Que passa amb el rebut de Fecsa/Endesa?

Algú sap que ha passat aquest més amb el rebut de Fecsa/Endesa que puja quatre vegades més del normal? N'han parlat a Antena 3 però no ho he pogut escoltar. Ho dic perquè de 74 euros el més passat, aquest me n'han clavat 277 amb 31 inclosos per excés de consum, i hem gastat pràcticament la mateixa quantitat d'energia, atès a casa només som dos.

aforisme

"La ràdio marca els minuts de la vida; el diari, les hores; el llibre, els dies". Jacques de Lacretelle.

efemèride

El Gran Teatre del Liceu, popularment conegut simplement com el Liceu, és un teatre d'òpera situat a la Rambla de Barcelona, al núm. 61-65. El Liceu va obrir el 4 d'abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837, i actualment és un dels teatres d'òpera més grans i reconeguts d'arreu. Un 31 de gener de l'any 1994 es va cremar.

La granja i la senyora de cap de setmana.

Són prou conegudes les queixes d'un senyor de Barcelona que fa edificis però que es veu no és arquitecte i sovint es limita a copiar-los d'altres, i té un fill estrany que es va casar amb la filla d'un cantant estrany. Doncs aquest senyor, es queixava que les campanes del campanar (que és on solen ser les campanes) el molestaven a les nits en el llogarró de l'Empordà on passava els caps de setmana i alguns dies d'estiu. No és l’únic cas, molesta l'olor de fems, els ocells i els seus cants, els galls que canten a trenc d'alba, o (abans que amb aixó del canvi d'hora van també despistats). Però aquestes molesties de les que es queixen els migrants de cap de setmana, poden arribar a alterar l'economía del camp amb la seva intransigència, amb l'inestimable ajuda de la Justícia. Deien ahir al TN de TV3 (la meva) que a Lleida a un noi jove que té una Granja de pollastres a les afores del seu poble, però que és veu no es a dos quilòmetres que vindria a ser la distància reglamentaria imposada des de Barcelona, haurà de plegar. L'ha denunciat una veïna que té al poble una segona residencia i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li ha donat la raó a la Senyora que es queixava de les molèsties olfactives i de soroll de la granja. Malgrat el jutjat de Lleida varen desestimar la petició de la Senyora aqueata va recòrrer i finalment li han acabat donant la raó. Tot plegat una senyora que dels 365 díes de l'any n'hi deu estar com a molt 27 o 30 al poble. Doncs, aquesta senyora ha aconseguit que un xicot jove que vol i es dedica al camp i a criar bestiar hagi de plegar. Ja diuen que el jovent d'avui en dia no val per a res. I és que possiblement, ni la Senyora ni el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya deuen saber aquell vell refrany que diu: "qui no vulgui pols que no vagi a l'era", perquè entre altres coses tampoc deuen saber que és o era, una era. És ben cert que el món és ple d'idiotes i si aquests se’n van al camp el cap de setmana, encara se'ls hi nota més.

.

l'estatutet: com el negoci d'en Robert amb les cabres

El día d'ahir va fer tres anys que el Sr. Artur Mas va estar set hores sense menjar res amb en ZP per resoldre el finançament de l'estatutet de Catalunya. Semblava que el finançament era el més important, una espècie de peix al cove a l’engròs com si en contes de botiguers haguéssim pujat de nivell i aspiréssim a ser una espècie de Mercabarna.

Malgrat la poca gràcia que els va fer a la resta de partits la mediació d'Artur Mas (començant pel seu propi soci) va quedar palès que l'objectiu més important a assolir era la financiació, vaja, la pela, i que nació al pròleg sense cap validesa jurídica ja els hi estava bé, a banda que tota la resta de reivindicacions quedaven obviades o en segon terme, i ja en parlarem més endavant. La pela és la pela i qui dia passa any empeny.

El guió establert continuà i es va sacrificar al "ingenioso hidalgo" Pasqual Maragall, que va emprendre tot sol una batalla federal a la pròpia Espanya sense el suport ni del seu propi partit. Es va constituir un segon tripartit a desgrat d'en ZP i per suposat de CIu, tripartit, prou llastrat per la seva pròpia incongruència com s'ha vist aquests últims dies. I mira per on,a tot aixó han passat tres anys, estem enmig d'una crisi que només acaba de començar i el més calent de l'estatutet és a l’aigüera.

S'haurien de celebrar com es mereixen aquests tres anys de la fita assolida pel Sr. Mas, però potser seria millor esperar, no sigui que quan d'una punyetera vegada decideixin els pistrincs que ens volen donar els de Madrid, la bestreta hagi estat superior, i encara els hi faltin diners i n'hagim de retornar.

Si senyor!, ha estat un gran negoci, com el d'en Robert amb les cabres.

.

aforisme

"L'obra clássica és un llibre que tot el món admira, però que ningú llegeix". Ernest Hemingway.

efemèride

Mohandas Karamchand Gandhi (d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948); va ser un pensador i polític indi. Se'l coneix amb el sobrenom de Mohandas o Mahatma Gandhi (la paraula mahatma significa "gran ànima"; prové de les formes del sànscrit maha -"gran" i atma -"ànima"). Un 3o de gener de l'any 1948 fou assassinat per Nathuram Godse.

Radars camuflats a Sabadell

L'excelentíssim i reverendíssim Ajuntament de la Ciutat de Sabadell (la meva) ha instal·lat uns bonics radars camuflats a l'eix Macià, la Gran via i a la carretera de Barcelona, en fase de proves..

Compte! sempre per el bé dels ciutadans, mai, en cap cas amb afany recaptatori. Aquest fet ja va ser denunciat fa uns dies a Rac1 al contenidor.

Llegiu el reportatge de investigació de Té la mà Maria. Passa-ho.

aforisme

En la història de la humanitat, l’únic que ha anat canviant al llarg dels anys és la qualitat de la posada en escena, car l’argument i els actors es repeteixen incansablement fins l’avorriment infinit.

efemèride

Un 29 de gener morí a Barcelona, el poeta i pastisser Josep Vicenç Foix i Mas, conegut popularment com a J.V. Foix, (Sarrià, Catalunya 1893 - Barcelona 1987) fou un poeta, periodista i assagista català, un dels mes destacats del les avantguardes literàries catalanes.

L'estrafolària història de 'La Coronela'

Coronel-metge, cirurgiana-pediatre, agregat a l'Ambaixada, ambaixadora d'Espanya a la República Dominicana, casc blau de l'ONU ... són només algunes de les personalitats que adopta La coronel de Cacabelos, una espanyola que es troba actualment retinguda a Santo Domingo. María Jesús Fernández Landeira, perquè així s'anomena La Coronela, ha estat detinguda en aquest país caribeny acusada de falsificar els carnets d'una ONG d'ajuda infantil anomenada Nou Renacer INC. Arran d'aquesta acusació, EL MUNDO ha pogut reconstruir el que fonts diplomàtiques confirmen com «un llarg historial de suplantacions». Segons han relatat diversos immigrants, aquesta dona «començar de tinent i després es va anar ascendint ella mateixa». Es confecciona els seus propis uniformes i compta amb una «base logística molt forta» a República Dominicana, que inclou equips informàtics i alta tecnologia amb la que pot elaborar «tot tipus de targetes d'identificació»-com la reproduïda en aquesta pàgina-, però també altres de plàstic dur amb la fotografia integrada.
Fonts diplomàtiques han explicat a aquest diari que aquesta dona «es passeja per les institucions del país» portant una arma de foc i vestida amb l'uniforme de coronel, i té «connexions amb altes personalitats, comandaments civils i militars». «Té moltes agafadors a la República Dominicana, amb molta gent, sobretot alts càrrecs corruptes», comenten les citades fonts.
Una de les seves mil cares. EL MUNDO ha tingut accés a la targeta de visita que repartia, en què s'aprecia fins el símbol de l'ONU.
A partir d'aquí, la seva manera d'actuar és senzilla. Utilitzant la seva tapadora de coronel, a la República Dominicana enganya als ciutadans d'aquell país i els cobra una quantitat-que varia, segons el poder adquisitiu del dominicà, entre 3.000 i 14.000 euros-per «fer els papers» per venir a Espanya, sempre en la zona del Bierzo, a Lleó, amb la promesa d'aconseguir «treball per un any».
Per captar immigrants, com també es fa passar per metge pediatre anava als hospitals i, segons els testimonis, «donava punts [de sutura] als nens» o fins i tot «entrava a quiròfan». «Quan veia que la cosa es complicava amb algun nen, feia com si la cridaven i deixava a un metge al càrrec», segons han comentat diversos immigrants.
També a Espanya mentia als empresaris. Aquest diari ha tingut accés al testimoni de diversos d'ells, que han assegurat que se'ls va presentar com a treballadora o agregat de l'Ambaixada espanyola a República Dominicana. «Ens va dir que estàvem fent el tonto. Que l'Ambaixada subvencionava amb 2.000 euros per treballador a les empreses que sol·licitin immigrants dominicans », els va indicar. Els deia fins i tot que els avançava en metàl·lic la meitat dels diners de la subvenció i que ells només l'havien de demanar al Ministeri de Treball.
Aquest suposat engany ho feia amb els que no coneixia, però amb altres actuava per acord. EL MUNDO disposa de les gravacions de converses entre una empresària del Bierzo i diversos immigrants portats a Espanya de la mà de la qual a León és coneguda com La coronel de Cacabelos.
Les gravacions
En les gravacions es relata la presumpta contractació fraudulenta. En el cas de la companyia Bercianos, les dominicanes expliquen que quan van arribar a Espanya, fa escassament un mes, es van posar en contacte amb l'empresària per telèfon i ella «es va posar molt brava». «Ens va preguntar que per què la cridaven, que no tenia treball per a nosaltres», afirmen.
Posteriorment es van presentar a l'empresa. La administradora va estar més calmada. Bona mostra d'això és el següent extracte d'aquesta entrevista en què, per motius de seguretat, s'identifica com E a l'empresària, I és una immigrant i A és l'altra:
A. - «Hola, com estàs? El meu nom és A i ella és I. Som les persones que tenim el contracte aquí de Maria [La Coronela], la que va fer el contracte amb vostès.
E. - Però, vosaltres teniu l'assegurança social?
A. - (...) Sí
E. - ¿I el teniu aquí?
A. - Sí (...) Llavors volem saber quan podem començar a treballar.
E. - Bé, jo ja li ho vaig dir a Maria [La Coronela], eh?, Això està molt complicat. Vaig a intentar a veure què és el que podem fer, perquè clar ... això està molt complicat. Per això, dóna'm el Nif a veure què puc fer ... Ja us anomenaré per veure si a final de setmana ...
I. - A final de setmana sí que pot aconseguir feina?
E. - El més segur és que vingueu uns dies aquí a recollir castanyes ...
Efectivament, al final els va aconseguir una feina en la recollida de castanyes a raó de 3,5 euros l'hora. Després de diverses converses telefòniques, les dominicanes van començar a treballar. Aquell mateix dia van mantenir una altra entrevista amb l'administradora, en la qual ella els va donar determinades directrius, com el que havien de respondre si les companyes de treball els preguntaven: «Les dieu que porteu a Espanya sis mesos. No digueu que esteu, bé, perquè us arreglin els papers ni res d'això ».
En el següent resum de les converses gravades, l'empresària admet que La Coronela ha de pagar per contractar a aquestes persones arribades des de la República Dominicana:
E. - Bé, doncs no sé, no sé. Jo, Maria [La Coronela] em va dir això, li vaig dir que bueno, que si hauríeu vingut abans, sí. En la verema, que sí que hi ha molta feina, llavors clar. Jo això ho vaig a fer a través d'aquí, però bé, això pot ser una setmana de treball res més; la castanya. Després vosaltres ja heu de buscaré la vida.
A. - María [La Coronela] va dir que el contracte era per un any.
E. - No, el que passa és que ... anem a veure, per arreglar-los els papers calia fer-ho per un any. Però ella sabia que, pràcticament, quan va parlar amb mi, era per no donar-vos treball.
I. - Que anàvem a guanyar 1300 ... el mínim 900, deia ella.
E. - No, bé, això és un pla que us posen per fer els papers ... però això no, no penseu que ... ni ho guanyen els espanyols. M'entens el que et vull dir? Llavors, jo no sé per què posen això, ni per què ho fan ...
A. - Maria ... per treure'm els quartos a mi.
E. - No, perquè a mi ella em va dir que us havia cobrat el que m'ha de pagar a mi, que són 650 euros.
Les xarxes de Maria Jesús Fernández Landeira, La coronel de Cacabelos, abasten empreses d'alimentació, d'automòbils, d'hostaleria ... Un engany que juga amb la vida de moltes persones.
Una vida 'a tot tren'
Segons els testimonis als quals ha tingut accés EL MUNDO, María Jesús Fernández Landeira, 'La Coronela', manté un alt nivell de vida a República Dominicana. Els immigrants als quals ha gestionat i cobrat expliquen que «viu en un xalet i té una assistenta». Té un cotxe tot terreny de gamma alta i un altre vehicle petit, pel que sembla un Peugeot.
Segons fonts diplomàtiques, fins que va ser denunciada per l'ONG «es feia» amb la flor i nata de la societat catalana. «Caminava pels ministeris amb l'uniforme i l'arma i treia tot tipus de coses, des d'informació fins favors», diuen.
La denúncia de l'ONG la manté retinguda a República Dominicana, on ha de signar totes les setmanes com a mesura preventiva per evitar la seva fuga. Això no impedeix que, segons membres de la colònia catalana a El Bierzo, continuïn «arribant a Espanya immigrants d'aquest país» als que Landeira ha «gestionat» els papers'.
Quan EL MUNDO es va posar en contacte amb ella, va afirmar que, encara que no té el títol de Medicina, ella «sap quan algú està malalt» perquè té el diploma d'Infermeria per una escola asturiana. Aquest extrem va ser desmentit tant pel Col·legi d'Infermeria com per les dues escoles oficials del Principat. També va dir que «en cap moment» es va fer passar per 'coronel', sinó que a la foto llueix el «uniforme de suport logístic» de l'ONG, la qual cosa ha desmentit aquesta organització d'ajuda a la infància.
Avui, 'La Coronela' continua les seves aventures en llibertat en terres dominicanes, on ha estat detinguda durant tres dies. Ho he trobat aquí.
-

I tota aquesta curiosa història té una fosca ramificació lleonesa actual que l'he trobat aquí.

-

Euskal Herria i les properes eleccions

Durant bastants anys vaig tractar per qüestions professionals amb una persona de Pamplona que militava a Herri Batasuna, el que posteriorment es va transformar en Euskal Herritarrok i finalment en la il·legalitzada Batasuna. Era complicat parlar amb ell de política i més aviat ho defugia, però a base de temps acabarem tocant el tema.

Dic aixó perquè malgrat reconec em costà bastant entendre la visió que ell i la seva gent tenien de la qüestió abertzale amb l’Estat espanyol, arribà un moment en que fins i tot vaig arribar a comprendre-ho, malgrat les meves dissensions ètiques personals que no ideològiques. Eta i el món abertzale consideren que els País Basc (la banda Espanyola i també la Francesa) està en guerra amb l’invasor estat Espanyol. A partir d’aquí és on la dinàmica varia, perquè mentre a Catalunya en general ja hem abandonat aquesta idea de país ocupat que no espoliat, ens hem donat per la pell amb una enorme dosi de deixadesa i indolència i així ens va, i ells tenen el que tenen amb la connivència mai confessada del PNB al món abertzale. El problema rau en que ha arribat un moment en que una gran part d’aquest món abertzale es va cansar de la violència, hi havia un esgotament psíquic que va fer que el recolzament del propi entorn d’Eta minvés i molt, ì que sorgissin dissensions de gent de primer nivell. Es donaven doncs les condicions òptimes per l'armistici que hauria de precedir a la pau, si hi afegim a aquest panorama, la forta pressió de l’Estat – el PP en aquest sentit va estar perfecte – de negociar una capitulació digne per acabar definitivament amb la lluita armada.
No se com va anar la presa d’aquesta decisió, però finalment hi ha un comunicat i comencen les negociacions, ETA deixa de fer atemptats, en canvi l’estat espanyol no mou un dit, continua detenint gent, i dona la sensació que Zapatero nomes pretén guanyar temps sense enfocar el tema a fons. A banda, s'ha de tenir en compte que ETA com a tota Empresa, ha de pagar la nòmina a final de més i cada dia que passi sense resoldre el problema i amb l'estat apressant, és generen serioses distensions internes. M’imagino doncs que comencen a haver-hi aquestes dissensions dins el tancat món d’Eta i el decorat comença a canviar. Consti que hi havia veus del món basc que feia més de quinze dies que avisaven que quelcom no anava bé, i finalment va passar el pitjor: l’atemptat de Barajas. Era un avís per a navegants, i els dos morts per a ETA simplement varen ser culpa de l’Estat per no desallotjar amb celeritat l’aparcament de la T4. Quan has programat la mort centenars de vegades i aquesta succeeix sense el teu concurs directe, si quelcom falla, no és més que un accident, un dany col·lateral. Aquest era el cínic missatge d’Eta al Govern, la treva continuava però aixó havia estat un avís, així de clar i diàfan, sempre des de la mentalitat dels etarres.

Hauria fet bé el Senyor Zapatero de continuar negociant amb ells si realment volia acabar amb el problema, òbviament sense el PP, al cap i a la fi, l’únic suport que necessitava per fer-ho era el dels partits democràtics, i aquest suport el tenia, però no va gosar, perquè en el fons aquest terrorisme de baixa intensitat no el preocupa massa i les concessions que hauria de fer per assolir la pau ni podia ni volia fer-les., en certa manera doncs ja li anava bé, a ell i també als altres.
En un intent de calmar la oposició i part de la opinió pública el jutge Garzon va il·legalitzar i empresonar la cúpula de Batasuna, i posteriorment ANB , decapitant qualsevol iniciativa del món abertzale d'estar dins el món legal del diàleg parlamentari pel que tant s’havia lluitat al començament de la democràcia. Ara, tornen a convocar eleccions al país Basc i tat 3DM com Askatasuna van camí de ser il·legalitzades per el superjutge Garzón, i sinó al temps.

No és aquest el millor camí ni per assolir una pau llargament ajornada ni per que es donin les condicions a la Espanya Monàrquica del XXI de tenir unes eleccions plenament democràtiques, ja sabem que no anirà a votar més d’un 55/60% dels ciutadans, i aixó amb sort, entre d’altres coses perquè a gairebé 250.000 ciutadans al país basc de manera antidemocràtica no se’ls deixarà votar al seu partit: sigui Batasuna, ANB, 3DM, Askatasuna o la franquícia que aconsegueixin col·lar d'estranquis. No se fins a quin punt es poden considerar legals aquestes eleccions. Deixar sense poder votar tants ciutadans és com a mínim una mofa a les institucions democràtiques i una manca de respecte a tots aquests ciutadans, que ni molt menys en la seva gran majoria pertanyen a ETA. Només han comès el delicte de ser, considerar-se i pensar com a nacionalistes i independentistes del seu País que és Euskal-Herria, i aixó no és motiu suficient per negar els hi el dret de vot a ells ni prohibir el partit o franquícia que els pretén representar. Al cap i a la fi els qui els hi ho prohibeixen son tant o més nacionalistes que ells i també arrosseguen molts morts a la seva esquena..

aforisme

Dir la veritat ho pot fer qualsevol idiota. Per mentir fa falta imaginació. El Perich.

-

efemèride

Tal día com avui va nèixer Paul Jackson Pollock (28 de gener de 1912 a Cody, Wyoming (Estats Units) - 11 d'agost de 1956). Va ser un influent artista nord-americà i un referent en el moviment de l'expressionisme abstracte. Està considerat un dels pintors més importants dels Estats Units al segle XX.

No se si han florit els ametllers...

Aquesta fotografia és de fa un any. Enguany no se si han florit els ametllers, el dissabte havia de sortir amb la bicicleta i passar per Sant Julià d'Altura que és on vaig fer la foto fa un any, però com tots els mitjans i el Govern havien informat abastament que hi hauria vents superiors als cent quilòmetres per hora, fent servir una cosa molt simple tot i que escadussera que es diu sentit comú, em vaig quedar a casa.

No cal m'ho prohibeixi el meu Govern i no cal tampoc un gabinet de crisi que estigui pendent de la manca de sentit comú dels ciutadans. Ja n'hi ha prou de donar la culpa de tot al Govern i en aquest cas al Sr. Saura, (que no és pas sant agnòstic de la meva devoció) a banda que el túnel de batuda que es va ensorrar es va construir quan no manava el tripartit. És molt miserable i roïna la posició de CIu, el Pp, La Vanguardia i altri en tot aquest assumpte, i potser ja seria l'hora de dir les coses pel seu nom i deixar a cadascú al lloc al lloc que li pertoca.

També - tot s'ha de dir - és inadmissible les respostes gairebé incoherents que ha donat aquest matí a Rac1 el sr. Josep Ramón Mora, Director general de Protecció Civil, cony! és que sabia més jo que ell, i si saps que t’han de trucar i tens un mínim de professionalitat i a sobre ets el Director General de Protecció Civil, has de saber més que qui et truca i si no tens la informació digues que et truquin més tard. Al meu poble d'aquests, com a l'acudit en diuen aspirant a Gerent de Multinacional per lo de "inùtil......presentarse sin referencias"

-

aforisme

Sempre pot concebre’s la lògica de manera que tota proposició sigui la seva pròpia demostració. Wittgenstein.

.

La construcció d'avions a Sabadell durant la guerra civil.

Avui fa 70 anys que varen entrar ens Nacionals a Sabadell. Tafanejant he trobat un document que parla de com durant la guerra a Sabadell es construien avions amb material rus. El text que segueix a continuació es va publicar en cinc articles entre el 18 i el 24 de març de 2004 al Diari de Sabadell en la secció «Historia» acompanyat de material gràfic. L'avió de la fotografía es un Polikarpov I-15.

Tomás López Navarro y los Polikarpov I-15 «Chato» e I-16 «Mosca» - "Durante la Guerra Civil y los primeros años de la posguerra se construyeron en Sabadell ejemplares del caza Polikarpov I-15 «Chato». El ingeniero industrial sabadellense Tomás López Navarro, de 87 años y natural de La Roda (Albacete), fue uno de los responsables de la fabricación de aquellos aviones en nuestra ciudad desde la Oficina Central de Estudios Aeronáuticos (OCEA). También, puso en marcha y dirigió durante un tiempo la planta que había en Rubí encargada de fabricar los instrumentos de a bordo. Posteriormente, fue destinado a Banyoles, donde trabajó en la puesta en vuelo de unos pocos ejemplares del revolucionario I-16 «Mosca», el caza emblemático de la República, a la vez que se mejoraban y reparaban los que acudían a un improvisado campo de vuelo. Meses después del fin de la guerra, en julio de 1939, regresó a Sabadell y se reincorporó a la fabricación de los «Chato» que se pusieron en vuelo desde Sabadell.
Atacado por sorpresa López contó que en febrero de 1937 aprendió en Manises a pilotar el I-15 en apenas ocho horas de prácticas y que un mes después fue destinado al aeródromo de Reus, donde se le asignó la realización de «vuelos de protección». En septiembre de aquel año le atacó un avión alemán por sorpresa. Escoltado por dos «Chatos», aterrizó con un ímprobo esfuezo en Reus. El aparato sufrió daños y los herrajes del fuselaje le causaron fracturas y heridas en las
piernas, brazos y cráneo. Estuvo hospitalizado hasta finales de 1937. Tras ser dado de alta, fue retirado de las acciones bélicas. Pero gracias a su formación como técnico proyectista, se incorporó a la fábrica del Servicio de Aviación y Fabricación de Reus (SAF-3), hasta que se desmanteló a causa de los intensos bombardeos que sufrió. A partir de entonces, la fabricación del «Chato» quedó disgregada en diversas poblaciones de Cataluña: Vilafranca del Penedès, Molins de Rei, Rubí, Castellar del Vallès y, sobre todo, en Sabadell. La fábrica de Reus estaba bien equipada, pues la maquinaria y el personal procedía de la industria que Construcciones Aeronáuticas SA (CASA) tenía en Getafe..."

...........................si en voleu llegir la resta...aquí.

-

del tractament de la Fatalitat

El primer que se'm va venir al cap en veure a més d'un diari imprès o digital la imatge dels quatre nens morts en el desgraciat accident de Sant Boi, és que s'ho podien haver estalviat. El segon - un és de bona fe - és que ho havien consultat als seus pares i aquests havien accedit com a homenatge als fills perduts, que ho dubto. El tercer que se'm va venir al cap és l’entrenador o entrenadors que havia/en pres la que semblava assenyada decisió de refugiar-se al "túnel de bateo" o pavelló aquest, i després en la decisió familiar dels pares d'aquests quatre nens, alló tan quotidià de que la mare (les mares sempre pateixen per tot), deia, alló de...nen, val més que no hi vagis avui que fa molt de vent, i a lo millor el pare dient alló de, deixa'l que vols que passi, o a l’inrevés.

El que no se'm va ocórrer en cap moment es censurar el departament d'Interior (crec varen avisar sobradament durant el divendres a tots els mitjans) ni la qualitat de la construcció de l'obra. La primera, la d'Interior perquè crec varen fer bé la seva feina, avisant sense alarmar, però de manera que tothom que estés una mica emetent tingués consciència que no era una ventada forta sinó quelcom més. I la segona, em pregunto quantes obres com aquesta que es va ensorrar i que segurament deu complir amb els paràmetres exigits per la llei, estàn a precari quan bufen vents de gairebé 200 qm. per hora, que possiblement tardarem anys a tornar-ho a veure o patir. Però aquí ja han sortit centenars d'arquitectes, experts en vents huracanats i augurs de catàstrofes de tot, i no sempre que plou o fa vent el Govern es porco Governo i quan ho deixa de fer tampoc ho és. Si moltes vegades, sobretot últimament, he criticat al Conseller Saura, més que res per la seva dualitat entre fer de Conseller o exercir de líder del seu partit, aquesta vegada crec sincerament que tan ell com Protecció civil han fet les coses bé, i ENDESA dins el desastre se n'han sortit prou bé també. La informació donada al client, la seva atenció és una altra història, tot i que s'ha de dir que aquí succeeix com a urgències que acaben d’ingressar una persona greu i la família als deu minuts ja es queixa que no els donen informació. Els de sanitat li diran que primer és l'accidentat o malalt i la informació es donarà quan es pugui, i així ho hauríem, de començar a entendre. També hi ha hagut frivolitat o la cerca del titular impactant (sembla) per part de més d’un diari sobre si estava pressupostat o no arreglar el "túnel de bateo" o pavelló aquest, almenys l’explicació que ha donat l’Alcalde de Sant Boi no anava en aquest sentit i sonava a creïble. Malament quan els mitjans informatius desinformen, tergiversen i fan un mal ús de segons quines noticies, i després encara es queixen.

-

aforisme

L'experiència no té cap valor ètic. És simplement el nom que donem als nostres errors. Oscar Wilde.

-

"Queremos"

L’eslògan escollit pel Partit popular "Queremos" és evident que està inspirat en el "Podemos" de Barack Obama. Es veu que l'actual President dels Estats Units d’Amèrica, el Sr. Barack Obama a banda de ser el messies, el salvador universal i més de tot, tot, i tot, és vàlid tan per el Pp com el Psoe, CIu, ERc o fins i tot ICV (bé, aquests no ho sé segur).

El que no se si saben els dirigents del Pp és que no n'hi ha prou amb un eslògan més o menys inspirat o més o menys afusellat per guanyar res, però com ara han descobert les noves tecnologies i són al Facebook (que és la mes popular i inùtil de les possibilitats tecnològiques actuals) ja es veuen navegant per la xarxa "viento en popa a toda vela".

De moment, presenten un candidat JASP a les Europees: modern, jove, i sobradament preparat, d'acord amb la línia Obama en la que es volen inspirar: el Sr. Mayor Oreja, que ja va néixer obtús, vell i ranci, i com sempre succeeix, quan es vol copiar un eslògan, al darrere ha d'haver-hi quelcom més, perquè sinó tot plegat el que és, és una simple parodia de l’original, una caricatura del que es volia ser i no es pot.

"Queremos" no té la mateixa força que "Yes We Can", el "Podemos" de Barack Obama. Ell parla de que tots junts poden i a sobre es convincent en el seu discurs. En canvi "Queremos" queda esmorteït, com si ho volguessin dir amb la boca petita, i més aviat sembla es quedarà en un "Queremos pero no podemos y aluego nos jodemos". Mentrestant ja estàn prou distrets amb l'afer “Anacleto agente secreto”, i en Mariano Rajoy que vol arreglar el país és incapaç d'arreglar aquest desori que és la federació madrilenya del seu Partit, que si ho està de Partit i cada cop és menys Popular.

-

dels treballadors espanyols a Alemanya

Varen emetre ahir a la tarda a la 2 un documental molt interessant sobre els immigrants espanyols a Alemanya durant el Franquisme. La gràcia del mateix a banda del testimoni de uns quants d'aquest exiliats econòmics, era contrastar talls del No-do amb la propaganda oficial de que bé que estaven i que bé els tractaven els alemanys que tan ens apreciaven per ser espanyols, etc, i les declaracions dels espanyols explicant-ho tot al reves. Com deia un home, no podies anar sol pel carrer atès si s'adonaven que no eres alemany et cascaven, o una senyora que explicava que les alemanyes deien que les espanyoles feien pudor, i l'home que narrava com els feien dormir en barracons que eren antigues cavallerisses, on vivien molt a precari, es fotien de fred a l'hivern i s'havien de dutxar fora amb aigua freda. Els alemanys distribuïen les feines de dia a les dones i de nit als homes, així no coincidien i no perdien el temps en relacions que podrien malmetre la seva productivitat. Parlaven de com més endavant a finals dels seixanta havien començat a sorgir sindicats que els varen fer conèixer els seus drets, i com els polítics amb les seves campanyes havien generat la llavor de l'odi contra els immigrants, amb campanyes on comparaven la xifra d'aturats alemanys amb el número de immigrants estrangers que hi havia al país.

Era llarg el reportatge però quedava palès que no va ser fàcil pels espanyols que varen anar allí a treballar, apressats per la necessitat, no per que sí, com explicava una dona, lluny, molt lluny del que venia la propaganda Franquista, interessada com estava en tenir aquests exiliats econòmics lluny del país, que aportaven cada més molts diners a l'economia de l'Estat.

Ara, no enviem immigrats a Alemanya, França o Suïssa, ans al contrari els tenim aquí, i sembla hem oblidat en poc de temps massa coses, els antics immigrants espanyols els primers.

aquí hi ha una bona informació del procès migratori als anys cinquanta.

-

no sóc un blasfem!

l'església mai és al costat dels pobres i si al costat del poder. De sempre.

La Conferència Episcopal Espanyola ha titllat de "blasfema" i "lesives" per la llibertat religiosa la campanya que porten a terme autobusos públics en ciutats d'Europa amb "una estranya propaganda:" Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar i gaudeix de la vida ". La CEE destaca en una nota de premsa que "la llibertat d'expressió és un dret fonamental. Tots poden exercir per mitjans lícits. Però els espais públics que han de ser utilitzats de manera obligatoria pels ciutadans no han de ser emprats per publicitar missatges que ofenen les conviccions religioses de molts d'ells ". "Si es fa així", afegeixen els bisbes, "es lesiona el dret a l'exercici lliure de la religió, que ha de ser possible sense que ningú es vegi necessàriament menyspreat o atacat". Segons el seu parer, "insinuar que Déu probablement sigui una invenció dels creients i afirmar a més que no els deixa viure en pau ni gaudir de la vida, és objectivament una blasfèmia i una ofensa als que creuen".

Estariem d'acord en que si no s'hagués fet aquesta campanya als autobusos no hauria passat res, però ja que s'ha posat en marxa, ha servit almenys per posar nerviosos als de la Conferència Episcopal Espanyola. Mentre a la Gran Bretanya l'Església metodista li va donar la benvinguda perquè consideraven incitava a pensar en Déu, i la d'Anglaterra, l'anglicana, va dir que defensaria el dret de qualsevol col·lectiu a expressar les seves postures religioses. A Espanya la Conferencia Episcopal Espanyola que és molt franca i d'una altra fusta, ja ens estan renyant i la seva ira caurà sobre nosaltres els blasfems. I és curiós, perquè els mentiders els falsos i els hipòcrites són ells, doncs fins que no es demostri el contrari Déu (i no probablement) no existeix, ha estat un invent dels homes que l'han fet a la seva imatge i semblança i aixi els hi ha sortit. S'hauria d'acabar d'una vegada amb aquesta farsa de Déu, verges i altres histories ridícules que no duen enlloc i acabent sent sovint lesives per a molts ciutadans.

-

Ja ho deia Nietzsche: Jo condemno el cristianisme, jo formulo contra l’església cristiana la més gran acusació que s'hagi dit mai per part d’algun acusador. Ella és, per a mi, la més gran de totes les corrupcions imaginables,...... ella ha negat tots els valors, ha fet de tota veritat una mentida, de tota rectitud d'ànim, una vilesa......jo dic que el cristianisme és la gran maledicció, la gran corrupció interior, el gran instint de venjança, pel el qual cap mitjà és massa verinós, secret, subterrani, sota la gran vergonya eterna de la humanitat."

-

No sóc un blasfem, senyors de la Conferencia Espiscopal Espanyola, ni ho són els qui han fet aquesta campanya als autobusos, la blasfemia la deixo per a vostes que hi enten més, molt més que nosaltres d'aquestes coses, que al cap i a la fi no som déus, només som persones que pensem i opinem sobre la farsa més gran de la història de la humanitat.

-

-

aforisme

Un home d'estat és aquell que en cas de guerra no dubta en donar la teva vida per el país. El Perich.

a propòsit de informació i imatges.

Servei de Vida Salvatge i Parcs Nacionals de Nova Zelanda / Efe - Aquesta foto ha estat facilitada pel Servei de Vida Salvatge i Parcs Nacionals i mostra algunes de les cinquanta balenes varadas en una platja d'una illa de Tasmània, avui divendres 23 de gener. El Servei de Vida Salvatge i de Parcs Naturals ha salvat a set d'aquests exemplars i ara esperen poder retornar-los al mar quan hi hagi marea alta. Un fet similar es va produir el novembre de l'any passat i a l'any 2005.

-

No crec en la modèstia, gairebé sempre acaba sent falsa, per tant sense cap modestia però en principi sense endogamia, si vull parlar de com he donat a Collonades aquesta noticia. Tal qual, a la majoria de digitals venia sense cap fotografía ni més referència, obviament dins de noticies insòlites, curioses, etc. Quina és la diferència amb la que he donat jo?. En primer lloc m'he entretingut a cercar una fotografia, i en fer-ho he descobert que el mateix fet es va prodüïr a finals del passat més de novembre i l'any 2005, aspecte sobre el que tambè podeu trobar el link corresponent. Crec ja és suficient, però segurament trobaria més referencies d'altres anys i fins i tot algun vídeo al Youtube.

Perquè no ho han fet molts d'aquests digitals?, entenc que per mandra, rutina, indolència i manca de professionalitat, tot i ser noticies menors es mereixen si les dones el tractament adequat, és com el cas d'ahir que parlava d'un suposat OVNI retratat a Colòmbia, no pots donar la noticia d'un suposat OVNI sense la fotografia que esmentes, i jo la vaig buscar i la vaig trobar. Apliqueu aquest cas al tractament de noticies més importants que es donen de la mateixa manera i tindreu la majoria de diaris i digitals d'avui en dia, arreu del món.

-

-

aforisme

Quan sento dir als nostres polítics allò tan bonic que tot ho fan per al seu país, sempre tinc el dubte raonable de si es refereixen a Catalunya, Andorra o bé a Süissa.

Ningú plorarà pel català...

"L'escriptor Quim Monzó ha estat el convidat del Centre d'Estudis Jordi Pujol per a realitzar una xerrada amb periodistes sobre la situació de la cultura catalana. Monzó ha afirmat, durant la mateixa, que "el país s'enfonsa". "El país, tal com era i tal com l'hem conegut, s'enfonsa. Ara neix un altre país", ha manifestat. L'escriptor també ha lamentat que "la qualitat de la llengua s'està empobrint" i en aquest sentit ha posat com a exemple que "s'han publicat llibres que eren per posar-los a terra quan vas a fregar". Monzó considera que "Catalunya està en camí de convertir-se en una regió d'Espanya i punt". A més, l'escriptor ha afirmat que "la immersió lingüística és una falsedat" i ha lamentat que "el llibre en català és marginal", ja que "hi ha només un 2% de llibres escrits" en aquesta llengua. A criteri de Monzó, "la llengua que es parla als mitjans de comunicació fa esgarrifar". Preguntat sobre si s'hauria de multar als periodistes que utilitzin malament la llengua, l'escriptor ha fet broma i s'ha ofert "per a ser qui reculli els diners". "Ja no caldria finançament", ha apuntat. Sota el seu punt de vista, també contribueix a la mala situació del català que "els de pobles d'interior de Catalunya el parlen pitjor que els de Barcelona, perquè no volen ser de poble, volen ser cosmopolites". Igualment, ha remarcat que "els immigrants ni parlen català ni el volen parlar". "Una cosa és que la llengua evolucioni i una altre és que s'estigui convertint en un dialecte del castellà, que és el que està passant", ha dit. A Monzó també se li ha preguntat si valien la pena els esforços per a defensar el fet diferencial català quan Catalunya és només una autonomia espanyola. L'escriptor ha recordat en aquest sentit que "una majoria brutal de la població ja li està bé tal com estem, una autonomia d'Espanya". Finalment, ha volgut fer una defensa de la classe política perquè "si hi ha algú dolent és el poble, els polítics fan el que el poble vol".e-noticies.

No se on ha estat en Quim Monzó els últims deu anys, per no haver-se adonat fins ara de com està la situació del català. Potser com viu en un món a part i escriu en castellà, (almenys en aquesta llengua llegeixo els seus àcids i lùcids comentaris a la Vanguardia), no havia tingut temps d'adonar-se'n.

De totes maneres ni ell ni el Sr. Pujol s'haurien d'encaboriar ni preocupar massa, en primer lloc perquè la degradació i desaparició del català és un fet inevitable, tambè perquè s'hauria d'haver adonat que fa ja temps que ho som una provincia més d'Espanya i que en aquest transsumpte de l'assumpte, el que ens ha fet més mal, a banda de l'arribada de tants sud-americans que parlen el seu castellà i no necessiten per a res el català, dic, el que ens ha fet més mal és que ens hem relaxat, ens hem deixa't anar, hem abandonat la comtessa diaria i ara ja hem perdut la batalla. Potser sia millor així, potser si parlem castellà i acceptem que només som una provincia més de l'Estat Espanyol, no serem tan dolents, ni tan insolidaris, ni tan tocacollons i ens deixaràn tranquils d'una punyetera vegada, i a lo millor, dic.... a lo millor, d'aci a uns anys fins i tot en cercles reduits encara quedarà gent que en la intimitt de la llar parlarà en català.

Deu ser així com ha de ser quan ets el més feble i tens el personal dispers, dividit i caçant mosquits a canonades mentre discuteixen si son garses o perdius, i potser en el fons........, en el fons tampoc és tan greu. Al cap i a la fi, ningú plorarà pel català quan deixi de parlar-se, d'ací a un temps no massa llunyà.

Vídeo: Monzó titlla de "falsedat" la immersió i de "marginal" el llibre en català

-

"Wilson"

Foto de El País.

Ni ell ni l'altra persona que el va ajudar volien convertir el seu espontani gest de defensar a una dona de l'home que l'estava apunyalant en una proesa. Ahir es van conèixer més detalls sobre les persones que van salvar de morir a una dona a mans de la seva ex parella i, a més, es va saber que el departament d'Interior atorgarà la medalla al mèrit policial a dos d'ells oblidant al tercer "fins que es provi la seva participació en els fets ". Wilson A. Ribera, de 37 anys, va explicar ahir que no és la primera vegada que intercedeix en una baralla. s'havia promès no tornar a ficar-se en cap després d'haver rebut un tret a la cara en una batussa en què es va veure embolicat un amic seu. A conseqüència d'aquesta ferida, va estar dos dies en coma. Wilson es veu que està a l'atur, i les seves preocupacions més immediates passen pels problemes econòmics que ve patint. Es dedica a la construcció, té problemes per pagar els 850 euros del seu lloguer i es planteja tornar al seu país natal, l'Equador.
Em sembla molt bé que li donin una medalla a ell i l'altra persona que el va ajudar, més de les medalles no es menja i malgrat podria semblar un acte de prevaricació, dic jo que la Generalitat o l'Ajuntament podria fer alguna gestió per trobar-li una feina, seria una manera pràctica de recompensar-lo pel seu acte i com ja n'hi ha tants de funcionaris, un més no es notaria massa, per a no dir gens.

-
____________________________________________________________________

aforisme

La millor prova que als Estas Units qualsevol pot ser President, la tenim en el seu propi President. El Perich.

oposició veïnal a tot, o la cultura del NO!

Aquest país nostre tan petit i escadusser, té en la majoria dels seus ciutadans una justa correspondència en el comportament de la cosa quotidiana.

Una de les activitats preferides d'aquests ciutadans es viure instal·lats en la cultura del NO!
Que s'ha de fer un abocador, o una presó, o ha de passar el TAV o la MAT, que a més a més aquest mateix ciutadà exigeix es facin ja!, Ah! si que s'ha de fer, però no al meu poble que em molesta, que ho facin al del veí, i així s'ho van passant de poble a poble com en una espècie de joc de l'oca, i qualsevol obra pública per aquesta ruqueria intransigent i sovint desinformada d'aquests experts en la cultura del NO!, ens costa a tots plegats molt més temps i diners, perquè finalment s'acaba fent.

Aquesta cultura del NO! té algunes vegades raons de pes, però sovint no és així o són molt peregrines. A la Roca del Vallès es varen posar com una moto quan els hi varen fer la presó (aquí tornem a la ignorància i desconeixement) atès aquesta presó no és a la Roca, sinó al terme Municipal de la Roca, i per cert, és més a la vora gairebé de Granollers que de la Roca però déu n'hi do el soroll que varen fer al seu moment. I així podria afegir una tirallonga de cultures del NO! sense poc o cap fonament en els últims anys, com els del Plataner de Girona afectat per les obres de l'AVE, o els que s'oposaven i oposen a la presó de Sant Joan de Vilatorrada, i així el que vulgueu o més, com a Mollet, on en un Institut s'oposaven a que els hi fessin al costat la caserna dels Mossos d'Esquadra.

El mateix expresident Pujol s'en queixava i ho havia criticat moltes vegades quan era President i després també ho ha fet. L'ùltima que he escoltat la comentaven ahir a Rac 1 al llarg del matí:

Uns veïns de l'Hospitalet s'oposen a la construcciò d'un centre per disminuits psiquics, i fins i tot han posat una querella contra la Generalitat per especulació urbanística que el jutge ha desestimat. Tambè han obligat a la mateixa Generalitat a excedir-se en 40 milions d'euros en el pressupost inicial, per protegir les obres atès els cívics veïns tiraven pedres als paletes i el constructor havia amenaçat en abandonar la obra. Aquesta oposició veïnal ve ja del 2007 segons n'informava el periódico

Així no es fa país ni es fa res, si haguessin fet una escola o un CAP segur que ningú s'hauria queixat, però els disminuits psíquics es veub que els molesten, ells sabràn perquè i com sempre seria bo saber qui hi darrere aquestes postures intransigents i per quin motiu real.

-

-

simplement és que estem cansats

La dependència, la necessitat de l'espècie humana d'un líder messiànic que els guií, un líder o referència o aixoplugar-se, que marqui la direcció a seguir, es digui Obama, Déu o qualsevol altre icona, demostra que seguim amb les mateixes mancances i inseguretats des que varem aparèixer per aquí fa uns tres milions d'anys i que per tant no hem evolucionat gens, potser per aixó el filòsofs grecs de fa més de dos mil anys continuen encara vigents quan per lògica evolutiva haurien d'haver estat llargament superats. L'escena d'ahir a Washington en la pressa de possessió de Barack Hussein Obama podria haver-se produït amb la mateixa intensitat i fervor a la Roma de Cèsar August o abans amb qualsevol líder de masses. Dit aixó, les imatges de televisió en el magne espectacle ensenyaven la gent (dos milions i mig de persones diuen) que hi varen assistir. i les cares, les expressions, les mans agafades en molts casos es podrien correspondre a qualsevol pel·lícula de catàstrofes de Hol·lywood on la gent s'apila esperançada i il·lusionada davant l'esser salvador en qui han dipositat les seves esperances esperant un miracle que els tregui del seu atzucac. Malgrat tot si provoca una certa enveja el potent i sòlid concepte de nació que tenen els americans siguin de l'Estat, color o condició que siguin.

Aquí, a la península Ibèrica, la desafecció amb la nació és gran i ve de vell, no ja amb Espanya en el cas dels catalans, si més no amb el nostre propi petit país. Deu ser que som més vells que els americans com a país o possiblement només sigui que a banda de desencisats, com deia Gil de Biedma, simplement és que estem cansats.

-

aforisme

Gràcies a la guerra un no sols pot morir pels seus ideals, sinó que fins i tot pot morir pels ideals d'un altre. El Perich.

Rússia: no és país per a Periodistes

Anastasia Baburova

A Rússia no s’estan d’endergues ni cuiden massa les formes, allí, la feina de periodista si no ets addicte o servil al règim, val molt poc, en varem tenir l’exemple amb l'assassinat d'Anna Politovskaia, fa més de dos anys. El passat setembre un altre amb Magomed Yevloyev propietari de la pàgina web Ingusetia contraria i molt crítica amb el Govern. La versió oficial és que la policia el va detenir a l’aeroport de la província de Ingusetia i quan el duien en un cotxe policial, a uns dels uniformats se li va disparar l'arma accidentalment quan el periodista intentava prendre-li.

He vist explicacions millors que aquesta que no se l’empassa ni el Kremlin. La sinistra ombra de Putin és molt allargada. Més d'un periodista que haurà desaparegut o haurà tingut un accident i ni tan sols ens n’haure’m assabentat. L’últim cas és un clar exemple dels pocs miraments que es gasten els reis del gas. Al bell mig de Moscou i a plena llum del dia, un pistoler va assassinar ahir Serguei Markèlov, un advocat que investigava el cas de l’assassinat d’una jove txetxena per part d’un coronel de l’exèrcit rus. A Rússia, si tafaneges, si pretens investigar alguna acció inconvenient als interessos de l’Estat, ja has begut oli. Tal com es varen produir els fets criminals d’ahir encara és més dur. Markèlov estava sent entrevistat per una periodista free lance en el moment del crim. La periodista, Anastasia Baburova intentà detenir l’agressor, que sense miraments li va clavar un tret al cap que la va deixar malferida i poc després va morir a l'hospital. No és país per a periodistes Rússia, si pretenen investigar qualsevol qüestió que molesti a qui tots ja sabem, però ningú diu res a Occident, té gas i petroli, i a mitja Europa i països satèl·lits els té agafats per les olletes. I com aquí ja hem après a mirar cap l'altre banda amb absolut cinisme, ja ens està bé.

Ah! el cas que investigava el periodista assassinat era el d'una jove musulmana txetxena, perquè a Txetxenia si que s'està produint un genocidi fa anys, però com és un conflicte opac i un afer intern, no se’n parla, o millor dit, no convé parlar-ne, i els musulmans txetxens no importen a ningú, són musulmans de tercera, abandonats per Alà i per la resta en mans dels seus botxins que amb total impunitat els van anorreant en una lenta i sagnant comtessa.

-

el "ocho"

Katherine Neville és actualitat literària per presentar la seva darrere novel·la (després de vint anys) el foc, però el seu "long seller" "el ocho", el vuit, encara funciona a dia d'avui. Aquesta noticia m'ha fet recordar una anècdota que el meu pare m'ha explicat un munt de vegades des que era petit.

El Santiago, el meu pare, va fer primer la guerra amb 18 anys al bàndol república, més que res perquè o t'hi apuntaves quan et venien a buscar a casa o et quedaves "out", per tant no hi havia on escollir. Ja cap al final de la guerra i en sortir-se'n com va poder de la desfeta de la batalla de l'Ebre, en desertar es va amagar fins que varen entrar els nacionals a Sabadell, el dia 27 de gener del 39.

Aquell dia, com molts altres que havien fet el mateix, va sortir al carrer i després li va tocar anar a fer el servei militar, en el seu cas, tres llargs anys a Ourense, on es va adonar segons les seves pròpies paraules que els nacionals eren tan inútils i incompetents com els republicans. Amb ell, hi feia la mili un company de Sant Feliu de Codines, i en aquella època no era com ara, molta gent no parlava el castellà als pobles i amb prou feines l'entenia. Doncs bé, un cop arribats al quarter el caporal els va fer alinear i numerar-se de manera que anava cridant els números de cadascun, "el uno (Presente),...... el dos (Presente) ...... fins arribar al vuit.......El ocho (silenci).......el ocho (silenci) i el meu pare que li dona un cop de colze al company, ei! que és el teu número, contesta....

Jo! ja s'espavilarà el del "ochu" jo rai que tinc el vuit.... el ocho (s'impacientava el caporal). Osti el del ochu quin paquet li caurà, insistía l'home "jo rai que tinc el vuit".

Sort que el caporal era prou comprensiu i quan li varen explicar el meu pare i algun altre quin era el problema s'ho va agafar per la via còmica, però en Joan a la mili i la resta de la seva vida, va arrossegar el malnom de "el ochu", jo rai que tinc el vuit.

-

aforisme

La teoría de la evolución. Los hombres descendemos de los cuadrumanos, menos los turcos, que descienden de los otomanos. El Perich.

el 44é president dels E.E.U.U.

Demà amb tota la pompa i circumstància i molt a l'americana com s'escau a l'acte, prendrà posessió oficial del seu càrrec com a President dels Estats Units d'América, el Sr. Barack Obama. L'han escollit els nord-americans blancs, negres, asiàtics, cecs, sords o muts. Obama de qui diuen és afroamericà, que és negre i que parla molt bé. I aquest és l’únic bagatge del personatge en qüestió, que de fet no és afroamericà, que no és gaire negre i que si és cert parla molt bé; té allò que en diuen "talante" perquè és cert també que Zetapateja i ja hem vist com ens ha anat amb el "talante" altrament dit en català tarannà.

Serà el President nº 44 de l'expaís més poderós de la terra, i cometrà bàsicament les mateixes deslleialtats i injustícies amb els seus i la resta del món que els seus 43 predecessors, poc poder real té i ja li diràn el que ha de fer en cada cas, només que si és cert ho farà amb un somriure als llavis i unes paraules amables i molt ben dites, que encara fot més. La resta xarlataneria messiànica, més digne d’un telepredicador que d’un President d’un País, i cal recordar que a l'últim Messies autèntic el varen crucificar. I a sobre, atés les esperançes que molta gent de bona fe de dins i fora del seu país han dipositat en ell, el desencis encara serà més gran.

-

____________________________________________________________

aforisme

Si yo hubiera nacido budista, lo sería aún; pero nací cristiano y dejé de serIo en la adolescencia, en una época en que mucho más que hoy hubiera podido exagerar, de haberla conocido, la blasfemia que Goethe escribió el mismo año de su muerte en una carta a Zelter: "La cruz es la imagen más odiosa que existe bajo el cielo". E.M.Cioràn.

-

sobre un Déu inexistent

Es veu que a Barcelona hi ha alguns passatgers que es neguen a pujar o a abonar el bitllet de l’autobús amb el rètol dels ateus. Dic jo que els deu molestar que hi hagi ateus i que els hi ho facin saber. Jo em considero ateu, o possiblement agnòstic per si de cas, però al llarg de la meva vida he hagut de veure o patir rètols de la part contraria, em varen batejar sense el meu consentiment i em varen posar el nom d'un sant al qui es veu li agradaven els animals. Les monges paules de la Casa de la Caritat ens feien resar i passar el rosari cada tarda. Vaig fer la comunió dues vegades a Sabadell i a Sant Feliu de Codines, i a sobre una capellà amb una sotana immensa em va sotmetre a una humiliació molt poc cristiana i si cruelment pedòfila, només que jo no ho sabia en aquells temps.
M'han bombardejat amb Sants als carrers, més d'una Mare de Déu (pensava que només n'hi havia una i que a sobre no era verge), Bisbes, Arquebisbes, Sants i més espècimens variats. Han decidit quina moral i quina ètica hagi de tenir, a qui haig de adorar i respectar, a qui haig de donar el meu òbol.

En nom d'aquest déu inexistent i maleït, m'han censurat pensament, paraula i obra i en nom d'ell s'ha matat i anorreat amb total impunitat al llarg de dos mil anys o més. Mai cap secta ha estat tan nefasta per a la humanitat com l'església Catòlica, apostòlica i romana, i ara es senten ofesos per un simple rètol inofensiu en dos autobusos de Barcelona que simplement palesen una realitat, que Déu no existeix, que és un invent, un esser eteri i cruel inventat per l'home a la seva imatge i semblança per satisfer la seva vanitat, considerar-se superior a la resta d'animals que perduts sobreviuen per a no res com ell en aquest petit i perdut planeta.

Que s'ho facin mirar. Molt en la línia de l’Església, la tolerància, l'autocrítica i la discrepància no surten al seu diccionari, estan acostumats a eradicar-les de soc arrel sense cap mania, i a sobre, en la màxima expressió del cinisme, a renyar-nos. Maleïts sian ells i el seu Déu inexistent.

-

aforisme

Només la música pot crear una complicitat indestructible entre dos éssers. Una passió és moridora, es degrada com tot allò que participa de la vida, mentre que la música pertany a un ordre superior a la vida i, per descomptat, a la mort. E.M. Cioràn.

-

Vladimir Horowitz

Mentre esmorzava ahir al matí, llegia el Periódico, una vella costum que em resisteixo a eradicar malgrat l'elevat preu dels diaris amb l’última apujada. Una de les columnes d'opinió que m'agrada llegir perquè sempre aporta quelcom interessant i diferent és la de Félix de Azua. Ahir parlava del pianista rus-americà Vladimir Horowitz de qui reconec en la meva ignorància no en sabia res de la seva existència. Aquesta és però l'avantatja de ser ignorant que sempre pots anar descobrint coses noves i palesà que quan més creus que saps, més desconeixes encara.

He tret una biografia del pianista d'internet i us deixo amb un vídeo d'ell interpretant Chopin. Bon diumenge.

"Nascut a la ciutat russa de Berdichev el primer d'octubre de l'any 1903, el destacat pianista Vladimir Horowitz ha estat reconegut com un dels grans intèrprets del piano del segle XX. Caracteritzat per una sensibilitat i energia molt particular per a la interpretació d'obres clàssiques, especialment de Chopin i Beethoven, no ha de deixar de banda però el seu acostament a altres compositors clàssics no tan coneguts com els que suara s'han esmentat. Encara que no siguin molt conegudes, posseeix magistrals gravacions d'obres de Bach. Sent la seva pròpia mare també pianista, Vladimir va rebre d'ella mateixa les seves primeres lliçons sent molt petit. Posteriorment ingrésa al conservatori de Kíev fent el seu debut en públic a l'edat de 17 anys a Ucraïna. Després de la revolució russa, la seva família perd totes les seves pertinences incloent el piano per la qual cosa el jove Horowitz comença a donar concerts a canvi de menjar per ell i la seva família. Internacionalment, el 1925 debuta en una gira europea i l'any 1928 als Estats Units d'Amèrica aconseguint gran reconeixement en ambdues. El 1944 es fa ciutadà americà després d'estar residint allà durant molts anys i d'entrar en contacte amb grans compositors com Sergei Rachmaninoff. Els seus enregistraments de discs conformen un dels més grans llegats fets a la història del piano i de la música. Ha gravat i romanen registrades milers de peces individuals, concerts i sonates per a piano. Ha realitzat nombroses composicions les quals, si bé no són molt conegudes, constituïen una de les grans preferències del pianista. Mor el 4 de novembre de 1989 i veritablement ens deixa un llegat de concerts, enregistraments i exemple per a pianistes i músics difícilment igualable doncs ha estat un gran consagrat a la composició en interpretació de peces per a aquest noble instrument musical que és el piano."

-

aforisme

Nuestra misión es realizar la mentira que encarnamos, lograr no ser más que una ilusión agotada. E.M.Cioràn.

-

el maniqueísme de certa esquerra

Voldria deixar molt clar que no estic d'acord amb Pilar Rahola, però tampoc amb els qui l'han atacat i acusat d'estar venuda a Israel, i com ella altres periodistes o intel·lectuals del país que han manifestat la seva opinió contraria als qui voldrien sentir només recolzament absolut per Hamas i condemna total a l'Estat d'Israel. Tampoc pretenc justificar de manera sistemàtica la invasió de Gaza i els mil morts (300 d'ells nens) que ha causat fins ara el desproporcionat atac d’Israel. Com a totes les guerres tots dos bàndols són dolents, i emmig de l'horror que és una guerra, solen morir sempre els innocents, en aquest cas la població civil.

Però Hamas, que és un invent dels Estats Units per contrarrestar al seu dia a Iassir Arafat són un grup terrorista islamista radical, la qual finalitat última (si pogués) és anorrear l’Estat d’Israel, que no reconèix, i amb enemics com aquest que a més a més són els qui varen trencar la treva tampoc es pot anar amb massa miraments.

Fixeu-vo's l'us que en fan dels seus morts, sobre tot els nens. I ja entenc que és una manera de denunciar la massacre, però em pregunto si cal, no veure'm morts si són de l'altre bàndol, potser per una altra concepció de respecte (anava a dir ética però no és molt adequada l'expressió en aquest cas). I s'hauria de puntualitzar en aquest cas concret que Israel no està atacant Palestina, ho està fent a la franja de Gaza que és territori de Hamas, que és ara el seu real i perillós enemic, malgrat les diferencies desproporcionades entre uns i altres en aquesta comtessa, que no hauriem d'oblidar que Israel no la podrà guanyar mai i si en canvi més tard o més d'hora la pot acabar perdent, amb tot el que significa.
.

I és que aquest terrible conflicte és d’una enorme complexitat, i de fet del que volia parlar és de la actitud de gran part de la gent de l’esquerra vers el mateix, en aquest cas posicionant-se a favor de Palestina, i de la seva conciència ética. Ho dic perquè tot hi estar-hi en el seu dret, sorprèn que només es mouen en mobil·litzacions massives si els actors de la comtessa són els Estats Units o el seu apèndix Israel.

No recordo mobilitzacions importants de l’esquerra pel genocidi de Txetxenia, o per protestar sobre la falta de llibertats a Cuba, o el drama sagnant del Darfur, o el del Coltan al Congo, o l’inacabable sagnia de Sierra Leone. Tots aquests conflictes que pertanyen a les guerres oblidades tenen un nexe en comú, en primer lloc, llevat de Cuba ha mort molta més gent que a Gaza, i l’altre nexe és que en principi o almenys oficialment no hi intervenen els Estats Units. Hi és clar, jo aquesta esquerra no l’entenc, ni me la crec per més kéfia que es posin al cap o al coll, simplement em dona la sensació que no són més que efectes secundaris o residuals del seu passat comunista reciclat en altres àmbits però que encara conserva el pòsit de l'anti americanisme visceral, i aquí hi ha molt maniqueisme i molt fariseisme i un nul interès real per cap dels conflictes, els que els hi interessen i dels quins en passen olímpicament, com si no anés amb ells. I hom diria que d’aquesta postura fora de temps i lloc, molta gent ja se n’ha adonat i ha entès també que no els du enlloc ni ajuda a sol·lucionar cap conflicte.

-

aforisme

Podem imaginar-lo tot, predir-lo tot, llevat fins on podem enfonsar-nos. E.M.Cioràn

de condons i concapas

"EFE - La Confederació Nacional Catòlica de Pares d'Alumnes (CONCAPA) ha demanat al Ministeri de Sanitat la retirada de les campanyes que promouen l'ús del preservatiu per evitar embarassos no desitjats. CONCAPA fa referència a la signatura el dijous d'un manifest entre les empreses fabricants de preservatius, els farmacèutics i Sanitat per abaratir els profilàctics i a la campanya "yopongocondon.com", llançada pel departament que dirigeix Bernat Soria el passat desembre. S'oculta als adolescents que el preservatiu falla en un 14% dels casos. Per a l'organització catòlica, aquestes iniciatives presenten el preservatiu als joves com a garantia de "sexe segur quan les dades evidencien que no és així". Així mateix afirma que els avortaments i embarassos no desitjats entre adolescents s'incrementen en les dates que coincideixen amb l'auge de les campanyes que fomenten l'ús del condó. Aquestes campanyes-afirma CONCAPA-mostren als adolescents com a normal una conducta "contrària a la moral que professa una bona part de la societat espanyola", per la qual cosa considera que el Govern "s'entremet en aspectes de l'educació que estan reservats a les famílies ".

.

El comentari seria que poc cas s'ha de fer als pares catòlics i suposo que a les mares, al cap i a la fi algú que creu en Déu pot creure en qualsevol cosa rara i no és una referència fiable en cap sentit, a part que la normativa és de lliure elecció, ningú obliga als fills dels católics a utilitzar el preservatiu, perquè a lo millor els pares i/o mares catòlics prefereixen que les seves filles quedin embarassades als quinze anys o les duguin a avortar per ahí sense que se sàpiga per conservar el bon i hipòcrita nom de la família. A banda que si són católics, no s'haurien de preocupar, atès els seus fills i filles no tindràn relacions sexuals fins que consumin l'acte matrimonial en la nit de noces y com tindrán els fills que déu (je,je) o el butaner els hi enviín tampoc el necessitaràn. Comença a cansar aquesta intromisió dels catòlics via esglesia o via fidels piatosos en la vida quotidiana dels ciutadans normals dins d'un estat laic, potser se'ls hi hauria d'explicar que el món és molt gran, molt més que les seves rancies, hipòcrites, antiquades i retrògrades creences sectàries i tribals.

el Món - de 6 a 8

En parlàvem amb l’Àlex i en Josep Maria, dos companys de fina el dilluns a les sis del matí. Entre setmana, de sis a vuit no és por escoltar cap ràdio, en el sentit de les ràdios convencionals com Catradio, o Rac1. No he escoltat mai la Ser ni Com Radio i d'aquestes emissores no puc doncs opinar, a la COPE com hi ha el monòleg de dues hores diàries d'en Fede és una altra història.

Però anem a Rac1 que és la radio que escolto des que es varen petar en Bassas els Joan Ferran boys, que per cert varen demostrar una gran visió atesos els pèssims resultats d’audiència de l'emissora de la Generalitat que paguem entre tots i que està ja en caiguda lliure per la seva pròpia incompetència.
El que deia, de sis a vuit del matí, a Rac1, i en aquestes dues hores cada quinze minuts repeteixen les mateixes noticies de tal manera que les "píndoles" a un quart de vuit ja les saps de memòria, en Miquel Bernis és ja com de la família i la de l'anunci del "Chatu" que té un "gatillasu" ja la tens avorrida a les set menys cinc.

De sis i quart a set no hi és en Basté, apareix al començament i després de posar la cançó deixa el timó a la Núria Riquelme, a qui per cert els oients de Rac1 li hauríem de pagar un curset d'angles perquè deixessin de fer-li la guitza els seus companys. Torna a agafar el timó del programa a les 7 en Basté i pels voltants de tres quarts de nou comença la tertúlia. I aquí tindríem un altre tema: les tertúlies estan formades en general per una sèrie de gent que no té una idea massa clara de res i que parlen tots alhora de tot durant uns quaranta minuts, no només a Rac1 si més no a qualsevol altra ràdio.
Tornant al tema de sis a vuit, anys ençà teníem “l'Arus con leche” que mig començava a quarts de set fins les nou del matí i era una alenada de frescor a aquelles hores matineres. Però aquest programa fa ja temps no es fa, i ara, l’únic que es pot mig escoltar és el fricandó de Rac 105.
Em pregunto, atès la fórmula de Rac1 és calcada a la de Catradio, si hi ha algú a la emissora "del Conde de Godó" que s'hagi adonat d'aquest llast reiteratiu que hem de suportar els oïdors malalts de radio com un servidor i molts altres cada dia de dilluns a divendres (dissabtes i diumenges no es fa radio), i de ser així si no ha pensat en alguna solució més fresca per cobrir aquest lapse de temps de gairebé dues hores d’una manera una mica intel·ligent i amena, al cap i a la fi si vull saber noticies ja tinc Catalunya informació les 24 hores diàries.

Si és que de fet ni entenc perquè donen les noticies cada hora, ni aixó caldria. Però per arribar a aquestes conclusions s’ha de sortir de la indolència rutinària congènita que tan sovinteja i molt em temo que seguiran igual, i com a sobre va pujant la audiència, per mèrits propis i també per demèrits de l'altri, ja els hi està bé. Però aquestes autocomplaences i manca de visió sempre hi ha algú que les detecta i aprofita i després costa reaccionar, i aquests errors es paguen cars.

-

ICV, i l'assetjament polític i mediàtic

"La portaveu d'ICV al Parlament, Dolors Camats, ha comparegut en roda de premsa a la cambra catalana, però s'ha negat a respondre les preguntes dels periodistes i s'ha limitat a llegir una declaració institucional del grup parlamentari, un capteniment que els més antics periodistes acreditats a la cambra no recorden que hagi passat mai. Iniciativa ha reaccionat així després de les crítiques, fins i tot des de sectors propers al PSC o ERC, sobre la seva presència a la manifestació de dissabte o els 80 km/h. Camats ha defensat que Saura va anar-hi "per principis i per ètica" i que la limitació de velocitat a 80 km/h o menys ha estat criticada "per interessos polítics, econòmics o mediàtics". "No és el caprici d'un conseller, d'un Govern o d'un partit, sinó una mesura eficaç", ha afegit. La declaració denuncia també, en opinió d'ICV, "l'assetjament polític i mediàtic, que arriba a quotes que no podem ni imaginar en el nostre país". Dolors Camats ha insistit que "són comentaris més propis de l'acarnissament personal, que de la discrepància política i ideològica". "Són actituds que hem vist arreu de l'Estat espanyol, on qualsevol cosa val per a tombar l'enemic, però crec sincerament que no creiem possibles a Catalunya", ha afegit. Veure vídeo"

Se sol dir de la persona a qui li costa d'entendre les coses, que és un imbècil o idiota, o com deia Groucho Marx: “Él puede parecer un idiota y actuar como un idiota. Pero no se deje engañar: es realmente un idiota”. Aquesta prèvia ve a compte del suposat acarnissament de tot el món mundial amb el Sr. Joan Saura, Conseller d'Interior per quota de la generalitat de Catalunya i de rebot amb el seu partit ICV. Miri Sra. Camats, no hi ha res personal, i hauria d'entendre o intentar-ho almenys, que quan es tanta i tant variada la gent que el critica per no dir directament que se’n fot de la majoria d'actituds, actuacions i decisions del Sr. Saura i el seu partit, alguna cosa no deuen estar fent bé. Si li haig d'explicar, malament, perquè no ho voldrà entendre, però ho intentaré. ICV no és un partit és un conglomerat o un matxembrat, (no li negaré) ple de gent molts d'ells de bona fe i carregats de bones i sanes intencions, però amb el rellotge aturat fa trenta anys. Per si no ho sap som a l'any 2009 i una seria de idees i conceptes que vostès defensen estan completament superats. Vostès que són un refregit reciclat del PSUC del que n'ha acabat sortint un partit d'esquerres, ecologista i ja no se que més, ni són d'esquerres, ni són ecologistes (només de boquilla i els caps de setmana) ni són res en concret, un residu a la baixa que té un representant al Parlament Espanyol i un altre al Català. Un partit on el desconcert i pèrdua de brúixola de navegar és palès i comprovable sovint, com ara que la facció espanyola acaba de recolzar al Sr. Zapatero per no donar la cara per parlar de l'atur (de l'atur) ho ha entès, de l'atur, fins al més de febrer, que fins i tot en Fedeguico estava avui escandalitzat. Hi és clar, si a aquest matxembrat indefinit crepuscular i afegim un personatge pintoresc com en Joan Saura amb el cameo inestimable de la seva esposa, aquest duet és un pastis prou apetitós per clavar-hi queixalada atès tenen la habilitat de deu coses fer-ne onze de malament, que també - ho haig de reconèixer - té el seu mèrit. Vostès son antisistema, però viuen i treballen dins el sistema, prediquen en el que no creuen però es veuen obligats a fer veure que si hi creuen per satisfer a les seves cada vegades més escadusseres bases. Munten numerets ridículs que a vegades freguen el patetisme, i de fet tots vostès en si són com una performance il·luminada per un arbre de Nadal a pedals. Si vol podem parlar de velocitats, de sequera, de decrets de sequera, captacions puntuals d'aigua, Morenetes, quart cinturó, Túnel de Bracons, i més. Tot plegat un autèntic tractat de incongruència.

Facin el favor de no veure fantasmes i campanyes orquestrades en contra de vostes, perquè són vostes tots solets el seu pitjor i més acarnissat enemic.

-