través de l'enginy: “Es va arribar a considerar un gènere per si mateix, l'ínfim. Aquí és on La Verbenísima pren sentit al projecte. Sento el deure explicar que això va existir, elles van ser les primeres pallasses de la nostra era”. Ventall en mà, la madrilenya beneeix els assistents amb alguns cuplets autèntics, carregats de casticisme i desvergonyiment en la seva enèsima potència: “El sentit de l'humor pot desarmar qualsevol dogma d'una manera pacífica i bufona”. Única al món. Joana i Joan representen el potencial client de l'Església Patòlica. Joves d'entre 18 i 30 anys, majoritàriament dones, i procedents d'Espanya i l'estranger a parts iguals. “A penes no tenim assistents grans, és cosa d'una generació. Les que s'interessen primer són elles”, detalla Bassi, que assegura haver rebut reserves des de Llatinoamèrica. Així mateix, Inclán confessa sentir admiració pel conglomerat que conforma la seva audiència: “El fet que vinguin persones de tan poca edat, fins i tot des d'altres països, m'emociona. No coneixen la cultura espanyola. Quan fem les misses, els assistents se sorprenen”. Les llargues cues a les portes del local són comunes i no cobren per la seva entrada. Al final de la cerimònia, un raspall recull la voluntat dels presents. Alguns han arribat a repetir fins a deu ocasions. “Solem demanar cinc euros per persona”, comenta Leo. Orgullós de la seva creació única a nivell mundial, camina amb cautela cap a l'expansió: “M'han demanat la llicència per obrir un local igual a Mèxic, però em cal assegurar-me de les seves intencions”. L'última cosa que vol és convertir els seus aneguets en una franquícia.
