TRES ANYS DE BLOCAIRE!

Written By Francesc Puigcarbó on 31/08/2009 | 31.8.09

-
31/08/06 "S'ha acabat l'agost, em sembla molt bé, demà començarà Setembre. No deixa de ser un més més aquest agost, si no fos per l'invent dels capitalistes per fer-nos creure als assalariats (fa anys ja no hi han obrers) que si anem de vacances pel món, ja som quelcom important. Doncs mireu, en un moment en que pots anar a qualsevoll lloc del món amb passaport, xancletes i visa, més que fer de turistes, el que fem és de canviadors de lloc del cul. A mí m'agradaria ser viatjer, aixó si que ha de ser interessant, peró com soc globalitzat només puc ser turista de "Last minute" Que hi farem. Resignació agnóstica."
aforisme d'avui: SON ELS TERRORISTES EL BRAÇ ARMAT DELS DÉUS?


Aquest és el primer comentari que vaig publicar fa ja tres anys. N'hi havia un anterior de presentació però va desaparèixer, així com la plantilla original. No tenia ni idea de com anava aixó dels blocs, ni havia après a penjar fotos, ni a publicar cada comentari per separat, ni em passava pel cap que en tindria tants de blocs. Deu n'hi do la feina que he fet en tres anys, gairebé 2485 comentaris amb aquest, en són uns quants. Gràcies a tots els que heu anat traient el nas per aquí, ens seguiem llegint, com és sol dir.


Doncs au! ja està, fins l'any vinent, que si algú vol en farà quatre. Us deixo, gairebé ja som a Septembre....




A PROPÒSIT DEL CATALÀ DE TV3

Un grup de ciutadans defensors de la puresa de la nostra llengüa, ha editat un vídeo que ha penjat al Youtube per ensenyar-nos les deficiències, mancances o incorreccions de TV3 vers l’ús del català en la seva programació.
Tot i no deixar de tenir una certa raó, em sembla molt injust, perquè en línies generals el català emprat a TV3 és prou correcte tot i que la Sue Ellen era bastant més que un pendó. Precisament en aquest sentit ho han entès i almenys en el doblatge de pel·lícules i series han evolucionat i a fi de bé en el sentit de fer-los més col·loquials, més propers al català que es parla al carrer, i els renecs hi surten perquè al carrer es renega, i el que no es fa en una escena dura d'una pel·lícula fer-li dir al protagonista vers el seu adversari: "ETS UN FILL DE MALA MARE", sinó ets un fill de puta, que a més a més, una li treu tensió a l'escena mentre l’altre li dona la justa. Durant 25 anys entenc que TV3, així com Catalunya Radio i més endavant les altres emissores i televisions locals han fet força pel català, amb més o menys encert a l'hora del purisme emprat en la llengua, i no ens enganyem, ja està bé així, al cap i a la fi el nivell és molt més alt que el poc català que es parla al carrer. Un excessiu purisme i aixó passa també amb l'escriptura, no ajuda gaire, ans al contrari, recordo fa anys en llegir per primera vegada "Cami de Sirga" que necessitava tenir a l'abast el diccionari per anar traduint paraules d'un idioma que ja entenia que era el meu, però que se’m feia llunyanament estrany. I aixó tampoc és bo i no ajuda gaire. Hi ha un altre aspecte que algun expert podria certificar, i és que si bé és cert que abans es parlava més català que ara, cert és també que si bé l'accent era més nostrat, les paraules emprades eren plenes de castellanismes, com el desde luego, l'ojalà! i altres per l'estil, una mica en la línia del mallorquí que de sempre ha usat moltes paraules castellanes barrejades amb el balear. En el món del futbol n'estava ple fins que va arribar en Quim Puyal per reinventar des de Catradio el llenguatge del futbol adequat al català. No tot és doncs tant negatiu, el que passa és que qui poca feina té el gat pentina i sovint se l'agafa amb paper de fumar. D'aquests espècimens se’n sol dir què són uns “puretes” o també uns "pere punyetes".

Si voleu veure el vídeo esmentat el trobareu aquí. Desde luego!!

LA BIBLIA DEL SEGLE XXI

Written By Francesc Puigcarbó on 30/08/2009 | 30.8.09

Durant un parell de segles (que tampoc és tant de temps) només hi ha hagut dos tipus d’homínids (em nego a escriure homínids i hominides, com també ho faig amb làmpada i melmelada) els que creien en la Bíblia i els que no. Però al segle XXI ha sorgit una tercera via dintre dels homínids i amb una derivació bàsicament dins la societat occidental....els qui estan connectats a la xarxa i els que no. Aquesta tercera via dels que estan connectats a la Xarxa, ha descobert la nova Biblia del segle XXI, la Wiquipedia, "Wiki" pels amics, on es concentra el coneixement, el saber i tot i més.
Que tiri la primera pedra qui no l'hagi consultada o hagi estat per a ell una referència on trobar informació. Però clar, la Wiqui és també un terreny abonat per escampar fal·làcies o manipular informació al gust, res de nou per cert, car tot l'anterior que he esmentat és també pura manipulació malgrat la gent s'ho cregués a ulls clucs. L'homínid actual és en el fons tan innocent com l'anterior i s'ho empassa tot o gairebé tot.
Farem una prova si voleu, de com un es pot inventar un personatge, crear doncs una falsa identitat i adornar-la, dotar-la d'un cert passat i fer que sembli autèntic, totalment versemblant. No és res de nou, Quim Monzó ja és va inventar fa anys un fals escriptor maleït iugoslau crec que era i uns quants ho varen donar per bo, i també un periodista britànic un pintor abstracte maleït fins el punt que es va veure obligat a pintar ell mateix uns quants quadres que varen impressionar als, entessos?.
Jo tinc un poeta inventat, totalment inexistent Karl Heinz Wolfovich, el vaig crear simplement per diferenciar els meus poemes nous dels vells, atès que com sovint em consta reconèixer els meus propis poemes així feia la diferenciació entre uns i altres. No se com va això de entrar dades a la Wikipedia (es demanen ajuts) però es tractaria d'inventar-se una falsa biografia d'aquest suposat poeta (alemany, austríac o polonès) i estic segur que passaria per autèntica. Provem-ho?
La fotografia podria ser (més no ho és) una de les poques que hi ha del poeta.

DE PAGESOS

Written By Francesc Puigcarbó on 29/08/2009 | 29.8.09

Nascut en un petit poble que té els mateixos habitants més o menys que quan vaig treure el cap el segle passat, Sant Feliu de Codines, tinc clar des fa temps que els pagesos solen ser a ciutat i no al camp, o als pobles de les rodalies d'aquesta entelèquia espongiforme que és Barcelona i la seva àrea metropolitana. La Montse es vanta de viure en un poble, però que en tenir 20.000 ànimes habitant-hi segons diu ella, entenc ja és més aviat una vila o un entremig. Hi ha capitals de província a Espanya que no en tenen gaires més. Dic lo de que els pagesos són a ciutat, els pixapins i els oiquemacus els deixo a banda com a subespècie irrecuperable, perquè la ignorància vers el camp, la vida rural es enorme i fa fins i tot empal·lidir de vergonya aliena, només cal veure-ho a la publicitat, com per exemple l'anunci de Casa Tarradellas amb aquell avi, a qui ja havia donat per mort i que ha tornat a aparèixer. ¿Que hi fa enmig d'un camp on ja han segat i on no hi han sembrat encara res?. Un altre exemple: a la contraportada del darrere de El Periódico, aquest estiu ens obsequien amb unes fotos aèries molt boniques de Catalunya. L'altre dia era d'un camp verd del Segrià, i el comentari a peu de foto (a finals d'agost) resava: Aviat es tornarà groc, només que a finals d'agost que en fa de temps que han segat el blat al Segrià, l'han segat, i l'han lligat ben lligat al sac. Aquests de ciutat són els qui van a pagès i baixen amb un pa rodó de dos quilos que ni se’ solen acabar, per tornar l’endemà a la benzinera a comprar la baguette, o al súper que la venen m és barata. Tenim el variat espectre dels qui els molesten les olors de granges de porcs properes, o d'alguna vaqueria, o les campanes de l’església del poble, sense anar més lluny i per citar uns clàssics.
Em podria estendre, però no cal tampoc acarnissar-se. Més pagesos i provincians són els de Madrid, què en son més de quatre milions i a sobre no ho saben.

EL PLANETA DELS SIMIS


"Vaig publicar aquest comentari a començaments d'Octubre passat, i sense pretendre donar consells a ningú, considerem-ho una reflexió. Crec que la proposta que feia fa nou mesos és raonable i sincerament d'acord amb el que en el text es manifesta, hauríem de reconsiderar com a conjunt de societat una sèrie de comportaments que haurien de canviar. De vegades cal donar una passa enrere per agafar embranzida i tornar a saltar endavant i ara segurament estem en un moment en el que s'ha de donar aquesta passa enrere i s'han de reconsiderar i replantejar molts dels comportaments anòmals que tenim en conjunt com a societat. El comentari parteix de la novel·la "el planeta dels simis" de l'escriptor francès Pierre Bouille
..
"Hi ha un escriptor francés no massa conegut Pierre Boulle, però que us sonarà de seguida en dir-vos que és l'autor de les novel·les "El Puente sobre el rio Kwai" i "El planeta de los simios", portades totes dues al cinema i en més d'una ocasió la segona. La novel·la "El planeta dels simis" valdria la pena llegir-la o rellegir-la, car malgrat ser la idea bàsica la mateixa a la pel·lícula, el simis són la raça dominant i els homes els seus esclaus, l'enfocament que li dona Boulle és molt més interessant i preocupant alhora que el de la pel·lícula. Els humans aconsegueixen incorporar als simis a la seva vida perquè els hi facin totes les seves tasques, des de treballar, fins a netejar la casa, conduir, anar a comprar etc. Que succeeix, doncs que cauen en una indigent indolència que els fa anar abandonat la seva superioritat sobre els simis. Que és deixen anar, vaja, fins que aquests se n'adonen i és quan es revolten i s'apoderen d'aquest món decadent i dèbil en el que s'instal·len fent fora als seus antics amos.
Els simis no evolucionen però. A la novel·la, el nivell de civilització és més o menys el dels anys seixanta, o sia, els simis tenen avions, autobusos, cotxes, motos, viuen en pisos o cases, treballen, duen als seus fills a l'escola, fan esport etc. Vaja! que fan la mateixa vida que feien els humans abans de abandonar-se en la seva laxitud inconscient.

I aqui és on volia anar a parar, aixó que els simis fan de no evolucionar, forçats per la seva manca de capacitat evolutiva potser hauríem de començar a fer-ho nosaltres com a societat de manera conscient. Em refereixo a deixar d'evolucionar tecnològicament, és més, en alguns aspectes hauríem de ser capaços de retrocedir. Posaré alguns exemples: és una incongruència fabricar automòbils i motos que poden agafar els 200 qm. per hora i més i tot, si no és pot passar de 120 per llei, o de 80 per Saura. Per anar a aquesta velocitat sia a ciutat, carretera o autopista no calen doncs ni 4X4 ni vehicles de gran cilindrada, amb 90 cavalls n’hi ha de sobres.
Tampoc és absolutament necessari l'aire condicionat als automòbils, cases particulars, despatxos, bancs i tota mena d'establiments públics o de venda al públic, i sobretot menys encara al cinema, suar no es insà i passar una mica de fred a l’hivern tampoc, i sense exagerar refredar o escalfar representa un elevadíssim cost energètic.
No és necessari per viatjar o per anar de vacances, agafar un avió i menys encara els centenars de milers que sobrevolen la terra cada dia durant tot l'any, de vell que la gent sempre ha viatjat i no hi havia pas avions. De fet viatjar no és que es faci gaire a dia d'avui, simplement es canvia el cull de lloc uns dies i prou. Viatjar és una altra cosa molt diferent d'anar-se'n 9 dies set nits a Playa Bávaro a un hotel i estar-s'hi allí tots els dies llevat de les excursions obligatories. Per descansar fa molts anys ja que es varen inventar els balnearis o qualsevoll lloc on simplement no dependguis del despertador.
Tampoc és necessari embotellar amb plàstic les begudes (no fa pas tants anys que la Cola gran era de vidre) i no parlem ja de les bosses de plàstic que usem per anar a comprar des del pa a dos tetrabriks al forner o al súper (per cert que el tetrabrik és el pitjor invent de la història de la humanitat). Hi ha una cosa molt antiga que se’n diu caminar, i resulta que com anant a pas normal es fan uns 5 quilòmetres per hora, vol dir que moltes de les distàncies que hem de recórrer en ciutats mitjanes o grans, normalment no és gaire més i sinó també hi ha un altre invent que es diu metro, autobús, o ara s'han tret de la màniga el bicing. De fet per Sabadel, em solc desplaçar en bicicleta, i és molt cómode, sobre tot si no et pispen el seient. Hauríem també de organitzar-nos més bé a l'hora del menjar per no malbaratar-ne tant (canelons i croquetes venen de l'aprofitament de sobrants del dia anterior). Aprendre a consumir productes al seu temps i propers a la zona de residència com s'havia fet abans. Possiblement no és correcte menjar fruita o el que sigui qualsevol época de l'any, a banda que li dona un valor afegit el fruir-ho quan pertoca, no qualsevol época de l'any. Encara recordo de petit quan la fruita feia olor, i era la del temps i la que hi havia.
Suposo hi ha moltes més accions que es podrien fer per estalviar energies i productes contaminants i crec és important i urgent fer-ho. Tots els països que estan en vies de desenvolupament a Asia, si continuen creixent al ritme desaforat actual, sobre tot la Xina i la India, faràn la situació totalment insostenible. Òbviament el primer que volen els treballadors a la que es comencen a veure les orelles és dur els nostre ritme de vida, i tant de malbaratament inconscient no el podrem aguantar. No sóc pas excessivament ecologista ni activista en aquest sentit, però crec sincerament que per sentit comú, hauríem de començar a actuar en consciència en el sentit que he explicat i en altres aspectes. Ara encara hi som a temps, ves que després no vinguin les corredisses o sia ja massa tard."

-

VACANCES D'ESTIU

Written By Francesc Puigcarbó on 28/08/2009 | 28.8.09

Confesso que m’agrada molt Monzó, no ja com escriptor, que també, si més no com articulista i radiofonista (aixó de radiofonista estic segur li agradaria a ell, tot i que el corrector de l'ordinador em diu que no es correcte). Des del lloro el mico i el senyor de Puertu Ricu, passant per les seves col·laboracions amb en Sergi Pàmies, sol, o amb l’Empar Moliner, Monzó traspua sornegueria, ironia, humor àcid i intel·ligència a dojo, i és d'aquells que sempre dona molt de joc. Com articulista té l'habilitat de fer un comentari de qualsevol nimietat, elevant-lo a un rang molt superior i sempre donant-li la volta a la situació. I com a contista és molt bó, o almenys m'ho sembla a mi que m'ho he llegit tot d'ell. Però hi ha un fet que em va succeir amb motiu de la lectura del seu penúltim llibre ”El millor dels mons”, que no l'he pogut superar, i d'aixó en fa ja un parell d'anys.
-
Me’l vaig comprar nomes sortir i el vaig començar de seguida, però va sorgir un problema que a dia d’avui reconec encara em dura. El tercer conte - si no recordo malament “Vacances d’estiu” - em va angoixar tant, però tant, que vaig abandonar el llibre i no he estat capaç de tornar a agafar-lo. El tinc a la prestatgeria i ara el podria obrir i mirar si el conte es deia exactament així i si era el tercer. Ho sento, no puc, és superior a les meves forces.
Aquest conte anava d’un home que voltava un cap de setmana del més d'Agost per Barcelona amb un fetus mort (d'un fill seu) dins una bossa de “El Corte Ingles”, no tenia on deixar-lo fins el dilluns, i era un recorregut nostàlgic de l'home que vol ensenyar a qui no ho podrà veure mai els llocs de les seves vivencies infantils de la ciutat. I és que era tan terrible, tan angoixant, que no vaig poder acabar-lo.
I com en passa amb la Pell freda, aquest conte em persegueix i m’angoixa. D'aixó en fa ja més de dos anys, però el "Millor dels mons", continuarà a la prestatgeria...... de moment.

DE LA TELE D'ABANS

Written By Francesc Puigcarbó on 27/08/2009 | 27.8.09


El Sr.Pepe Palau feia Discorama, un programa molt interessant de Jazz a la 2, que presentava José Luis Barcelona, hi havia les disertacions pseudo-científiques però molt amenes del Professor Miravitlles, i també es podia veure una bona pel·lícula i un interessant debat posterior amb boirina de fum inclosa del presentador amb pipa incorporada José Luis Balbin a "La Clave", hi havia Sarsuela i també Ópera, i a Estudio uno o Primera Fila, es representaven obres de Teatre de Casona, Arthur Miller, Buero Vallejo, JB. Priestley o Tennesse Williams, mentre Rodriguez de la Fuente ens explicava tot alló que desconeixem dels animals i la natura. Els informatius fins i tot eren més seriosos que els actuals (feta la salvetat política) i els concursos eren familiars com 1,2,3. Hi havia els Chiripitifláuticos o els pallassos de la tele. A la clave, en una taula rectangular si asseia al fons el presentador amb la seva sempiterna pipa i a dreta i esquerra hi havia els tertulians, quatre per banda si no recordo malament, i la càmera era fixa que només acostava o allunyava l'imatge amb enfocaments puntuals a qui parlava, i malgrat durar un munt, atès primer es projectava la pel·lícula i després venia la tertúlia que s'allargava una bona estona, tenia una bona audiència. Al programa de Jazz de Pepe Palau vaig descobrir un jove Jacques Loussier i el seu "Bach en ritmo" amb les variacions Golberg, o la tieta de Winney Houston, Dionne Warwick recreant les cançons de Burt Bacharach. Al teatre obres com la Sirena Varada, la Herida del tiempo, Panorama desde el puente, el Concierto de San Ovidio, la Casa de los siete balcones o Prohibido suicidarse en primavera.
També hi havia un programa músical mitic, que va durar del 61 al 67 on actors aleshores molt joves com Luis Varela, María José Goyanes, María José Alfonso, Concha Cuetos, Gloria Cámara, Mochi o Juan Pardo entre altres, posaven rostre i feien play-back amb les cançons de l'época.
Ara, en democràcia i en principi absoluta llibertat, tenim la porqueria de tele que tenim, la gran acumuladora de brossa, i no en podem culpar als televidents, la gent es pot educar i accepta gratament tot allò que és bo, de qualitat i fet honestament, el que acabo de dir ho demostra. I no és només perquè en aquells temps només hi havia la 1 i la 2, no ens enganyem, no és aquest el problema. És el mitja el que perverteix i el mitjà també el que educa, si vol, clar.
Tot aixó que he explicat succeïa en vida del dictador, en blanc i negre primer i en color cap al final. Em temo que en la bugada de la televisió democràtica, hem perdut molts llençols i ens ha quedat només la roba bruta.
afegitó: Quan vaig participar a Voste Jutja (un gran programa), un dels testimonis de la part contraria era precisament José Luís Balbin, qui amb la seva "verborrea" indirectament em va ajudar a guanyar, car en allargar-se i passar-se en el temps, la meva intervenció final es va haver de suprimir i nerviós com estava que no em sortia la veu em va anar de perles.

LA MORT, LA VIDA I L'ESPERANÇA

Written By Francesc Puigcarbó on 26/08/2009 | 26.8.09

Una cesària salva el nadó d’una noia assassinada pel seu company
1. • Els professionals del SEM van extreure la nena del ventre de la mare al replà d’un desè pis
2. • L’homicida va matar d’un tret al cap la jove, de 22 anys i embarassada de 9 mesos, a Barcelona. el periódico.

.
La noticia colpeix, i tenia clar a primera hora del mati en assabentar-me'n que en volia parlar, més a l’hora de fer-ho no se com. He pensat en la mare, en el maleït pare i en la nena, que ha nascut per cesària amb sa mare ja morta i el seu pare que la va matar.
Acaba de néixer i ja ha perdut mare i pare que li han donat la vida, la mare morta i el pare en certa manera també. La noticia és terrible, d’aquelles que fereix (eren tant joves). Perquè els homes maten les dones i no és un titular fàcil afusellat d’Stieg Larssen, m’havia fet ja la pregunta abans varies vegades en aquest bloc. Em costa molt, i és que sóc incapaç de entendre-ho i de comprendre-ho, potser perquè de sempre he estimat molt les dones i estimo encara la meva després de 39 anys de casats, i si és cert que hi ha hagut dissensions, hi ha hagut també moltes complicitats i silencis oportuns i a banda d’amor, respecte i un compromís en les coincidències, hi ha hagut també un respectuós passar de puntetes en les divergències, i també el compromís de dur endavant una relació que és molt més que el simple fet natural d’aparellament, que s’acaba aviat. Ara estic aquí escrivint davant l’ordinador mentre ella llegeix el diari al menjador, estem doncs tots dos sols cadascú al seu lloc, però ens sabem propers l’un de l’altre, pel que faci falta.
No està feta la soledat per l’esser humà, que necessita recolzar-se sempre en un altre i que millor que fer-ho amb una dona a la que estimes tot hi haver passat tants anys. Una dona que t’ha donat tres filles que a la seva vegada t’han regalat quatre nets que t'omplen una época tranquila de la vida i també la casa. I potser la vida és aixó, procrear, tenir fills que perpetuen l’espècie i que a la seva vegada et donen nets, i enmig d’aquest procés natural, amor, respecte, comprensió, complicitat i també tendresa, dosis de tendresa, que com ens deia Serrat ni ens ha de saber greu ni ens ha de fer vergonya., Si! hauria de ser aixó la vida, respecte, complicitat i un bon grapat d’amor. Més no sol ser així, i els fets tossuts ens ho demostren sovint, malauradament.
Aquesta nena que no té mare ni pare, no se quin nom li posaran ni com li hauran d’explicar quan sigui més gran, si arriba a ser-ho atès sembla el seu estat és molt greu segons llegeixo ern un digital(*), però si s'en surt, l' hauràn d'explicar quin va ser el seu origen i com va arribar a aquest món. Li podrien posar Esperança de nom, encara que ara no s’estili-li aquest, perquè ella, el fet del seu naixement és l’esperança que hem de tenir en l’espècie humana capaç com és va veure ahir, del millor i també del pitjor.
(*) malauradament acaben de publicar que la nena, ha mort.

I SI EL PROBLEMA NO FOS NOMÉS ESPANYA?

Written By Francesc Puigcarbó on 24/08/2009 | 24.8.09

Fa temps em pregunto si realment el nostre problema només és Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia està emprenyant sense saber encara que vol ser quan sigui gran, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera. Diem que no ens entenen, cony! Si no ens entenem ni nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. L’Artur Mas parlava no fa tant de refundar el catalanisme com aquell que descobreix Amèrica amb 50 anys de retard, obsessionat com està per ser President de la Generalitat. CIu és un desori en la llarguíssima i penosa travessa del desert, el PSc que no saps si va, ve o torna i sempre a les ordres sacrosantes d'en Zp, Iniciativa que es un permanent Don Tancredo cumbaià, ERc que és can garlanda, ara en Carod convoca manifestacions preventives, ara surt Carretero, ara en Puigcercós. El PP de Blanes que no sap a quina carta jugar amb els favors amb que els obsequien els seus companys? de Madrid, i com a cosa folklòrica queda Ciutadans, tres i l'astròleg. Com voleu que ens respectin amb aquest lamentable espectacle d'aquesta auca de politics repapiejants.
Se m'acut que hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és una de les causes del nostre problema, tenim uns partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. Un debat de les idees i de la pròpia identitat que ells mateixos han ajudat a diluir amb la política de botiguer pactista amb Madrid, del peix al cove i anar fent la puta i la ramoneta, quefer molt català.
Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar, dins del desconcert que et produeix la foscor, aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert, i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin torejant, mai millor dit i traient-nos el suc i el bruc davant la nostra passivitat. I aquí s'hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, la prova és quanta gent és avui de vacances arreu del principat passant olímpicament de crisi, de finançament que no arriba, del “sum sum” i del “corda”.
No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell mes de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit. Ell era, crec, o podia haver estat una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. També polítics del PSC com Raventós haurien pogut jugar un paper més preponderant en la formació del país però se’n varen cuitar prou de desactivar-los, Tarradellas el primer. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem.
Votant com vaig ser durant anys de CIU, decebut pel pacte amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria Aznar, vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode, vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.
I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si soc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia l’Enric Juliana. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats i impresentables, de jubilats desbarrant quan no ho han fet en 23 anys, de manifestacions i consultes preventives, de tot en general. De nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir, de compartir, de ser solidari i a sobre mal vist. Cansat d’explicar-me (inútilment). No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, amb aquesta última estafa regada amb cava amb la que ens varen obsequiar tots els partits amb l’Estatut de Barcelona que és en via morta des fa tres anys al In-Constitucional a l’espera que PSOE I PP decideixin que en fan, i que acabarà en un no res o en un nogensmenys com diria l'home estàtic. I ha estat precisament l’home estàtic, el President Montilla qui més seriosament ha defensat el país, qui ha sabut dir no, no! i no!, sense defallir, sense fer cas dels cants de les sirenes que aconsellaven transigir i omplir el cove com sempre s’havia fet, un President Montilla tan menystingut, el qual fins i tot l’expresident Pujol li reconeix la seva vàlua i en el fons també la fermesa que a ell li va mancar quan era President. Estatut aquest defensat tan fermament pel President Montilla que ens el va donar Pasqual Maragall, més patriota que polític i que va pensar ingènuament que a Espanya hi havia també federalistes.
No se si val la pena ser català, sincerament, ja no ho sé, el preu a pagar és molt onerós i la recompensa escadussera, però possiblement si som o intentem ser honestos, gran part de la culpa, una part dels problemes que tenim pendents per resoldre són genuïnament nostres i molt em temo que amb la patuleia política que tenim poc s'arreglarà, tot i que tinc una certa esperança amb el President Montilla. A sobre hem perdut el lideratge econòmic, industrial, i no és només per manca d'inversions en estructures per part de l'Estat o per la mundialització. Possiblement el nivell dels empresaris del País actualment és semblant al dels polítics, amb un perfil molt baix, lluny dels empresaris del finals del 19 i començaments del 20, que encara varen revifar després de la guerra amb més o menys connivència amb el règim, però que estaven allí empenyent, tirant de la locomotora de l’economia. Ara i suara com el tren de Puigcerdà, el recorregut és fa pràcticament amb el mateix temps que quan el varen inaugurar. Ho tenim molt negre i no si val a donar de tot les culpes a Espanya, i a sobre encara n'hi ha que somien truites amb l’independència, quan tan i tant hi ha a fer abans per part nostra sense dependre dels altres i després ja en parlarem. Com diria Forges....PAÍS!

DE VEUS I ROSTRES A LA RÀDIO

A voltes amb els comentaris anteriors sobre Xavier Solà, Catradio i Rac1, pensava què és curiós que mentre a la Televisió associes rostre a veu, a la radio és al reves, escoltes una veu i si no coneixes físicament l'usuari, intentes, o de fet li poses un rostre, i és cert que poques vegades encertes. Això no només passa amb la radio, amb gent amb la qui a vegades portes temps parlant-hi per telèfon li has asignat ja un rostre i un físic i moltes vegades es fins i tot decebedor en el moment de la visualització Qui s'imaginaria rere d'aquella veu de galàn de cinema, el físic d'en Constantino Romero, que no està malament un cop t'hi has acostumat, però no és Pierce Brosnan o Sean Connery. O la basarda que em va envair el dia que vaig visualitzar en Barbeta, o l'Ureta que últimament s'assembla més al Rajoy de Polònia que a ell mateix (ai quan de mal ha fet el grecian 2000).

En d'altres encertes, Helena Garcia Melero l'imaginava exactament com és, una verge de Murillo, i en alguns et quedes en un mig i mig.
De totes aquestes decepcions i ho dic amb tot el respecte, al cap i a la fi cadascú té el físic que té i la veu que l'acompanya. Deia, de totes aquestes decepcions las més gran va ser la d'Albert Malla fa ja anys, quan encara no era tan fàcil com ara gràcies a Internet visualitzar la gent que hi ha rere un micròfon, la seva imatge s'assemblava com un ou a una castanya a la que me n'havia fet i més pel tipus de programa musical que presentava. Aixó també passa amb les novel·les, en llegir-la li associes un rostre i un físic als protagonistes que en cas de ser portada al cinema et solen decebre atès gairebé mai són com els havies imaginat. Només en un cas, la pel·lícula és exactament igual des de la narració al rostre del protagonista, i és a "Chacal" en la primera versió dels anys 70. No sé, potser tot plegat són manies meves...o no”! Oi?

LA RÀDIO QUE NO TENIM.......NI TINDREM

Written By Francesc Puigcarbó on 23/08/2009 | 23.8.09

A voltes amb la radio i el comentari anterior sobre el cessament d'en Xavier Solà, és prou cert que consumat el genocidi a Catradio, només ens queda Rac1, que n'és una calca, però llevat del duet Clapés Marcel·lí que estàn en la seva línia habitual per damunt del mitjà per on treballin, la resta no és el mateix. Basté no és ni de lluny Bassas, la Riquelme té greus problemes amb l’anglès (una presentadora que es preui al segle XXI, no pot tenir problemes amb l’anglès, i aixó que ho fa prou bé la Núria) I clar, en ser una calca el "món" del "matí de Catalunya Radio" de l'Antoni Bassas, tots els defectes acumulats pel cansament i la no renovació de la fórmula de Catradio, s'incrementen fins al punt que sovint, cada vegada més sovint canvies de dial, o pares la radio i poses música, i aixó no és bo.
Capítol apart son els d'esports de Rac1, un caos, el desastre total, fent publicitat son patètics i retransmeten avorridors, llevat d'en Pou quan s'anima una mica. Sense capacitat coherent d’anàlisi, transmeten aquesta submediocritat inherent al periodisme esportiu, el més residual de tots, amb autèntics subproductes. La seva actuació aquest estiu ha esta vergonyant, vaja! per canviar de dial i deixar d'escoltar Rac1 de 6 a 7, i consti que no tinc cap parentiu ni simpatia per Txiqui Begiristain.
Deia na Montse que ha deixa't d'escoltar la radio, jo encara no he arribat a aquest punt, de malalt com en sóc, però m'ho estic plantejant molt seriosament. Si us plau, una mica d’imaginació i si s’hi pot aplicar un bri, encara que sigui un bri d’intel·ligència, seria molt i molt d’agrair, més no serà així, on no n’hi ha no en pot rajar. Funcionaris!

XAVIER SOLÀ

Vaig conèixer Xavier Sola en un sopar del gremi de forners on ell va ser l'encarregat de conduir l'acte. Dic vaig conèixer de la manera que coneixes a una persona en un sopar on n'hi ha més de dues-centes que gairebé totes el varen conèixer.
A Xavier Solà l'escoltava sobre tot a l'estiu a primera hora amb el "mira com sona" un programa a musical diferent, dedicat de manera temàtica a instruments i a partir d'aquí tot el programa voltava vers aquell instrument escollit. S'emetia a la tarda, però el repetien al mati de 6 a 7 que és quan l'escoltava. Però Xavier Solà també és el responsable de "El Suplement" que durant 20 anys va dirigir des de Catradio dissabtes i diumenges. Ara feia un programa que es deia "suc de coco" que no he escoltat. Aquesta introducció ve a compte perquè a Catradio (i van) l'han fet fora, seguint amb la llarga llista de Bassas, Clapés, Basté, Solé i Sabaté, Foix, Zanuy i Portabella com a tertulians, Llucià Ferrer i més...
El dia que en Joan Ferràn va parlar de la crosta de Catradio no podíem sospitar que era a punt de començar un genocidi cultural, intel·lectual i professional que en poc més d'un any ha aconseguit que de ser l'emissora més escoltada de Catalunya i la més valorada, passi a ocupar el tercer lloc. Mentre aquí l'ermot professional es palès, veus Marti Anglada o el mateix Antoni Bassas de corresponsals enlloc per fer connexions del no res i com els que han fet fora o han marxat abans no els fessin fora, se’n surten prou bé en altres emissores. Fracassada l’aposta per Neus Bonet (fracàs cantat i avisat per a molts) ara ho volen provar amb en Manel Fuentes, antic rebel amb causa. És el que volen, mesells sotmesos al dictat de quatre dirigents amb mentalitat de txeca que confonen la llibertat de comunicació amb el sometiment a les idees i normes de conducta de partit i creuen que així fan un favor al país i a la radio, amb el resultat palès que demostra que quan els cretins integristes manipulen allò que anava bé, tot va a pitjor.
Gairebé es podria escriure un manual per a futurs estudiants de periodisme de com desmuntar una emissora d'exit d'una radio Nacional amb vint-i-cinc anys de trajectòria ascendent, en poc més d'un any, fins i tot en Woody Allen en podria fer la pel·lícula.

NECESSITA MILLORAR.....

L'altre dia va estar el Conseller Nadal a  Rac1. Una de les preguntes que li va fer la Núria Riquelme va ser si milloraria Rodalies en fer-se'n càrrec la Generalitat l'1 de Gener de 2010. En aquest sentit ell va contestar que si que es notarà una millora i que en un primer termini és compromet a que aquesta millora es percebi encara que sigui de moment en les coses petites com l'atenció al client o usuari (potser ara els patidors de rodalies seran considerats i tractats com a clients). Me’l crec al Conseller, al cap i a la fi va prometre fa temps que solucionaria la senyalització de les carreteres i a fe que ho ha fet i prou es nota, les noves senyals son clares i n'hi ha més, tot i que queda encara en alguns indrets pendent posar la senyal que ens indica per anar a algun lloc uns metres abans i no just en la mateixa sortida, quan has de frenar en sec o ja no hi ets a temps, i queda una altre qüestió que és la de la fotografia que he posat damunt. Són de les anrigues les senyals, però si com es veu a la fotografia són capaços d’escriure Santa Perpètua de la Mogoda, per quins setze ous a sota posen Mollet del V, o Palau de Solità i P, Santa Margarida i els M.
I com aquests molts n’hi ha i no es un problema de volum del rètol, fixeu-vos el que he manipulat i mantenint el mateix tipus de lletra hi cap perfectament Mollet del Vallès. En aquest sentit el Conseller Nadal com diria el defenestrat i enyorat Antoni Bassas, necessita millorar..........  


A PROPÒSIT DE LA CONSULTA A ARENYS DE MUNT

Written By Francesc Puigcarbó on 22/08/2009 | 22.8.09

És la primera localitat catalana que proposa aquesta consulta popular. Arenys de Munt s'ha convertit en el primer municipi en convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Els seus més de 6.000 electors estan cridats a les urnes el 13 de setembre per respondre a la següent pregunta: "Està vostè d'acord amb que Catalunya es converteixi en un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?"

Després diem que diuen, però a Arenys convoquen una consulta que no serveix per a res, malgrat tenir tot el dret a fer-la. ERC, o millor dit Carod Rovira i un parell o tres de jubilats volen convocar una manifestació preventiva pel que pugui sortir-ne de la sentencia de l'estatut que encara no se sap quan se’n sabrà el resultat ni quin serà ni quan el comunicarà el Tribunal InConstitucional. Per acabar-ho d'amanir els de Falange Espanyola (que és veu és un partit legal) han demanat fer una manifestació el mateix dia del referèndum a Arenys que Interior els ha autoritzat, i els de Ciutadans que s'apunten a totes les mogudes també hi volen ficar cullerada. Com voleu que ens prenguin seriosament si aixó tot plegat és un sainet i dels dolents, i a més a més no serveix per a res, sigui quin sigui el resultat que surti de les urnes. Per cert, potser valdria la pena que donéssiu una ullada a la pàgina web de Falange Espanyola. De fet i amb la llei de partits a la mà, Falange Espanyola hauria d'haver estat il·legalitzada per abraçar la filosofia política JoseAntoniana i no haver condemnat els crims del franquisme. Més no us estranyi, tampoc els ha negat el Partit Popular i no veig pas que l'hagin il·legalitzat.


A Ucronies he trobat el vídeo de promoció de la consulta del 13-S

COL·LECTIU EMMA

Written By Francesc Puigcarbó on 21/08/2009 | 21.8.09

Fa uns mesos un client i amic pretenia que organitzessim un grup de gent que de manera sistemàtica, raonada i amb un cert pes intel·lectual, fos capaç de contrarrestar els atacs, mentides, mitges veritats i directament, difamacions què es fessin vers Catalunya, a base d'esciure cartes al director de diaris d'ací i de fora d'ací. Ho vaig rumiar, li vaig parlar d'en Francesc Zanuy què tenia un col·lectiu format per ell sol. Varem pensar amb Monzó, Cardus i algu altre i finalment ens ho vàrem deixar correr, no ens ens sortiem ni ens veiem capaços de dur-ho a terme. Ves per on un temps més tard vaig sentir parlar del Col·leciu Emma i aquest comentari de l'Avui és la primera noticia que en tinc de la seva actuació. A l'enllaç en trobareu més.

"Els catalans són els primers interessats que es racionalitzi la descentralització"
És una de les declaracions que el Col·lectiu Emma ha inclòs en la seva carta en resposta a l'article publicat pel 'Financial Times' - AVUI.cat
Tres dies després de la publicació d'un article d'opinió de Victor Mallet al diari britànic Financial Times, Flimsier footings, sobre les relacions d'Espanya amb les seves autonomies, les reaccions des de Catalunya no s'han fet esperar.
Per exemple, el Col·lectiu Emma, un conjunt de professionals que segueixen el que diuen els mitjans de comunicació internacionals sobre l'economia i la societat de Catalunya, ha fet arribar al rotatiu una carta per fer-los algunes apreciacions sobre l'article de Mallet. Des del col·lectiu pensen que l'article és “una evolució positiva” del Financial Times en la seva visió de Catalunya. Tot i així, els ractifiquen dient que el cafè per a tots es va fer per diluir el poder de comunitats com Catalunya i el País Basc. També aprofiten per recalcar que els catalans són “els primers interessats” en que es racionalitzi la descentralització espanyola.
El Financial Times opina que el procés autonòmic es podria revertir, i alerta del creixent independentisme a Catalunya. És aquí on el Col·lectiu Emma diu que la propera sentència sobre l'Estatut “previsiblament” marcarà els límits de l'autonomia de Catalunya, però que “això no resoldrà l'aspiració de Catalunya de reconèixer la nostra identitat nacional, autogovernar-nos i gestionar els nostres propis diners”.

UN DIUMENGE D'AGOST...

Written By Francesc Puigcarbó on 20/08/2009 | 20.8.09

A l'agost acostumo a no llegir els diaris (en paper) d'aixó en fa ja uns quants agosts, de la mateixa manera que escolto molt poc la radio amb les patums comunicatives de vacances, i em dedico més a la música i a rellegir. Si! a rellegir, no em pregunteu perquè, no us en sabria dir el motiu, però des fa uns anys he adoptat aquesta costum. Enguany estic rellegint "Cándido y otros cuentos" de Voltaire, en castellà i en una edició de butxaca que em va costar 1 euro als encants de Sabadell que es planten el diumenge a la plaça del Mercat. Després diuen que llegir és car, si la quarta edició d'Incerta Gloria d'en Joan Sales em va costar 2 o 3 euros i era nova de trinca amb les seves tapes de cartró com quan s'editava amb el cor i no amb el cap a la butxaca. M'ha vingut al cap tot aixó atès fa tres estius parlant amb una persona que malauradament ja ha traspassat, precisament un diumenge al matí als encants que he comentat, aquesta persona em va parlar de na Teresa Rebull, sabadellenca i de qui en parlen en Pere i na Júlia. Confesso no en sabia res d'ella, i aquell home que em vaig trobar aquell diumenge d'un matí d'agost em va glosar la seva figura, vida i actes fil per randa com si es tractes d'explicar una biografia de butxaca, però el Sr. Joan en sabia molt d'explicar històries i malgrat l'edat avançada tenia el cap molt clar, el cos ja es veu que no tant. Fent memòria vaig recordar que ma mare me n'havia parlat alguna vegada anys enrere d'una amiga comuna que tenien, però no hi havia donat cap importància. Aquesta amiga era na Maria Aurelia Campany que la meva mare havia conegut a Sant Feliu de Codines on es veu hi havia anat a passar algun estiu - segons deia- però no ho recordo clarament. A la nova cançó hi vaig afegir un vídeo de Teresa Rebull i juraria que fou degut a que en Pere o na Júlia en varen parlar fa ja temps, més que no pas a la trobada amb el Sr. Joan aquell diumenge al matí. De totes maneres si volteu per Sabadell no pregunteu per ella, pocs, molt pocs us sabran dir qui és, i dic és, atès si no vaig errat encara viu, em sembla que al sud de França, o a la Catalunya nord, depèn de com es miri. El que si recordo amb nitidesa es la profunda impressió que em va causar veure fa ja temps una fotografia d'ella, la de la capçalera del comentari, la franquesa juntament amb la força de la mirada, el cabell llarg i estirat que no es duia massa en aquells temps, i sobretot el tipus de bellesa intemporal, fora de modes i clixés, amb aquell punt existencialista, que tampoc ha de sorprendre atès va viure a Paris i va conèixer a gent com Camus o Sartre. I aquí no si val per justificar l'oblit a una persona d'una vida tan compromesa amb el país, donant la culpa del silenci a la dictadura que fa ja trenta anys llargs que es va acabar. Simplement som un país desagraït amb els seus artistes i en aquest cas activistes també, molt desagraït, i el Sr. Joan que em va parlar de na Teresa un diumenge d’un matí d’agost en sabia molt d'aixó.
Aquesta cançó que canta na Teresa el meu pare me la cantava quan era menut, només començar-la es veu que em posava a plorar con una Magdalena.


PERQUÈ EL PAÍS BASC JA TÉ L'INDEPENDÈNCIA

Written By Francesc Puigcarbó on 19/08/2009 | 19.8.09

El país Basc ja té d’independència econòmica que en el fons és l'important, amb el concert és queda tots els diners que recapta i a final d'any passa comptes amb l'Estat i retorna el que li sobra després de despeses. L'altre independència, la política no la té ni crec l'arribi a assolir, entre altres coses perquè només la vol el 10% de la població que seria l'entorn abertzale, molt més motivat (cert) que l'equivalent a Catalunya, i connivent o tolerant amb la violència de la branca armada d'ETA en una gran part. No hi ha fora d’aquest 10% una clar concepte exigent de nació com en el fons no hi és aquí, i a sobre allí ni parlen euskera amb la mesura que es parla català a Catalunya, i allí hi ha odi (molt d’odi) i por també, i un odi i una por enquistades dins una societat Hermètica per si mateixa.
El que si és cert, és que aqui, mancats d'estructures per falta d'inversió estatal i potser perquè el nostre empresariat ha perdut tremp, ja no som el motor económic que èrem, la locomotora que aqrrossegava tot un país i no tinc tant clar que tota la culpa sigui de la manca d'inversions. Aixó és el que ens hauria de preocupar, reprendre aquest lideratge productiu que ha estat arrabassat per altres comunitats.
Aquí, no es va optar pel concert econòmic (hi ha qui acusa Roca i Pujol de no gosar demanar-ho quan es podia demanar, tot i que tinc els meus dubtes d'aixó, em sembla molt reduccionista), a banda doncs de no demanar aquest concert, també es va optar per renunciar a la lluita armada amb la dissolució de Terra Lliure. Bé, a la vista del resultat sembla que possiblement cap de les dues decisions va ser encertada, tot i que la segona tampoc és que acabi duent-nos enlloc; però possiblement, de no haver-se desactivat Terra Lliure tot i que era un terrorisme de molt més baixa intensitat (1 sol mort i per error) no se que hauria passat. Però ja està bé la decisió presa en aquest sentit, la violència no du enlloc i només costa morts a banda i banda per no res.
Però aquí i ara, hi ha un aspecte que els nostres polítics no han sabut (crec) esprémer-li el suc o buscar la manera d'evitar l’anomena’t "espoli" de l'Estat Espanyol vers Catalunya en el tema de la aportació catalana a les arques estatals.
A Alemanya, que és un país democràtic el tema de les aportacions dels Lands a l'Estat està molt ben regulada i hi ha unes compensacions automàtiques en cas de desviació, de manera que mai un Land aporta a l'Estat més del tant per cent que li correspon. Aquí, a Catalunya estem per sobre en la aportació a l'Estat en 7 o 8 punts que el Land que paga més a Alemanya i per aquí és on s'hauria d'anar. Denunciar amb dades objectives (que les té el Conseller Castells) aquest espoli injust i insolidari a Brussel·les, bellugar fils perquè ens fessin cas i s’ho prenguessin seriosament, i potser seria la manera de sortir-nos del cul de sac, d'aquesta espiral en que estem immers, i pagar el que seria just i ens pertocaria. I per una causa d'aquestes si que potser caldria manifestar-nos, segur que hi aniria molta gent.

PERQUÈ CATALUNYA NO POT SER INDEPENDENT

Written By Francesc Puigcarbó on 18/08/2009 | 18.8.09

No és un problema de seny, ni de prudència, com reclamaria l’Antoni Puigverd, ni de manca d’allò que representa s’ha de tenir davant les provocacions de l’adversari. Pensant-ho fredament Catalunya no pot ser independent d’Espanya, i crec són raons de pes carregades de la seva lògica realista i no teòriques, sinó que incideixen directament entre altres aspectes amb la realitat econòmica i social en cas d'assolir-la. Podria posar molts exemples, però amb tres crec ja n'hi haurà prou:1.- Si en un intent de boicot al cava per part de la població atiada pel Pp ja es va notar l'efecte, imagineu-vos ampliat a tots els productes catalans i amb les ganes en que si aplicarien els nostres veïns, atiats per les forces vives i sacrosantes que preserven la Sagrada unitat de les Espanyes imperialistes e immemorials. 2.- Quina seria la reacció dels Empresaris Catalans i no catalans? deslocalitzarien? possiblement si, la pela és la pela i no hi ha res més covard que un milió d’euros. 3.- Podria la Generalitat pagar cada més la pensió al seu milió de jubilats?
Aquí no estem en el cas d’Escòcia on hi ha bona voluntat per part del Govern Britànic, fins el punt que hi estan més a favor els britànics que els propis escocesos.. En el nostre cas per part d'Espanya no hi ha ni bona ni voluntat, ni n'hi haurà mai.
Han de tenir en compte tots els que creuen en la independència de Catalunya, l'aspecte més fonamental de tots, el repartiment actual de la població, que vol dir que en el millor dels casos, en un hipotètic referèndum que en un futur es pogués convocar, el sí a la independència, arribaria i sóc molt i molt optimista, al 30% 35%. I es que aquest es un error de base, no érem sis milions al 1998 i no en som set i mig ara, en som com a molt dos de milions i d'aquests ni molts menys tots independentistes, que aquest és un país conservador i no massa valent i menys en una qüestió com aquesta.
Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió; jo no soc cap llumener, ni tinc estudis rellevants, ni tan sols un coneixement profund en general de les coses, com el té, o sembla que el té, o es pensa que el té en Xavier Sala i Martin que és un gran defensor de la possibilitat de la independència, però si tinc una mania davant de qualsevol situació: m’hi fixo, i intento sempre que puc emprar el sentit comú. I fa molt de temps, anys que em fixo amb el meu país i la fixació sobiranista que l’acompanya i que s’ha agreujat tafanejant molts blocs sobiranistes. La primera conclusió a la que he arribat, ja ho sabia d’antuvi: hi ha molta gent que a hores d’ara és incapaç d’entendre cap on esdevé tot plegat en el moment i context històric en que estem. Aquest personal soberanista, independentista i catalanista, te tot el dret a ser-ho i fins i tot sovint sol ser-ho de molta, massa fins i tot, bona fe. Ep! Catalanista no, que aquesta seria una postura assenyada i comprensiva envers moltes circumstancies que els temps politics i econòmics ens han portat, sobre tot des que Espanya, alló que eufemísticament – jo el primer – anomenem país veí forma part de la comunitat Europea, amb tot el que econòmica, política i històricament aixó representa. D’entrada te una avantatja; si em pregunten: vostè que és?, Contesta a donar: EUROPEU, sí! Ja no cal dir alló de català, espanyol, però més català que espanyol, o soc català però com al meu DNI hi ha una bandera que no és la meva, i el duc a sobre haig de reconèixer que burocràticament soc espanyol, etc, etc. Sembla ser doncs que amb visió de futur tot aixó s’hauria d’haver acabat. Però no, aquí com Asterix i Obélix resistim l’invasor apel·lant a histories velles que penso ja no tenen raó de ser. Només som catalans, i ho som perquè hem nascut aquí i prou. ¿Val la pena tota aquesta lluita inútil?, ¿aquest malestar permanent, aquest desori verbal en més d’una ocasió per una Pàtria i una bandera? Però es que a les alçades de època històrica en que estem, ¿algú creu sincerament que aixó de les Pàtries i les banderes a banda de portar morts i sang al llarg de la història, té actualment alguna importància per la gran majoria de la gent del carrer?. La Mundialització o - globalització – redueix aquests conceptes decimonònics a no res, de fet, els mateixos estats que composen Europa aniran transformant-se en ens secundaris purament administratius dependents de Brussel·les (costarà, ja ho se però es un fet inevitable). Aixó que sembla bastant obvi, entenc costa actualment d’entendre quan es te – és el cas dels sobiranistes – una visió tan reduccionista i esbiaixada del país i el que realment representa. Fixeu-vos que portem anys i panys barallant-nos amb Espanya i els espanyols i sempre hem perdut, no tan sols per una pura qüestió aritmètica, ni per que ens perdi l’estètica com deia Unamuno. El que ens perd és l’excés de ideologia, la rebequeria també – a vegades - i la poca, minsa o exigua visió de futur. Pensem que passi el que passi la expoliació de 2 bilions de pessetes anuals continuarà mentre depenguem de Madrid i amb sort, quan ho fem del tot de Brussel·les, ves no ens toqui pagar més.
No hi ha doncs res a fer, i veig molt difícil un govern sobiranista amb majoria absoluta a la Generalitat, vegis que fan el sobiranistes en tocar poder, entre d’altres coses, perquè no es pot fer tampoc gran cosa més, i difícilment aconseguiran superar el seu sostre electoral, entre el desgast del poder i en Carretero emprenyant, tocant alló que no sona i pixant fora de test, malament ho tenen. Te mala sort Esquerra Republicana, entre eixelebrats com en Companys, poca-soltes com en Tarradellas, Il·luminats com l’Àngel Colom, i més dels d'ara es fa difícil creure seriosament en un partit com aquest, que més que un partit sembla una pròrroga amb penaltys inclosos.

Aquí, anem discutint “si son garses o perdius” i mentrestant els gossos se’ns foten els conills. Caïnites, ho som tan o més que els espanyols, que ja és dir, de fet som molt iguals a ells, ens agradi o no; nomes ens diferència – primordialment - el nostre gust per l’estètica, a vegades un cert sentit de l’autocrítica i la capacitat per dialogar – ho reconec -. Això és el que més em fot, veure reflectits en ells, molts, per no dir gairebé tots, dels nostres defectes. Hi ha un vell refrany que diu “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-te a ell” Potser seria ja hora que comencéssim – de veritat – a fer-ho, sense renunciar a la nostre llengua ni a molts altres drets que tenim i més o menys se’ns van reconeixent, però hauríem d’oblidar d’una vegada paraules com independència, separatisme etc, que no ens duen enlloc. A banda de tot el que pugui raonar amb més o menys encert, no veig la classe política molt per la labor, ni tan sols els d’ERC que són independentistes de cap de setmana i míting de camisa arremangada. La resta només sentir la paraula independència, es caguen a les calces, i de fet potser ha d’esser així. El que els interessa en el fons és el peix al cove de l’avi Pujol que sembla si ens n’acabem, de sortir amb el finançament de l’Estatutet és més gran el cove i sembla que hi caben més peixos. I a aixó crec, és al màxim que haurien d’aspirar a resoldre la qüestió del caler, de disminuir l’espoli al mínim possible.
A Europa no en volen ni en voldran mai sentir ni parlar de la nostra independència d’Espanya i no ajuden gens a poder mantenir el que ja tenim. Possiblement sense la bel·ligerància independentista, aconseguiríem més fites que les assolides fins ara. Toquem de peus a terra i intentem salvar els mobles d’una manera racional. Al cap i a la fi, ser català no es tan important, som exactament iguals que els altres del nostre entorn, simplement ho som perquè hem nascut aquí i prou, o és que algú creu realment que som superiors o diferents potser? Perquè aleshores crec va molt errat. El nostre fet diferencial que és la llengua és el fet diferencial dels espanyols envers nosaltres, o el de qualsevol altre país de parla diferent a la nostra, nomes que en el cas de Espanya la ignorància congènita o interessada dels seus successius Governants fa que sigui incapaç de reconèixer una cosa tan simple i evident. I aixó és el que hi ha i no hi ha res a fer.
No ens queda doncs més remei que continuar dins d'aquesta entel·lequia tan poc democràtica com és Espanya i sortir-nos-en de l'atzucac tant bé com puguem cada vegada que ens toqui negociar. Així ho veig i així m'ho sembla.

QUI ÉS EL SR.DE LA FOTOGRAFIA?

Written By Francesc Puigcarbó on 17/08/2009 | 17.8.09

De tant en tant apareix algun blocaire que penja una fotografia i ens vol fer jugar al joc d'endevinar qui és. Haig de reconèixer que encerto sempre, malgrat com el Sr. de la fotografia no tenia ni idea de qui era, tot i que la pipa em podia donar alguna pista però em dersconcertava el barret atès no hi ha gaires fotografies d'ell amb barret. Aquest Sr. és l'escriptor nord-americà William Faulkner, i ho encertat perque en passar el ratolí per damunt de la fotogracia apareix "WF" les seves inicials. Si alguna vegada voleu jugar a aquest joc d'endevinar fotografies, cambieu-li el nom a "mis imàgenes" sinó us ho descobriràn.

"THRILLER"

El dia 1 de desembre del 1982 va sortir al mercat Thriller, de fet l'ùnic disc important d'en Michael Jackson en solitari, però és que era tant bo que justifica ja tota una carrera i el ser anomenat rei del pop. Per molt menys encara piulen i pul·lulen una banda normaleta com els de U2, però aquests no són reis de res. El disc durant els sis o set primers mesos des que va sortir al mercat funcionava, pero no era res de l'altre món ni tan sols als EEUU, fins que va sortir el vídeo de Jon Landis i allí va començar el mite i l'exit estratosfèric de vendes de l'album del que s'en varen vendre cent milions d'unitats. Un dissabte al matí del més de setembre de 1983 vaig anar a "la Plaga" que era la botiga de discs que aleshores tenia a la Rambla al costat de cal Genescà, en Josep Maria Abella, solista i veu dels Duendes conegut grup de Sabadell que encara actuen. Era quan anaves a la botigueta i triaves, remenaves, consultaves i et deixaves assessorar per un entés. Ho comentava avui amb en Manel "Rockerman", un altre vell rocker, a qui m'he trobat casualment al CAP de Sant Oleguer: En Josep Maria em va dir: Vols veure un vídeoclip com no has vist mai? I em va passar els 16 o 17 minuts del Thriller. Efectivament (tot en el seu temps i context) alló no ho havia vist mai i és molt vigent encara. Aquest era el Michael Jackson, l'artista, tot el demés de la seva vida privada, excentricitats i frikades no m'interessaven i menys encara ara que ha mort oficialment als 50 anys. De fet ja feia molts anys que estava mort. Michael Jackson és va quedar a la foto que he posat a dalt, en el nen que no el varen deixar ser, en l'adolescent que no va poder ser, i en l'adult que no va saber ser.

A LA JONQUERA NO HI HA PUTES

Written By Francesc Puigcarbó on 16/08/2009 | 16.8.09

A la Jonquera no hi ha putes, segons diuen per la cosa aquesta que se suposa ens informa, talment dita o anomenada Radio, i ho diu en boca del seu Alcalde accidental (no de la radio sinó de la Jonquera) un tal Serra, que se’n vanta cofoi. Sembla que de trenta que n'hi havia només en queden cinc (de putes, no d'alcaldes accidentals) i són als polígons. Les multes posades a les senyoretes i als clients (tres, a tres-cents euros de multa pagada trinco trinco) que segons les noticies de la radio han estat enganxats in fraganti, que deu voler dir amb dret a "roce", per lo de refregar vaja. Com deia aquestes multes han allunyat la prostitució de la Jonquera o dit d'una altra manera l'ha allunyada cap a polígons o a pobles veïns, pobles veïns que ja s'han interessat per la normativa de l'Ajuntament de Figueres. Sembla difícil però ja han arribat uns i altres (ajuntament de Figueres i rodalies) a la estultícia absoluta, deia temps que l’administració en general està fent mèrits en aquest sentit i s'ha de reconèixer que s'apliquen molt en l'exercici de la seva ineficiència, gairebé de Guinness. A l'ajuntament de la Jonquera, o al tal Serra l'alcalde accidental de cervell accidentat, de fet els importen un rave les putes o prostitutes, si fossin bagasses seria ja una altra historia atès son les que sovint individus d'aquest tarannà així com la Policia Municipal que de manera tan professional ha actuat solen sovintejar, de manera discreta, clar.

Prohibir la prostitució és en principi una estupidesa, un no voler acceptar una realitat molt antiga i un acte de pura demagògia de cara a la galeria, i possiblement perquè les putes no són de les seves, que una miqueta d'aixó hi ha també. I és que és una mica antic aixó de la prostitució, Jesús de Natzaret ja ho freqüentava, i com la financiació dels partits polítics o els ajuntaments no s'ha sabut ni s'ha volgut resoldre, així ens va.

En acabar la guerra, ves per on, el Règim franquista com a catòlic que era de palla, amistançada i confessionari, malgrat haver prohibit la prostitució, la va haver de regularitzar atès sinó els legionaris i resta de la tropa violaven tot el que de dues cames es trobaven al davant. Aleshores varen sovintejar les cases de cites o els meublés, on d'una manera ordenada, pulcra i més higiènica (gomas y lavajes) la gent podria cardar més o menys a gust. Deu ser de les poques coses que va fer bé el règim de Franco, atès hi havia molta discreció, atenció personalitzada i sobretot professionalitat, que és una de les coses que més falla en les putes actuals, deixades de la ma de déu, explotades pels proxenetes, sense cap garantia higiènica ni salarial i a sobre perseguides per l'Alcalde accidental de la Jonquera.

I aquí entre Putes i Ramonetes hom és quedaria amb les putes que almenys no enganyen i en general solen ser honestes i fan bé la seva feina (que ja els hi regalo) mentre el tal Serra (com a concepte) i els altres subproductes municipals que arrosseguen la seva ineficiència mental i corrupcions variades mentre flirtegen amb les seves bagasses autoritzades, si que enganyen, si que menteixen i a sobre pretenen ser els pares de la pàtria salvadors de la honestedat folladora dels Jonquerencs. I aquí si se’n van les filles també se’n van les mares, i resulta que a la Jonquera ja no hi haurà putes, però estarà ple de Ramonetes i només es podrà cardar legalment, o sia poc i malament i a sobre sempre amb la mateixa.

100 EUROS D'ANAR, TORNAR I RETORNAR

Written By Francesc Puigcarbó on 15/08/2009 | 15.8.09

La situació que us vaig a explicar, que me la varen contar a mi, és una paradoxa, en la que s’explica com dins aquesta piràmide que és la economia, es important no es trenqui cap baula de la cadena.
.
“Un ranvespre d’estiu, Joan Colom, comercial, 40 anys, solter i veí de Tarragona, arriba a Figueres, està cansat i ha decidit quedar-s’hi a dormir. Se’n va a un Hostal i li diu al propietari que pensa passar-hi la nit, però com abans vol anar a sopar, li deixa 100 euros de paga i senyal. Al cap d’una estona, el forner de la vila va a dur-li el pa pel sopar i el propietari li diu:
- Et dec el pastis i les pastes de l’altre dia. Oi?
- Sí, son cent euros.
I el propietari li paga, de manera que el forner se’n va de l’Hostal amb els cent euros que en Joan Colom, ha donat al propietari de l’hotel.
Surt el forner i abans de arribar a la fleca es troba al lampista.
Quan passaràs a canviar-me el motor de la càmera? Qualsevol dia d’aquests em farà figa i tindrem un problema gros.
- Té, li diu el forner, 100 euros per si et fan falta.
I se’n van el lampista i el forner cadascú cap a casa seva.
Pel camí, el lampista es troba la dona del propietari de l’Hostal.
- Hola Maria? Ara que et veig, té, dona quest 100 euros al teu home, que l’altre dia me’ls va donar perquè li comprés una TDT i després em va dir que ja en tenia una que li havia portat no se qui.
En aquestes que a l’estona, es presenta en Joan Colom, el viatjant a l’Hostal. Hola, bona nit, escolti’m que no em quedo a dormir, m’ha trucat un amic i ens n’anem a sopar i dormir a Girona, ah! per cert, que m’ha dit aquest amic que el bitllet de 100 euros que em va donar ahir i jo li he deixa’t a vostè de paga i senyal, és fals, que ha estat per error que me’l va donar, menys mal....
I així és com en tornar-li l’Hostaler el bitllet de 100 euros al comercial, resulta que amb un bitllet fals, cobra el forner, el lampista i l’hostaler i a més a més torna aquest bitllet al comercial que el tornarà al seu amic que el guardarà o no! perquè és fals.
Moralitat: perquè vagi bé l’economia és important pagar els deutes per a no trencar la baula de la cadena.

esquizofrènia bilingüe

Written By Francesc Puigcarbó on 14/08/2009 | 14.8.09

En Manel Trallero manifestava sovint amb la seva acidesa corrosiva que els pobles que parlaven dues llengües tenien tendència a caure en l’esquizofrènia en un sentit metafòric clar, de dificultat de mantenir la lucidesa mental davant de determinades situacions que tenen a veure en una o altre llengua.
Ho pensava ahir sobre la manera com a Collonades o a Absurdidades vaig penjar una noticia. A la versió en castellà la noticia deia "Pianista Español" tal qual venia redactada per l'agencia EFE, i a la catalana en fer la traducció a través del Google la vaig penjar igual, "Pianista Espanyol". Però després en adonar-me que l’esmenta’t pianista David Moreno és català, o que viu a Catalunya, vaig anar a la versió en català i vaig corregir-la substituint al “Pianista Espanyol” pel "Pianista Català" i clar, ningú hi ha caigut atès som a l'agost i la gent no està gaire per la labor, i tampoc necessariament crec que la gent sovintegi els dos blocs a la vegada, però em podia trobar que em llegís la cartilla algú en el sentit de dir-li català a la versió catalana a diferència de la castellana, o bé en el cas d'haver posat espanyol també a la catalana, em llegís la cartilla al reves un altre per no haver posat "Pianista Català". És una situació personal interna que m'he muntat tot solet sense cap necessitat, però d'una certa esquizofrènia en la línia del que apuntava Manel Trallero.
Possiblement dins d’una visió més amplia y menys identitària la noticia hauria d’haver parlat del “Pianista David Moreno” sense especificar procedència, perquè de fet el que és important de la noticia és la feina (pianista) i el nom com a referència (David Moreno) i la resta, o sia la procedència no deixa de ser un exercici de provincianisme localista en aquesta cas decantat cap la banda espanyola, atès ja se sap que quan hi ha exits siguin esportius o de qualsevol tipus els protagonistes catalans són espanyols i si s'ha de parlar de fracassos aleshores els protagonistes passen automàticament a ser catalans. Com el financiero Catalàn Javier de la Rosa – per exemple.

MORT ACCIDENTAL D'UN FUTBOLISTA

Written By Francesc Puigcarbó on 13/08/2009 | 13.8.09

La mort fulminant d'en Dani Jarque a Florència ha generat una profunda commoció no tan sols als aficionats de l'Espanyol, sinó a la població en general, aficionats o no. Haig de dir que tot i se'ls hi ha escapat una mica de les mans, l'Espanyol ha portat aquest desgraciat accident amb molta dignitat sense fer-ne un lamentable espectacle mediàtic, tot i que m'agradaria fer algunes precisions.
1.- Semblaria molt més raonable posar el nom de Dani Jarque a la ciutat esportiva de l'Espanyol com proposava Paco Flores, entenc seria molt més adient amb el desaparegut futbolista i el que representava, entre d'altres coses perquè (la naturalesa no ho vulgui) si desapareguessin més futbolistes de l'espanyol en les mateixes circumstàncies el nom de l'estadi acabaria sent molt llarg, i no és cinisme, és una pura constatació. També s'hauria de fer alguna cosa amb l'entrada 21, una placa o alguna cosa per l'estil.
2.-Una societat perduda i desllorigada com la nostra tendeix a sobredimensionar les coses quan no sap di d'on ve, on és i a on va, i quan passen casos desgraciats com el d'en Dani Jarque és mostra clarament. Cada dia moren ciutadans anònims en les mateixes o semblants circumstàncies que ell però amb un panorama que deixen rere seu molt pitjor, i davant d'aquestes morts manifestem la passivitat més absoluta d’acord amb l’anonimat de la víctima. Entenc el que representa i més per ser qui i com era el central Perico, però com els generals romans, només era un home i malauradament ha mort. No es tracta de fer-ne un gra massa i insisteixo que l'Espanyol ho ha gestionat amb molta dignitat, però cal reflexionar i tenir el cap fred i no sobredimensionar actes luctuosos com aquest. Dani Jarque era un home afortunat fins al moment de la seva mort, tenia parella, esperava una filla i treballava i estava molt ben pagat fent la feina que li agradava. Si fos Perico pensaria en el temps que l'hauria pogut gaudir i que la vida és així de cruel i s’ha l'ha endut abans d'hora, molt abans.
Aquí s'ha parlat molt d'ell, del club i no tant dels més damnificats, els pares, la seva companya i la filla que espera. La companya d'en Dani li podrà explicar a la seva filla quan sigui més gran, que el seu pare era un gran futbolista estimat per tots abans fins i tot de morir massa aviat, en una d'aquestes circumstàncies que fan que si tenies algun dubte deixi's definitivament de creure en Déus injustos i inmisericordes.
3.- Casos com el Miki Albert, Edo o altres fan que potser s'haurien de replantejar les revisions mèdiques als futbolistes no tan sols d’elit, sinó d'esportistes en general. Em dona la sensació (no ho sé amb certesa) que moltes d'aquestes revisions son una miqueta més i prou que les que et fan per renovar el carnet de conduir, que qui les hagi passat, sabrà de que parlo. Si s'hagués detectat l'anomalia d'en Dani Jarque a temps, hauria hagut d'abandonar el futbol però hauria viscut molts anys i hauria pogut conèixer la seva filla i més que n'haguessin vingut. Si! ja sé que aixó s'ha de dir abans, però és que a vegades em dona la sensació que es dona prioritat a altres interessos que els personals quan estem dins l’elit de l'esport, el cas De la Red és a punt de convertir-se en un d'ells.

DE LA SOLIDARITAT I SALVAR ÀNIMES DEL PURGATORI

Written By Francesc Puigcarbó on 11/08/2009 | 11.8.09

En un comentari que m'ha deixa't na Júlia a la noticia del Senyor magribí que abans d'ahir va salvar a quatre nens i a la seva mare, em comenta una experiència personal sobre un cas a l'inversa d'uns magribins que varen tenir un accident a Banyoles i malgrat estar sagnant el noi, ningu feia res per ajudar-los, només mirar i com a molt oferir-se a trucar a una ambulància, Ningú, llevat d'ella i el seu marit varen ser capaços de pujar el noi al cotxe que òbviament (i aquí hi ha un dels problemes) es va tacar de sang. De totes maneres el fet que la gent a vegades no s'impliqui en casos d'aquests és que de vegades et pots trobar escaldat. Fa molts anys amb el meu pare anàvem amb el 850 i va veure un home inconscient o aparentment inconscient a la cuneta (era un rodamón) el varen pujar al cotxe amb la meva mare i el varen dur fins a l'hospital de Terrassa que era d'on estaven més a la vora, i la feina que varen tenir en intervenir-hi la policia i començar a demanar explicacions sobre si l'havien atropellat, etc. Afortunadament l’home va recuperar el coneixement i va dir que s'havia desmaiat atès feia tres dies que no menjava res, sinó el meu pare encara hauria pogut tenir complicacions.
Fa tres anys venia a primera hora d'un mati rúfol i plujós de Centelles direcció a Sant Feliu de Codines i en deixar la cruïlla que duu a Sant Quirze seguint cap a Sant Feliu em vaig trobar a la dreta de la carretera a una parella de colombians (ho vaig saber després) amb tres maletes, sense paraigües, xubasquero ni res per guarir-se. Davant meu hi anava una furgoneta i un altre cotxe que es varen limitar a esquivar-los. Jo em vaig aturar..... En preguntar-els-hi em varen dir que anaven a Sabadell, i en comentar que era a més de trenta quilometres, la contesta d'ell (en Toño) va ser que els hi havien dit a San Quirze on havien deixa't una feina temporal que Sabadell era allí mateix. Els vaig portar fins a Cales de Montbui i en deixar-los a la parada del Sagales els vagi indicar com havien d'anar a Sabadell. Al cap d'uns mesos me’l vaig trobar a ell, malgrat no tenir papers havien trobat feina ell i la seva dona per ajudar a gent gran. El vaig adreçar a un lloc on va trobar feina i a partir d’aquí ens hem anat veient amb certa freqüència atès vivien en un pis de lloguer a la vora de casa. L’última vegada va ser fa un any, anava en la bici pel riu i em vaig trobar en Toño fet tot un bacó fent exercici per posar-se en forma. Em va explicar que havien aconseguit arreglar els papers i que ja tenien el petit a Sabadell amb ells i que a finals d'any anirien a buscar al gran. No ens hem vist més i no sé com els hi haurà anat amb la crisi, espero que com nosaltres sobrevisqui a ella.
Aquest fet, com el de na Júlia i el seu marit ajudant el noi ferit marroquí, no té cap mèrit ni massa importància, llevat de la pròpia satisfacció d’haver fet el que pertocava, que és el que s'ha de fer quan hi ha una necessitat per part de l'altre, ajudar en el que es pugui i de manera totalment desinteressada sense demanar res a canvi. A banda de gratificar i sentir-se útil, ajudar a l'altre forma part d'aquells petits grans gestos del dia a dia que és el que justifica en certa manera la vida i que no solen sovintejar tot i que haurien de fer-ho més sovint, al cap i a la fi la vida està feta de petits gestos, aparentment sense importància, però que en tenen en la seva mesura, i de fet poca cosa més fem immers en la rutina del dia a dia, del dia de la marmota en el que vivim de manera permanent.
Quan era petit i anava a catecisme per fer la primera comunió, la meva iaia Pilar sempre em deia que cada dia s'havia de fer com a mínim una bona obra, en el sentit d'ajudar a una persona gran, portar-se be i coses per l'estil. Que si ho feia em guanyaria una estampeta que després de resar tres vegades una oració la Mare de déu, em permetria salvar una ànima del purgatori. Em vantava aleshores d'haver-ne salvat moltes d'ànimes (innocent de mi) i a fe de Déu que és cert. Y, aquesta història que pot sonar a cursi o a pàgines viscudes té un rerefons que va més enllà, la iaia a la seva manera (era molt de misa) em va ensenyar a ajudar als demés, a ser respectuos, a dir bon dia o bona nit a tothom, a menjar com cal i comportar-me a la taula i a portar-me bé en general, aspectes que a dia d'avui no tan sols no s'ensenyen a la mainada, sinó que fins i tot sembla que està mal vist insinuar-ho. I no és pas que sigui religiós ni creient jo, prou ho sabeu els que us passeu per aquí. Deixem-ho en que sóc agnòstic, gràcies a Déu.

ELS MOSSOS I LA "ISO 9001"

Deia Dilbert en el seu Principi que el nom de "ISO 9001" prové del número de cervesses Heineken que es varen veure en una llarga tarda nit els qui varen conjuminar aquesta etereitat amorfa, indolent e inútil que és la ISO 9001, que només serveix perquè una sèrie d'espavilats assessors, assessorin (valgui la redundància) previ cobrament generós, a les Empreses que s'hi volen registrar en la manera d'omplir molta paperassa per continuar fent el que ja feien igual de malament, però de manera que sembli que ho fan bé. L'ISO és d'aquelles foteses d'aquesta estranya societat postmoderna que no sap ni d'on ve ni on va ni que carall s'empatolla i ho vesteix tot d’estètica ben embolcallada i d'especificacions especificades especificadament, aixó si. I ja en el colmo dels despropòsits ara són els Mossos d'Esquadra els qui repartiran qüestionaris entre els detinguts perquè els omplin informant de si han fet bé la seva feina, atès també (els Mossos) volen assolir la qualificació ISO 9001 que es veu ja té l’Ertzaintza.
Proposo que els pispes i lladregots actuïn a la inversa i facin omplir qüestionaris als Mossos, al cap i a la fi ells també tenen dret a tenir la seva ISO 9001 de pispes “comme il faut”.

UN MARROQUÍ SALVA QUATRE NENS I LA SEVA MARE

Written By Francesc Puigcarbó on 10/08/2009 | 10.8.09


Un obrer marroquí en atur va salvar quatre nens i la seva mare en l’incendi d’un pis a Tarragona - "Es diu Abdul-Hak Elhark, és marroquí. té 42 anys i viu al barri de Sant Salvador, a Tarragona, i no oblidarà mai el primer cap de setmana d’agost. Després de patir dissabte un accident de trànsit, que va deixar fet un nyap el seu utilitari i en què va resultar ferit greu un amic, diumenge va impedir una catàstrofe encara més gran. Va apagar un incendi en un pis veí, va salvar quatre nens i la mare i va evitar que l’immoble saltés pels aires al treure dues bombones de butà. «No passa res», diu, però lamenta que ningú l’ajudés a apagar les flames. «Tothom mirava des del carrer i ningú va pujar a ajudar-me», explica sense aparença de retret. elperiodico".
-
No és la primera vegada que passa, s'han donat més casos d'immigrants o residents estrangers que han tornar carteres amb diners o ajudat a altres persones. L'acte d'ahir d'Abdul-Hak Elhark, més que un acte de valentia, un acte d’heroïcitat, és una temeritat perquè s'hi va jugar la vida i aquestes coses si un s'ho pensa no és fan, per aixó la resta de la gent miraven en comptes d'ajudar, sovint la gent només mira i no fa res, si peguen a algú, o molesten alguna dona, la gent mira, es queixa i es lamenta després. Abdul no va pensar en res, ni el ell, va actuar, potser perquè se les ha vist ja de tots colors i la seva integritat el preocupava de manera relativa, o possiblement perquè malgrat ser un "moro", té molta més consciencia com a persona d'ajudar als demés de manera desinteressada quan cal, sense pensar en la pròpia integritat ni en les conseqüències del seu acte, aspecte que els benestants que miraven astorats han oblidat, per indolència, apatia o per covardia, que de tot hi ha.


GRUP DE FOLK

Written By Francesc Puigcarbó on 09/08/2009 | 9.8.09

El més de maig del 1968 varen debutar al parc de la Ciutadella a Barcelona, el grup de Folk. És difícil explicar a dia d'avui el contrast de la seva música, de la seva proposta amb el que estavem acostumats a escoltar en aquella época en que haviem passat de Machin i els cantants melódics al folk i al Rock'n roll, amb tota la ebullició que hi havia l'any 68, l'any silenciat.
Els membres del Grup de Folk, en grup o en solitari, van enregistrar discos de més o menys exit però d'indubtable qualitat en més d'un cas i aportaren una saba nova i fresca dins de l'encarcarament musical de l'època, fins i tot la nova cançó que estava dins dels canons a l'ùs més o menys oficiliates i clarament influenciats per la "chanson". De fet i en part El Grup de Folk va sorgir de gent rebutjada pels setze jutges o que no acababen de sentirse còmodes dins d'aquest grup certament el·litista. La "Cultureta " com els anomenaven. Els setze jutges estaven per la llibertat i la lluita antifranquista i el Grup de Folk lluny d'aquesta visió vàlida però reduccionista anaven molt més enllà, era el canvi d'actitud del moviment Hippie davant la societat, les costums i la vida.
El Grup de Folk no era una formació fixa: la composició del grup variava en funció de les actuacions. Alguns dels seus components més actius foren Jaume Arnella, Xesco Boix, Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí. També en van ser membres, però no apareixen a cap gravació, Maria del Mar Bonet, que va ser introduïda per Pau Riba en contraprestació per les gestions infructuoses que ella va fer per tractar que aquest fos un dels membres de Els Setze Jutges i Ovidi Montllor, introduït per Montserrat Roig, que no va ser acceptat en un primer intent però si en un segon. Al concert que van fer al Canet Rock del 1975 va ser present Manel Joseph de l'Orquestra Plateria i El Grup el Sac.
Tots ells estaven fora del que se’n deia en aquella època la cultureta representada pels setze jutges, i anaven molt més enllà de la simple reivindicació anti franquista, de fet i per dir-ho gràficament estaven molt més a la vora de Bob Dylan que de Jacques Brel.
El Grup de Folk era un grup de gent molt eclèctica que va durar el que va durar, però ha estat més que silenciat posteriorment, simplement oblidat i en canvi eren els qui més afinaven a l’hora de per on anava no ja la música sinó el canvi social que no es va arribar a produir: De fet, han passat molts anys i els temps com aquell qui diu encara no han canviat o no en la direcció que es pretenia. Potser havia de ser així i el moviment va durar el que va durar i després cadascú a anat evolucionant com ha pogut amb fills inclosos com és el cas d’en Pau Riba apuntats al “tecno” de "no me llames Dolores llámame Lola"........que en un altre temps i un altre país, sona prou be.
Trenta anys més tard de la seva dissolució, alguns dels membres del Grup de Folk es van tornar a unir per actualitzar les cançons de sempre, tocar-les de nou en directe i enregistrar-les en dos discos: Els temps encara estan canviant. Les cançons del Grup de Folk i Els temps encara estan canviant. Les cançons del Grup de Folk 2 només era una facció i per a ells els temps si havien canviat.
No ho han fet en canvi per la "Noia de Porcellana" d’en Pau Riba que sona igual de fresca que fa quaranta anys.
(part d’aquesta informació que he necessitat per refrescar la memòria l’he tret de la Wiki. De fet, he escrit aquest comentari perquè algun dels excomponents (blocaire a dia d'avui) en podria parlar molt més bé, amb més propietat i més extensament. Oi Gabriel?)



____________________________________________

Mi foto
Francesc Puigcarbó
SABADELL, BARCELONA
Ver todo mi perfil
 
Copyright © 2011. BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ . All Rights Reserved.
Company Info | Contact Us | Privacy policy | Term of use | Widget | Advertise with Us | Site map
Template Design by Creating Website. Inspired from Metamorph RocketTheme