la fi de l'Oasi català

A la Gran Bretanya durant anys hi ha haver un oasi vers la monarquia de la Reina Isabel II, anys en que la premsa com succeeix a Espanya encara, callava i tapava moltes de les vergonyes dels poca-soltes amb corona. En un moment determinat aquest Oasi es va acabar i en destapar-se la caixa dels trons varen sortir a la llum pública cruelment retratades per la premsa groga i no groga les vergonyes dels bergants, bergantes i bergantins. A Catalunya sembla està succeint el mateix no amb la monarquia a qui crec han deixa't ja per inútil tot i ser tan onerosa, si més no en el món de la política, i no ho dic per Jan Laporta, que hauria de recordar que Jesús Gil i Gil va començar a tenir problemes seriosos en el moment que és va posar en política, quan abans de fer-ho feia i desfeia al seu antull sense tenir-ne cap, sinó pels altres els nomenats classe política.

Aquí ha començat la cacera i tot si val, com un fet menor (que s'ha de comprovar, tot i que per les declaracions de Joan Saura sembla cert) d'enviament de missatges a traves de la BlackBerry en una sessió del parlament, que fa uns temps no s'hauria publicat. Les desqualificacions, insidies, insinuacions, mitges veritats contra qui sigui estan a l'ordre del dia, i a sobre la hipocresia d’una classe política que s'esquinça les vestidures per que els qui estan en el poder fan ús d'unes pràctiques al·lega’ls que són les mateixes que duien a terme ells quan estaven al poder.

Aquí s’ha engegat el ventilador i una onada de merda s’escampa per Catalunya. I en aquest joc dels disbarats, atònits i fastiguejats hi assistim els “paganus” d'aquesta patuleia, sense poder dir ni ase ni bestia, o dir però com si no anés amb ells. Tots aquests informes que ha demanat la Generalitat i ara també s'ha sabut que ho ha fet l'ajuntament de Barcelona s'han de quantificar econòmicament i ho sento, però els haurien de pagar els qui els han encarregat de la seva pròpia butxaca, perquè sinó els qui els hem pagat que som els contribuents, amb diners del nostre erari arribarà un moment que se'ns inflaran les pilotetes de tant bergant i potser passarem a l'acció (costarà, ja ho sé) que fa temps que no cremem res i les esglésies i convents no toca atès dins ja no hi ha ningú.

Comentava na Montse ahir en el seu bloc que no acabava d'entendre aixó de la democràcia. És molt senzill: la Dictadura és un estat en el que el ciutadà no té ni veu ni vot, i aquest Estat fa el que li dona la gana sense acabar d'ofegar-lo del tot mentre es comporti. I la Democràcia, és una dictadura en la que el ciutadà té veu i vot, on l'Estat fa el que li dona la gana i si pot t'ofega del tot, ah! i la veu serveix només pel "derecho al pataleo" i prou. De fet, i en el cas de l'Estat Espanyol la qüestió és més greu atès el cost d'aquesta “democràcia” entre el Govern amb dues càmeres, Governs autonòmics, Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments i ara Vegueries, generen una quantitat tan gran de paràsits amb una enorme voracitat que com el monstre de les galetes s'ho empassa tot, i nosaltres assistim a aquesta disbauxa atònits, cabrejats, decebuts i el que és pitjor, indolentment resignats.

Nicolás Maquiavelo al Magnífico Lorenzo de Médici.

8 .- Si es vol conservar una ciutat que està acostumada a viure lliure, més val governar amb el suport dels seus propis habitants, i no d'una altra manera.

Com a model, tenim als espartans i als romans. Els espartans van crear tant a Atenes com a Tebas un govern oligàrquic, encara que en les dues ciutats van ser després enderrocats. Els romans per la seva banda, van destruir Càpua, Cartago i Numància, però no les van perdre. No obstant això van voler conservar Grècia d'una manera semblant a la dels espartans, és a dir, deixant-la lliure i permetent-lis les seves pròpies lleis, però no van poder aconseguir-ho, de manera que es van veure obligats a destruir moltes ciutats d'aquella província per a no perdre-la. Perquè, en veritat, no hi ha un altre mitjà més segur per mantenir una possessió que el de destruir-la. Així que qui s'apodera d'una ciutat acostumada a viure en llibertat i no la destrueix només pot esperar que aquesta li destrueixi, perquè, en cas de revolta, es va escudar sempre en el nom de la llibertat perduda i en el de les seves antigues institucions que mai s'obliden per molt temps que hagi passat, i encara que hagin estat molts els beneficis obtinguts.

Malgrat tot el que faci o s'intenti prevenir, mentre no es disgregui i dispersi als seus habitants mai s'oblidaran d'aquest nom i d'aquestes institucions, i els tornaran a esgrimir en tant es presenti l'ocasió. Així ho va fer Pisa després de més de cent anys de domini Florentí. Tanmateix, quan les ciutats o províncies estan acostumades a ser governades per un príncep, encara que la seva estirp hagi desaparegut, com estan per una banda habituades a obeir, i de l'altra, ha desaparegut ja l'antic príncep, són incapaços d'escollir entre ells a un de nou i de viure lliures. A més, com solen trigar a empunyar les armes, amb gran facilitat un altre príncep els pot vèncer i sotmetre'ls. Però en les repúbliques hi ha més moviment, més odi, més desig de venjança, i mai obliden l'antiga llibertat, per això, el millor en aquest cas és destruir-les o viure allà.
.
la pregunta és: que en té de maquiavèlic Maquiavel?

Informes de la "Gene" - qui va pagar qué?

Puigcercós va pagar 12.000 euros per analitzar 'Polònia'

"El president d'Esquerra, Joan Puigcercós, va encarregar durant la seva etapa com a conseller de Governació un informe a una empresa privada (A Portada) per valorar l'impacte comunicatiu d'algunes de les accions del departament. Segon informen l'Avui i El Periódico, en un apartat d'aquest informe s'estudia l'impacte que tenia sobre la seva imatge el personatge del Polònia de TV3, amb la intenció de saber si la imatge d'enfadat i cridaner influïa en els electors.
El document, que va costar uns 12.000 euros, té per títol Posicionament de comunicació estratègica del departament de Governació. i analitza si es millor nomenar al departament de Governació i Administracions Públiques o només departament de Governació, opció escollida."

--

No està empíricament demostrar però gairebé, quan més llarg és el títol d'un informe demanant per a qualsevol Govern, més inútil és. Anem a veure, un informe que es titula Posicionament de , que comunicació estratègica del departament de Governació, que té com a única finalitat veure com tractaven a Polònia la figura política del Sr. Puigcercós i que va costar 12.000.06 euros, seria per demanar ja la seva dimisió, si no fos perquè ja va deixar el càrrec. El fet que demanés aquest informe és miri com es miri vol dir que aquest senyor bo estava preparat per ocupar aquest càrrec. No ho estava si demanava aquest informe, atès només calia que visionés ell el programa, si calia amb algun company de partit i ja es faria una idea de com el tractaven, per cert clavat a com sembla o realment és i es comporta.

He tret a col·lació l'informe del Sr. Puigcercós, però la llista seria molt més llarga, d'informes inútils i idiotes encarregats per inútils i idiotes que es pensen que els idiotes som nosaltres que no ens assabentem de res i els consentim que ens tractin com a idiotes, tot plegat per pagar alguns favors a amics i/o coneguts o per un "finánciame allá estas pajas".

O és que possiblement siguem nosaltres realment idiotes per consentir que exerceixin el poder en representació nostra individus com aquests, de tan baixa estofa ètica i moral, mani qui mani, abans, ara i després. Per cert, qui el va pagar aquest informe? el Sr. Puigcercós? Ho va fer de la seva butxaca o amb diners de l'erari que tothom sap és public i notori són els calerons que paguem d'impostos.

incívics sobre dues rodes

"Tenia programat aquest comentari per avui dimarts, atès volia parlar d'un petit incident que vaig tenir el dissabte al matí amb uns ciclistes urbans, però el títol l'he hagut de canviar, atès l'ha emprat Sebastià Alzamora al seu article de l'Avui del dilluns "els ciclistes salvatges", que sona molt a Roberto Bolaño. L'he canviat doncs pel de "incívics sobre dues rodes".

El dissabte vaig anar al caixer automàtic del banc SBD que hi ha a la carretera de Prats, i en girar-me per agafar l'acera cap a casa vaig haver d'esquivar set o vuit bicicletes, - un pare al davant i dos al darrere i al mig mainada -. I dic esquivar en el sentit literal de l'acció atès no es varen aturar per passar entre un parell d'avis i jo, sinó que ens anaven esquivant com podien. Una mica més avall varen travessar pel pas de vianants en pla "atureu-vos que passem".

No és aquest un fet aïllat, els caps de setmana a ciutat volta molta gent amb bici, hom un d'ells. Per cert que dec ser l'únic ciclista en tot l'orb que respecta els semàfors, allí aturadet mentre els altres passen tranquil·lament i em miren com si fos un enze. La gent quan va en bicicleta passa per allí on li rota i sempre sembla que es pensi que té prioritat. A la que surts de ciutat ja és diferent, anant pels boscs o planures (que poètic) ja volta un altre tipus de personal i cadascú esbufega com pot, el problema allí són les motos de cross i en altres terrenys els quads (últimament escassos), però aquesta seria ja una altra història o histèria.

Un altre problema dels ciclistes són els suposats professionals, els de la bicicleta de carretera que tota la vida hi han anat, i malgrat aquest fet encara no han après a circular com caldria un rere l'altre. Freqüentment van en parella xerrant (ho entenc) però ni se t'ocorri dir res, respecta la distància i passa quan puguis (amb el cotxe) car de no ser així el dit polze s'aixeca ràpid i l'insult no se sent però es perceb.

En part aquesta actitud sobretot quan van una colla és una mica de protesta pels atropellaments que sovint pateixen, però en canvi sempre que em creuo el ciclista sense braç ni cama (ja n'he parlat en alguna ocasió) i els qui l'acompanyen van en perfecta fila índia. Aquest senyor que és un autèntic crac, va com un coet, de tal manera que si alguna vegada vaig en la seva línia i em sobrepassen em salten les enganxines de la meva bici, atesa la diferència de velocitat. És un cas apart com altres ni deuen haver també, però la majoria no van com haurien d'anar.

Una altra qüestió referida als ciclistes de cap de setmana és que talment com als automobilistes se'ls hauria de fer la prova de l'alcoholèmia, car en aturar-se a esmorzar, a banda del tiberi, el reguen ben regat cigaló va cigaló bé, i després avall que fa baixada, i no veieu com baixen de Sant Quirze.

Però és que tot plegat és un joc de despropòsits, car a ciutat, almenys a Sabadell a l'eix Macià i mireu que és ample la acera, doncs la gent en general i sobretot l'espècie més perillosa a ciutat (els jubilats) han d'anar a passar precisament pel carril bici, ah! i no els diguis res que també s'aixequen dits polzes o algun bastó, seguit del recordatori familiar.

En resum que açò és can garlanda i la cosa aquesta dels de la bici campi qui pugui, i jo com un beneitó aturant-me i respectant els semàfors. Ah! i ja em poden fer bufar el que vulguin....al bidó hi duc Coca-Cola. Paraula de Stone.

es fa saber....

Es fa saber al personal interessat en el trassumpte de l'assumpte que l'Antoni Bassas (TV3 Washington) té bloc, es diu Primera esmena, ja us he deixa't l'enllaç, per si us hi voleu passar.

sobre l'art de cagar

"El acto de cagar sigue siendo uno de los más repetidos ritos de creación y realización, y porque en ese contexto todos somos artistas consumados", sentenció el antropólogo Alfredo López Austin, durante la presentación de la reedición de su libro 'Una vieja historia de la mierda'. El libro que López Austin escribió hace 20 años junto al famoso artista plástico mexicano Francisco Toledo y reeditado recientemente, reúne "relatos y saberes mesoamericanos sobre las heces". Entre sus escatológicas historias el libro recoge, por ejemplo, que "en Tenochtitlan un esclavo podía lograr su libertad, si huyendo de su amo y adentrándose en un tianguis (mercado), pisaba una mierda".

No en sabia res d'aquest llibre quan fa uns dies vaig conjuminar un esborrany sobre l'art de cagar. El vaig guardar, més en llegir aquest comentari que vaig penjar a Collonades he pensat en recuperar-lo.

Una de les vegades en que recordo un major plaer (gairebé eròtic) a la meva vida, va ser als catorze anys en començar a treballar. De casa els pares a la feina hi havia una mitja hora a peu i quan era a mig camí uns recargolaments m'avisaren que em tocava urgentment anar a arrugar la cara sense més dilació. Però abans no era com ara que hi ha un bar a cada cantonada, i els quinze minuts que faltaven fins arribar a la feina se’m varen fer eterns. Ara, en arribar al despatx, abaixar-me els pantalons i deixar amar el quilo de residus, el plaer fou immens, dels que no s'obliden.

Dic aixó perquè cagar no és més que una conseqüència de menjar, dos processos biològics que no deixen de ser un llast per a una persona, una dependència que li recorda que no és gran cosa més que un animaló que depèn de la ingerència d'aliments i líquids per viure, dins aquest cos escadusser dels que ens ha dotat la naturalesa per ubicar i protegir el nostre cervell, fins que aquest pugui desempallegar-se’n i servir finalment pel que ha estat dissenyat: energia en estat pur.
Mentrestant, de la mateixa manera que a l'acte de menjar li donem un rang superior i el compartim amb altres, l'acte de cagar l'amaguem, el fem en l’intimitat, de fet, vindria a ser com una espècie d’acte d'onanisme biològic. En algunes cultures, la gent mengen i caguen junts, tot i que no aconsellaria fer-ho al meu costat, però deu ser degut bàsicament a mancances estructurals.

Com sóc de poc i mal menjar, si mai sortissin unes pastilletes com les de les novel·les de ciència ficció que suplissin al menjar, a mi em farien un favor, ara, sempre i quan aquestes pastilletes em permetessin continuar cagant com un rellotge cada dia, car de no ser així, ja no m'interessa, un cosa és deixar de menjar que un se’n pot estar, i l'altre deixar de cagar, qüestió a la que no penso renunciar, baix cap concepte. Ja ho deia Sarita Montiel "Cagar es un placer, genial, sensual......"

el mosquit i el camell

Al bloc d'en Salvador he trobat aquest enllaç a propòsit de la Grip, val la pena us el llegiu, no té desperdici.

l'evanescent incidència dels incidents

Es sorprèn o més aviat se’n fot Clídice de que el Govern hagi definit com a incidents els informes que es varen demanar i que no servien (es veu) per a res. Li fa gràcia la paraula Incident, de la qual s'hauria de variar la definició etimológica i hauria de dir a partir d'ara:

INCIDENT - Informe inútil demanat per la Generalitat a un col·lega perquè s'embutxaqui 11.999 euros IVA inclòs, o si s'escau per anar a mitges.

(El fet de posar 11.999, és degut a que si els informes que es demanen no arriben a 12.000 euros, no cal obrir concurs públic, o sia que és pot adjudicar a dit.)

Fa anys, quan hi havia els altres a la Generalitat (els de la travessa del desert) vaig participar en un informe d'aquests. Li ho varen encarregar a una persona amb la qual col·laborava i com aquest estava enfeinat m'ho va encarregar a mi. (No us diré de que anava l'informe per no donar cap pista que conduís al qui li varen encarregar).Vaig baixar informació d'Internet sobre l'assumpte i ho vaig vestir una miqueta i au! informe prepara't. Ah! em va donar 200 euros per la feina que atès no hi havia factura devien ser en negre. Bé, de fet aixó no seria més que un altre incident.

.

dada económica:Sobre un univers de 2.469 estudis encarregats el 2007, l'informe elaborat per l'interventor ha agafat una mostra de 300 estudis i ha apreciat una o més incidències en 49, un 16% del total d'expedients examinats - aixó vol dir que el total dels estudis o informes encarregats pel morro pujaria a la bonica xifra de 4 milions d'euros, euro més euro menys. Financem?

De rodalies, Subsaharians i un limpia de Cartagena

"Els trens de Rodalies i mitja distància de Renfe han quedat aturats una hora per una incidència a l'estació de Sants de Barcelona per ordre dels Mossos d'Esquadra. Segons un testimoni, aturat dins d'un comboi a Vilassar de Mar, passades les 9 el tren s'ha aturat i per megafonia se'ls ha comunicat que estarien així "una estona indeterminada" per una "invasió a les vies".
Renfe informa que a les 8.30 hores del matí un nombre indeterminat de viatgers sense bitllet han fugit per les vies del túnel de Sants. Tot i que les primeres informacions facilitades per un testimoni indicaven que es podria tractar d'unes quaranta persones, fins ara els Mossos només n'han identificat 20. Es tracta d'immigrants subsaharians sense papers que passaran a disposició de la Policia Nacional."

-

No s'han esforçat massa els de l'Avui en fer la ressenya. Deien testimonis presidencials a Rac1, que els subsaharians que anaven vestits amb tùniques molt acolorides duien amb ells un advocat que ha dit no tenien perquè abonar el bitllet. Potser vaig errat, però a veure si el que pretenien es ser detinguts perquè els retornessin sense cap cost per a ells al seus país, que ja podria ser.

A través d'aquests fets he recordat un conte d'en Paco Candel a 30.000 pessetes per un home.

.

"Aquest conte que tal com el recordo de fa ja temps em parlava d’un “limpiabotas” de Cartagena que havia emigrat a Barcelona i treballava d’aixó de “limpia” a l’estació de França. L’home, no acabava d’adaptar-se a la ciutat, a les costums, al xivarri, a l’enrenou, tot plegat se l’hi feia molt feixuc i el nostre “limpia”, s'enyorava, desitjava tornar a Cartagena, però no tenia diners per al viatge de retorn.
Anava passant el temps i el nostre home es consumia, fins que un dia va tenir una idea, es va adonar que la policia enxampava als immigrants que venien amb el tren del sud d’Espanya, bàsicament per la seva aparença i a aquests els retornava gratis cap allí d’on venien.

I dit i fet, un dia es vestí d’immigrant amb maleta de cartró lligada amb el cordill incorporat i agafà el tren a Sant Boi, direcció Barcelona. En arribar a l’estació de França procurà deixar-se veure fins que finalment davant la seva – insistència – un policia se l’hi adreçà.

A ver ¿Usted de donde viene? - li preguntà

- De Cartagena señor policia, contestà.

Pués allí se va a volver ahora mismo, li va dir aquest.

I el nostre “limpia” cofoi li va contestar – si señor agente, con mucho gusto.

I així fou com finalment aconseguí retornar a casa seva sense gastar-se'n ni cinc."

Potser els subsaharians d'avui, seguramente sense feina i sense papers, només pretenien aixó, que els enxampessin i els retornessin gratis al seu país, o és el que jo voldria creure...

Alegria, que és Festa Major!

A Sabadell fa ja anys que celebrem la Festa Major de la ciutat el primer diumenge del més de setembre, abans era a mitjans d'agost i era un fracàs per manca de personal, atès molts eren de vacances. Sincerament no entenc a l’any 2009 i successius més alguns d’anteriors, perquè i quin sentit te celebrar la festa major, no hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que son una mica de nygo nygo. No cal tallar tot l’eix Macià i rodalies per eixordi als veïns durant quatre dies i quatre nits, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se’n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos sinó en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Millet ho consideraria un robatori

I no si val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició, si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot la evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.

A Sabadell, abans de l'arribada de la democracia, la fira la feien al Carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici. Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar.

A banda, la Generalitat, tan l'actual, com l'anterior o la que vindrà, tan donades a demanar estudis inùtils o com a mínim en molts casos de dubtosa o peculiar utilidad, en podrien encarregar un del cost anual de les Festes Majors comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros com per rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les.

el català resignat

L’Enric Juliana va encunyar fa temps una frase que ha fet fortuna el "CATALÀ EMPRENYAT”, fins i tot hi ha una pàgina web amb aquest nom, tot i que segurament el terme o definició correcte seria el de: el "CATALÀ RESIGNAT", perquè si el català estés realment emprenyat, ja hauria calat foc a la Renfe i a alguna que altre institució, i no em refereixo al Palau de la Música, sinó a les que et venen diners, i els aldarulls estarien a l’ordre del dia al carrer, de la protesta (lògica i raonable) per part de la ciutadania, alló tan eufemístic que en diuen els il·lustrats la “societat civil”, perquè joque no ho sóc, de civil nomes conec l'estat i la Guardia. I no és així, ni sembla hagi de ser-ho, possiblement perquè aquesta patoleia anomenada societat civil, és una societat hipotecada, poruga i dispersa, que es deixa donar pel sac (ens deixem) sense protestar, i si ho fem és amb la boca petita al bar de sota casa o en qualsevol bloc difuminat. S’ha de dir però que també podríem parlar del “català pacient, resignat i callat” que es un altre eufemisme per parlar de resignació. Es aquest el català que en un concepte molt nostrat, es resigna davant l’adversitat congènita i derrotista del nostre poble, que justifica tots els errors comesos per Renfe-Adif-Foment-ZP-Tripartit, Bancs i Caixes, el sumsum i el corda, i qui dia passa any empeny i aixó ja funcionarà més tard o més d’hora.
De la mateixa manera que no fa massa temps, per molt poc la gent es llençava al carrer, i muntava els ciris que fessin falta, i es cremava el que s’havia de cremar, i de vegades fins i tot hi havia excessos, ara ja es pot ensorrar el món que no passa res.
Que L'Estat ens espolia amb impostos directes, indirectes e inventats, paciència i a callar, que ens espolia el nostre propi ajuntament amb impostos, multes i el que faci falta, paciència i a callar. Que hem de suportar la despesa de Brussel·les, Madrid, Generalitat, Diputació, Consells Comarcals, Ajuntaments i properament Vegueries, paciència i a callar. Que Bancs i Caixes ens extorqueixen descaradament per pur benefici propi, paciència i a callar. Que els sindicats no serveixen per a res i són incapaços de dropos que són de solucionar ni tan sols un sol problema, paciència i a callar. Que en Millet fa una estafa davant la indolència o complicitat de totes les forces polítiques i aquí acabarà no passant res, paciència i a callar. Que les Empreses aprofiten que el Pisuerga passa per Valladolid i es desfàn de personal sobrer o que creuen sobrer ERO va ERO bé, paciència i a callar.
No se que ens ha passat, però hem perdut l'esma, l'afany de lluita, la dignitat i la comtessa. Que ningú es queixi doncs de res. Paciència, resignació, a entomar i a callar. En Francesc Pujols que era un il·luminat o anava sovint fumat, deia que els catalans pel sol fet de ser-ho ho tindríem tot pagat en un futur no molt llunyà, i en certa manera tenia raó, pagat més d’una vegada a canvi de gairebé no res a canvi. Viva Zapata!

"Desde luegu", "ojalà" parlis en català

Pensava avui en les declaracions del Sr. Ignasi Guardans en el sentit que pretén que el doblatge de pel·lícules al català sobre el que sembla tenir prou interès, es faci en el català del carrer, i ho ha manifestat així en més d’una ocasió. Entenc en certa manera el que vol dir atès a vegades un català excessivament acadèmic pot espatllar una pel·lícula, traient-li tensió en un moment determinat. Però aixó no passa només amb el català, en castellà també, a moltes pel·lícules surten plebeus que parlen a vegades com si fossin Sèneca o Plató, ho pensava ahir veient la versió nova o “remake” de “el tren de las 3 y diez” on tenies la sensació que tots els actors havien estudiat a la Universitat de Salamanca, amb “cum laude” en castellà.

Dit aixó, del que voldria parlar és del català del carrer al que es refereix el sr. Guardans, atès és més que palès els complexes que tenim molts catalans amb la nostra llengua, en el sentit de no emprar moltes paraules no per que les desconeguem, si més no perquè ens sembla ridícul o el mal us que en fem d'altres per vicis adquirits i que ens costa d'eradicar. Tot i que s'ha entrat en l’ús quotidià de paraules com entrepà, bestreta o tarannà, moltes paraules no es fan servir tot i ser conegudes o haurien de ser-ho. Donaré uns quants exemples: Diem "manzana" sense cap mena de rubor referit a una illa de cases, i en canvi no diem "poma" que és exactament el mateix, però en castellà ens sembla que ja està bé. Diem “aguinaldu”, quan s'hauria de dir "estrenes de Nadal" que no ens ha de sorprendre car així es diu en francès, i tan ridícul pot sonar a la oïda "aguinaldu" com "estrenes de Nadal". Sembla mentida a aquestes alçades com encara triomfen fins i tot a alt nivell els "ojalà" i els "desde luegu" i quanta gent diu encara “enfermetat” en comptes de malaltia. El català a ràdios i televisions és molt justet també, amb honroses excepcions.

No devem doncs estimar tan la nostra llengua quan som incapaços de parlar-la una miqueta bé, es tractaria d’esforçar-se un xic cada dia intentar parlar una mica millor. Ens queixem que no es parla el català, que el castellà s’imposa arreu, i és cert, però a banda de la militància en el dia a dia, parlar bé la nostra llengua ajudaria també. No es aquest un problema només del català, el castellà es parla fatal i cada vegada com succeeix amb el català i en general en la majoria dels idiomes es fan servir menys paraules, i és perquè la gent ha perdut el plaer de llegir i diria que també el plaer de parlar (i escoltar). Per aixó és un plaer anar a França i escoltar la gent com xerra, xerra i xerra, de manera suau, generalment educada i molt plaent per les orelles. Al pas que anem acabarem parlant nomes amb monosíl·labs i poc més.

És curiós pels qui tenim una certa edat, com abans (sóc dels qui detesta parlar d’abans, però a vegades no hi ha més remei), com deia abans, tot i emprar molts castellanismes es parlava un català més català, sobre tot en l’accent i en l’ús de paraules ara pràcticament en desús, com suara, vailet, ranvespre i altres per l’estil.

Com no hi ha res de nou llevat del que hem oblidat, en Joan Oliver Pere Quart ja se’n fotia de l'estat del català en aquest poema:

No et vai veure a la verbena

Hi havia un lleno, que bueno!

Un lleno de por! Quin lleno!

hasta la lluna era llena!

Pere Quart (Quasi un paradis, 1951)

Crackòvia i Polònia

Gairebé al mateix temps s'han posat d'acord dos ens ben diferents per criticar els programes estrella de la graella de TV3. Oriol Pujol a criticat la imitació o parodia cruel fins a vexar-lo que diu es fa a Crackòvia de l'expresident Nuñez, president que per cert volta aquests dies pels tribunals per un presumpte cas de suborn, i més d'un sap com s'ho va fer per eliminar el seu rival i aconseguir ser President del Barça.

A mi m'agrada la imitació del Sr.Nuñez, com m'agradava la que en feia l'Arus "Nuñito de la Calzada", qualsevol dels dos humanitza i millora l'original i el fan fins i tot simpàtic i tendre. Últimament no està massa fi l'Oriol Pujol (si és que alguna vegada ho ha estat, atès sol ser bastant desafortunat en les seves intervencions), a banda de posar-se com es diria en "camisa de once varas", ja va fer una declaracions prou desafortunades sobre el cas Fèlix Millet, dient que aixó no era res, que ja havia passat altres vegades i després es quedava en no res.
No sé de qui l'hi ha vingut al Sr. Oriol Pujol aquesta aferrissada defensa del Sr. Nuñez (la de Fèlix Millet ja s'ha obviat, òbviament), ell sabrà, però em pareix prou extemporània i fora de lloc, llevat si el seu Pare li ha dit que ho ha dir, que després ja és diferent.

-

Quan a la crítica de Pilar Rahola a Toni Soler per l'aparició de Hitler a Polònia, poc a dir, simplement Pilar Rahola és una poca-solta què es passa el dia pixant fora de test amb aquesta obsessió malaltissa que té i entenc necessita de cridar l'atenció, cridant i comportant-se com una peixatera, malgrat ser prou llesta i intel·ligent, sense aconseguir l'equilibri que necessitaria i que a més a més la faria més creible en moltes ocasions. De vegades em recorda Curro Romero que per que tingués una tarda bona els afeccionats se n'havien d'empassar unes quantes de "espantàs".

En un programa que és diu Polònia algun dia l'havien d’envair i no els de la FAES amb els seus tancs, ni Woody Allen escoltant Wagner, si més no, havia de ser Hitler, és de manual de qualsevol guionista, tot i que el que si és cert, és que tan a Crackovia com a Polònia ja des de mitjans de la temporada anterior el nivell ha baixat bastant, donant pas a un humor més barroer i a l'astracanada fàcil. Tambè li recomanaria a la Sra. Rahola que veies de tant en tant “Vaya Semanita” a ETB que se’n foten d’ETA i d’ells mateixos i no passa res. ”Uns programes i altres es deixen veure agradosament, sobre tot si s’és una mica obert de ment i no un carca mental.

fe de errates - Victor Pamies em fa una correció on té tota la raó, no és Oriol Pujol i Ferrusola, sinó Jordi Pujol i Ferrusola qui va fer els escrits defensant al Sr. Nuñez Clemente.

Avís per a navegants...

...I mai millor dit, avís pels qui navegueu per la xarxa. No us baixeu el Navegador Opera 10, obre fatal els blocs sobre tot els de tipus Magazine. El Google Crome que n'ès una calca va prou bé. De res.

AMNESIA!

Un fantasma recorre l'oasi català, de sobte tothom ha tingut un sobtat atac d'amnesia que fa que ningú amb càrrec de responsabilitat en l'època sobre l'assumpte, recordi exactament de que anava l'informe de la Sindicatura de Comptes del 2002 sobre la peculiar manera de administrar el Palau de la Música Catalana per part del Sr. Fèlix Millet.

Només qui l'ha esbombada, ara, set anys més tard, semba recordar-se'n, amb un cert i cínic retard, i ho ha desvetllat ell sabrà el perquè, tot i que sembla apuntar a motivacions polítiques aragoneses, a banda de palesar la seva pròpia incompetència talment com la d'altri. Aquest cas no ha fet més que començar, però la sensació que dona és que de tan gros com és, es diluirà un con souffle pel propi interès dels afectats, atès ningú gosarà ni segurament podrà agafar el rave per les fulles. Com a les cassoles compartides als països africans aqui més d'un i més de dos han menjat de la mateixa menjadora que no és la d'en Jordi Pujol, però....No hi ha un pam de net i molta roba bruta, massa roba bruta de tots. Molta roba i poc sabó.

Barça, ai, ai, ai...que patirem!

Vaig estar barallant la possibilitat de comentar el que m'havia semblat el Barça en el seu partit de dissabte vers l'Atlético de Madrid. No ho vaig fer, en primer lloc perquè el cas Millet donava, dona i donarà per a molt amb el que està sortint que només és la punta del Iceberg, de manera que donarà per a tota la tardor, i perquè no se m’acusés de pessimista o alarmista, el cert però és que vaig patir molt dissabte i l'equip em va generar molts dubtes de cara al futur. Avui parla de l'assumpte Johann Cruyff i per una vegada estaria i molt d'acord amb ell (sense que serveixi de precedent). En primer lloc, i tot i que si és cert que els dos gols de l’Atlètico es varen produir per dues errades individuals (no d'equip) els matalassers es varen presentar davant de Valdes (el millor porter del món) amb una enorme facilitat i quan Johann parla d'un 8 a 4 no exagera, però podia haver estat també un 5-4 o un 4-4. Entenc que els partits Barça - Atlètico ningú sap ben bé perquè són especials, però el mig del camp no va rutllar, hi havia massa distància entre línies i quan no hi és en Toure Yaya es troba molt a faltar i en Puyol també, Chigrinski em va generar seriosos dubtes i Busquets és més vacilón que el seu pare, mentre Ibra em recorda en millor a Julio Salinas, i Maxwell és complidor i prou. Al davant Henry sembla el del seu començament a can Barça, Messi necessita una pilota per a ell sol, tot i que se li pot i ha de perdonar pel resultat que dona, i cert és també que les circumstàncies d’enguany són molt diferents de les de l'any passat on per classificar-se per a la xampions calia tenir ja a finals d'agost l'equip al cent per cent, mentre aquest anys es diferent davant d'una temporada molt llarga i apretada.

No em vull posar nerviós, a veure que passa en les dues sortides que tenim per davant, Santander i Màlaga. A confiar doncs amb en Pep més que en la Moreneta, que sap el que ha de fer, encara que el Madrid segons diuen ells YA ES LIDER, per diferència de gols i fent un partit ahir al Bernabeu que si el fa el Barça, a Guardiola ja l'haurien capat i en Laporta hauria hagut d'aguantar la primera mocadorada de la temporada, almenys fins que va arribar ja tard el 2-0...

.

anoharra:21.09.09

Palau de la Música? No! Plaça Fèlix Millet

"El Palau pagava 6.000 euros al mes pel cotxe de Millet. L'espoli del Palau creix cada dia que passa amb noves revelacions, com ara que l’expresident va pagar 100.000 euros a una empresa de la seva dona." avui.cat -

Em pregunto si són necessaris tants diners (atès malgrat l'espoli tot seguia funcionant) per mantenir un edifici d'una més que dubtosa i recarregada estètica, tot plegat perquè hi vagin uns quants vailets i no tan vailets a cantar cançons de tan en tant, que aixó de cantar, assaigs inclosos es pot fer en qualsevol altre lloc amb millor sonoritat segurament que en aquelles sales carregades de barroera i gairebé obscena ostentació barroca de dubtós gust.

Ho dic perquè a Sabadell també hi ha gent que canta, -som bastant de coral aquí- i no ens cal tanta pompa i circumstància en la que priva més l'embolcall que l’embolcalla’t, i és que en nom del modernisme (Gaudi inclòs) s'han comés molts atemptats a l’estètica, magnificats en molts casos pels apologistes del manteniment de tradicions i obres de gust més que dubtós. No se si ens podem permetre tanta despesa (inùtil com s'ha vist, llevat pel Sr. Millet i el seu erari) i dedicar aquesta morterada de diners a altres questions més ùltils i necessitades d'ajuda estatal. Al cap i a la fi el Rock'n Roll o Apple, varen començar en un modest garatge i guaital's.

Es podria demolir l'engendre. Una zona urbana quedaría prou joliua, s'hi podria fer una plaça freda amb un parell o tres d'arbres i dos bancs de fusta descolorida. Per suposat, el nom de la plaça seria "Fèlix Millet", i en una cantonada hi hauria obligatoriament una sucursal de "la Caixa" - Parlem?

.

anoharra:20.09.09

El SOU DEL SR. MILLET

Sincerament, no acabo d'entendre els escarafalls i els esquinçaments de vestidures que han fet alguns vers el Sr. Millet i els diners que s'ha apropiat del patronat de Palau de la Música (es parla ja de 10 milions d'euros). No és pas el primer que s'apropia indegudament de diners que no són seus en administrar algun ens de l'Estat, i en el seu cas, ja no era la primera vegada, hi havia antecedents concrets provats i pagats en condemna en pròpia carn.

Aquí hi ha dues qüestions que si són molt difícils d'entendre: la primera com ningú se’n va adonar de la magnitud del desfalc, com es possible que fallessin tots els controls de l'administració Catalana i de l'Estat, i no s'hi val a apel·lar a la presumpció d'innocència o confiança cega, per ser qui era i amb el seu historial, precisament hi havia bastant gent del poder que ho sabien i malgrat tot no el van vigilar ni fiscalitzar. La segona qüestió la més difícil d’entendre de tot l’assumpte és que aquest senyor tenia un sou de gairebé un milió sis-cents mil euros l’any més altres ingressos que s'agenciava a mitges amb el seu còmplice. Hi aquí si que no entenc res. Una persona que guanya legalment gairebé dos milions d'euros l'any, quina necessitat té d'estafar?, per més que en gasti, dos milions d'euros son gairebé quatre-cents milions de pessetes i no oblidem que aquest senyor viatjava arreu pel morro. Aixó és el que menys entenc de tot, lo que em porta a pensar que el problema del Sr. Millet és que és un cleptòman compulsiu, només que a l’engròs, molt a l’engròs.

Aixó, o que recaptés diners per a banda de finançar-se ell, finançar també a altres, que també podria ser.

alarma per un fals cas de grip A a Figueres......

L'alarma per un fals cas de grip nova al CEIP Pous i Pagès de Figueres ha provocat que un centenar d'alumnes no hagin acudit a l'escola durant dos dies. El consistori va convocar ahir al matí una reunió d'urgència amb professionals mèdics i l'equip directiu del centre per explicar als pares que es tractava d'una grip comuna i exposar-los els protocols d'actuació. La regidora d'Educació va demanar calma i va explicar que durant el curs escolar es donaran moltes grips, la majoria de les quals seran comunes. (Pot anar demanat calma aquesta senyora que no hi ha res a fer).

Tot va començar en aportar un justificant una mare conforme la seva filla tenia la grip normal, i que per tant no podia asistir a clase, fins aqui tot normal, però sembla que de seguida va còrrer la brama que al seu germà que si anava a l'escola li havia encomanat i aquí va començar l'histerisme que va fer que a aquesta mainada els seus pares no la portessin a l'escola.

Aixó és només el principi, a la que es comencin a donar casos de grip Nova, per més que intentin posar calma les autoritats escolars i sanitaries, cundirà el pànic i el curs escolar almenys en el seu primer trimestre ja es podrà donar per acabat. Es la histèria d'una societat paranoica que exigeix un risc zero per a tot, oblidant d'on ve i que és, risc zero impossible de garantir.

Una societat que és incapaç de reaccionar (ja es veurà) d'una manera sensata i raonable davant d'un fenòmen gripal com el de cada any, o de menor incidència (ens diuen), per tant el pànic histèric està servit. Ah! un detall que m'ha cridat l'atenció en les imatges que ahir al migdia va servir TV3, i és que la majoria de pares i mares o familiars que sortien per la pantalla, inclosa la de la nena, eren gitanos, que semblaria estàn més curats d'espants que els paios i no haurien de reaccionar amb tant de pànic, però ja s'ha vist que almenys en aquest estat filoparanoic paios i gitanos es comporten i comportaràn per igual.

.

Anoharra:18.09.09

Crònica d'una masturbació anunciada

Oh quina meravella!.
Quantes criatures belles hi ha aquí!.
Quan bella és la humanitat!.
Oh món feliç,.
en el que hi viu gent així!".

- Els ciutadans d'aquest país que sovint ens queixem, ho fem ben bé per vici i gairebé diria que mala educació, car tenim uns polítics que coneixen tots i cadascun dels nostres problemes i que s'esforcen dia a dia per solucionar-los perquè visquem millor. Tenim també uns veïns que ens estimen i ens ajuden tan com poden per treure'ns dels nostres problemes i són tan amables que fins i tot molesta una mica i tot. Tenim el President del país veí, o sia de moment el nostre, atès el que representa és el nostre n’és el seu legal representant a casa nostra, que ens demana un petit favor, atès tan i tant ha fet per nosaltres. Diu el President del país veí i que de moment és també el nostre que hauríem de donar un cop de ma amb aixó dels impostos, que clar, com ha hagut d'avocar el sac per salvar els Bancs i Caixes i ha malbaratat uns quants calerons en posar lletrerets del Pla E per arreglar voreres, parcs i jardins, que és veu no li surten els números i ens necessita per fer-los quadrar, que son 15 mil milions de res. I a qui ha d'acudir el pobre home? si som els ciutadans els únics que paguem impostos, més que res perquè ens ho descompten directament de la nomina, els abonem directament o ens envien ja la declaració de renda feta a casa perquè no ens oblidem de fer-la. Clar, jo ho entenc, si els Bancs no paguen impostos, els rics tampoc, les professions lliberals no gaires, qui li queda al pobre noi....., nosaltres.
I que hem de fer doncs? no el podem deixar penjat, tot i que no seria mala idea i no ho dic en sentit físics que n'ha contret prous mèrits, però potser si que ens hauríem de plantejar fer-ho, car ves per on, últimament ens hem adonat (tot i que ja ja ho sabíem, però) que la classe política no té ni idea del que realment ens preocupa, ni la d'aquí ni la d’allà i ens fa servir només com un kleenex segons li convé, potser ha estirat massa de la corda i els ciutadans comencem a tenir molt i molt inflades les pilotetes i pensem seriosament en plantar-nos i dir prou, que paguin els que realment tenen i guanyen diners que estan aquí i a fora, el cas Millet n'ès un clar exemple, i com ell unes quantes families, i a nosaltres que encara no hem aconseguit viure mai en l'estat del benestar (del tot) i tornem a estar instal·lats en el nostre natural, que és el del malestar, ja n’estem farts de ser l’ase del cops i el sant paganini de totes les misses perquè uns quants visquin com a bisbes de la COPE, Reis o duquesses de Alba i altres bons vivants.

"Espanya és una dona gran, lletja i esquerpa, que a més que em costa diners em rebutja sexualment, a partir d'ara doncs, he decidit fer-me masturbador fiscal, o sigui que em faig la palla amb una ma i amb l’altre em miro els diners que m’hauria costat la feina de la bagassa, tot aixó que m’estalvio.

Ah! i Catalunya?.......Perdoni, les gestories no entren en el sentit de la frase."

.

Anoharra:17.09.09

A PROPÒSIT DEL CEREBRINO MANDRI

"Europa Press - Sanitat retira del mercat 'Cerebrino' per incomplir les normes de fabricació. L'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va informar aquest divendres en un comunicat de la retirada del mercat de tots els lots de Cerebrino Mandri de 100 grams en pols , comercialitzat per Laboratoris Mandri, després de comprovar que el fabricant no complix amb les normes de fabricació. El producte, que conté àcid acetilsalicílic, paracetamol i cafeïna anhidra, està indicat per a l'alleugeriment simptomàtic dels dolors lleus o moderats, com mals de cap, dentals, menstruals, musculars o d'esquena i estats febrils, i s'administra de manera oral. De moment, la AEMPS ha ordenat com mesura cautelar la retirada del mercat de tots els lots, i s'espera que les comunitats autònomes procedeixin a la seva retirada i realitzin un seguiment de la mateixa."
.
Aquest comentari és de setembre de l'any passat. El vaig penjar en català a Collonades i en castellà a Absurdidades, i encara a dia d'avui rebo comentaris i correus en ambdós blocs sobre el Cerebrino. Ahir mateig vaig rebre un correu d'una catalana que viu als Estats Units amb sa mare parlant-me'n. Entre català i castellà he rebut gairebé 60 comentaris i bastants correus, i fins i tot un em va deixar la fórmula, i vaig rebre també previa solicitud d'informació un correu, explicant les causes per les que havien decidit retirar el medicament, de la "Subdirección General de Inspección y Control de Medicamentos".

Curiós, com un comentari aparentment intrascendent, una fotesa, pot generar tant de batibull.

.

Anoharra:16.09.09

ACTIUS TÒXICS

"El Fons Monetari Internacional (FMI) estima que les pèrdues de valor dels actius tòxics que figuren en els balanços de bancs i asseguradores de tot el món podrien sumar quatre bilions de dòlars, o el que és el mateix, quatre vegades la riquesa generada per Espanya en un any, segons avançava The Times. L'organisme va pronosticar que el deteriorament d'aquests actius originats als EUA arribaria a 2,2 bilions de dòlars, però segons el diari britànic, l'FMI hauria d'elevar aquesta xifra fins als 3,1 bilions en la seva pròxima avaluació de la economia mundiall." - La pregunta és: Qui ho acabarà pagant....?.
.

I és que és curiós, Bancs i Caixes han col·locat als seus clientes productes que a dia d'avui no valen res o gairebé, el Banc de Santander que a sobre es vanta de finançar Ferrari amb 200 milions d'euros n'ès un cas paradigmàtic, i així la majoria que varen col·locar aquests productos tòxics, o no segurs, als seus clientes informant-los que eren segurs, i ara s'en renten les mans, deixant aquests clients de la ma de Déu. I aquí no ha dimitit ningú, no s'ha processat ningú, ni com aquell qui diu s'ha movilitzat ningú. I a sobre segons dades de l'ùltim trimestre (xifres oficials) els Bancs i Caixes han augmentat les seves reserves, i a més a més hi estàn tornant, ho desvetllava el periódico a primers de Juny passat, i segueix sense passar res. Sincerament, no ho entenc.

.

Anoharra:15.09.09

AL LORO!

Si algu creu que Jan Laporta és independista, que s'ho faci mirar, és una altra cosa que també acaba amb ista...oportunista, no ens confonguem. La mesura de les persones, com són realment es demostra davant de les situacions límit, compromeses i ja es va veure al seu moment com reaccionava quan se li desmontava el personatge que s'ha inventat i sorgia com realment és i es comporta en ser ell, i en més d'una ocasió. A una pel·lícula d'una novel·la de Stephen King, la Zona muerta, amb Cristopher Walken de protagonista. Robert Vaughn tenia un paper molt concret que el Sr. Laporta podria interpretar a la perfecció. I no crec anar gaire errat.

SI HOM FOS JOAN CARRETERO S'HO PENSARIA MOLT I MOLT. AL LORO!

"ESTIMAT MESTRE?"

A través del Facebook es recupera el contacte amb ex-alumnes de quan anaves a col·legi de menut, o jovenet. Estimada mestre, crec era el títol que posava una blocaire al seu comentari fa temps, i parlava de fer-ne un llibre. Dic jo que potser s'hauria d'escriure un llibre amb el títol de "odiat mestre". M'hi apunto, atès recordo encara ara amb un profund enuig i mal regust de boca el Col·legi del Sr. Vall que era privat, al carrer de "Las Paces" a Sabadell.

.

M'hi varen dur els pares després de sortir de la casa de la Caritat on hi havia les monges paules (les dels alerons), de qui ja n'he parlat en més d'una ocasió.
El Sr. Vall era un malparit integral, dominat per la seva germana la senyoreta Valentina que era una espècie d'harpia i de les perilloses. El Sr. Vall era minusvàlid i anava en cadira de rodes, fumava en pipa a classe (aixó és el de menys, atès era normal a l’època) i la seva afició preferida era colpejar a la mà oberta dels alumnes amb la seva palmeta. La cara de sàdic que posava en colpejar encara no l'he oblidat. En aquella petita dictadura, la germana del Sr. Vall ho controlava tot, si deixaves rastre al water en anar a fer "aguas mayores" o restes pel voltant si eren "aguas menores", no hi havia res que no tingues vigilat, i no necessitava càmeres.

Haig de reconèixer que no es posavent gens pesats en el tema de la religió, tot i si que ens feien passar el més de Maria, però almenys ens estalviaven el Rosari de les monges paules.
Les classes en aquesta acadèmia eren separades, nens amb nens i nenes amb nenes i curiosament és feien en català, no ho recordo exactament però devia anar-hi dels 6 anys fins als 9 o 10 (el meu pare tampoc ho recorda), però el que si recordo que en aquesta època de vuit o nou anys, potser deu em va passar un cas que encara a dia d'avui em costa d'entendre com es va produir.

A banda del Sr. Vall i la seva germana, teníem de professores la senyoretes Maria i Elena, jovenetes les dues. La senyoreta Elena era morena i amb la cara pigada, i amb ella sense assabentar-me'n va ser amb qui vaig tenir l'afer. A classe seiem en pupitres de dos en dos i un dia (jo tenia davant meu mateix la Senyoreta Elena) em va caure la plumilla al terra i em vaig ajupir per collir-la com es lògic i normal, doncs bé, no ho va ser tant de normal, atès la Senyoreta Elena és va posar a cridar com una boja dient que ho havia fet aposta per veure-li les calces quan jo (innocent de mi) ni se m'havia ocorregut, ni com aquell sabia que eren unes calces. Em varen portar com si d'una txeca es tractes davant de la Senyoreta Valentina i el Sr. Vall, i estranyament aquí tinc una llacuna de tot el que em varen dir o acusar i el que vaig contestar en el simulacre de consell de guerra. Si recordo que ho vaig passar molt malament i que em varen donar una nota pels meus pares, aspecte que a mi em va preocupar molt i ells, en canvi, no hi varen donar cap importància.
En aquells temps, les coses anaven així, i com ara hi havia de tot, però més de dolent que no pas bo. Uns quants anys més endavant teníem de professora de francès la Senyora Grimau que era una santa, la persona amb més paciència i capacitat didàctica que mai he conegut. Potser Odiat mestre és massa fort, però si seria bo titular el text "malparit mestre", segons li hagués anat a cadascú.
Uns anys més tard ja casat, em varen trucar un grup d’ex-alumnes per si volia anar a un sopar d’homenatge al Sr. Vall, que era ja molt gran. Els vaig enviar a pastar fang.

.

ANOHARRA:15.09.09

I ARA QUÉ?

Em preguntava ahir: I ara què? i em preguntava varies coses. Una d'elles és que en aquesta consulta a Arenys de Munt no hi ha hagut debat previ sobre les dues opcions, si o no. També és cert que de no haver estat tan maldestre l'Estat Espanyol, aquesta consulta popular hauria passat de puntetes fins i tot aquí, i si possiblement el Tribunal Constitucional hagués fet bé i a temps la seva feina, el desencís i perquè no dir-ho l'emprenyamenta popular no hauria arribat al punt de que l’Alcalde d’Arenys de Munt o altres ajuntaments prenguessin la decisió de convocar aquesta consulta. Semblaria que tenim problemes més seriosos i apressants a resoldre que aquest, però també s'ha de reconèixer que aquesta consulta ha deixat petja i ha obert una nova via vers el món independentista molt interessant. I ho dic perquè sembla palès que s'ha produït un augment del sentiment independentista, més que pels mèrits dels partits tradicionals, que per la indolència de l'Estat Espanyol en la resolució del tema de l'estatut via TC. El que no tinc tan clar és qui capitalitzarà aquest vot independentista a la hora de la veritat, atès sembla clar que ni ERC i ICv en són els possibles receptors, la postura Carretero és encara un projecte indefinit, i qui possiblement en podria treure més redit és CIu, on d'una manera molt intel·ligent (ja era hora) Artur Mas ha fet un gir (sembla) gens ambigu vers la postura independentista, tot i que s'ha de veure en que acaba.
El full de ruta no té un clar dirigent, la persona i el partit rere seu que n'agafi amb fermesa les rendes i aquest és en el fons el problema, que pot fer que aquesta exemplar consulta d'ahir acabi en un foc d'encenalls i a sobre en una enèsima frustració col·lectiva. Ara, seria l'hora de la gran política, però, em pregunto si tenim els capitans per conduir aquesta nau a bon port desoint les sirenes de Ulisses, atès el més probable en que ens acabem com gairebé sempre, estavellant-nos contra els esculls de la nostra pròpia incongruència.

.

anoharra: 14.09.09

ARENYS DE MUNT

- el sí a la independència guanya de carrer, només 61 dels 2.671 vots han estat a favor del 'no' - I ara què?

EL MANIQUEISME DE L'ESQUERRA

Voldria deixar molt clar que no estic del tot d'acord amb les manifestacions de la cantant iraeliana Noa, ni tan sols com a artista que seria aquesta una altra questió, peró la postura adoptada per ICv com a partit, que no hem d'oblidar forma part del govern, vers aquesta persona, i de manera indirecta vers el poble israelià, palesa el maniqueisme, la ignorància i la demagocia papanates que diria en Barbeta d'una certa esquerra.

Ometen en el seu recolzament al poble palestí i per tant també a Hamas i en la seva condemna a l'Estat d'Israel, la situacio real de la zona. Com a totes les guerres tots dos bàndols són dolents i aquí, enmig de l'horror que és una guerra encoberta, però guerra al cap i a la fi, solen morir sempre els innocents a una i altra banda, en aquest cas la població civil.

Però Hamas, que és un invent dels Estats Units per contrarrestar al seu dia a Iassir Arafat són un grup terrorista islamista radical, la qual finalitat última (si pogués) és anorrear l’Estat d’Israel, que no reconèix, i amb enemics com aquest que a més a més són els qui varen trencar l'última treva, no es aconsellable anar amb massa miraments.

Fixeu-vo's l'us que en fan dels seus morts, sobre tot els nens. I ja entenc que és una manera de denunciar la massacre, però em pregunto si cal, no veure'm morts si són de l'altre bàndol, potser per una altra concepció de respecte (anava a dir ética però no és molt adequada l'expressió en aquest cas). I s'hauria de puntualitzar en aquest cas concret que Israel no està atacant Palestina, ho està fent a la franja de Gaza que és territori de Hamas, que és ara el seu real i perillós enemic, malgrat les diferencies desproporcionades entre uns i altres en aquesta comtessa, que no hauriem d'oblidar que Israel no la podrà guanyar mai i si en canvi més tard o més d'hora la pot acabar perdent, amb tot el que significa.

I és que aquest terrible conflicte és d’una enorme complexitat tot i que últimament sembli estar en un cert stand by, malgrat els israelians continuin edificant en els assentaments ocupats.

De fet, del que volia parlar és de la actitud de gran part de la gent de l’esquerra vers el conflicte, en aquest cas posicionant-se a favor de Palestina, i de la seva conciència ética. Ho dic perquè tot hi estar-hi en el seu dret, sorprèn que només es mouen en mobil·litzacions massives si els actors són els Estats Units o el seu apèndix Israel.

No recordo mobilitzacions importants de l’esquerra pel genocidi de Txetxenia, o per protestar sobre la falta de llibertats a Cuba, o el drama sagnant del Darfur, o el del Coltan al Congo, o l’inacabable sagnia de Sierra Leone. Tots aquests conflictes que pertanyen a les guerres oblidades tenen un nexe en comú, en primer lloc, llevat de Cuba, ha mort molta més gent que a Gaza, i l’altre nexe és que en principi o almenys oficialment no hi intervenen els Estats Units.

Hi és clar, jo aquesta esquerra no l’entenc, ni me la crec per més kéfia o pin que es posin els diumenges i dies de guardar, simplement em dona la sensació que no són més que efectes secundaris o residuals del seu passat comunista reciclat en altres àmbits però que encara conserva el pòsit de l'anti americanisme visceral, i aquí hi ha molt maniqueisme i molt fariseisme i un nul interès real per cap dels conflictes, els que els hi interessen i dels quins en passen olímpicament, com si no anés amb ells. I hom diria que d’aquesta postura fora de temps i lloc, molta gent ja se n’ha adonat i ha entès també que no els du enlloc ni ajuda a sol·lucionar cap conflicte. En Barbeta els defineix com la internacional progre papanates, i a la vista del paisatge, jo crec que només lo últim és cert.

.

anoharra:13.09.09

REIVINDICACIÓ DE LA GORRA DE COP

La fotografia ens mostra un menut amb la gorra de cop d'abans. Entenc que estèticament no és molt moderna però si que era molt pràctica per evitar cops que es donen quan comencen a caminar i fins i tot quan ja ho fan amb soltesa. Esverats de mena com són, solen caure sovint i no tenen encara l'habilitat de protegir-se amb les mans i tenen també el mal costum d'estampar-se contra els vidres de les portes.
Sorprèn que la nostra Conselleria que tant vetlla per la infància que fins i tot ara la vol vacunar a la babalà, no hagi posat fil a l’agulla en aquest assumpte que sembla bastant obvi seria útil, sobretot per les conseqüències que pot comportar als pares els cops que es dona el seu fill, si tenim en compte que en aixó s'hi fixen molt els d'urgències, que d'entrada consideren culpables als atribolats pares als qui se'ls hi ha donat un cop el nen, dins aquest sistema de la nova dictadura de considerar sempre culpable al ciutadà del que sigui i amb prou feines deixar-li demostrar el contrari.

Per si és del vostre interés, aquí deixo una adreça que us pot ser ùtil. Gorres de cop - Bellvei - La mainada us ho agrairà, sempre i quant no els hi feu fotografies que puguin veure de grans.

.

ANOHARRA:12.09.09

il·legalitzar ICV?

Aquesta espècie de rara entelèquia nomenada ICV, que dona curiosos espècimens com Joan Saura, Dolors Camats, Joan Herrera i altri fauna variada, tenen la rara habilitat de pixar fora de test per sistema, arribar sempre tard i no entendre gairebé mai res del que passa, ha passat o passarà. Entenc és difícil tanta incompetència però ho aconsegueixen sobradament, i és que s'hi esforcen, aixó és cert.
Representa que són excomunistes, lo qual té la seva “guasa” veient al personal, i el que són és un ens anacrònic, com els seus veïns Espanyols, una altra perla política. Penseu que entre tots tenen la enorme xifra de dos diputats als Parlament Espanyol.
Estan totalment fora de lloc en idees (si és que els en queda alguna) i en plantejaments. No tenen a dia d'avui cap raó de ser, fins que algú sigui capaç de posar-hi senderi i redreçar aquesta barca que fa anys va a la deriva, a falta de capacitat dels seus dirigents per fer res positiu. Conscients de les seves limitacions i la seva incompetència, es dediquen a tocar els pebrotets quan poden per fer-se sentir una mica, sempre i quan els deixen fer-ho, (que prou mesells són), com han fet aquests dies amb la cantant israeliana Noa.
Sembla mentida que tan pocs facin encara menys, llevat d'un cert soroll shakespearià d'idiotes plens d'ira i fúria. Se'ls hauria d’il·legalitzar com a partit, no donen suport als crims d'ETA, és cert, però si ofenen al sentit comú i a la intel·ligència, i són prou beneitons...

El PSUC era una altra cosa molt més compromesa i seriosa.

anoharra:11.09.09

10 de setembre de 2030

-

Palau de la Generalitat - 10.09.2030-09:00 PM.

"Com cada any, el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, el President de la Generalitat, el molt Honorable Jordi Pujol i Vidal-Quadras, es dirigeix als seus conciutadans, només que enguany, el discurs no és el clàssic, que tothom se sap ja de memòria. Per això, al principi del missatge institucional gairebé ningú no hi presta gaire atenció, però poc a poc, totes les cares del país es van girant cap els aparells d'inter-visió, sorpresos del seu contingut.
Escoltem-ho, que val la pena fer-ho."

"Ciutadans de Catalunya!

Bona nit!
Un any més estic a casa vostra, per donar-vos el missatge el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, que enguany serà un xic diferent dels anteriors - somriu - Escolteu-lo amb molta atenció, atès que aquest cop no us el sabeu de memòria com en anys anteriors.

Bé, a mida de resum, en primer lloc voldria dir-vos que l'any a anat força bé.
La coalició amb l'Agrupació Aranesa, a la que en principi tothom s'hi oposava, ens ha permès governar amb la tranquil·litat necessària de no tenir de dependre d'aliances estranyes amb partits d'àmbit no català, que no comparteixen con nosaltres el sentit de la identitat del Nostre País.
- Fa la primera pausa, tot bevent un glop d'aigua -
Però no és d'això que us vull parlar avui. Tot aquest assumpte és de diari, a premsa, radio i ITV i ja ho sabeu prou. Veureu, causes de força major, m'obliguen a comunicar-vos un fet que ha esdevingut transcendental per al futur del nostre País. Un fet que no hem generat nosaltres, però que un cop descobert, tenim l'obligació de comunicar-ho a la ciutadania i procurar de solucionar-lo quan més aviat millor, pel bé de tots.
- Beu un altre glop d'aigua, i continua amb el seu discurs:
Veureu: Fa uns anys, és va descobrir un fet molt greu, és va mirar i remirar, consultant als millors experts en Bioquímica, que van confirmar que les investigacions inicials anaven per un camí erroni, i per fi, fa uns dies, s'ha pogut determinar la causa del problema que afecta a la majoria del País.
Fa una tercera pausa, i aprofita per beure una mica més d'aigua. És conscient que en aquest moment tothom està ja pendent de les seves paraules i pot donar el seu missatge amb la garantia d'absoluta audiència.
Continua:
I aquest problema és que els barons de Catalunya estan minvant en el seu poder reproductiu. La producció de espermatozoides baixa cada vegada més, en qualitat i en quantitat, el procés s'accelera molt ràpidament, i, sobre tot en els últims cinc anys, el descens de la natalitat ha estat alarmant.
Si bé és cert que hem intentat donar-hi explicacions divagadores a les veus que començaven a adonar-se'n compte del problema, ara que en sabem la causa, ja no volem tardar ni un minut més a divulgar-ho. Afortunadament, i com ja us he dit, els nostres científics n'han descobert l'origen, que no la solució, encara que hi estan dedicant tots els seus esforços, i la Generalitat ha dotat una partida pressupostaria extraordinària de 25 milions d'Euro-Pujols, per tal que quan més aviat millor puguin trobar l'antídot.
Ara si que esta convençut que tothom l'escolta amb la màxima atenció.
Continua amb el seus discurs:
El causant d'aquesta disminució alarmant del número i qualitat dels espermatozoides, és.... - aquí fa una pausa escènica estudiada -
..."el pa amb tomàquet".
Torna a fer una breu pausa, a fi i efecte que, un cop passada la sorpresa inicial, es mantingui l'atenció per part de l'audiència.
Continua:
Sí, no ho heu sentit malament, he dit que el causant del problema és el pa amb tomàquet, i no us ho prengueu a broma, que això es molt seriós. Sembla ser que, la barreja de l'àcid del tomàquet modificat genèticament, amb l'oli i el pa, n'és el causant de la disminució de la capacitat reproductiva dels nostres barons.
De moment, no hem trobat encara la manera d'evitar-ne les conseqüències d'aquest efecte, per tant i, com a primera mesura per combatre'l, a partir d'avui es prohibeix el consum de pa amb tomàquet a tota la població, autòctona i aliena, i a part, es prega als barons - si és que n'hi ha algun - que no n'hagin menjat mai, o molt poques vegades, és posin urgentment en contacte amb el Departament de Sanitat de la Generalitat, a fi i efecte de fer les comprovacions pertinents, per tal d'analitzar el seu índex de fertilitat.
Fa una altre pausa. I en treure's les ulleres i deixar-les sobre la taula, aprofita per fer un enèsim glop d'aigua:
Lamento profundament haver de donar aquesta noticia, però la realitat s'imposa, i penseu que hi dedicarem tots els esforços possibles com fins ara ja hem estat fent per trobar la solució a aquest greu problema.
Ens queden encara ben bé, quinze o vint anys de marge per tal de solucionar-ho, per tant, és qüestió de no posar-nos nerviosos i confiar en Déu i en els nostres científics. Però mentrestant, insisteixo, que cap baró mengi pa amb tomàquet.
En tornar a posar-se les ulleres, amb cara de pompa i circumstància, és disposa a acomiadar-se dels seus súbdits, - perdó - dels seus conciutadans.
- Bé, ja està tot dit, que tingueu una bona diada, res més i, bona nit a tothom. Visca Catalunya!"

tret de "el gegant del Pi"

11 de setembre de 2009

Per més que hom pugui dubtar a vegades, el sentiment de país, de pertinença és fort, molt fort; allí on estem del món, i tot i ser forasters arreu de la vida, visitants de pas, no ho sóm mai a la nostra terra, que portem dins el cor i al cap, fortament arrelada, per sempre.

.

Discurs de Pau Casals a les Nacions Unides

.

PANORAMA DES DEL PONT

Amb la perspectiva d'un pont o un cap de setmana més llarg gràcies a la diada Nacional de Catalunya, penso que sovint ens preocupen moltes coses encara que als nostres governants els pugui semblar que ens en despreocupem o no els hi donem l'importància que caldria.

I no ho dic per la consulta de Sinera de Munt, de la que ja n'han i n'he parlat abastament, i ara es qüestió d'esperar al dia 13, que tot vagi bé i ningú prengui mal. Ni ens preocupem massa de perquè no està il·legalitzada Falange Espanyola que segueix l'ideari JoseAntonià i feixista de Franco i en canvi al País Basc ni tan sols es pot tenir a la vista la fotografia d'un empresonat d'un partit il·legalitzat per no condemnar explícitament els crims d'ETA, quan el ara Pp, i abans Ap tampoc ha condemnat explícitament els del Franquisme i no estàn pas il·legalitzats. Potser si ens preocupa o almenys em preocupa aquesta democràcia tan rara que tenim, amb una monarquia constitucional que ens varen fer votar per la llei de l'embut el 78, un senat que no serveix per a res, i un parlament polititzat i judicialitzat amb una justícia polititzada més que judicialitzada. Preocupa aquest Tribunal Constitucional que poc en té de Constitucional i bastant d’anti. Amb membres a qui fa ja més de sis mesos se'ls hi ha acabat la data d'exercir el càrrec, un que es va morir i els altres ben equilibrats entre progressistes i conservadors (ai si Montesquieu aixequés el cap!). Preocupa que amb l'atur que hi ha, no hi hagi aldarulls al carrer, vol dir que o hi ha molta més economia submergida o que molts d'ells son immigrants que amb papers o sense no gosen ni protestar. Preocupa José Luis Rodriguez Zapatero, quan diu que ha de recaptar 15 mil milions d'euros d'impostos (un 1,5%) que es veu han de pagar els rics, però tots ja hem agafat la calculadora a veure a quant ens sortirà (uns 800/900 euros per família i any). Preocupa no ja tenir un Govern estaquirot, que no pren decisions i quan ho fa erra, donant pals de cec com si jugués a la gallina cega incapaç d'encertar-li al canti, sinó que a sobre ens prengui per beneits. Preocupa encara més la poca o nul·la consistència de l'oposició. Don Mariano i la mainada, d'un pobrissim calat. Preocupa el President de la Generalitat que de tan prudent no diu res sobre res, i qui dia pasa Estatut empeny, llevat de casos puntuals com avui per defensar Castells de de Madre; Castells que també preocupa perquè sembla un ermità clamant sol al desert.

Preocupa la demagògia i oportunisme en que uns i altres, diaris inclosos aborden el tema de la prostitució al carrer. Preocupa la qüestió de la grip Nova, la seva vacuna i tot l'enrenou que s'ha donat en rigorós directe 2.0 a aquesta grip que es veu és lleu, però estem tots pendents temorosos que ens enganyin, els uns (Govern) desdramatitzan-la i els alarmistes o ben informats, que ens avisen de la conspiració o conxorxa de les Multinacionals de la medicina. Preocupa que a un simple ciutadà el preocupin tantes coses del seu entorn més quotidià, sense anar cap les preocupacions dels problemes globals exteriors que són en general molt més greus i que malgrat contemplar-los des de l’opulència ara malmesa, es veuen a una enorme distància. Preocupa que tot aixó que em preocupa no preocupi gaire per a no dir gens als nostres governants, i així anem. Aquest és el panorama que contemplo des del pont en el seu inici, i és el que hi ha, i molt em temo no puc ni podem fer-hi res, llevat de preocupar-nos.

.

anoharra:10.09.09

ABDEL KAREEM SULEIMAN

L'Abril de 2007 vaig comentar en aquest post la detenció i condemna del blocaire Egipci Abdel Kareem Suleiman, a quatre anys de presó, per suposades ofenses al President del su país el Sr. Hosni Mubarak. Ahir vaig rebre aquest correu que teniu a continuació, i entre el meu més que escadusser anglès i el borinot del traductor he entés que encara és a la preso (deu portar-hi dos anys) i que el Washington Post ha parlat del seu cas.

-

"Free Kareem! has posted a new item, 'Kareem in the Washington Post'
An article that appeared in the Washington Post recently makes a brief mention
of Kareem.

The U.N.'s New Censor:

Even if Mr. Hosni's supporters succeed in cajoling or coercing pro-Israel
groups to back their man, he would remain as suitable to lead Unesco as a
Cairene cat would be to guard a stew. Try convincing jailed blogger [...]
You may view the latest post at
http://www.freekareem.org/2009/09/09/kareem-in-the-washington-post/
You received this e-mail because you asked to be notified when new updates are
posted.
Best regards,
Free Kareem Editor
editor@freekareem.org"

.

Es pot entrar a la pàgina web http://www.freekareem.org per a més informació.