ETA 50 ANYS

50 anys, 828 morts i més de 800 presoners de la banda. I odi, molt d'odi al país Basc, tot plegat, perqué? per una bandera? per una patria? aixó és el que porten les patries i banderes, morts i sang, sang i morts i odi, molt d'odi. No vull pagar ni aquest ni cap preu per la meva patria, no m'interessa cap de les pàtries. Considereu-me d'enlloc.

LA SIRENA VARADA

La percepció a Catalunya, és que anem a la deriva, i no precisament perquè ens mirem com estúpids el melic, si més no per aquesta cosa tan catalana d'anar marejant la perdiu discutint el sexe dels àngels mentre els problemes reals resten abandonats de solucions i idees imaginatives per solucionar-los. Mal acostumats durant vint-i-tres anys al gran patriarca que conduïa el ramat de manera decidida relativament endavant, hem caigut en una manifesta indolència propiciada pel fracàs del conductor amb la seva política de peix al cove i agafa el que puguis, i perquè desprès d'ell només hi ha hagut un ermot intel·lectual i polític incapaç, no ja de redreçar el rumb, ni tan sols han sabut trobar el timó.

En aquesta competició de vol gallinaci tots han fet prou mèrits per ser el guanyador de la decebedora cursa, i cap ni un, ha estat capaç de tenir una certa idea real i en positiu de futur de país. El seu futur es mantenir-se damunt el tamboret encara que una pota coixegi i la visió dels problemes i possibles solucions no arriba més enllà de l'indi que mira el sol i en comptes de fer-se ombra fent la visera posa la mà en vertical i aleshores no veu res.
Hem perdut el tren del futur en innovació, recerca, desenvolupament i inversions, i prou malament ho deuen veure que fins i tot el sector empresarial (preocupat per la manca d'estructures i solucions que afecten greument, no ja als seus negocis sinó a futures inversions d'altres, han començar a aixecar la veu demanant que deixin de discutir sobre si son garses o perdius i es posin a treballar pel futur del país com han fet molt més bé i de manera assenyada i sense anar més llunys els bascos, tot i el greu problema que tenen.
En aquest balneari decadent que és Europa, mal manat per una barbaritat de buròcrates incompetents, és vital anticipar-se imaginativament a molts problemes que ens venen al damunt, car en un termini no molt llarg practicament no hi haurà ja industries en la zona Euro, llevat de les més tecnològiques i innovadores, i aquí, mentre aixó es veia anava venint ens hem entretingut a apilar totxos i aplegar turistes borratxos com a plans de futur pel país. Ara se’ns han acabat els totxos i els borratxos venen menys tot i que el paisatge ja ens quedarà malmès per sempre. Sort que més empresaris dels que sembla, si que han fet els deures i la única afectació de la crisi a les seves empres és la negativa Bancària a deixar-les-hi en molts dels casos uns diners que necessiten per expandir-se, i aquesta colla d’usurers, negats davant saber administrar bé els seu propi negoci, desconfiant els uns dels altres a l’hora de deixar-se diners, poc ajuden a aquest desenvolupament. No és que ens mirem el melic com estúpids, és que a la vista del panorama se’ns està quedat a tots plegats cara d’estúpids i és deu reflectir en el melic. Potser per aixó anem a la Costa Brava o la Cerdanya els caps de setmana, pel que ens queda val la pena aprofitar-ho abans no se’n vagi tot a prendre pel rulé.
A "la sirena varada" d'Alejandro Casona, un personatge que a la televisió interpretava Paco Morán, va sempre amb un drap als ulls per defugir la realitat i amagant-se sota aquesta falsa ceguesa justificar la seva mancança per afrontar la dura realitat. I no pots simular una mancança que no existeix, tard o d'hora has d'obrir els ulls i enfrontar-te a la realitat per dura i complexa que sigui, car de no ser així si continues fen-te el cec, el que et pot passar es que pots acabar donan-te un a bona patacada.

comentari recuperat

NISSAN I LA CARN DE PAS

Fantàstic! el passat més de Febrer Nissan diu que vol fer una ERO per acomiadar 1700 treballadors. Intervé el govern, el President Montilla en persona viatja al Japó, i sembla que oficialment aconsegueix aturar els comiats. Els hi donen 800 milions d'euros a Nissan, que pre-jubila uns 500 treballadors i finalment, i possiblement d'acord amb la Sra. Serna amb premeditació i traïdoria a les portes de les vacances i amb autorització Governamental en fan fora 700 sense per molestarse ni en guardar gens les formes.

I els sindicats? bé gràcies, a seguir cobrant cada més del Govern per no fer res. I els treballadors? a fotre's que per aixó són treballadors o com es sol dir en llenguatge empresarial, "element productiu" o en cercles més íntims: "carn de pas"

L'ATEMPTAT DE BURGOS

El ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, confirma l'autoria d'ETA i apunta que l'atemptat els ha sortit "fallit". L'atemptat que ha destrossat un edifici de la Guàrdia Civil a Burgos és d'ETA. Ho ha confirmat aquest dimecres Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre de l'Interior, que també ha corroborat que l'artefacte explosiu era "de gran potència" tot i que encara se'n desconeix el pes exacte.
">Que es pensaven els del Govern?, que il·legalitzant ANV, PNTB i el que els sembli sospitós habitual al País Basc, aconseguirien acabar amb la xacra d'ETA?. Que traient del poder al PNB amb aquesta estranya aliança ja els hi tenien posat el peu al coll. El que han fet amb aquestes il·legals il·legalitzacions i estranyes aliances, és precisament el contrari del que aconsellaria el sentit comú, si és que realment tenen ganes d'acabar amb la banda terrorista, que ja en començo a tenir seriosos dubtes. Saben o haurien de saber que mitjançant la repressió policial no aconseguiran mai acabar amb ETA, la única manera que hi ha és a través de la negociació política com s'ha demostrat a Irlanda. Aquesta llei tan poc democràtica com és la llei de Partits que va conjuminar el Pp amb la connivència del PSoE, no serveix més que per anar il·legalitzant qui els sembli al Govern segons el moment en que s'estigui. Voldria recordar que va ser el Sr.Acebes al seu dia, qui va legalitzar el partit nacionalista de les terres Basques "PNTB", partit que per cert li semblava la mar de bé al Sr. Zapatero mentre parlava amb els intermediaris d'ETA per negociar una suposada pau. Amb Batasuna desmuntada i els seus dirigents a la presó o fora del joc polític i les últimes il·legalitzacions l'esquerra abertzale (unes 200.000 persones) s’han quedat sense poder votar a les properes eleccions al País Basc, i aixó no en té massa de democràtic.

I el Govern?, de fet no te cap interès per acabar amb ETA mentre el cost en vides sigui zero o tres o quatre cada any, ja li va bé. En el fons no volen acabar amb la banda perquè saben que negociar, aconseguir la pau comportaria un cost polític que no poden o no saben assumir i també perquè de fet, ETA actualment és aixó, una banda, sense cap alt responsable visible amb qui poder negociar. Continuarà doncs aquest pervers joc de simulacions, tornarà a sortir una altra marca de l'esquerra abertzale, continuaran atemptant de tant en tant els d'ETA, tornaran a il·legalitzar la penúltima marca abertzale, i així immers en aquesta espiral de violència i estultícia anirà passant el temps i tot canviarà per seguir exactament igual. Tot? en un dels dos atemptats els Etarres no han avisat de la bomba abans, i aixó és nou i gens bo, sembla evident que el que buscaven a Burgos era una massacre.
Em deia un conegut abertzale a qui havia perdut la pista i que me’l vaig retrobar casualment fa uns dies: Estos (referint-se a l’Estat) se han situado en la misma línea que Aznar y así no llegaremos a ninguna parte. ¡Joder! Si la culpa es vuestra, de los catalanes.
Nuestra? Li vaig preguntar, (tot i que en aquest putu país, tot és culpa nostra tampoc venia d’aquí).
¡Claro! A nosotros ya nos la podrian dar la independència, al fin y al cabo con el concierto la económica ya la tenemos, lo que sucede es que el costo de la política en el caso que nos la concedieran, seria la reivindicación inmediata de Catalunya y es por eso que no nos la dan.
No ho sé! El món abertzale es molt complex i no ho tinc tant clar que sigui aquest el full de ruta dels fets. Matar és fàcil, molt fàcil, aixó si ho sé.

ESPÈCIES AUTÒCTONES

Una de les espècies autòctones que ha arrelat en el nostre territori, i que apareix puntualment cada any a finals de desembre, primers de gener i finals d'agost primers de setembre, són "els fascicles" o "col·leccionables" que editen bàsicament RBA, SALVAT editores i PLANETA D'AGOSTINI. Aquesta espècie té moltes varietats, rellotges antics, nines, cotxes de formula 1 o radio dirigits que s'han de muntar, ventalls, casetes de nines, soldadets de plom o de la guerra de les Galàxies i moltes collonades més. la campanya anterior l'estrella dels fascicles o col·leccionables, ves per on i mira que tal, foren els rosaris que es es varen vendre com l'escuma, devia ser cosa de la crisi, la gent necessita resar per solucionar els seus problemes, i que millor que un bon rosari. D'ací a no res, a finals d'agost començará la nova campanya i els quiosquers ja tremolen.

Sí! Ho confesso, a casa en varem fer una de col·lecció d'aquestes, fa un parell d'anys i la varem acabar, era la de les “Barriguitas”, per les netes hi és clar, però hem complert, no s'és un bon ciutadà fins que no has fet una col·lecció d'aquestes, i posats a sincerar-se confesso que m'hauria agradat fer col·lecció dels col·leccionables, o sia tenir el número 1 de tots els fascicles que anessin sortint cada any. Necessitaria un magatzem, pe5rò seria una passada, inùtil i fins i tot friki. No s'ha de menystenir als qui pareixen aquests engendres, si ho fan, és segur que els hi surt a compte, de beneits no en tenen res.

PROBLEMES I MÀXIMES ORIENTALS

Les màximes antigues orientals solen ser una barreja de cinisme, abandó i resignació. Una d'elles diu: "Els problemes no t'han de preocupar, si tenen solució ja s’arreglaran, per tant no et preocupis i si no en tenen com no hi ha res a fer, tampoc cal que et preocupis". Diu avui, bé, de fet fa temps que ho diu Eduard Punset que: la felicitat és l'absència de por. Aquesta màxima més que cínica és d'una enorme vacuïtat i ambigüitat molt relativa. Absència de por... a qué? a morir, al patiment dels altres, a problemes reals i concrets que no has d'esperar a que s'arreglin sols, si més no intentar tu de solucionar-los. Diu l'Espinàs que no es gens amic dels aforismes, atès tendeixen a un enorme reduccionisme de la solució que pretenen definir, i és prou cert. Amb aquestes màximes que he citat tant la xinesa com la D'Eduard Punset succeeix el mateix. No podem deixar podrint-se els problemes ni podem totalment pretendre ser feliços, felicitat que està reservada nomes als nens i als bojos (diuen), i ho reconeix Punset quan diu que possiblement quan va ser més feliç fou dins l’úter de la seva mare.
No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint vers els altres. Cioràn se sentia sempre infeliç i abominava de l’espècie humana de la que només en salvava la música, deia que el que sabia als 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una feixuga tasca de constatació. Potser Cioràn avocava vers els altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols es capaç d’estimar-se ell mateix.
Jean Paul Sartre per boca de Françoise la protagonista de la Nàusea li feia dir que la felicitat era només un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé.

Potser la felicitat és el gol d'Iniesta al minut 92 de partit contra el Chelsea.

A la Xina tres mil treballadors varen linxar i impedir l’assistència d'un cap de personal que els havia anunciat el seu acomiadament, el cap va morir poc després. En aquest cas hauria estat bé que haguessin fet cas de la màxima xinesa sobre els problemes, el cap encara restaria viu i hom s'hauria estalviat un comentari final prou cínic també.

afegitó - Pensant en el gronxador de la fotografía. ¿Perqué a les dones de qualsevol edat els hi agrada tant gronxar-se que quan en veuen un s'hi aboquen esperitades?.

3000 MORTS L'ANY PER LA GRIP

EFE MADRID - "Cada año 3.000 personas fallecen en España a causa de la gripe, una enfermedad que afecta al 25% de la población y que provoca la mitad de las bajas laborales, con un costo anual de más de 210 millones de euros. Así se desprende de la encuesta sobre la vacunación antigripal, realizada entre más de mil personas mayores de quince años, y que han llevado a cabo la Asociación Española de Pediatría (AEP) y la Sociedad Española de Quimioterapia (SEQ) sobre esta patología".

Aquesta noticia es de l'any 2007 i suposo va passar sense pena ni gloria. La grip com a tal fins ara, abans l’arribada de la Grip N1H1, Nova, o com li vulguin dir, no era més que una dada com els morts anuals a causa del tabac, de càncer o a la carretera. Xifres assumides i païdes, per cert qüestionables totes i per tant amb reserves, al cap i a la fi el dia que mori (Marx no ho vulgui) Santiago Carrillo als noranta i molts o potser cent anys, el consideraran víctima del tabaquisme.

Aquest hivern que ve ja es veu a venir que hi haurà psicosi amb la grip a partir de novembre quan es comenci a generalitzar, sigui la de cada any o la nova, i molt em temo que el col·lapse a urgències saturades ja per se pot ser dels que fan història. No se si s'està fent suficient pedagogia per part de les autoritats sanitàries entre la població que rep moltes informacions esbiaixades de diversos mitjans i llocs, amb dades de morts i afectats que generen alarma, però no de qui l'hauria d'informar sense alarmismes innecessaris però si creant una certa consciència del que ens pot succeir aquest hivern. En ser la primera grip mediàtica 2.0 retransmesa en rigorós directe, l'informació sería important per evitar la psicosi que comentava al començament, o aixó, o és que realment estem davant d'una pandèmia i pot ser molt més greu del que ens sembla i no ens ho diuen per no espantar-nos més del compte, que també podria ser.

URGÈNCIES I EL TRACTE INHUMÀ

Llegeixo al diari que aquest més de Juliol ha mort una anciana malalta d’Alzheimer, que va estar, segons diu la família, deu hores desatesa i abandonada al servei d’urgències de l’Hospital Clínic.. Els parents de l’anciana ja han fet la seva denúncia acusant al personal d'urgències de tracte inhumà.

Comencem a entrar en una derivada perillosa en aquest petit país nostre, i és (mea culpa) criticar i denigrar la tasca del professionals de la sanitat sobretot els d'urgències. És cert que a Urgències tres o quatre hores no te les treu ningú. És cert que el triatge és excessivament lent, però funciona, malgrat el cinquanta per cent de la gent que va a urgències (i sóc molt generós) podria anar al seu CAP l'endemà. Com és cert també que la gent va a Urgències perquè malgrat l'espera i possible ingres a boxes, sap que els anal·lisis o qualsevol tractament que necessiti li serà fet a l'acte, mentre que d'anar al CAP el procès pot durar dos o tres mesos i possiblement un ja estarà o mort o curat quan tanqui el cercle.

Per questions familiars vaig molt sovint per urgencies del Parc Taulí i sincerament tractar d'inhumà al personal d'Urgències que treballa les hores que treballa, i en les condicions que treballa i cobra el que cobra, em sembla abans que res una falta de respecte a uns professionals que d’entrada donen molt més del que reben.

Hauríem d'entendre (a mi també em costa) que el familiar que tenim a Urgències no és l’únic que hi ha (sovint està el Taulí ple de lliteres pels passadissos), que el que és important es l’ingressa’t, no el que espera. Potser voldríem tenir un panel com a la borsa informant al moment de l'evolució del nostre familiar; i pels professionals d'urgències l'important com he dit abans és l’ingressa’t, no el que l’espera.

Entenc en el cas d'aquesta iaia de l'Hospital Clínic si és cert el que manifesten els familiars que alguna cosa ha fallat en el protocol establert, deu hores és en principi un espai de temps massa llarg per atendre a algú a Urgències i caldria esbrinar que va passar realment, no sigui com els bombers quan hi ha un incendi, que els cinc minuts que tarden en arribar, pels qui esperen es mitja hora o més.

En aquest país tenim una bona, molt bona sanitat i grans professionals de la medicina, així com el personal d’infermeria. El que falta és més personal i més recursos que ara que tenim el finançament arregladet esperem es pugui resoldre. Qui hagi viatjat pel món en general i no em refereixo al tercer hi hagi tingut algun problema, sabrà de que estic parlant.

Publicitat inserida amb premeditació i traïdoria

Em molesta que quan obro un diari digital o un bloc que té prou visites com per tenir-ho, m'aparegui un anunci que m'obligui a triar entre veure l’esmenta’t anunci o anar on volia anar en un principi. No faig ni cas de l'anunci, és més, intento memoritzar-lo precisament per no consumir els seu producte, com faig amb "Don Simon" des que des del meu punt de vista feien un tipus de anuncis deslleials amb la seva competència. A sobre, a la que et descuides t'apareixen anuncis mig camuflats on està estudiat que si vols fer córrer amb el cursor la pàgina que estàs veient és molt fàcil que premis on no pertoca i t’apareix-hi l'anunci, el qual ja costa més de fer desaparèixer. Amb mi estan perdent el temps, no en faig ni cas, ja vaig teoritzar fa temps sobre la influencia de la publicitat i l'estalvi que representaria si es suprimís, a banda de que - per exemple - tornaríem a tenir nomes TV1 i a lo millor TV3 - la meva - amb el que ens estalviaríem la Telebrossa de la resta de cadenes o informatius infumables com els del Sr. "Chucky" Piqueras o els programes nauseabunds d'en Fedeguico i altri. Tot i que també cal tenir en compte que - sense publicitat - aquest bloc ni Google o Yahoo existirien. Bé, tampoc es perdria gran cosa, tornaríem com he fet aquestes vacances a la llibreta i el boli....o potser un modest llapis?.

JA SOM AQUÍ!

Ja som aquí! el dromedari que no camell, és el de sota i és un mal mitjà de transport. Els dos interfectes del damunt som la senyora i un servidor fent el guiri.

Aixó del dromedari, és el que tenia per unic company un ermità nomenat Hilario (segons conta la llegenda). Sembla que aquest ermità va viure durant cinquanta anys damunt les muntanyes del foc on actualment hi ha el restaurant "el volcà". Continuant amb la llegenda el tal Hilario es veu va plantar una figuera que va arrelar però donat que habitava sobre un volcà que escalfa el terra i molt (hom ho ha comprovat) la sosdita figuera mai va arribar a donar fruits.

Al bell mig del restaurant es pot veure la figuera seca i les restes del camell de l'ermità. De les restes de l'ermità no en parla la llegenda, però n'hi ha que diuen que les seves cendres desfet el cos per l'escalfor del terra les va escampar el vent pel parc de Timanfaya i sembla que allí on varen ser dipositades hi sorgiren emmig de la lava matolls i flors que encara hi són a dia d'avui.

Un que s'avorreix

Si el comentari fos en castellà u espanyol podria fer una rima que digués "Ya estoy hasta los cojones de eso de las vacaciones" i és que un servidor deu ser de les poques persones, que s'avorreix per les vacances i no la resta de l'any com la majoria del personal. Però semblaria lògic, atès aquí o allí on em portin de vacances (jo no hi vaig, m'hi porten) no tinc absolutament res del que m'interessa: ni la poca tele que veig, - la meva -, ni els diaris que llegeixo, ni la radio que escolto, ni la meva música, ni el menjar o el beure que m'agrada, ni el meu ordinador, ni la bici. Tinc uns paisatges que ja he vist milers de vegades i que em limito a signar el "enterado" que existeixen i que com moltes persones, al natural perden. La platja m'agrada poc i allí és on em solen portar i detesto la piscina, el menjar dels hotels i tota la resta de la seva parafernalia. Afortunadament ja som a dimecres tarda, queden dos dies i escaig per tornar a la rutina del dia a dia o a pasar les vacances que em queden a casa, que és on hom està més bé, hom que per cert en no haver treballat mai no entén aixó de carregar piles i altres mentides autocomplaents que la gent s'inventa, ni he entés tampoc mai aixó de l'estress o l'esgotament psíquic. Caldria aclarir al dir no haver treballat mai, en referència al treball físic o rutinari de persona que es pasa l'any dins un despatx u oficina, etc, coses d'aquestes que entenc si poden justificar sortir, veure món i ampliar horitzonts i tòpics d'aquests. Hom ja volta prou tot l'any i és el que menys desitja en arribar aquest engendre nomenat vacances.

Afegitó: Ara la merda d'ordinador de l'hotel ni tan sols em deixa baixar les fotos del Windows, o sia que el comentari va a pel...

Breu apunt sobre el significat de les paraules

La platja on estem a Costa Teguise, és la platja de "el Jablillo", a l'Hotel ningú em va saber dir d'on venia la paraula aquesta, i en preguntar-ho ahir a la guia que ens va dur a Timanfanya em va donar la resposta. Ho escriuré en castellà que és tal i com va anar la conversa:

"¿Jablillo? viene de jable que en francés significa arena.

- Oiga señorita que arena en francés es Sable...- Ya! pero es que la eze i la jota a vece se confunde i aqui de sable, pasó a jable i de jable a una playa de arena fina, a jablillo.

I així ha evolucionat la paraula.

reportando des de Lanzarote

Aqui el corresponsal del bloc d'en Francesc Puigcarbó des de Lanzarote. Lanzarote es una illa plena de pedres negres i casetes blanques. Ara,Timanfanya on hem estat aquest matí, es una passada, un monument a l'ermot total, un mar de lava negra solidificada des fa tres-cents anys i on sembla que hagi passat un instant. Ens ha dit la guia que aquí hi varen rodar "el Planeta dels simis, enemigo mio i alguna altra de ciencia ficció. No m'estranya, el paisatge es impressionant,. d'una rara bellesa que et deixa corprès, de fet, és com veure la terra just l'instant en que es va acabar de crear després de l'erupció volcànica. Erupció que no ha acabat, d'ací a quatre o cinc anys les Canaries tindrà la vuitena illa; s'aixeca ja vuint-cents metres, més n'hi falten encara més de mil per sortir a la superficie, temps hi ha i poca pressa té la naturalesa. He tirat més de seixanta fotos a Timanfanya, però a l'hotel on estic només hi ha quatre terminals i no pots connectar atès estàn connectats per control remot, ah! i tampoc pots baixar fotos, ni copiar i enganxar, meitats del segle XX vaja! , aixó sí, hi ha zona wi-fi. Bé ja està que m'en vaig a Arrecife a complit la tasca fonamental quan s'està de vacances a banda de posar-se vermellot com una gamba, anar de botigues de souvenirs i altri.

Parlant de botigues, a Teguise que és un poblet molt bonic i amb monuments i tot, i és l'antiga capital de L'Illa, els diumenges hi ha un mercat que riute'n del de Canovelles o el de Tordera, és enorme i de variada oferta tot i que com tots els "mercadillus" hi ha coses repetides, ara! el que és tot és realment molt i molt barat, i us ho dic jo que ho trobo tot car. Bé "cambio y corto". Ha informat des de Lanzarote, el menda lerenda.

La Societat del no!

.

La percepció, és que com a societat ens hem tornar molt primmirats i egoistes, poc solidaris, exigents en escreix i poc donats a col·laborar i participar com a ciutadans de la problemàtica del dia a dia. Sense enemic a qui combatre, hem abandonat la lluita i acomodats i indigents ho hem deixa't tot en mans del papa Estat que ha de resoldre tots els nostres problemes, sobre tot els petits, el egoistament nostres, en una clara actitud d'hedonisme displicent, ens limitem a queixar-nos sistemàticament de tot, donar la culpa als altres de tots els nostres problemes i quedar-nos tan amples convençuts de les nostres raons. Instal·lats en la cultura del "NO" com fa temps ja ens retreia l'expresident Pujol, no volem la MAT, ni el túnel de Bracons, ni quart cinturó, ni presons, ni molt menys deixalleries, ni res que pertorbi l'harmonia del suposat i idíl·lic fals entorn en el que egoistament vivim. Si de cas que ho posin al poble del costat, que diu el mateix i així fins l'infinit.

No som capaços de raonar de manera argumental per oposar-nos a les propostes ni a res en general, simplement desqualifiquem de manera sistemàtica qualsevulla proposta vingui d’on vingui en el millor dels casos, si no que desqualifiquem sovint i de manera sistemàtica les raons de l’altre. Hem perdut la capacitat d’anàlisi i de raonar en qualsevol discussió sobre qualsevol proposta, és un diàleg de sords amb posicions inamovibles des de qüestions serioses a altres més banals? com les curses de braus. Ens hem enrocat de tal manera contra tot en general que mes que una societat, semblem una colla de fastigosos coloms parrupejant i contaminant-ho tot amb la nostra insolidaritat. Sincerament m'agradava més el temps en que preteníem volar lliures i compromesos com les orenetes o els falziots que quan arriben vol dir que ja és aquí la primavera, mentre ara estem instal·lats en l'hivern de la indigència i la intolerància.

I a sobre ara ens ve al damunt la crisi que és veu que només ha fet que començar i segons a qui escoltis encara serà molt pitjor a partir del 2010 que és lluny en l'horitzó. Molt em temo que no servirà per a res, ni la crisi aconseguirà treuren's del nostre letarg, sacsejar les nostres consciències. Continuarem igual amb crisi o sense, mentre tot s'enfonsa davant la nostra indolent indiferència.

.

________________________________________________

des del safareig

-

Des del safareig del meu pis, veig passar la vida. Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu.
Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre és un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.
- I que ho diguis Maria - assevera l'altra amb to de complicitat.
Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, puig comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.
A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estan pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar.
En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m'obro una cervesa.
Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes. Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto.
Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat. Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.
I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida.

.

conte recuperat de Somnis Fugissers.

.

________________________________________________________

De la violència de gènere. . . . femenina

No em crec la xifra de violència de gènere que de tant en tant dona l’Institut de la dona, i no me la crec perquè no hi veig reflectida la violència de gènere femenina. Hi ha una violència de gènere de la que no se’n parla, de fet oficialment no existeix. És la violència de gènere femenina, més terrible encara que la simple trompada, aquesta violència és subtil, freda, calculada i va a allà on pot fer mal, al propi company o als fills de la parella. Es sol practicar només en cas de separació amb tota la fredor i sadisme a vegades del que pot ser capaç una dona despitada, que posada, quan s'hi posa, riu-te’n de les beneiteries dels homes. He vist aquesta violència de gènere no fa massa, l'ha patida un amic i és terrible el mal que pot arribar a fer una persona així, més és ella la víctima i ell el botxí, almenys als ulls dels altres.

No hi ha violència de gènere femenina, almenys de manera oficial, però n'hi ha i molta, cada vegada més, us en puc donar fe, però no es políticament correcte parlar-ne, ets mal vist i els rols ja s'han establert (dona víctima, home botxí). Entenc tot i que no les comparteixi algunes decisions com deixar d'abonar la pensió a la ex o desistir de veure les criatures, d'homes que es troben en aquesta situació tan perversa, gairebé els hi estan abocant malgrat fer-se després les víctimes quan en molts casos en realitat son els freds i calcul·lats botxins...


"Aquest comentari es del juliol de l'any passat, l'he volgut recuperar perquè del tema que tracta no se'n parla, però existeix, a l'ombra de la l'altre, del pitjor, la violència de génere masculina, la que mata."

Mini vacances

-

En el moment en que es publiqui aquest comentari, si no hi ha cap retard estarem volant la senyora i un servidor cap a Lanzarote on hi estarem del 18 al 25 d'aquest més de Juliol. He deixa't coses programades tant aquí com a Anoharra, Haikus o Instants, pels qui aneu passant sovint per aquí. Els únics blocs mig inactius seràn Collonades i Absurdidades, que necessiten atenció del dia a dia, i que cony! les vacances són vacances, i més si només és una setmana.

-

___________________________________________________

Com aconseguir ser Independents...

-

Haig de confessar-vos que no sóc ni independentista, ni nacionalista, ni sobiranista. Només sóc català, o catalanista com diria l'Ernest Lluch, que està molt per sobre en el fons de les actituds abans esmentades. Perquè en el fons, almenys en les classes dirigents d'aquest país nostre, no n'hi ha ni un d'independentista o separatista que diuen els de la COPE, tot és només boquilla, i els fets a mida que va passant el temps ho demostren. Però algu ha de lluitar per la independència, cadascú amb les seves armes, i jo ho vaig fer des d'aquest modest, humil i escadusser blog, amb la intel·ligència, i en un moment d'enorme llucidesa s'em va ocòrrer la solució, la clau, la manera inequívoca d'assolir l'independència per a Catalunya. No em va fer cas l'aleshores el Conseller Saura, i així estem a dia d'avui... LLEGIR

Amancio Ortega

-

Comentaven avui a Rac1 a Can Basté la figura d'Amancio Ortega i per tant d'Inditex, qui ho Carles Torrecilla, sabadellenc, potser no sap que un dels seus proveedors de roba al començament era una empresa Sabadellenca de la Zona Hermética. Deia del Sr. Ortega que era una persona el Sr. Ortega que concedia molt poques entrevistes, que era una persona molt discreta, vaja! I és cert. Deia tambè que era una mica fosc el desenvolupament de l'Empresa al començament. En aquella es deia que el Banc Pastor havia apostat fort pel seu projecte i realment va ser així, res d'il·legal i fosc doncs.
.

Vull explicar-vos com el vaig conèixer un més de gener de l'any 80 (podria ser el 79 o el 81, no ho recordo exactament).

"En aquelles èpoques treballava de comptable en una empresa de confecció a Sabadell, que a dia d'avui encara continua però amb un altre nom. Els dissabtes al matí anàvem a treballar sobre tot en èpoques de mostrari, i també per fer una mica totes aquelles coses que quedaven penjades en el tràfec d'entre setmana. Aquell dissabte en concret hi havia feina extra, el dilluns s'havia d'inaugurar una botiga de major de l'empresa al carrer Bruc a Barcelona on hi havien ja preparats i etiquetats a les prestatgeries uns nou mil xandalls.
Doncs bé, a mig matí de l’esmenta’t dissabte es presenta un senyor amb un BMW gris matrícula de Gran Canària, de mitjana edat, corpulent i ja bastant alopècic acompanyat de dos nois (noi i noia) andrògins o unisex i es presenta:
"Buenos dias, soy Amancio Ortega de Zara-Goasam (quen així es deia l'empresa en aquella época), ya he hablado con su jefe y me quedo los nueve mil chandals que tienen en la tienda nueva de Barcelona"
Davant la meva sorpresa (no en sabia res) va trucar el meu cap i em va confirmar que així era, que no hi havia cap problema atès ja s'ho havien parlat. En resum que varen enviar un camió a recollir els xandalls i trinco trinco varen abonar l'import dels mateixos. La botiga obviament aquell dilluns no es va inaugurar.
En aquella época Zara-Goasam estava només ubicada a Galícia i molt aviat començaren a expandir-se pel nord d'Espanya i més endavant a Madrid, i la resta més o menys tothom ja la sap.

Atès no es fabricaven encara la roba, sovint venia ell i els andrògins a la fàbrica a veure el mostrari i passar les comandes que eren ja estratosfèriques, fins al punt que va arribar un moment en que venia més prendes de les que li servíem atès fins i tot es feia fabricar les etiquetes en una impremta. Mica en mica doncs ja so varen anant confeccionant tot a Portugal, Marroc, Islas Mauricio i altres contrades i varen deixar de comprar-nos per fabricar-s'ho tot ells.
El que volia comentar és que l'aparença del Sr. Ortega era més aviat la d'una persona gris, molt seriosa i a diferència d'altres persones que he conegut al llarg de la meva vida a les que se’ls hi veia un quelcom que els diferenciava de la resta (fantasmes n'he conegut uns quants tambè) Però el Sr. Ortega no donava sensació de res especial, podria haver estat un empleat de Banca per l'aspecte, o un funcionari, però malgrat el que deia en Joan Fuster, les aparences a vegades enganyen i als fets i resultats del sr. Ortega em remeto. Beneit no ho és pas i l'imperi que ha aixeca't és a l'abast de molt poca gent, possiblement només dels nou que té al davant seu a la llista de Forbes."

-

_______________________________________________

Pedagogía? No gràcies...

-

En el darrer congrés de Convergència de meitats de l’any passat, varen decidir renunciar a continuar intentant explicar la realitat catalana als espanyols. I és que voler ensenyar la nostra realitat, fer pedagogia vol dir que l’altre pot tenir un cert interès en aprendre, però en aquest cas fa ja temps que ens hem adonat que l’únic que volen és continuar retroalimentant els seus prejudicis rancis i vells. Ho deia fa ja una pila d'anys Jaume Camps, fer pedagogia es perdre el temps, no volen escoltar, no els interessa. El problema és que cada vegada més està agafant una derivada perillosa que frega ja l'odi i el racisme. L’aprovació del finançament de l’Estatut ha generat una onada de improperis, desqualificacions, insults i mentides en grau superlatiu, sent com sempre ERC el principal receptor. Des del substitut d’en Federico que doni la noticia que doni sempre hi acaba sortint Catalunya com a culpable, a l’ABC, la Razón, El Mundo, o la tertúlia de la Curri Valenzuela, amb la Cristina Schilling o com es digui i un embalum amb melena blanca tret de “Retorn al Futur”, sense oblidar a l’ínclit MAR, Miguel Angel Rodriguez, un subproducte vergonyant absent de la més mínima dignitat, que insulta sistemàticament i que ves per on s’ha despatxat dient que Espanya s’hauria de separar de Catalunya. A veure si encara serem independents en comptes de per activa, per passiva. Vaja Vaja!
No recomano llegir els articles d'opinió de Libertad? Digital, és pura brossa intel·lectual de mal cardats, però segueixen allí insultant, menystenint, tergiversant i mentint dia rere dia. Quina pedagogia es pot fer amb aquesta gent, cap! no hi ha res a fer, els pot la seva pròpia impotència, complex d'inferioritat congènit i en molts casos mala fe no exempta d'ignorància. La manera en que la COPE va donar al seu dia la noticia de les balances fiscals es un exemple de manipulació informativa digna d'en Goebbels. Segons ells es va demostrar amb aquesta publicació que els nacionalistes mentien, que mentien conscientment i que Catalunya no és la més solidaria de les comunitats, si més no que la qui ho és mes resulta que és Madrid, que a qui si que hi hauria molt a parlar atès hi entra l'IVA de moltes societats amb seu a la capital, i a sobre son tan ineptes que a continuació varen dir les comunitats que més aportaven i en segon o tercer lloc varen citar Catalunya, però van obrir la noticia d'aquesta manera que és el que saben retindrà la gent que els escolta.
No hi ha res a fer deia en Jaume Camps, no val la pena explicar-se, no ens volen o no els hi convé escoltar-nos i fer pedagogia cansa i és perdre el temps. Ho deia fa molt de temps el Sr. Camps quan encara era diputat, però tenia raó, tota la raó. I amb aquest panorama em pregunto: que hem de fer? Que collons hem de fer? Esperem que la proposta de l’inefable i infumable Miguel Angel Rodriguez qualli i Espanya com a “la balsa de piedra” d’en Saramago, es separi de nosaltres pels segles dels segles. Amen!.

-

___________________________________________________

l'home que traspuava rancor

Traspua rancor per tots els porus, fins i tot un odi controlat; despitat no pot dissimular-ho en cada una de les seves intervencions. Ho entenc, quan has guanyat dues eleccions a la Presidència de la Generalitat i no has pogut ser President, ha de ser molt fotut, però se suposa que un personatge polític que fos realment i tingués realment un tarannà democràtic, ho acceptaria. No és el cas, no ho ha paït ni ho pairà, i aixó li fa molt més mal que bé, des del meu punt de vista l’inhabilita per exercir la seva feina com a cap de l'oposició. El seu estat d'enuig permanent no l'ajuda a veure la seva acció de manera clara i es perd en menudalles per culpa de la seva rancúnia. Flac favor li fa el prominent mentó i el somriure vanitosament auto suficient, ni el to despectiu, insultant sovint que sol emprar. No oblidem que ha estat l’únic cap de l’oposició que ha menystingut i insultat greument en més d’una ocasió a dos Presidents de la Generalitat de Catalunya, amb un to barroer i molt mal educat, producte – entenc – de tot lo anterior. I és que no es pot dir d'ell ni tan sols que tingui un mal perdre, atès "ha guanyat" en dues ocasions. La travessa del desert s'està fent molt llarga. D'ací a quinze mesos tindrà la tercera i última oportunitat que aventuraria tornarà a guanyar i alhora a perdre, i aleshores passarà a ser el que de fet ja és, un cadàver polític. Només que ell no ho sap, o no ho vol acceptar, i a sobre rere seu no hi ha res, quatre xitxarel·los que és tot el bagatge deixa't per l'avi apartant la gent que realment valia en el seu moment per por a perdre el silló Presidencial, o per gelosia, que mai se sap. Posem que parlo d'Artur Mas.

-

________________________________________________

Un acte de fe...

-

La cosa aquesta del finançament que em sembla no entenen ni els qui ho haurien d’entendre, si un s’ho mira com un acte de fe, i fa cas del que diu el Govern d’Entesa (el nom te nassos) es veu que tindrem més diners que mai, però compte! Amb un retard d’onze mesos i un any més al final, o sigui que pel que sembla només rebrem el primer any uns 2.200 milions d’euros, no 3.800, així és el que acabarem reben al final. No semblaria un mal acord sobretot en les circumstàncies que s’ha hagut de negociar i amb qui. Per més medalles que ara es vulgui posar el Sr.Puigcercós o altri, hom creu que el mèrit és del Conseller Castells que ha aguantat a vegades prou sol un any, tota classe de dificultats, traves i entrebancs, sempre amb un gest amable i cap paraula fora de to.

Ara bé, totes aquestes xifres que he esmentat i que s’han donat des d’aquí, són projeccions i no han estat encara confirmades pel govern. De fet aquest finançament ve a ser com aquell que et deu cent euros i te’n torna 30, que ja és alguna cosa, però no tot i el deute històric ja es pot donar per perdut. I compte amb en Jose Luis Rodriguez, a veure si farà com un cap que tenia la meva filla en un talleret de confecció, quan aquesta va començar a treballar. Arribava a casa a final de més i em deia, Papa! No he cobrat però en Joan m’ha apujat el sou.

No rieu! Que el tril·lero Zapatero sempre se n’acaba sortint amb els seus conillets trets del barret esparracat i aquests amplis i generosos somriures del Govern d’Entesa es poden tornar un rictus. I és que en aquesta assumpte és com passa a vegades que estàs dominant un partit i jugant prou bé i en l’últim minut et fan un gol de rebot i se't queda cara de beneit.
A banda de tot aixó, encara falta la decisió del Tribunal Constitucional, i aquí si que tenint en compte que ha estat referenda’t al Parlament Català, pel poble català i al Parlament de Madrid, potser si que segons la resolució que surti ens hauríem de plantar, i potser prou de comèdia, al cap i a la fi aquest Tribunal el que és, és Inconstitucional i molt desprestigiats per cert els seus membres i no sé fins a quin punt fins i tot des del punt de vista legal tindrien dret a dictaminar sobre l'Estatut. En un país netament democràtic, clar.
.

_________________________________________________

la mort de Rayán

-

El nadó de Dalila Mimuni, la jove de 19 anys que va ser la primera víctima mortal de grip A a Espanya, ha mort, segons va informar en roda de premsa el director gerent de l'Hospital Gregorio Marañón, Antonio Barba. L’hospital ha admès que Rayan ha mort per un "error professional" al ser administrada l'alimentació per vena en comptes de per la sonda nasogàstrica. L'error es va produir a les 21 hores del diumenge, quan el nadó havia de rebre per via nasal l'alimentació làctia per prematurs, però el personal s'ho va administrar per via parenteral.
Els facultatius es van adonar a les deu de la nit, però ja era tard. "Aquest mode d'administració és incompatible" amb la vida, ja que els prematurs no tenen "capacitat d'assimilació" perquè els seus òrgans són molt petits i poc desenvolupats, va explicar Barba. L’Hospital parla de terrible error i diu que han apartat del Server a dos professionals d’infermeria, i com no han obert una investigació.
Entenc que ha estat un error, però possiblement si els posteriorment i ja tard apartats haguessin estat realment professionals l’error no s’hauria produït, no fote'm! que hi ha errors i errors. I aquest és el problema, a banda de la saturació en que treballen la majoria de centres, no sé a Madrid però si a Catalunya, almenys al parc Taulí, hi ha personal auxiliar realment inexpert, em puc donar fe d’un parell de casos que he viscut en primera persona a urgències i a USU, d’una infermera que ni sabia com reanimar a una persona que se’ls hi anava, ni sabia on hi havia el material per reanimar, vaja! Que no sabia res. És que és nova! Em varen dir. Bé, si em passa alguna vegada a mi o a un altre, ja tenim la justificació que es ha dut a l’altre barri: és nova! A sobre aquest desgraciat fet va succeir un diumenge, dia que no cal ser molt intuïtiu per pensar que els qui rapen les guàrdies són els més cadells i desprès és quan passen coses com aquesta. No es tracte de fer demagògia, però hi ha errors que es podrien evitar i aquest que li ha costat la vida a Rayan és un d’ells. Fa uns dies es celebrava l’èxit d’haver provocat el part i haver salvat almenys la vida del nadó(la mare portava dies passejant-se per urgències i se la treien del damunt fins que el diagnòstic va arribar tard), i uns dies més tard qui va salvar a Rayan li ha llevat la vida. Poc aclarirà la investigació i només rebran un parell o tres de subalterns i aquí s’haurà acabat tot, al cap i a la fi, - no ho diràn però ho pensaràn - . . . . . . .son quatre moros.

.

__________________________________________________

Anys ençà...

Anys ençà quan la gent ja no era innocent, als corrals es representaven obres de "teiatru". La gent portava cadascú la seva cadira, i els altres, els que vivien allí mateix contemplaven l'espectacle des del balcó del seu (encara no ho sabien) apartament amb vistes. En el quefer diari aquest mateix corral era com una mena de safareig on tothom s'assabentava del que feina la resta de tothom, i ho dic amb coneixement de causa, atès no fa tants anys (bé uns trenta) a Granada, més aviat a les afores, vaig anar a un bar, i urgit per les necessitats de desembussar el conducte rectal i dipositar el producte interior brut al lavabo només demenar un tallat vaig anar espetitat de cara a la feina. Mentre estava enfeinat fent aguas mayores, vaig sentir damunt meu soroll, i en aixecar la vista em vaig adonar més o menys astorat que l’esmenta’t lavabo (que no era precisament un prodigi d’higiene) no tenia teulada i des d'allí talment com hom podia contemplar una part del corral, el corral podia contemplar a hom. No se si es varen fixar amb mi, potser les veïnes ja hi estaven acostumades, o possiblement jugaven a tafanejar als visitants del "retrete" o ves a saber. Des d'aquell dia però, dono una ullada general quan vaig al lavabo en llocs en que com aquest de Granada no hi solc anar sovint.

absort

Absort fullejo el diari
mentre menjo un croissant de plàstic
i em bec un imbevible cafè.
Impunement m'envaeixen les noticies
que cansadament repeteix cada dia el rotatiu
De tant en tant un element nou s'incorpora
un, dos o tres dies com a molt
i desapareix engolit per la noticia següent.
A la Xina estan massacrant als uigurs
en un autèntic genocidi, diuen al diari,
mentre el Govern Xinés diu és a l'inrevés.
Al Senegal torna a haver-hi violència
si és que mai n'hi ha deixa't d'haver.
Ho he llegit però he fet veure que no era així
arxivant-ho en algun racó de la consciència.
Potser fitxarem en Cesc o Ribery.

-

_______________________________________________

Nuria Pórtulas

No en se massa de Núria Pòrtulas, nomes el poc que he llegit als medis que tampoc s'han preocupat gaire del seu cas. La varen detenir en una casa ocupada on vivia entre d’altres amb el seu company sentimental, que diuen era un anarquista italià. L’acusen de prendre notes en una llibreta d’alguns edificis oficials i prou. Poc més s’ha divulgat. És a la presó de “Soto del Real” en aplicació de la llei antiterrorista es del dia 7 de febrer d’enguany, i no saben realment de que acusar-la. Se suposa que en un Estat democràtic, una persona és innocent fins no es demostra el contrari i te com a ciutadà una sèrie de drets, però aixó era abans de l’11S i del 11M, ara, un ciutadà és en principi culpable, i si el deixen pot a lo millor demostrar la seva innocència. I aixó no ha fet més que començar. hi ha hagut gent que s'ha posicionat clarament al seu favor com el professor Terricabras, l'Ula, en Pepe o en Lluís, però ja que els blocaires som tan xulos i fatxenderos a veure si som capaços de fer soroll de veritat en favor d'ella. Potser s’hauria de començar a organitzar-se i fer alguna cosa més, a banda del que ja està fent la seva família i companys. És molt possible que el delicte de na Núria hagi consistit nomes, en estar enamorada d’un anarquista italià, i aixó a mi em sembla molt bonic i perquè no dir-ho, romàntic. Si l’han detinguda per aixó, que la condemnin, puig és culpable, tant de bo ens condemnessin a molts pel mateix."

Aquest comentari és del 8/5/07. Dos anys més tard llegeixo a el periódico que finalment es celebrarà el Judici contra Núria Pórtulas, demà serà jutjada a l’Audiència Nacional. El fiscal demana cinc anys de presó, una multa de 6.300 euros i 15 anys d’inhabilitació.
La plataforma de suport a Pòrtulas insisteix que el que es jutja són les seves idees polítiques perquè «no hi ha proves» que tingués intenció de cometre un atemptat. Aixi és vindria a ser un judici preventiu com els que es va inventar George. Bush. Per cert qué, Baltasar Porcel també era anarquista i no el varen pas detenir.

Finança.....qué?

El vodevil del divendres té un lleuger impasse, és cap de setmana i els prohoms del país han d'anar a la Cerdanya o a Menorca a passar el cap de setmana. Dilluns ens emprenyarem - deuen dir - Pel que és veu tenim un problema de tres-cents milions de diferència entre el mínim exigit per ERC per salvar els mobles i el que ofereix el Govern de Madrid. Que són tres-cents milions?, només que renunciïn a quatre comissions variades de l'eix o altres obres públiques, que per aixó són per a finançar el personal, i ja els hem recuperat. El President Montilla no necessita per a res Esquerra Republicana d’algun lloc o poltrona, abans anomenada o dita Esquerra Republicana de Catalunya, per tant acabaran passant per l'adreçador com ho farà el propi President i acceptaran el que ens vulgui donar José Luís Rodriguez de qui no esmento el segon cognom com es sol fer amb els arbitres i ja se sap perquè es dona el segon cognom dels arbitres. Iniciativa són els comparses que es limitaran a signar el “enterado”
Per tant, faran el paripè però acabaran empassant-se els gripaus del finançament en la xifra que Madrid ha decidit assignar-nos, i que ja sabem a hores d'ara que tampoc complirà. La solució és un clam i la sap tothom..... Tancar la caixa, amb dos collons. Més no ho faran, no n’hi ha i potser sia millor així, que quan n'hi han ens afusellen al President de la Generalitat.

Quan portes tres-cents anys perdent, passen aquestes coses. Tot plegat, flors i violes...

Comentari del comentari sobre Carles Riba

Com gairebé cada dissabte al matí a l'estiu, avui m'he llevat a les sis per sortir a passejar amb la bicicleta. Dic passejar atès m'emporto l'esmorzar, el mòbil (per si em passa alguna cosa) i la màquina de retratar, dic lo del mòbil per si em passa alguna cosa en el sentit que com vaig badant tota l'estona en un ritme de pedaleig a vegades que frega el límit les lleis de l’equilibri, podria caure un dia i per aixó el duc. Bé tornat a l'inici, m'he llevat a les sis com deia i entre que estava ennuvolat i que el dia ja s'escurça encara era mig fosc. M'he prepara't l'esmorzar i he engegat l'ordinador. Tenia quatre comentaris en aquest bloc, tres dels habituals i un quart amb pseudònim o malnom (ell sabrà) que em posava a parir pel meu comentari d’ahir sobre el poeta Carles Riba. Acabava dient no se que d’estultícia i altres galindaines. He pensat, m'he dit, i he decidir publicar només aquest per contestar-lo en calent, però no se que carall he fet que ha desaparegut. He publicat els altres i han aparegut tots tres només que dos com a Spam.
Faig doncs una crida a l'intel·lectual de pedant pseudònim o mal nom, al qui sense voler es veu li he esborrat el comentari, i que té algunes dificultats de comprensió de lectura atès el que hom ha escrit sobre el Sr. Riba i el que ell em replicava no tenen massa a veure, que em torni a deixar el comentari o si ho prefereix, que m’envií un correu. Gràcies.

el saben aquel de la punxada de la roda del cotxe...

Hi ha un vell acudit que em sembla és de l’Eugeni. Un home se surt de la carretera per culpa d'una punxada una nit d'hivern. A banda de anar a parar a la cuneta no es fa mal i en sortir del cotxe i remenar pel maleter, s'adona l'home que el cotxe que conduïa i no és seu no duu gat per canviar la roda, o no el sap trobar. Preocupa't, veu que allà enllà brillen les llums d'una Masia o un petit nucli habitat i decideix anar-hi a demanar ajuda.

Segur que tenen cotxe i per tant gat, els diré que me’l deixin i a canvi els donaré 50 euros, el favor s'ho val. A mida que s'acosta a la Masia l'home cavil·la: home, 5o euros és massa, amb 25 ja està bé, al cap i a la fi, només em deixaran una estona el gat i després els hi tornaré. Quan ja està arribant a la Masia continua amb la seva particular rebaixa: Que cony! 25 euros, amb deu ja està bé, per un gat que em deixaran una estona ja n'hi ha de sobres, si de fet no els hi hauria de donar res, que per aixó la gent fa favors, ara com aquests del camp són uns rústics sense modus, en comptes de fer un favor se'l volen cobrar a costa meva. En aquestes l'home que s'ha anat encabironant tot sol pel camí arriba a la casa i truca a la porta, l'obre una dona i l'home ja encès li diu: Sap que li dic, que ja es pot fotre el gat al cul i girant cua se’n torna cap el cotxe.

-
Doncs aixó, ja es poden fotre el finançament de l’Estatutet al cul.

Carles Riba

Abans d'ahir per primera vegada a la meva vida vaig llegir alguns poemes d'un senyor que es deia Carles Riba, casat amb Clementina Arderiu, i que el dia dotze de Juliol farà cinquanta anys que es va morir. No en sé gran cosa d'aquest il·lustre poeta, professor de Literatura, molt valorat pels entesos. I aquí comença el problema, jo no en sóc d’entès i el que he llegit dels seus poemes em sembla decimonònic, barrocament tranuitat, excelsament insuls i oníricament avorrit, en un llenguatge de vell que sóc incapaç de pair i absorbir. I aixó a mi que m'interessa la poesia malgrat la meva tardana incorporació, dispersa iniciació i profunda ignorància. En un país on són diversos els poetes i escriptors circumscrits al seu temps, que varen triomfar en el moment o per certes circumstàncies favorables i que part o tota la seva obra ha envellit malament (o surt a relluir el llautó), al senyor Riba se li ha de reconèixer que quant la majoria d'escriptors estava en l'exili, ell va tornar amb circumstàncies molt difícils i va defensar la nostra llengua al congrés poètic de Segòvia del 1952.

El mèrit de Riba, a més de la seva impressionant formació, va ser que, en el temps de la guerra, va ser, com remarcava també Salvat 'dels últims en marxar i dels primers en tornar', va marxar amb Machado, per cert. Va tornar aviat, doncs -suposo que també comptava amb la possibilitat d'avals- i en l'ombra de l'època va saber fer de pal de paller de la represa de la cultura catalana. Cert que eren cercles selectes i restringits, però va tenir molt de mèrit, ja que després no s'ha aconseguit una figura tan 'unificadora', encara que es va intentar que Espriu en fos el successor, però tenia un caràcter molt diferent.
De tota manera, espigolant en la poesia de Riba m'he ensopegat amb alguna perleta, tampoc és que el conegui massa, la veritat. Em molesta també l'elitisme del moment encara que potser, en aquelles circumstàncies, no podia ser altrament. No m'estranya que amb Sagarra acabessin malament, seria com un contrast Raimon-Serrat a nivell literari, suposo. Sembla que va ser més aviat cosa de Riba, aquests puristes son així.
La cultura catalana ens ha mostrat aquests autors com gairebé asexuats (encara que tenien un munt de fills) i situats en un escambell eteri, però suposo que era humà, no fa massa vaig llegir un llibre de Rosa Leveroni que es veu que havia flirtejat, imagino que sense arribar massa lluny, amb ell, però que va acabar d'amistançada de Ferran Soldevila, segons diuen.
Riba va ajudar molta gent que començava i que es reunia a casa seva, gràcies a ell la cultura catalana 'seriosa' va tenir continuïtat, però va patir també un cert divorci entre el que era culte i el que era popular, que hem arrossegat durant anys. Crec que està bé recordar-lo, va ser un home molt treballador, gràcies a ell tenim magnífiques traduccions dels clàssics fetes directament del català.
I perquè no dir-ho, el seu nét va fer una obra d’art, una tragèdia grega, destruint totes les coordenades en què es movia el seu iaio i fent el primer disc de rock en català, que aquest sí, no ha envellit.

En un país on hi ha tres poetes per metre quadrat, i on gairebé ningú llegeix poesia, si a mi no m'agrada l'obra d'aquest senyor, malament anem, perquè en canvi si m'agrada la d'altres, i no se si val que quatre privilegiats que són capaços de veure en aquesta obra el que a mi se m'escapa o no sóc capaç d’entendre, de ser així, imagineu-vos als demés que ja no els interessa el tema.

Dit d’una altra manera, el tipus de poesia que escrivia el Sr. Carles Riba no és la més adient per reclutar nous afeccionats a la lectura de poemes. Altres si ho han aconseguit, lo qual vol dir que potser no era tan bon poeta, o estava molt circumscrit al seu temps, i és que aquí a banda d'assassinar directament alguns artistes, tendim també a sobrevalorar-ne d'altres, incapaços com som de quedar-nos en un just termini mitjà.

Tinc molt clar des fa temps en cultura en general, de ser molt franc, i dir clarament si m'agrada o no m'agrada alguna obra determinada, sigui literatura, poesia o pintura. Intento no desqualificar, però quedar-me en el m'agrada no m'agrada no defineix el perquè i és el que una mica per sobre he intentat explicar de perquè no m'agrada la poesia del Sr. Carles Riba.

Aquest comentari ve a compte a una invitació del company Puigmalet, per parlar el dia dotze del poeta. Com aquest comentari en general no es l'homenatge a l'ùs que es fa a algú, he decidit posar-lo avui, no es tracte tampoc de posar aigua al vi el mateix dia de la celebració. De fet, més que un homenatge o un greuge a Carles Riba, és un clar homenatge a la meva ignorància vers el poeta i al tallar i enganxar, atès la major part del text no és meva sinó de un parell de blocaires molt més entesos en la materia que jo, i que no cito per discreció. Necessitava vestir el que hom pensava del poeta i pròcer pel que explico al començament i perquè no fos tot tant negatiu, i ells generosamenr m'ho han donat. Gràcies J i J.

No ho entenc aixó del Tour a Catalunya

El Servei Català de Trànsit alerta que l'etapa del Tour de demà col·lapsarà Barcelona Avui.cat.
-

No ho entenc aixó de les etapes aquestes a Catalunya del Tour de França. No entenc que demà s'hagi de paralitzar de 9 a 12 tota l'àrea metropolitana i rodalies, de la mateixa manera que no entenc que ho vagi a veure la gent. Veure una cursa ciclista en directe és el més beneit del món, més encara que veure la Formula 1, almenys a la Formula 1 o les motos van donant voltes però aquí com vagin tots junts, en quinze segons han passat tots hi ja està.

Aixó de veure una carrera de bicicletes en directe és com una ejaculació precoç de l'esport rodat i compte que alguna criatura no se't clavi una xeringa, i a sobre la porqueria que arriben a llençar per carreteres, pobles o ciutats, i a més a més, plàstic que tarda no se quants milers d'anys en reciclar-se. La televisió anava mostrant a banda dels pobles per on pasava la cursa, imatges de Barcelona i no se si ha estat l'enfocament o fet a posta pel realitzador però les càmeres han mostrat la Sagrada Familia amb tota la seva fosca lletjor, talment com la torre Agbar amb un descampat al costat ple de runes, o la testa de Colom plena de cagades de rates voladores.

Deia Avui l'Alcalde Hereu que la cosa aquesta del pedalejar ha costat un milió d'euros i Anna Pagans, alcaldessa de Girona que dos-cents mil, mossos i municipals a banda. Tot plegat molt soroll per a no res i els de "la Caixa" sense aixecar les barreres de l'autopista...parlem?

La gracia de l'esport del pedaleig rau en la televisió i ve del temps d'Indurain on tots ens amorràvem les tardes de Juliol primer a la 1 i després a al 2 a veure les mítiques etapes de la ronda francesa en rigorós directe, i així hauria de continuar sent. Com a Bienvenido Mister Marshall, al final han acabat passant els ciclistes de llarg en un moment, només faltava en el cerimonial el desaparegut Pepe Isbert al costat de l’alcalde Hereu.

De vegades volem posar-nos la gorra de la modernitat i acabem posant-nos la boina del provincià.

-

116è joc literari

Feia llàstima la nina, es veia que no era feliç. Tristejaven els seus ulls cansats potser d'haver vist tant de món, esgotats de viure en una eterna infantesa, tancada dins d'un cos de plàstic no reciclable. El rellotge del temps no corria per a ella, instal·lada en un etern no res, emmig d'enlloc. La nina no reia perqué les nines no riuen mai...i tampoc poden plorar. Feia llàstima la nina, es veia que no era feliç, com molts humans, era incapaç d'expressar els seus sentiments.

La grip que ve

Quan es va començar a parlar de la grip a Mèxic, ja varen avisar els epidemiòlegs que de cara a l'hivern vinent, la Grip A, (H1N1)Nova o com li vulguin acabar dient es reproduiria i ho faria amb major virulència, atès aquest aspecte ja el tenien estudiat d'altres epidèmies de grip anteriors, i totes ciclicament es repetien amb l'arribada del fred.

Aqui no es pretèn generar alarmisme, ni parlar de pandèmies perquè no s'en te ni idea. Simplement vist el que està passant a l'hivern a l'Argentina, seria interessant i bo que els periodistes s'assabentessin ara que no hi ha gaire feina informativa, del número de casos registrats de grip dels últims hiverns i els morts que han causat.
Ho dic en el sentit que com aquesta dada segur que es donarà a la que comencin a haver-hi casos, bo seria contrastar-ho amb hiverns anteriors. No sigui que ens esverem més del compte, i comprovar que possiblement l'indicència serà igual o inferior a la d'altres hiverns. Aquí hi ha informació de la Conselleria de Sanitat

Rita Barberà, entre anxoves i xoriços

a la fotografía Rita Barberà amb Camps, emmig hi ha un xampinyó no identificat.

l'Alcaldesa de València Rita Barbera, que ve a ser com Carmen de Mairena però en valencià, va dir ahir en unes desafortunades declaracions que si dimiteix el president de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps, hauria de fer-ho també "tot el país, començant pel president del Govern", José Luis Rodríguez Zapatero, que hauria de ser processat per soborn, ja que va afegir que rep anxoves com "donacions" del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla.

Va estar francament desafortunada la senyora Barberà, atès el Sr. Camps mai ha dit que li haguessin regalat els vestits o trajes com és deia abans, sempre ha manifestat i per tant pressumptament mentit, que se'ls comprava ell o la seva senyora. La senyora Barberà a banda d'oblidar o ignorar que Mariano Rajoy o el mateix Sr. Camps han rebut també l'obsequi d'anxoves per part del pintoresc president Revilla com ell mateix ha manifestat, evidenciant l'evidencia del que evidenment era evident. L'alcaldessa de València ha explicitat sense adonar-se'n el que el Sr. Camps nega i crec a aquestes alçades tothom intuia, que els vestits o trajes els hi varen regalar a canvi de favors, o no! s'ha de demostrar.

La Senyora Barberà ha oblidat que la dona del César no només ha de ser honrada sinó que ha d'aparentar-ho i en aquest cas ni ho ha estat ni ho ha aparentat, i compte perqué Revilla a banda d'un President autonòmic és també una coneguda marca de xoriços.

De cerimònies i cerimonials

Tenia la tele engegada aquesta tarda mentre anaven retransmetent el funeral de Michael Jackson. No és que la cerimònia col·lectiva d’hipocresia organitzada i en directe m’interesses en excés, però si m’havia empassat la contra rellotge per equips del Tour de França, podia suportar aquesta cerimònia que era molt més inusual.
No cal que us digui que els comentaris dels periodistes eren de nivell sota zero, a qualsevol de les cadenes (he fet zapping) plens dels típics tòpics a l’ús. Ja no recordo a quina cadena (crec era antena3) hi havia Nieves Herrero. Als Estates de tot en fan un espectacle i el funeral d'en Michael Jackson no podia ser menys, ans al contrari, havia d'estar la mare de tots els espectacles funeraris. Maraia Carey, Lionel Ritchie, o Steve Wonder són els qui he vist. No hi ha anat Elizabeth Taylor, diu que tot plegat es una pallassada, i sembla que hi ha hagut alguna que altra absència notable.

No és ben bé una pallassada com diu Liz Taylor, es conseqüent amb el personatge homenatjat i amb aquestes cerimònies d'hipocresia col·lectiva que tant els hi agrada interpretar i vantar-se’n als americans. Michael Jackson no ha mort, només ho ha fet el seu holograma o les restes que en quedaven d'ell, l'artista restarà eteri com altres abans que ell, pels temps dels temps, i ara sortiran gravacions inèdites, vídeos inèdits i més, i començaran les llegendes urbanes sobre la seva mort, que si està viu en algun lloc secret, etc etc.

No l'havia vist mai en directe, per a mi era un esser llunyà i purament visual que és el que continuarà sent, i tampoc és que en fos un gran admirador d’ell com a artista. Va morir massa tard tot i que sembla que encara ha arribat a temps per esdevenir un mite, o possiblement ja feia molt de temps que estava mort, només que ell no ho sabia, i ara s’ha limitat a complir el tràmit físic reglamentari.

Sr. Camps: "¿trajo traje?, ¡no! no traje traje

Aquest és un vell joc de paraules en castellà que no recordo d'on l'he tret però que em sona. L'he fet servir par parlar de l'afer del President de la generalitat Valenciana Jaume Camps que està a punt de ser encausat per haver acceptat uns "vestits", (abans en dèiem trajes o trajus) per valor d'uns dotze mil euros de la trama Gürtel, en principi sense donar res a canvi, o no! que tampoc està clar. Sembla mentida que un personatge tan sibil·lí con el Sr. Camps, hagi pogut cometre un error tan infantil, un error de manual, menor, és cert, però censurable. Amb les xifres de corrupció que es remenen sovint quatre vestits o trajes són una menudalla, però suficients per encausar-lo i perquè si és llest i hàbil (i ho és) presenti la seva dimissió. Respectant la presumpció d'innocència, se’n pot sortir prou bé de la causa i tornar a presentar-se de nou, al cap i a la fi a les últimes eleccions no li va passar pas factura l'afer dels vestits. El pitjor si estesi’m en una democràcia autèntica o protestant, és que queda clar que ha mentit sobre l'abonament dels vestits, i aixó en un país anglosaxó si que seria considerat greu, més no és el cas aquí. La gent considera normal aquest tipus d’acceptació de prebendes, o és que els caps de compres, directors de Bancs o Caixes i càrrecs entremitjos d'Empreses no reben obsequis per Nadal?, digues-li viatges, TV, DVD o el que correspongui segons la importància del càrrec del personatge. Camps, és llest, molt llest i el que no entenc és com ha jugat tan malament les seves cartes en aquest assumpte fosc, petit i atiat des de la competència. De fet, si quan va esclatar l'assumpte simplement hagués dit que si, que els hi havien regalat i que els havia acceptat perquè no havia donat cap contraprestació a canvi, no hauria passat res. Amb el que està caient, quatre vestits son peccata minuta, i una de dos, o al darrere i ha més marro que encara no s'ha descobert i és el que vol tapar, o si no hi ha res més, d'un no res s'ha creat tot sol un problema innecessari, i, si com he dit abans és llest, possiblement hi hagi quelcom més que es descobrirà o no, aixó dependrà del jutge que instrueix el cas. Sigui com sigui, el Partit Popular que tanta pressa té a demanar dimissions de Bermejos, Sainz i altri és el primer que li hauria de demanar que presentés la dimissió, per donar exemple i ser coherents a l’hora d’exigir responsabilitats, i perquè és el millor que podria fer, perquè sinó, amb la seva actitud d’un no res en poder acabar fent un cadàver polític per quatre vestits mal comptats, que malgrat ser regalats li poden sortir molt cars.

Israel

"La publicació d'una vinyeta en el diari El País ha provocat la reacció de l'ambaixador d'Israel a Espanya, Raphael Schuts, que ha enviat una carta a l'esmentat diari on lamenta que "no és la primera vegada que el seu diari publica una vinyeta antisemita de Romeu (o d'altres). L'apareguda el 30 de juny traspassa tots els límits permisibles. És una afrenta al poble jueu".
Schuts, tal com regoge Periodista Digital, denuncia que "a la vinyeta apareixen els mateixos tòpics antisemites infamants que apareixien a la premsa antijueva de l'Alemanya nazi: el jueu està fora de la humanitat, conspiració internacional per a controlar el món, domini econòmic, avarícia... i, per supòsit, nas ganxut, levita negra i rinxols. La publicació d'aquest tipus de vinyetes sembla més pròpia d'un fanzine neonazi que d'un diari seriós".

Amb els jueus passa com amb els gitanos, no pots dir res, de seguida t'acusen d'antisemita els uns o de racista els altres, i mentre els gitanos no fan mal a ningú, simplement tenen clars els seus drets però ometen sovint els seus deures, peró són tan ells que sempre s'acaben sortint amb la seva, els jueus no, els jueus són un problema, el poble escollit és un problema i el poble escollit com explica l'acudit de el País és un Estat genocida que mata davant el silenci cómplice d'Americans, Europeus i els mateixos estats àrabs. Com sol passar amb les noticies, fa temps que es veu no passa res a la franja de Gaza o a Palestina, o simplement continúa passant però no toca parlar-ne, estem atrafagats amb Hondures i altres operetes.

Y no se jo si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat algú ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ho ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinaria de ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EEUU a favor dels israelians com molt bé retrata l'acudit de el País.
No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsant precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins el punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mig termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des fa ja segles una inestabilitat endèmica.
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no res que tenen. No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Emmig Egipte que rep més del mil milions de dolars anuals dels EEUU per les seves suposades influències amb els palestins i que es troba en un carreró sense sortida. Quan durarà aquesta falsa treva? En vista d'aquest panorama tan incert, els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa, més no ho faràn, els hem creat a la nostra imatge i semblança, i així ens va.

Oh quina meravella!
Quantes criatures belles hi ha aquí!
Quan bella és la humanitat!
Oh món feliç,
en el que hi viu gent així!

Quan va arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven a un altre escriptor anglès, Aldous Huxley....continuar llegint

el mocador

Arribàrem a Pamplona un sis de Juliol del 71, ho recordes?, ambdós teníem vint i dos anys i, malgrat les reticències de la meva mare - eren altres temps -, finalment ens hi va deixar anar - això si - insistint fins l'avorriment en els seus consells i advertències: aneu en compte, vigileu, etc. etc.
Anàvem en el tren tota la colla de sempre. El viatge no se'ns va fer gens llarg malgrat la tardança en arribar, doncs en aquella època - almenys per a nosaltres que no havíem viatjat gaire - era tota una aventura anar de Sabadell a Pamplona amb tren, i sols! L'ambient durant el viatge, fou extraordinari; es respirava llibertat per tot arreu, encara que, molta de la gent amb qui compartíem el vagó, aliens a les nostres dèries i imbuïts en la seva quotidianeitat, no crec pas que ens entenguessin. Però nosaltres, ai Lluís! nosaltres, Déu meu! Quin viatge! De fet, gairebé no en sabíem gran cosa del que havia passat realment tres anys enrere a Paris, però la rumorologia, encara que tardana pel control polític de la informació, anava esvalotada per tot arreu; estava explotant un temps nou, tot l'espectre del passat s'ensorrava i en l'aire només es respirava, s'olorava, la paraula llibertat.
En arribar a Pamplona, només baixar del tren vàrem tenir plena consciència de l'ambient que es respirava, del que representava estar al bell mig dels Sanfermines.
La ciutat estava curulla de gent, la majoria vestits amb la indumentària clàssica: pantalons i camisa blanca, faixa vermella i mocador també vermell al coll i molts nois amb boina. Carrers i places plens de jovenalla i altres no tan joves, amb un sol objectiu, passar-s'ho el més bé possible.
Bandes de música recorrien els carrers animant l'ambient i, en arribar a la plaça de l'Ajuntament, entràrem a una botiga on vas comprar-me un mocador. Encara recordo el nom de la botiga, Unzu.
- Perquè semblis una autèntica pamplonesa - em vas dir - i a partir d'aquí tot es va desbocar. Durant cinc dies vam comprendre el sentit exacte de la paraula LLIBERTAT amb majúscules. Menjar, beure, fumar, ballar, dormir poc a qualsevol lloc o parterre, era insuficient per reposar forces, però no ens importava: el dia i la nit eren una festa inacabable, enllaçàvem l'un amb l'altre dins d'una festa perpetua. Al tercer o quart dia, al capvespre érem a la plaça del Castell, i tu anaves amb un pet d'aquells "macos".
No recordo exactament què va passar, però em sembla recordar que tenia a veure amb uns "hippies" de Madrid, als que la policia municipal havia desallotjat d'unes barraques que, d'acord amb els seus propietaris utilitzaven per dormir, i ara vagaven perduts per la plaça sense saber ben bé on anar.
Tu, et vas enfilar a la glorieta que hi ha al bell mig de la plaça, i ens vas engegar un discurs anarco-llibertari, defensant-los, que, de fet, ningú va entendre, potser d'enterbolits que anàvem tots plegats, però com que vares començar a ballestrejar contra la policia municipal, la Guardia Civil, el Govern i tot el que portés gorra i es bellugués, vas triomfar. Encara ara, no entenc com no et van detenir. Suposo que, en veure que anaves tan torrat, decidiren deixar-te estar. De fet, la policia no estava gaire per la feina, la festa és el primer - devien pensar - a més, hi havia molts estrangers i no podien pas donar una mala imatge de la ciutat.
Ai! Lluís, que maco estaves d'anarquista torrat. Jo et veia com un déu, com un nou Durruti, del que m'havia parlat tantes vegades l'avi Joaquim, lluitant pels marginats i agafant les rendes de la llibertat per a tots nosaltres.
Finalment, quan et vas cansar de fer el beneit, et vas tombar allí mateix posant-te a clapar. La gent va anar marxant i, en quedar-nos sols, em vaig estirar al teu costat, i et vaig fer l'amor. Tu ni tant sols te'n vas adonar, però estic segura que aquell capvespre vàrem engendrar l'Helena. I quina manera més bonica de ser engendrada Lluís; Helena, la filla de l'amor i la llibertat, en mig de la follia de l'única festa “amb majúscules” que hi ha a tot el món.
Ens va despertar la frescor de la matinada, tu no recordaves res, i jo amb prou feines. Estàvem sols allí dalt de la glorieta, havia refrescat i abraçats varem marxar de la plaça... Pamplona enllà.

fragment recuperat de "fins que cal dir-se adéu".