Sembla que Convergència o, com ara es diu, Junts per Catalunya, vol travessar el segon Rubicó. Sempre que això passa, Catalunya fa un capgirell polític. El primer Rubicó va ser, recordem-ho, la decisió d’Artur Mas de fer pujar els votants de classe mitjana de Catalunya a un tren de destinació única: independència. Tenia una majoria confortabilíssima de 62 diputats, però la colossal manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 li va semblar perillosa i apetitosa alhora. Va voler liderar-la anticipant les eleccions. Que no li van sortir bé (12 diputats menys). Per dissimular-ho va afirmar que l’independentisme en conjunt havia triomfat. Posava el seu cap sota la guillotina, que la CUP, quatre anys més tard, activaria. - Antoni Puigverd a la vanguardia.

Convergència abandonava l’ambigüitat ideològica que a Pujol li havia permès sumar votants de tota mena (de l’independentisme prudent al franquisme sociològic). Havia començat el procés, que va transfigurar Catalunya, la qual, fracturada, va lliscar per un tobogan sense fons: derrota política, drama judicial, crisi existencial.

Potser per superar el cul de sac, ara Junts posa l’accent en el fet migratori. Ja fa mesos que la via ripollesa s’ha convertit en un pol d’atracció per als sectors més amargats pel final decebedor del procés. A les xarxes, els agitadors independentistes ara assenyalen els nouvinguts. Els acusen de la inseguretat i de la pèrdua de pes específic de la llengua ­catalana.

No és cap error posar sobre la taula el fenomen migratori. Ans al contrari. Però la migració no es pot separar de la demografia (exuberant a l’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica; decadent a Catalunya, com a Espanya, com a tot Europa). Els conflictes armats, les crisis americanes (ara mateix: Equador, Argentina) i el canvi climàtic desplaçaran en poques dècades la població mundial.

Catalunya és un de tants pols d’atracció. Som una de les poblacions més velles d’Europa i els nostres joves preparats se n’han d’anar. Tenir fills està penalitzat. S’han descuidat totalment les polítiques de suport a la família i a la natalitat. Per postres, les cultures de moda (individualisme, hedonisme, animalisme, queer ) afavoreixen la baixada de la natalitat. Plantejar-se la importància de la demografia és urgentíssim.

Ara bé, cridar l’atenció només sobre la problemàtica que genera el fenomen migratori (eclipsant el beneficis que reporta) és un error molt greu. El fantasma que ara recorre Europa s’alimenta de la por de les classes mitjanes. Travessarà Junts aquest Rubicó? Pot ser exitós, a la curta; a la llarga, és suïcida. Cap petita nació cultural no pot resistir una batalla demogràfica contra el món.

La llengua catalana ja no existiria sense el prestigi derivat de la força econòmica que el país va obtenir de la revolució industrial (s. XIX). I aquella força econòmica sense la immigració no hauria existit. Sense migracions, Catalunya tindria dos milions d’habitants i hauria estat assimilada molt fàcilment un segle enrere (com va passar amb les regions occitanes). La immigració és alhora una solució i un repte. Els catalans estàvem preparats per afrontar-lo: érem els més avesats a la barreja, que dilueix i canvia, però també ajuda a preservar l’essencial.

El procés va generalitzar la identitat romàntica. Ara la part central del país està ressentida i desolada. Pot caure en la temptació de derivar cap als febles de la societat (els immigrants) el ressentiment d’una identitat estratègicament desconcertada per la ferida del procés.