Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas. – Pablo Neruda.
Els proverbis orientals solen ser una barreja de cinisme, abandó i resignació. Un d'ells molt emprat diu: "Els problemes no t'han de preocupar, si tenen solució ja s'arreglaran, per tant no et preocupis i si no la tenen com no hi ha res a fer, tampoc cal que et preocupis".
Deia Eduard Punset que la felicitat és l'absència de por. Aquesta màxima més que cínica és d'una enorme vacuïtat i ambigüitat molt relativa. Absència de por, a què? a morir, al sofriment dels altres, a problemes reals i concrets que no has d'esperar al fet que s'arreglin sols, si més no intentar tu de solucionar-los. L'Espinàs no era gens amic dels aforismes i les màximes, deia que tendeixen a un enorme reduccionisme de la situació que pretenen definir, i té raó, és cert.
Jean Paul Sartre per boca de Françoise a la Nàusea, deia que la felicitat és un instant fugaç, en què tot és al seu lloc, tot està bé. No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint per als altres, deia Cioran que se sentia sempre infeliç i abominava de l'espècie humana de la qual només en salvava la música, deia que el que sabia a 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una pesada tasca de constatació. Potser Cioran bolcava cap als altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols és capaç d'estimar-se a si mateix. Succeeix que quan més es busca la felicitat més costa de trobar-la i potser, mentre la busquem, anem deixar escapar moments o circumstàncies semblants o molt properes a aquesta fugissera felicitat que perseguim. Potser perquè la felicitat és en les coses petites, en aquells instants fugaços que deia Françoise, on tot és al seu lloc, on tot està bé. O com deia el periodista Vicente Hipólito cada dia durant anys a SER Alacant en acomiadar-se: háganme el favor de ser felices.
