a propòsit del fons fofogràfic de Centelles

La portaveu de Cultura de CiU al Parlament català, Carme Vidal, ha considerat aquest dilluns una "traïció a la memòria històrica" i un fracàs del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, que el fons fotogràfic de Centelles viatge del recinte de la Memòria Històrica de Salamanca, i a sobre s'ha quedat tan ample. Per cert que el Conseller Tresserras ha tingut tambè una reacció prou extemporània, gairebè fregant la marranada.
Tenint en compte que aquest fons fotogràfic es podia haver comprat a partir del començament de la democràcia, CIu va tenir vint-i-tres anys per fer les gestions oportunes, tot i que suposo no els hi interessava massa. Les fotografies i els negatius de Centelles retrataven als perdedors, als comunistes, als de la CNT, la FAI o el POUM, i aixó a CIu no li devia interessar gaire i ara es limiten a fer la critica al Govern d'entesa, una critica rebequera i sistemàtica que ja cansa i que sovint els deixa en ridícula evidència com en aquest cas . Tot i reconeixent que sembla que la gestió del Govern actual no ha estat prou afortunada, no entenc tampoc el gairebé linxament que els hi estàn fent als seus fills, acusant-los de traïdors, pesseteros i no sé que més. En primer lloc s'ha de dir que estàn en el seu dret de vendre el llegat del seu pare a qui considerin oportú i en segón se'ls hauria d'escoltar. No hi entenc res de subhastes, però si haguessin portat el fons fotogràfic a Christi'es o Sotheby's segúr que n'haurien tret molts més diners que no pas els qui els hi pagarà el Ministeri de Cultura.

de rots i ventositats...

EUROPA PRESS - Científics australians criaran ovelles que eructin menys. El motiu és que el 10% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a Austràlia provenen del metà produït pel bestiar oví i boví.
Així, els investigadors aclareixen que fins ara el problema d'aquests animals amb el focus de CO2 havia estat mal enfocat. "No surt molt per l'anus dels animals", va assegurar l'investigador John Goopy. En concret, la 'BBC' explica que els eructes dels animals constitueixen un "problema important" per lluitar contra el canvi climàtic, ja que el metà (CH4) és un dels principals gasos que provoquen l'efecte hivernacle. A més, aquest gas té la capacitat d'atrapar 20 vegades més calor que el diòxid de carboni (CO2).

-

Aquesta noticia l'he penjat on crec correspón SUE (SÉGONS UN ESTUDI DE...) perquè no dona per a més, però en vull parlar aquí per palesar el desgavell en que sovint cau la classe científica a propòsit del canvi i el climàtic entre altres questions com aquesta.

Fins fa quatre dies ens deien que les ventositats del bestiar ovi i boví era el que més contaminava l'atmòsfera amb els seus gasos, i ara (de moment i fins a nova ordre) resulta que han descovert que el que contamina són els eructes (rots). Verge de la vera creu que aquests no s'aclaren, i el que avui és blanc demà és negre i ves a saber demà passat, com la capa d'ozò que va a temporades que s'en parla o no s'en parla i ja no sabem en quina situació està. I és que en el fons, com deia l'altre dia en la seva columna Félix de Azúa, aixó del canvi climàtic si de cas és un suïcidi voluntari del planeta en el que poc, molt poc i tenim a veure, i la resta son neuròsis degeneratives d'una especie la homínida que creient-se el centre de l'Univers n'ès una ínfima i inoperant partícula que poc hi té a veure.

AH! i els nens, pobrets, quan es fan el rotet la gràcia que ens fa...I ESTÀN CONTAMINANT LA TERRA!

Barça... 1 - Madrid... 0

Que ningu s'enganyi, el Madrid la setmana que vé tornarà a jugar malament i sense sistema com l'anterior i les següents. Avui simplement, s'ha comportat com tots els equips petits que venen a tancar-se i mirar de robar alguna bimba i sortir al contraatac, ha jugat a aixó i com ho han fet i amb jugadors evidentment de molta més qualitat que els altres, han creat alguns problemes al Barça, bàsicament durant la primera mitja hora, però segueixen sense tenir estil de joc i malgrat el que diu en Pep, quan ha d'atacar és un equip partit. A la segona part físicament han baixat molt i s'ha notat tot i jugar el Barça amb deu, o nó!,el que no entenc és com l'arbitre ha permés al Barça jugar amb els tres clons de Puyol alhora, amb catorze és més fàcil guanyar, encara que te n'expulsin a un per gilipuà.

Diego P.V. alliberat sense càrrecs a Tenerife.

De presumpte assassí a alliberat sense càrrecs. Diego P. V., el jove de 25 anys que dimecres va ser detingut a Santa Cruz de Tenerife per la mort d’una nena de tres anys, filla de la seva parella, va abandonar ahir les dependències policials després que l’autòpsia l’exculpés dels càrrecs de maltractament, agressió sexual i homicidi. Aquest canvi radical en la investigació podria estar causat per diagnòstic precipitat per part de l’equip mèdic que la va tractar, ja que en un principi es va donar per segura l’existència de «lesions a nivell vaginal i anal», i ahir mateix, mitjançant una interlocutòria judicial, va quedar constatat que en l’autòpsia no s’observen «lesions traumàtiques suggestives d’agressió sexual». Heus aci un cas clar de no pressumpció d'innocència i sense que hi intervingués (ja és rar) Baltasar Garzón. Diego va declarar que la neva de tres anys filla de la seva companya s'havia donat un fort cop mentre eren als gronxadors. Diego i la mare de la nena els varen explicar als qui no els volien escoltar que les suposades cremades no eren més que un quadre al·lèrgic que patia la nena. No els hi varen fer cas, fins i tot uns doctors parlaven de lesions a nivell vaginal i anal. A banda la premsa atiant a la gent contra l'innocent avids de sang i fetxe molt en la linia del TN de Tele 5.

Les causes d'aquest desgavell són molt profundes. D'una banda hi ha una psicosi vers el maltractament, sobretot l'infantil per part de metges i policia fins al punt que et cau el net i es dona un cop al cap i estàs acollonit pensant si l'has de dur a urgèncias a curar, no sia que t'acussin de maltractament (s'ha donat més d'un cas) i aixó és degut a que en viure en una societat dins d'un estat no democràtic, una societat poruga, covarda, hipócrita i com diu na Júlia: populatxera, les reaccions viscerals són molt negatives davant d'un fet com aquest.

Aquest noi si no hagués estat per la professionalitat del forense, a banda d'estar titllat de monstre de per vida, es podia haver passat deu o quinze anys a la presó, sent innocent. No ha canviat tant la cosa des que no hi ha en Franco. En aquells temps de foscor un era culpable fins i tot que demostressis el contrari, i ara sembla ser que també, si no fos perquè ara es donen els condicionats perquè apareixi com un ángel salvador un forense professional que ha fet i molt bé la seva feina. La pregunta és cuantes vegades no hi ha hagut aquest professional?

En el seu acudit d'avui que teniu al banner de la dreta J.R. Mora acusa a ABC d'haver difamat i condemnat abans d'hora a Diego, no va ser l'ùnic ABC, almenys servidor li va dir de tot mentalment menys bonic en assabentar-se de la noticia tal i com li va ser servida, i com hom suposo que la majoria de la gent, i reblaria en que en aquest cas no es pot culpar excessivament als medis, a banda d'atiar al populatxo, que aixó és cosa d'aquestes teles escombraria, atès el més probable és que la noticia fos tal com es temia que era en un primer moment, i aqui si que contrastar era dificil. Es tractava doncs, o de donar la noticia o esperar a la confirmació i aqui tampoc s'ha de ser hipócrita ni fariseu, si no dones tu la noticia la donarà un altre. De totes maneres aquest cas ens hauria de fer refexionar, no fa massa anys s'havia linxat molta gent innocent per les masses justicieres de la "bona gent", en nom de la llei, la justicia i l'ordre, aixó si.

-
afegitó: Ja sé que dir-ho ara no s'hi val, però ahir a la nit en veure la foto de Diego emmanillat, em va sorprendre que no s'amagava com fan aquests covards que violen criatures, siguin capellans o no, i a més a més mirava directament a la càmera. Sincerament em va quedar un rau rau de dubte.

La felicitat

La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment, diuen a la Wiki. Hi ha qui sosté que la felicitat és l'absència de por, hi ha massa hedonista confós pel mig, i deia Françoise que la felicitat és un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé. També hi ha qui diu que la felicitat està en saber assaborir el plaer de les coses petites i en no preocupar-se innecessariàment per les coses en general. I diuen els avis que la felicitat rau en conformar-te amb el que tens i en no desitjar res que no puguis assolir. Freud deia que hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota, l'altre ser-ho.

La felicitat pot ser la tendra mirada d'un nen, o la escoltar la seva rialla fresca, o potser una caricia, o a lo millor mirar fixament als ulls de la persona estimada. La felicitat pot ser demanar-se molt un mateix i exigir poc als altres.

Un filòsof argumentava: Qui no hagi posseit mai res, i malgrat aquest fet, hagi tingut el que necessitava, haurà estat molt a la vora de l'estat de consciéncia que pot portar a la felicitat, i crec que aquest últim és el que més s'acostaria al que podriem entendre com a felicitat o estat de felicitat, en el ben entés d'un estat temporal i transitori.

la felicitat pot ser escoltar Moraes, Tonquinho i Creusa

Monsenyor Cañizares, l'avortament i els pederastes

Aquesta humil vestimenta que llueix Monsenyor Cañizares fa més d'un any és un exemple de la humilitat i senzillesa dels modestos i senzills servidors de l’Església Catòlica. Aquest senyor, el passat més de maig, en unes declaracions a TV3 va dir textualment. No és comparable al que hagi pogut passar en uns quants col·legis d'Irlanda, amb els milions de vides destruïdes per l'avortament ". En el mateix espai televisiu, Cañizares va demanar perdó pels abusos físics, psíquics i sexuals comesos sobre aquests menors a Irlanda, per reblar després que l'avortament "ha destruït més de 40 milions d'éssers humans legalment".
"Milers de vides destruïdes a través de l'exercici de la medicina, quan la medicina està per curar no per matar", va matisar el religiós. En aquest sentit, Cañizares va assenyalar que la reforma de la llei de l'avortament que impulsa l'actual Govern espanyol "debilita els fonaments de la nostra societat" perquè "el primer dret és el dret a la vida". Ara hem sabut que no eren uns quants Col·legis d'Irlanda, i hem sabut també que la policia va amagar els fets, i sabem, també que ara se n'han penedit fariseicament, i sabem també que hauràn de pagar una milionada en indemnitzacions; que es parla de l'abús d'uns 35.000 menors en 216 institucions catòliques a Irlanda durant els últims 30 anys. De fet ja hi tenen prou pràctica i experiència els seus homòlges dels EEUU i aquí perqué encara no s'ha destapat l'ignomínia, que si no...

Sorprèn en primer lloc la ignorància de Monsenyor Cañizares i la seva secta en general quan parlen del dret a la vida en referir-se a l'avortament. Quin dret a la vida? de qui?. Qui decideix que ja hi ha vida en un fetus? O potser es pot entendre quan té estat de consciencia, aixó de dur essers al món ho fa qualsevol animal de planeta amb absoluta naturalitat, es un simple acte de reproducció per a perpetuar l’espècie, no ho sublimem tant tampoc. Un fetus de 16 o 18 setmanes no és un esser conscient per si mateix de qui és, per tant no es pot parlar d’assassinat com maldiuen vostès sinó d’interrupció voluntària de la vida, que d’això vostès la Gran vergonya eterna de la humanitat en saben prou, per cert.

La vida la dona una parella catòlica o no, en aquest acte de reproducció natural, i ells, només ells són els únics que poden decidir si aquest projecte ha de anar endavant o decideixen avortar-lo, o sigui que en primer lloc, l’Església no hi te res a dir ni opinar en aquesta qüestió, si de cas només amb els seus, els demés ja prenen la decisió que consideren oportuna, que no és fàcil ni es cap acte d’alegria, ans al contrari, i ja he parlat del dret a la vida en més d’una ocasió en aquest bloc i he parlat també de la familia tradicional que tant els preocupa.
Sorprèn, bé no sorprèn gens, quan una institució com l’Església Catòlica està basada en una farsa des del seu començament, ja no hi ha res que pugui sorprendre dels seus legals representants. Per tant diguem que és curiós que Monsenyor Cañizares i el seu superior el sinistre Rouco Varela parlin d'assassinat en el cas de l'avortament (ells que com a secta hi tenen tanta pràctica al llarg de la seva història) de debilitar els fonaments de la societat: quins fonaments, els seus deuen ser, els altres van fent malgrat vostè i altres com vostè Monsenyor Cañizares, perquè vostè el que no vol entendre Monsenyor Cañizares es que es pot ser agnòstic i tenir valors, valors que per cert vostès hipòcrites farisaics n'estan i molt mancats. El que vostè no vol entendre és que no pot interferir en la decisió d'una parella o d'una dona que decideixi avortar, no és de la seva competència. Vostè cuitis dels seus empleats i procuri donar exemple i evitar que vagin violant nens pels llocs.

No se si als nens violats i sodomitzats per capellans pederastes estaran molt contents en escoltar les seves declaracions. No sé si vostè en la seva estultícia és conscient de com es deuen haver debilitat els fonaments d'aquests nens violats i com els ha afectat al llarg de la seva vida d’adults, i aquests no son fetus Monsenyor Cañizares, són persones amb estat de consciència, que els seus, molts dels seus, a Irlanda, a Estats Units, a Espanya i arreu del món els han violat, sodomitzat i torturat física i psicològicament.

Sap Monsenyor Cañizares, vostè és un cínic, un hipòcrita i un fariseu, i amb el seu comportament l'únic que fa es palesar que està lluny, molt lluny dels valors la ètica i el comportament vers l'altri que pregonava - diuen - Jesús de Natzaret, que no se si sap vostè qui és o el que predicava. Em temo que no. De totes maneres els catòlics que estàn a favor de l'avortament que no és preocupin, l'esglesia catòlica, apostòlica i madrilenya per boca del senoyr del alze colls Sonsenyor Martinez Camino ha dit que estudiaran si els donen la comunió o no. Concretament s'ha referit al sagrat sacrament de la comunió, que de fet no és més que una galeteta inodora, insipida i insabora que fabriquen unes monges a les rodalies de Barcelona, i que de fet sempre és millor que l'antropofàgia metafórica de menjar-se el cos de Crist. Ai les sectes!, quanta ignorància i el mal que han fet, fan i faràn.

De vita beata

En un vell país ineficient, alguna cosa així com Espanya entre dues guerres civils, com diria Jaime Gil de Biedma, la oposició a l'actual Govern del Sr. Rodriguez Zapatero hauria no tan sols d'exercir d'oposició, sinó que amb la que està caient i els reiterats incompliments, mentides, d’il·lacions i bufacoloms del Sr. José Luis Rodriguez Zapatero, semblaria que les enquestes sobre la intenció de vot els hi haurien de donar una ampla majoria, atès el sr. Zapatero ho ha fet tan malament, ha mentit tant, ha enganyat tant a tothom fins i tot a ell mateix, que semblaria el més raonable.

Més no és aixó el que diuen, tot i que si sembla que avança per quatre o cinc punts, el Sr. Rajoy no se n'acaba de sortir del tot. I no és com diuen perquè dins el seu partit es qüestioni el seu lideratge, no és així, llevat de Madrid, però és que lo de Madrid es un sainet sarsuelero que es cou i es paeix dins la Comunitat entre Aguirre y Gallardon. Cert és que tampoc ajuda tot l'enrenou del cas Gürtel, però no és crec determinant, aquests casos de corrupció i tràfic d'influencies, fan més mal a l'esquerra que a la dreta.
El problema de Mariano Rajoy és que es un successor nomenat a dit per Déu que ha perdut ja dues eleccions i com el ciclista Poulidor ell mateix es veu condemnat a ser l'etern segón de la cursa, i així no es pot donar confiança a la gent sobre el teu projecte perquè entre altres coses no en tens cap i et passes el sant dia apagant focs interns a dojo i donant una sensació de debilitat davant els problemes.
No crec que si hagués guanyat les últimes eleccions el Pp del Sr. Rajoy la situació actual fos molt diferent, la ineficiència aquí és a ambdues bandes, i el mal estava ja fet, però el que si crec és que el Sr. Rajoy no ens hauria mentit tant com ho ha fet el Sr. Zapatero, i aixó a les properes eleccions possiblement si li passi factura a ZP, diguin el que diguin les enquestes d’intenció de vot.

-

Somàlia: els veritables pirates

El 1991 es va enfonsar l'ordre polític de Somàlia, país que va sucumbir a una guerra civil empitjorada per la intervenció nord-americana. El col·lapse polític va deixar la societat somali sense defenses, situació que va ser aprofitada per navilis procedents d'Europa, Estats Units, la Xina i altres països per abocar a les seves aigües grans quantitats de residus tòxics i radioactius. L'abús es va fer visible quan, el 2005, un tsunami va dipositar a les platges i costes somalis bidons corroïts i altres mostres d'aquests residus. Segons l'enviat de les Nacions Unides a Somàlia Ahmadou Ould-Abdallah, la porqueria tòxica acumulada en pocs dies per la catàstrofe marina provocar úlceres, càncers, nàusees i malformacions genètiques en nounats i, almenys, 300 morts.

Però les desgràcies no acaben aquí. Aprofitant el desgovern, una multitud de vaixells de pesca va començar a pescar a les aigües davant del país, incloses les seves aigües territorials. El 2005 es va calcular que van pescar allà uns 800 vaixells de diferents països, molts d'ells europeus i, més específicament, espanyols. S'estima que els ingressos generats durant un any per aquesta pesca estrangera il·legal ascendia a 450 milions de dòlars. El resultat va ser la ràpida disminució d'unes reserves pesqueres que eren el principal recurs per a les comunitats de pescadors del país, catalogat com un dels més pobres del món.
Un reportatge de Al-Jazira informa que grups de somalis van tractar de constituir un cos autodenominat "Guardacostes Voluntaris de Somàlia", reunint diners amb què pagar a l'empresa nord-americana Hart Security, que es dedica a entrenar i formar lluitadors i mercenaris per tot el món-i que, anys més tard, ha actuat com a mediadora per al cobrament de rescats en les mateixes aigües: negoci rodó! -. Pel que sembla, hi va haver intents d'aquests guardacostes voluntaris de negociar amb els vaixells de pesca estrangers per que deixessin de pescar o paguessin un impost per seguir fent-ho, intents que van resultar fallits. El desenllaç final va ser el que avui es qualifica com pirateria somali. En un país ple d'armes, esquinçat per bandes rivals i sotmès a una situació econòmica desesperada, un desenllaç així no hauria de sorprendre. En vista d'això és legítim preguntar-se: qui són, en aquesta història, els veritables pirates?
Hi ha a Espanya qui proposa que els tonyinaires espanyols (que són sobretot bascos) portin militars a bord per dissuadir els pirates. Al Parlament basc, els vots del PP i el PNB han fet possible el passat 8 d'octubre aprovar una moció en aquesta línia. El Congrés ja ho havia descartat mesos abans adduint que la legislació espanyola no ho permet. França sí que ho permet, i fa temps que a l'Índic els vaixells de pesca francesos porten militars a bord. Però aquesta diferència és de detall: tots dos països van aconseguir que el 10 de desembre de 2008 els ministres de Defensa de la Unió Europea aprovessin l'anomenada Operació Atalanta contra la pirateria somali, i que es donés llum verda a l'enviament d'entre 6 i 10 vaixells de guerra per "garantir la seguretat" al golf d'Aden amb el mandat de vigilar les costes de Somàlia, "incloses les seves aigües territorials".
Aquests fets mostren que el colonialisme no només no ha mort, sinó que està prenent nova empenta. I un nou aspecte marcat per la crisi de recursos naturals, en aquest cas la pesca. Les flotes pesqueres dels països rics, compostes per vaixells amb capacitat per moure's per tots els mars del món, esprémer un calador rere l'altre: són les principals culpables de la sobrepesca que des de fa anys ve destruint la capacitat de regeneració de les espècies marines i preparant un col.lapse de les captures a escala mundial. Les primeres perjudicades són les poblacions dels països pobres que depenen de la pesca local: elles no tenen flotes potents per pescar lluny de les seves costes. El cas somali és un dels més sagnants per les circumstàncies polítiques internes, però no és l'únic.
Espanya està recuperant els seus blasons imperials contribuint a empobrir a un dels països més pobres del món. En fer-ho no només comet una injustícia, sinó que practica una política sense futur també per als seus habitants. Perquè quan ja no hi hagi caladors per explotar en cap racó del món, què faran els nostres mariners i pescadors?
És una indignitat aprofitar-se d'un país dessagnat per una guerra civil i després enviar els soldats a defensar una causa indefensable que no fa més que aprofundir la tragèdia d'aquest poble. I si es vol mirar des d'una altra òptica, quant ens costa mantenir la dotació de dos vaixells de guerra, un avió i 395 efectius de la Marina espanyola que tenim destacats a la zona?
El cas té la seva moralitat. Un país desenvolupat com Espanya no ha de, després d'esgotar els seus propis recursos pesquers, expandir-se pels mars del món privant a altres poblacions més pobres dels seus mitjans de subsistència, perquè agreuja la situació d'aquestes poblacions i les empeny a una resistència que desemboca en aventures violentes i sortides militars. La solució s'ha de buscar en casa, adaptant-se a uns ecosistemes danyats i gestionant millor (per exemple, amb la piscicultura com a alternativa a la pesca), i adoptant mesures previsores perquè ningú es quedi sense feina i sense font d'ingressos. És inquietant que s'estigui fent exactament el contrari: optar per la fugida cap endavant i per un neoimperialisme ecològic reforçat militarment que només pot redundar en un empitjorament de la situació.

publicat a Público per: Joaquim Sempere. Professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona

De Periodistes, vídeos, i pianistes de bordell...

Cada vegada que hi ha alguna campanya electoral a Catalunya, sigui per eleccions a la Generalitat, Espanyoles o fins i tot les últimes Europèes, els periodistes de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, es neguen a signar la informació electoral dels blocs dels partits polítics, al·legant que els hi són imposats fora del seu criteri professional. O dit d'una altra manera, el Zaragoza o Madí de torn envia als mitjans el vídeo refregit i preparat segons els hi convé i ells és limiten a passar-lo.
Que em perdonin, però durant la resta del temps que no hi ha campanya electoral haurien de prendre la mateixa determinació, puig la seva tasca de fet, es limita a recollir la informació que els hi donen els partits politics o les agències, o sia a posar la carxofa per reproduïr declaracions, i contra declaracions, només que en aquest cas el vídeo li posen ells. De fet, el que s'hauria de fer, és taxativament prohibir aquesta pràctica fraudulenta dels partits, perquè amanir les imatges al seu gust i enviar-les després als mitjans perquè les exhibeixin, és un frau i un abús.
Potser el que haurien de fer els professionals de la CCRTV es negar-se directament a emetre aquests vídeos preparats i amanits, aixó si que seria una actitud professional responsable i compromesa. Més no ho faran, la postura actual és còmoda per a ells, cobreixen l'expedient, ensenyen una mica les dents en una infantil actitud de rebequeria però s'acaben plegant a la dictadura dels partits.
S'explica la vella anècdota d'un jove periodista que treballava en un mitjà d'una capital i en trobar-se un veí del seu poble que en sap de la seva professió, li diu: no els hi digui's als meus pares que sóc periodista, digues-les-hi que treballo de pianista en un bordell.
Deu ser per coses com aquestes i moltes de pitjors d'aquests nomenats periodistes, que sovint només són recollidors o expenedors de noticies, òbviament sense contrastar, faltaria més.

D'un Estatut pendent, envoltat per la boira

Em preguntava ahir al mati envoltat per la boira a Tona, que devia pensar el primer homínid primitiu la primera vegada que se la va trobar algun ranmatí en temps remots. La boira dona un aire misteriós al paisatge, confon la visió del mateix en un llòbrec jocs de llums i ombres que tot ho difumina, fins i tot varia la percepció visual de les distancies dels objectes. Hauria d'espantar-se la primera vegada que un homínid s'hi va trobar. La boira és lo desconegut, la cerimònia de la confusió, la por a allò nou i estrany que no saben d’on ve ni perquè.
Als homínids actuals ja no ens espanta la boira, tot i que sempre provoca una cert respecte i fascinació, ara tenim una altra mena de pors a altres fenòmens estranys als que no trobem sovint explicació.
Hi ha un altre tipus de boira, que no és física, és la mental, que també existeix i és més complexa, difícil d'entendre i percebre i que fa més por que l'altra.
S'explica l'anècdota del primer ministre britànic i el seu "chambelán" a les costes de Dover, intentant observar algun rastre de mar o de França en un dia d'intensa boira. "Sire" li diu el "chambelán", Europa està aïllada de Gran Bretanya per la boira. És una manera de veure el món molt britànica quan encara no s'ha entès que ho has perdut tot i només ets la resta del no res de l'imperi perdut i extorsionat al límit, i instal·lat en la teva decadència et resisteixes a acceptar la realitat i veus la que et convé.
Doncs bé, més o menys la mateixa concepció de la visió de Catalunya és podria aplicar al Govern Espanyol, com el seu dia es podia aplicar al diari The Economist en la seva pintoresca visió de Catalunya. No s’ho ha cregut mai Espanya aixó d'un Estat plurinacional, entre altres coses perquè no tinc clar que Espanya sàpiga que ella per si mateixa és un Estat, o s'ho cregui seriosament. De fet, el que en realitat segueix sent, és un regne feudal am,b els seus serfs als qui procura esquilar-los tants delmes com pot, i la seva visió política no va gaire més enllà. De no ser així no es pot entendre la situació actual de L’Estatutet, que després de ser aprovat per dos Parlaments, el Català i l'Espanyol i referendat pel poble de Catalunya, estigui ara pendent d'onze inútils incompetents, que a sobre són uns quants d'ells Inconstitucionals i ja no haurien de ser al lloc on estan si tinguéssim dignitat i decència, qualitats de les que òbviament n’estan mancats, atès el primer error d'aquest Tribunal Inconstitucional, la primera fal·làcia va ser acceptar els recursos del Pp, de l’Indenfensor del Poble i d'algun altre indocumentat com el “maño”, perquè tal i com s'havia desenvolupat el procés de l’Estatutet, ja estava dat, beneït i referendat i ells no hi tenen res a fer ni a dir en aquest assumpte.
Com no hi entenc de gran cosa i menys encara de lleis (gràcies als déus) no se si es podria demanar empara a Brussel·les a propòsit d'aquest Tribunal Inconstitucional, de manera que se'l consideri invalidat per prendre decisions que afecten a la salut democràtica nostra i dels veïns.
Parlen avui tots els diaris de Catalunya que s'editen aquí de la dignitat de Catalunya amb relació a L'Estatutet i a la temuda resolució del TC. Doncs bé la dignitat comença per un mateix no sent mesell ni excessivament prudent amb l'altri i agafant el rave per les fulles o com més els hi agradaria dir-ho a Espanya "el toro por los cuernos", perquè la dignitat depèn de tu mateix i la llibertat, no et serà mai donada, com deia Maquiavel, s'ha de conquerir. I en el fons aquest Estatutet, és la nostra llibertat amb el pacte que hem fet amb Espanya, car de no aprovar-se de manera convenient voldria dir que aquest pacte s'ha trencat i les regles del joc que tan li agraden a Don Mariano s'hauràn trencat també....i aleshores, hom diria que ja sabem el que s'ha o hauria de fer.....

Matins.SI - Matins.NO - o els S.M.S de mitjans públics o privats

És pràctica habitual en els medis audiovisuals demanar la participació dels oients enviant missatges SMS per donar la seva opinió sovint sobre qualsevol bajanada, i fins i tot alguna vegada sobre qüestions serioses: Matins.si, Matins.no etc.
Aixó té un cost per la persona que envia l’SMS, i un benefici que es reparteixen a mitges les companyies de telefonia mòbil i el medi que convida a participar als oients. És una manera de guanyar diners extres a costa de la bona fe de la gent, SMS que no serveixen per a res, perquè normalment es SI o NO, o sia de matisacions zero, i el resultat que donen aquestes participacions, és com a mínim dubtós.
Hi és clar, les ràdios i televisions privades poden fer el que vulguin en aquest sentit, tot i que en algun cas a mi particularment no m’agrada que fomentin les apostes (l’últim en escurabutxaques del segle XXI). A Rac1 prou que en parlen d'aquest tema a la seva secció d'esports amb anuncis de Maldini incitant a apostar. Ara, que no m'agradi a mi és una questió personal, de fet com a emisora privada en aquest sentit poden fer el que vulguin, sigui étic o no.
Ara, el que no tinc tant clar és si les ràdios i televisions públiques, subvencionades amb els diners dels nostres impostos poden legalment fer-se amb uns ingressos extra amb l’enviament del susdits SMS.
Tenint en compte que normalment les públiques són deficitàries de mena per qüestions de politiqueria i amiguisme, i l'Estat ha de fer-se càrrec dels seus dèficits de tant en tant, que a sobre fotin els calés a la gent amb els SMS, com fa per exemple TV1 quan retransmet partits de futbol, no em sembla gens correcte.

carta d'Helena : Cançó de matinada, llibreta primera

Ens ho ha de dir la veu tremolosa i trista d'un campanar...

Estimat Lluís:

Si alguna vegada arriben a les teves mans aquestes llibretes, voldrà dir que jo ja no hi soc. I no sé si el fet de recordar el passat serà bo o dolent. Saps, si m'he decidit a donar aquest pas és perquè ho necessitava. Ara que la mort m'envolta i abans no caigui en un estat de deixadesa definitiu, he decidit posar per escrit part del que ha estat la meva vida.
No és que em sàpiga molt de greu morir-me. Viure és tot el contrari del que he fet des que em vares deixar, i no vull, amb aquests escrits, fer res més que descarregar tot el meu desencís, tota la meva frustració, davant el fracàs que ha estat la meva existència.
No et culpo de tot el que m'ha passat, no seria just, però sí és cert que em vares deixar en el moment més difícil, quan més et necessitava. No! No és just donar la culpa als altres dels nostres propis errors o de les nostres mancances. Reconec que és pràctic i soluciona molts problemes, però no ho és de just. Només un mateix és víctima i culpable dels seus propis errors, encara que em pregunto quin va ser el meu: Potser estimar-te massa, pensant més en tu que en mi mateixa, potser no vaig ser prou decidida, o em va mancar valor. Ja no ho sé Lluís, els records s'esvaeixen, encara què, el que si tinc molt clar és que hauria pogut fer molt més del què he fet, que he sigut massa dèbil, i no he sabut reaccionar en moments determinats amb la fortalesa necessària; per tant no vull que et sentis culpable, encara què es cert que potser tot això m'ha passat per no tenir la teva força al meu costat. Em sentia tan segura vora teu, res em feia por i tot era possible, honestament, aquest punt és l'únic del que et pots sentir culpable, del fet d'haver-me deixat.
T'escric de matinada, amb l'única companyia d'una espelma i una munió de gats que comparteixen la meva soledat. Saps, em costa molt dormir i les nits d'insomni, et puc ben assegurar, que són infinites, Lluís, i els dies llargs i feixucs. Aquest és l'extrem de degradació al que he arribat, però ja t'he dit que no és pas del tot culpa teva, llevat del moment inicial de la meva decadència, quan més et necessitava. Insisteixo en que seria massa fàcil i mesquí alhora donar-te a tu tota la culpa, i potser, a través d'aquests relats que vénen a continuació, és possible que trobis la resposta a las preguntes que jo no he sabut contestar-me durant tots aquests anys, en què, estant tan a la vora l'un de l'altre, hem estat alhora, tan i tan allunyats. De fet, ara ja no m'importa, però si que vull deixar-ho escrit, al cap i a la fi, és la meva vida, trista i vulgar, però és tot el que tinc. Tan sols puc deixar-te uns quants records, els més rellevants, i poca cosa més, la meva vida es pot resumir en molt poques pàgines Lluís, poques però feixugues.
Quan llarga pot arribar a ser una vida, i quan curta, segons et vagi. A mi se m'ha fet molt, molt llarga, encara que ara que la fi s'acosta, m'envaeix una certa tranquil·litat, la percepció que ja està, que s'acaba tot, que per fi el cos i l'esperit descansaran eternament, i en pau. De l'únic del que realment em puc donar la culpa, és d'haver abandonat la lluita, de no haver resistit més. Però estava tan cansada, Lluís, - crec que ho entendràs més endavant - que ja no em sentia amb forces per continuar, i va arribar un moment en què, simplement, vaig llençar la tovallola. Ho sento, ja sé que podia haver reaccionat d'una altra manera, ser més valenta, però no vaig ser-ne capaç, i ha estat així com he anat a parar on sóc ara. He escollit per a cada tros d'aquesta vida una cançó d'en Joan Manuel Serrat, i no ha estat a l'atzar, a tots dos ens agradava molt, i penso que és el més escaient per il·lustrar-la. Ah! i una per a cada llibreta. No sé si és exagerat per part meva, però en aquests moments no tinc ni idea de què hi posaré, a més, en vaig trobar moltes dins d'un contenidor. De fet, et sorprendries de tot el que és pot arribar a trobar dins d'un contenidor.
Adéu Lluís, et deixo, ja s'està fent de dia i el foc s'ha apagat, haig d'anar a buscar més llenya i alguna cosa per menjar, em fa mal l'esquena i les cames gairebé no m'aguanten, però no vull que sentis llàstima de mi, jo he triat aquesta vida i aquest final, per tant, en soc l'única responsable. Simplement intentaré explicar-te tot el que m'ha passat durant aquests anys, per tal de descarregar-me una mica del meu propi desencís, de tot allò que podia haver estat i no va ser. De quan era jove i bonica i tenia el món a les meves mans, i de cop, tot aquest món se'm va ensorrar d'un dia per l'altre.

Helena.

...I ara jo canto de matinada la vila és adormida encara.

de fins que cal dir-se adéu

La signatura de llibres d'un escriptor mediocre

Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.
Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.
Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.
En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....

La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.
Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...

En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.
El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....

Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava.

aquesta delicia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegireu aquest text.

Dels homínids que maltracten i maten les dones

No veig que en general surti en les enquestes la preocupació prioritària de la ciutadania per la violència de gènere, aquesta xacra endèmica que no aconseguim superar com a societat moderna i civilitzada que se suposa som. He posat al títol homínids fent cas al professor Eudald Carbonell que ens diu que encara no som humans, tot i que alguns dels comportaments són més aviat de primats. Millor dit, tant de bo ens comportéssim com els primats que en aquest aspecte de la violència de gènere són molt més civilitzats que nosaltres. Confesso que encara no he acabat d'entendre com un home pot matar una dona, malgrat les motivacions més o menys injustificables que podria adduir, cap d'elles es capaç, d'aposentar-se al meu cap de manera que ho pugui comprendre.

Les causes són variades i si bé és cert que està estudiat el comportament del maltractador o assassí, la seva tipologia, fins i tot la possibilitat d'evitar la seva actuació, el que no s'acaba de trobar és la manera de eradicar aquesta xacra. Tants anys que portem per ací, tant que ens pensem hem evolucionat i en el fons a la que ens rasquen una mica la fina capa de civilització que duem al damunt apareix el primat brutal, la bestiota assedegada de sang, que mata, i mata per no res. Per orgull? perquè se sent humiliat? menystingut? traït?. No, mata perquè ha estat mal educat des de petit, perquè tot el seu ensenyament ha estat orientat a que ell és un esser superior al sexe contrari, perquè ningú l'hi ha explicat que la dona s'ha d'estimar, respectar i valorar en la seva justa mida. Se l'hi ha d'explicar que si una relació s'acaba, o la dona decideix acabar-la, està en el seu dret, de la mateixa manera que si és a l'inrevés ell prou ho farà. Se li ha de fer entendre que no s'ha de pegar ningú, i no és aquest un problema d'ignorància com podria semblar, es dona en totes les classes socials, tot i que si és cert que la ignorància es un factor que augmenta la possibilitat d'agressions, bé, la ignorància, les dificultats econòmiques, i més factors, factors que tot i ser variats, acaben convergent en un sol objecte d'agressió, la dona.
De vell s'ha maltractat física i psíquicament les dones, des de l'inici suposo, tot i que en general eren maltractes que es suportaven i es callaven sense sortir de l’alcova matrimonial, i així anys i panys d'humiliacions i menysteniment havien fet que aquest maltractament quedés ocult, com si no existís. És normal, fins i tot es deia, ja se sap com són els homes, etc.etc. Jo he sentit a dir a homes diguem-ne "respectables": algun assot de tant en tant els hi va bé, si en el fons els hi agrada, i coses per l'estil.
En els últims anys, és quan moltes dones s'han plantat i han dit prou, i la mà, només li han posat al damunt una sola vegada, no han donat lloc a més agressions i se n'han anat, que ja és fotut que sigui la maltractada qui hagi de marxar de casa seva. I és aquí, en aquest punt de rebel·lía i dignitat de la dona quan comencen a augmentar els assassinats, quan el mascle no suporta l'abandonament i decideix erigir-se en justicier, en un miserable déu venjador del seu honor mancillat, ell, que ni te honor ni dignitat, no suporta li plantin cara i el deixin, i enrabietat, assedegat d'ira i odi, la mata, la mata, la mata.

-
2007 - 86 -- 2008 - 90 -- 2009 (a dia d'avui) 65. Aquestes xifres de víctimes directes o indirectes de la violencia masclista, o del gènere masculi, les he tret de redfeminista, i desgraciadament són fiables, terriblement fiables.

Qui llegirà novel·les.......... d'ací a 50 anys?

Em pregunto, qui llegirà d’ací a 50 anys?. No em refereixo als blocaires, si més no als escriptors, llevat que deixem com he fet jo, els llibres penjats a la xarxa. Parlo del paper, d’aquells llibres amb tapes de cartró dur, que fan olor de saviesa i misteri, d’aquells que abans de començar-los a fruir, tafaneges la contraportada per saber-ne una mica de l’argument, que mires el començament per veure si arrenca bé, que mires també les dades de l’autor conegut o no, per saber-ne una mica d’ell. Dubto que aquest fet es produeixi d’ací a 50 anys, els que encara llegim estarem ja morts i els que venen al darrere ja no practicaran la lectura tal como nosaltres encara a dia d’avui l’entenem. S'escriu molt, diuen, i és cert, però cada vegada es llegeix menys de la manera convencional, no és que hom sigui pessimista, deixem-ho en optimista ben informat. Ah! quan em referia a qui ens llegirà d'ací a 50 anys, per suposat em referia al català, la meva llengua.
Avui, tinc davant meu un d’aquests llibres dels que us parlava “L’herència de Cuba” de Margarida Aritzeta, em va costar un euro diumenge al matí als encants de la plaça del mercat, està publicat pel cercle de Lectors i comença bé:


"Quan per primera vegada a la vida va veure la mar era de nit. I aquella promesa meravellosa i inexplicable que li havia destorbat el son tants i tants dies de la seva infantesa i adolescència, que li havia fet imaginar fondàries alçades i l’havia temptat sense mesura, va prendre sobtadament la forma d’una gran decepció....."


Demà el començaré a llegir amb la incertesa de quan l’acabaré, puig si m’enganxa, se que no el podré deixar. El “Llegat dels Filisteus” que també és de la Margarida el vaig devorar en tres dies, i aquesta és la grandesa la literatura, que t’atrau i et domina, t’absorbeix i fa que el món exterior desaparegui i estiguis centrat només dins l’univers de les paraules, devorant-les amb la fam pròpia de l’avidesa de coneixement.
De la mateixa manera que d’ací a 50 anys ningú ens llegirà, em temo que abans ja hauran desaparegut els articles, cada vegada menys usats en la tipografia periodística a la xarxa, venim ja de l’enterrament dels pronoms febles. Malament quan una societat comença a enterrar les seves paraules, es el començament de la fi de la seva llengua.

Post recuperat arràn d'un comentari de na Montse. Només que dec ser una mica més optimista que fa un parell d'anys atès abans deia 30 anys i ara dic 50.

El "cul de sac" de l'Estat d'Israel vers Palestina

L’actual estat d'Israel té les seves arrels en la Terra d'Israel des de fa més de 3.000 anys. Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions va aprovar el Mandat Britànic de Palestina amb la intenció de la creació d'una "llar nacional per al poble jueu." Fou en l’any de 1947, que les Nacions Unides van aprovar la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab. El 14 de maig de 1948 l'estat d'Israel va declarar la seva independència, la qual cosa va ser seguit per la Guerra àrab israeliana de 1948 amb els veïns estats àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l'ONU.

Les successives victòries en una sèrie de guerres posteriors van confirmar la seva independència i van ampliar les fronteres de l'Estat Jueu més enllà de l’acorda’t en el Pla de Partició de les Nacions Unides. Des de llavors, Israel ha estat en conflicte amb molts dels països àrabs veïns, amb diverses guerres i dècades de violència que continuen fins al dia d'avui. Des de la seva fundació, les fronteres d'Israel i fins i tot el dret a existir del propi estat ha estat subjecte a controvèrsies, especialment entre els seus veïns àrabs. No obstant això, Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, no així amb el Líban, Siria, i tampoc no se n'ha sortit amb l’Autoritat Nacional Palestina, tot i que lluny de la relativa treva que hi havia amb el mandat de Iassir Arafat, amb l’arrabassament del poder per part de Hamas és quan s'ha acabat de complicar la situació ja prou difícil per se, fins ha arribar a la situació actual.
L'esquerra clàssica, la que no entén gairebé mai res, la que sempre recolza causes perdudes i sovint equivocades parla de genocidi, d'anorreament, com si els Palestins de Hamas fossin germanetes de la caritat i els israelians atroços assassins, i oblida que aquest anorreament o genocidi a la inversa ja el varen intentar en més d'una ocasió Sirians, Libanesos, Egipcis o Palestins des del 1948.

Intentant defugir aquest reduccionisme simple, no justificaré pas en cap manera la brutal i exagerada acció repressiva que l'estat d’Israel està duent a terme des fa temps amb diferents nivells de violència segons el moment i la circumstància. Però s'ha de dir que aquest Estat tant blasmat i que se sap rodejat d'enemics, està lluitant per a la seva supervivència des de 1948 i unes vegades encerta més que altres en la seva manera de procurar-se la defensa d’aquest continuar existint com a tal Estat en un entorn molt hostil, tot i que es evident que la diferència de les armes en que compten uns i altres és abismal i la represió dels Israelians sovint és brutal i desproporcionada.

No es pot reduir una situació tan complexa com aquesta a uns bons i uns dolents, i tot i que si és cert que algú hauria d¡aturar aquest malsón, continuaràn assetjant i si cal tornaràn a bombardejar i envair Gaza, però s’ha de tenir clar i insistir que aquí no hi ha bons i dolents, i les víctimes són els de sempre, el poble, en aquest cas el poble palestí, i en altres l'israelià, i no hem d'oblidar en el cas de Hamas, que foren ells qui varen trencar l’última i fràgil treva retornant al llançament de míssils contra les poblacions frontereres israelianes.Hamas a qui els palestinians, el seu poble en el fons els importa un rave, dins aquesta bogeria intransigent islamista en la que s'han instal·lat. Es deia que quan desapareguessin Arafat i Rabin seria possible parlar de pau en aquella zona. Doncs bé, ambos han traspassat fa temps i tot segueix igual o pitjor, atès com no toca, fa ja temps que a penes en parlen els mitjans.

I tot i que l'actitut de l'Estat d'Israel pot semblar exagerada vista del nostre prisma, no ho és tant des del dels israelians que creuen (crec que errats) que l’única manera d'assolir la pau és acabar amb Hamas. I dic errats perquè aixó no ho aconseguiran mai, ans al contrari cada vegada estan generant més odi del poble palestí vers ells, per aixó afirmo que aquesta és una guerra que els israelians mai la guanyaran, però tampoc poden aconseguir la pau negociant, hi ha massa odi enquistat per que sigui possible. Parlaven ahir i avui a Catalunya informació que en els últims deu ants la proporció de morts és de 7 palestinians per un israelià. En aquests deu anys s'ha construit aquest mur de la vergonya que envolta "Gaza", les traves per que arribin medicaments i aliments de primera necessitat són bastants més de les que caldria i cotinúen les detencions arbitraries pel sol fet de ser o semblar Palestí, sense cap prova ni garantia jurídica posterior, tot i que diuen ha disminuit.
No hi ha doncs solució a aquest problema tan enquistat, els Israelians estan en un "cul de sac" del que no poden ni saben com sortir-se'n, i aquest és un gravíssim i irresoluble mal de cap per a uns i altres. Mentrestant van morint ciutadans palestins innocents i algun de israelià de tan en tant.

Petit observatori, o de la cultura de l'esforç

Com ja sabeu els que sovint passeu per aquí, aquest blog el vaig començar el dia 1 de setembre de 2006, amb els dubtes de tot blocaire novell i sense una idea massa clara de cap on volia anar. A partir del més de desembre del mateix any fins a dia d'avui, he publicat un comentari, post, o com li vulgueu dir cada dia, sense fallar-ne (que recordi, cap) més aviat en un dia en poden sortir dos, o fins i tot tres. I aixó que sense cap pressió (ningú m'hi obliga) vaig fent, entenc m'angoixaria sovint si ho haguès de publicar per "obligació" en algun rotatiu o digital.

És per aixó que una persona com en Josep Maria Espinás, que des fa més de trenta anys, primer a l'Avui i després a El Periódico, tingui la seva columna d'opinió diaria de dilluns a divendres sense fallar mai, entenc té un enorme mérit i més encara en el seu cas que el que diu sempre és amè i interessant. I a sobre encara té temps d'anar a peu pels llogarrons i escriure'n llibres, a la seva edat, 83 anys, si no vaig errat.
Diuen que s'ha perdut la cultura de l'esforç, que va! se n'ha apropiat de tota ella l'Espinás.

EL DIA QUE EM VAIG CAGAR AMB UN MINISTRE

Aquest comentari es del novembre de 2009. L'altre dia l'hi explicava l'anècdota a una persona i avui, que ja he donat prou la tabarra amb Japó, Libia i altri, m'abelleix recuperar-lo. 


"Quan tenia cinc anys, anava a l’escola a la Casa de Caritat de Sabadell, on ara hi ha la plaça de l’Alcalde Marcet. Aquesta Casa de la Caritat, era parvulari i residència d’avis. Hi havia un ampli jardí, a la dreta un petit cinema i a l’esquerra les aules pels nens. Al mig unes escales duien fins a un pis superior on hi havia la residència dels avis. Se’n cuidaven de tot plegat les monges paules, aquelles de la cofia amb alerons "tunnejats", com es veu al quadre de dalt.

De la mainada concretament se’n feien càrrec sor Teresa i sor Pilar; la primera era andalusa, molt dolça i carinyosa amb tots, l’altre, Sor Pilar era manya i un sergent amb hàbits, tot i que el dia de la història que us passo a explicar jo diria que em va semblar que fins i tot els seus llavis dibuixaven un finíssim intent de somriure, però els seus ulls,segur que reien, fins i tot jo que era petit me’n vaig adonar.
Veureu, un dia al matí la meva mare amb va dir: Fransiscu (perqué la meva mare sempre em deia Fransiscu, de la mateixa manera que l'Ibañez em diu Siscu): avui a l’escola no fareu res, doncs ha de venir un senyor molt important que és Ministre d’en Franco a visitar-vos. Sobre tot portat bé i fes cas del que et diguin Sor Teresa i Sor Pilar.
Jo no tenia ni idea de qui era en Franco ni tampoc un ministre, però dintre de l’enteniment d’un nen de cinc anys, suposo que vaig o devia considerar que era algú important, que tampoc devia saber ben bé que volia dir, per a mi era simplement un dia diferent dels altres; de fet, ho seria, i de quina manera!
-
Dues hores abans que el Ministre Solis – “la sonrisa del regimen” li deien, potser perquè les hienes també riuen – arribés a l’escola, ja ens tenien les monges a tots formats al pati al costat de les escales que duien a la part de dalt. Dic dues hores perquè es veu que el ministre Solis va retardar-se en la arribada com sol passar ara també. Quan ja feia una estona que estàvem, allí firmes – Jo era el primer de tots de la fila al costat mateix de la columna de les escales, em varen venir ganes de evacuar “d’alló que en deien aguas mayores”, de cagar- vaja –

- Sor Teresa – li vaig dir – Me estoy cagando, que puedo ir al lavabo.
Aquesta em va mirar entre nerviosa i irada.
- ¡No! no puedes ir ahora que el Sr.Ministro està a punto de llegar. Aguanta
Al cap d’una estona vaig insistir:.
-Sor Teresa, que puedo ir, es que no puedo más, se me está escapando.
-Que te he dicho que ¡No! Mira ya está aqui el Sr.Ministro.
Bueno vaig dir, yo no tengo la culpa.


En aquestes que el cotxe oficial i el seguici varen entrar al pati aparcant davant mateix d’on estavem nosaltres, a l’altra banda de l’escalinata hi havia capellans, monges i avis esperant mes o menys neguitosos al Ministre. Aquest va baixar somrient - és cert que sempre reia – i després de saludar a la multitud es va acostar a la base de l’escalinata.


Abans però es va atansar cap a mi que ja he dit era el primer de la fila i em va posar la ma al cap en un gest que volia ser carinyós o alguna cosa així, d'aquestes per sortir a la foto, o a lo millor al NO-DO, quan vaig veure un gest de fàstic a la seva cara i ràpidament es va apartar pujant les escales ràpidament.

No era per menys. Un servidoret no havia pogut aguantar més i la merda llargament continguda finalment baixava per les meves cames fins arribar a les sabatetes i al terra i es veu que era fluixa o semi liquida i pudenta la cosa. Fou aquí quan en observar a Sor Pilar per si em renyava, em va semblar que somreia, quan es va adonar-me que jo, o sia un hom, servidoret ,amb nomes cinc anyets, s’acabava de cagar en un Ministre d’en Franco."

-

SI! ho confesso, jo també vaig escriure una novel·la eròtica

Ho diu un home tan seriós com en Pere, o aixó sembla. Em solidaritzo amb ell, al cap i a la fi tots acabem sent molt iguals, jo també vaig escriure una novel·la eròtica, "las cuatro alcobas", en castellà, atès vaig gosar presentar-la a un premi ja extingit "La Sonrisa Vertical". La vaig escriure amb una Lexicon 80, tecla a tecla, primer un original i després un cop revisat amb una cosa antiga que se’n deia paper de carbó amb cinc còpies que era el que demanaven els del premi. Era molt dolenta (ho reconec) i òbviament no va guanyar i ni tan sols va quedar "finalista", diguéssim que va quedar "finatonta" . Dels sis original enviats me’n varen retornar cinc atès el que faltava em varen dir se l'havia quedat una dels membres del jurat (aixó de membres quedà bé en un premi de literatura eròtica), Luis Garcia Berlanga, sia per mandra de retornar-la, perquè l'havia enviat on va acabar, al foc purificador d'una foguera de Sant Joan, o (somiar es gratis) perquè a ell, li va agradar. En Lluís Subirana, escriptor, historiador de la sardana, poeta i persona, sempre m'anima a presentar-me a premis literaris, diu que és bo, que ajuda a fer créixer la capacitat creativa i a marcar-te reptes. Discrepo, per reconeixement de les pròpies mancances i perquè llevat de casos excepcionals com era el de la “Sonrisa Vertical” o el “Pere Quart d’humor i sàtira”, la majoria de premis literaris estan amanits d'antuvi, vegeu sinó que ens explica al seu bloc l'Ibañez, que n'ha guanyat uns quants. Si és cert però, que si decideixes presentar-te a un premi, fas com una mena de sobreesforç per presentar un producte competitiu i aixó, reconec no es pas dolent. Però en el meu cas, ja he abandonat, a més a més, un que vaig guanyar de poesia, me’l varen retirar atès tenia els tres poemes penjats al bloc d'Anoharra i consideraven que ja estaven publicats. Ah, si! em vagi dir tot dient-m'ho a mi mateix, a hom, o sia jo, doncs ho penjo tot a una sèrie de blocs i a prendre pel rulé. I aquí estan, Anoharra, Haikus, el Bloc de les Novel·les oblidades i Somnis fugissers, que teniu a la vostra disposició. Resten suspesos en l'espai eteri de la xarxa i aquí continuaran mentre aquesta duri. I ja m'està bé, sóc molt conscient que si escrivís prou bé, i el que expliques fos realment interessant, les editorials no serien tan idiotes com per no adonar-se'n. Més no ha estat així, i vol dir doncs que ja estan bé on estan, i a mi em sembla bé també, cadascú ha de ser conscient de les seves pròpies limitacions i sinó que es dediqui a una altra cosa que també té la seva part digna i positiva, com per exemple....blocaire de guàrdia.

El Torrent de Colobrers, o torrent de la Tosca

El torrent de Colobrers també és conegut amb el nom de torrent de la Tosca o de Can Pagès, i és un dels espais més valorats del rodal sabadellenc. Té uns 6 km de longitud. Neix a la serra del Vent, de Castellar del Vallès, travessa el pla de la Bruguera i, en entrar al terme de Sabadell, s'encaixa al terreny tot formant unes ribes alteroses i abruptes. Gairebé al final del recorregut passa entremig de Can Garriga i Can Pagès i desguassa al riu Ripoll prop del pont de Castellar.
L'aigua que aporta el torrent procedeix de la font de Can Moragues i també dels diferents i rics aqüífers de la zona. Part d'aquesta aigua es capta en una mina i es condueix per galeries subterrànies, recs i fins i tot un petit aqüeducte. Els destinataris són encara els quatre propietaris de l'entorn que se la repartiren l'any 1856: els Pagès, els Garriga, els Moragues i els Barata.
L'espectacularitat de l'indret és deguda en part a les espècies vegetals, que hi són exuberants. Entre la vegetació de bardissa, destaca la vidalba, l’heura, l’arítjol i l’esbarzer. Pel que fa als arbres de ribera, hi abunden els pollancres, els saücs i els plàtans plantats, al costat de diferents esquelets d’oms afectats per una plaga de fongs. Els joncs, el càrex, els créixens, la sarriassa, les falgueres, les heures i la cua de cavall són algunes de les espècies de ribera que més hi creixen. Pel que fa a la fauna, hi són freqüents el pit-roig, el cargolet, l’oriol, el rossinyol i fins i tot algun esparver. Però també el toixó, la fagina, els ratolins i les musaranyes, al costat de la granota verda, la reineta, el gripau, la salamandra i el vidriol. Tanmateix, els invertebrats hi són els éssers més abundants. Hi abunden també homínids a peu o en bicicleta, malgrat estar prohibit als segons, almenys s'ha aconseguit que no hi transitin motos que ja és molt. Us deixo unes quantes fotos que he fet aquest matí. font: wikipedia

Malgrat la seva bellesa, fàcil accessibilitat i proximitat, és desconegut per a molts sabadellencs.

El rovell de l'ou, o com no ser conscients del que està passant.

Els bombers i altres persones que estaven a la planta baixa de la segona Torre bessona abans de caure, malgrat ser al rovell de l'ou, al centre mateix de la noticia, no eren coneixedors del que els esperava ni tan sols uns instants abans que la torre s’ensorrés i els caigués al damunt. En canvi qualsevol persona arreu del món que ho estés veient en directe per la televisió si que era conscient de la magnitud de la tragèdia que els hi sobrevenia.

Aquesta reflexió te a veure amb la gent que a diari, a ràdios, televisions o premsa, opina en general, no tan sols de política, i que com els bombers de les Torres Bessones dona la sensació que malgrat ser al rovell de l'ou, de tenir al seu abast tota la informació, estan envaïts per un cert desconeixement de la realitat, com si l'excessiva dedicació a opinar verbal o gràficament, o la pròpia saturació d'informació que reben constantment, els impedís pair i racionalitzar aquesta, i es troben en la tessitura que sovint, sobre tot si parlen d'un tema que hom més o menys coneix o en sap una mica donin una sensació de desconeixement o fins i tot de frivolitat. Podria posar molts exemples en el dia a dia, però a tall d’inventari, cada vegada que s'ha parlat del pa o dels cereals, m'he enfilat per les parets en sentir quines bajanades es deien a dojo.

No saps mai a qui t'has de creure, ni quina noticia està redactada correctament i de manera objectiva. En el cas recent de l'Alakrana s'ha informat molt malament en general i no s'ha aprofundit en les causes que han propiciat que fos assaltat pels pirates. Algun mitjà comentava que pescaven de manera il·legal, altres que era legal, alguns fins i tot explicaven que s'havien allunyat molt de la zona protegida de l'operació Atlàntida, altres que no, però en general més aviat s'ha explicat de manera esbiaxada.No es comprova cap noticia, el més important és donar-la el primer i després fins i tot a lo millor retificarém si l'hem donat malament.

No parlem ja del tractament que es va donar al seu moment a la Grip A, i com es poden permetre informatius vespre com el de Tele 5. I aixi podria seguir molta estona. I si parlem dels que donen informació política, aquí la professionalitat és zero, es limiten a posar la carxofa i entrar en la gran informació de: fulano ha dit i zutano ha contestat, etc. i d'aqui ja no en surten, i a sobre acceptar els vídeos que confeccionen els mateixos partits per a ser emesos per la Tele i no només en campanya electoral.

A la majoria dels opinadors profesionals, els que viuen a la radio o a les teles , escriuen articles d'opinió en algún diari o més i desprén critiquen als qui tenen més d'un càrrec, sovint els passa com als Bombers de la torre bessona de Nova York, malgrat estar al rovell de l'ou, sovint no s'assabenten dels fets, o potser és que opinen en funció de la ideologia política del mitjà que els paga. O aixó sembla.

de com escriure una novel·la i sobreviure a l'intent

Ara que tenim a un blocaire i una blocairessa (d'aquesta em mata), disposats a escriure una novel·la, voldria comentar el procés d'escriure-la almenys en el meu cas. Llevat de la primera i més densa, l'Esperit del Vallès que la vaig anar escrivint sobre la marxa i per un espai de gairebé dos anys, la resta ja abans de començar les tenia dissenyades al cervell, des de l'inici, el desenvolupament i el final, de manera que un cop posat anava relativament ràpid atès quan escric no faig cap correcció ortogràfica ni reviso res, simplement vaig tirant, el que em permet escriure un primer text inicial am bastant rapidesa. Fins aquí tot bé, no hi ha dubtes i tot sembla ha quedat tal i com ho havies pensat. A partir d’aquí és quan comença a complicar-se la novel·la, atès tornes a començar revisant tot el text escrit des del començament, afegint per aquí, retallant per allí, canviant diàlegs o situacions i normalment afegint-hi un xic de palla per allargar l’història. No sóc massa maniàtic en aquest sentit, hi ha novel·les que són de cent pàgines i n'hi ha de tres-centes o més. Des del meu punt de vista tota novel·la que passi de dues-centes pàgines, sinó no està molt ben escrita o l'història a explicar t'atrapa es fa molt pesada.

A partir d’aquí, sobretot quan has escrit la teva primera novel·la, novel·la que òbviament és la mare de totes les novel·les que s'han escrit i descrit, se suposa que l'has d'enviar a alguna editorial per veure de publicar-la. I aquí és on jo no perdria el temps llevat de si heu aconseguit que algun conegut la llegeixi i sigui capaç de donar-vos una opinió sincera i honesta que faci considerar la possibilitat de que es pugui publicar. Dit aixó, en aquest sentit per a mi la millor editorial és "La Campana", perquè es llegeixen tot el que reben i si hi veuen possibilitats són dels que tiren endavant l'edició. No és fàcil, pregunteu-ho a l'Albert Sánchez Piñol a qui l'editora de La Campana, na Isabel Martí li va fer refer sis vegades la Pell Freda fins arribar on ella creia que la novel·la estava al seu punt.

De no ser així, que les opinions no siguin excessivament entusiastes, el millor és publicar-la en un bloc com vaig acabar fent jo i que vagin passant, o auto publicar-se que sobretot en poesia es sol fer molt. No tinc ni idea del que val auto publicar-se una novel·la però hi ha pàgines web que informen de com fer-ho. Res més, que vagi molt bé, us asseguro que l'experiència val la pena.

Afegitó: Hi ha un llibret molt interessant d’en Ramon Folch i Camarasa “Manual del perfecte escriptor mediocre” guanyador del premi Pere Quart d’humor i sàtira del 1991 que val molt la pena llegir-se’l.

Amics, coneguts, saludats i venedors pesats

M'agradaria saber per quins setze ous els departaments de màrqueting d'Empreses varies, comandades per indolents mentals amb paràlisi cerebral creativa, han d'enviar als seus comercials a molestar per les cases en hores gairebé sempre intempestives, sia via telèfon o trucant al timbre de casa teva quan més ocupat estàs, o la seva gran especialitat, les hores de dinar, de la migdiada o de sopar. Hi ha també els repartidors de correu comercial que tenen la habilitat de trucar a tots els timbres de l'interfon del bloc de pisos, pert tal que els hi obrin la porta. Avui ha estat Jazztel que m'ha vingut a molestar per les dues vies, a les dues quan estavem dinant han trucat a la porta i a les quatre a mitja becaina m'han molestat per telèfon, i unes noies que em volien vendre una Biblia, però ahir foren els de Gas natural que últimament estàn molt pesats i pasan molt sovint.
De la mateixa manera que hi ha blocs de pisos o cases particulars que tenen posat el rètol en el que hi diu que no s'accepta publicitat comèrcial, potser se n'hauria de posar un altre dient que no s'accepten venedors pesats, i quan al telèfon, legislar de manera que aquests genis del màrqueting tinguessin totalment prohibit molestar als ciutadans a casa seva, a banda d'esbrinar d'on han tret els números de telèfon d'un quan et truquen al mòbil. Si et truquen al fixe sol ser una gravació que et diu que marquis l'asterisc per enganxar-te la línia, i ja has begut oli. Aquests que truquen sempre d'un número on no hi pots retrucar (aixó em sembla ara ho han arreglat els del Govern) fan les trucades de manera cíclica, però el dia que et toca en una tarda poden fer-ne quatre o cinc. Al mòbil si veig nº privado ja no l'agafo, aquí la tocada de nassos ve per la tarda a l'hora de la migdiada que els de Movistar s'han entestat en que m'ha tocat un Audi si envio un SMS. Són molt pesats i no són ni amics, ni coneguts, ni saludats, només són venedors pesats.

Com carregar-se Cat radio: per Joan Ferràn

l'objecte a l'esquerra de l'imatge és l'ìnclit Joan Ferràn, assot de Catradio.

CiU retreu a Manel Fuentes que faci de "showman". Diu na Meritxell Borràs cque reu que restarà "credibilitat" a 'El matí de Catalunya Ràdio', o aixó li han manat que digui. Mentre a can PSc per boca d'en Joan Ferràn, reclamen més pluralitat a la tertúlia de Catalunya Ràdio. Ferran va fer una intervenció en la que va afirmar que "hem constatat que hi ha un reconeixement en aquest sentit de la pluralitat que s’ha intentat esponjar, per dir-ho d’alguna manera, o incorporar a les tertúlies i als programes de la ràdio i de la televisió pública, doncs, persones que provenen de diferents àmbits del pensament diferents, però també ens agradaria fer-li un suggeriment, que això per ser possible i per perfeccionar encara més aquest pluralisme, aquesta pluralitat, si es pogués estendre també això a la procedència d’aquestes persones".
Ja no sé qui és l'actual director del que en queda de Catalunya Radio, però és veu que en Joan Ferràn hi té molt a dir, així com Meritxell Borràs. Ambdòs deuen tenir alguna frustració u obssessió infantil de fer de director de mitjà radiat donat el seu interes de dirigir els continguts i la tasca del director del matí de Cat radio Manel Fuentes, sobre que i com ha de conduir el seu programa i en que ha de treballar o no, decidint ells si és compatible o no.
Atès ja li han fet prou de mal a l'exemisora lider d'audiència del país de la que han aconseguit (sobretot en Joan Ferràn) que pleguin els millors professionals (la llista seria dolorosament llarga), seria d'agraïr que el Sr. Joan Ferràn i altri es guardessin la seva opinió ben guardadeta allí on els hi càpiga que de tragaderes prou en tenen, i deixi'n treballar tranquils i de la manera que consideren opoirtú als quatre professionals que encara resten a aquesta abans exemplar emisora de radio, que els socialistes amb la connivència del President de la Generalitat i sobre tot el Sr. Joan Ferràn han aconseguit carregar-se-la. Ells sabràn pèrquè.

Forners, una flaira que s'esvaneix

Quan tenia nou o deu anys, abans d’anar a l'escola anava a esmorzar al costat de casa, a cal forner; Sisu es deia ell i Catalina la seva dona. Ell era un home alt i gran i ella molt menuda i simpàtica. Esmorzava darrera la botiga on hi tenien una espécie de menjador cuina tot-terreny la majoria de forners antics, i on hi feien practicament la vida diària, esmorzar i dinar, escoltar la radio o llegir el diari; encara a dia d'avui hi ha moltes d’aquestes rere botigues ara amb televisió incorporada. Alli en aquesta rere botiga d'en Sisu i na Catalina hi havia una enorme prestatgeria curulla de novel·les de “l’oeste” desde Fidel Prado a Marcial Lafuente Estefania, o Zane Grey, que jo devorava amb la avidesa pròpia de la edat. M’agradaven sobre tot les de Zane Grey “Huracan, la heroina de Fort Henry, etc” que em semblaven molt més ben escrites que les altres que eren més de pim pam pum. Cada dia esmorzava pa de pagès o girat, acabat de coure i un xic calent encara que diuen no és bo per l’estomac, però si ho és pel paladar, almenys el meu, acompanyat de pernil, llonganissa o anxoves que m’agraden amb bogeria encara a dia d’avui.

En Sisu fins que es va comprar una màquina de pastar helicoïdal - una Saus - amassava encara a ma, i el pa fermentat com cal, sense pressa era boníssim, prenent-se el seu temps. Quan pels voltants de les set havia acabat de coure el pa del dia, en Sisu esmorzava i se n’anava a dormir, fins al vespre que pels voltants de les deu començava a fer el pa del dia següent. La flaira quan sortia del forn de sola encara la puc recordar i sentir-la a dia d’avui quan volto per més d’un forner a primera hora del matí.
En aquella època, el pa es venia a pes i si no hi arribava, et donaven “la torna” que solia ser un tros de coca o de pa, i la venta era pel matí. A la tarda la persiana dels forners romania mig entre oberta per si algú en necessitava o havia de menester que es deia abans, i gairebé mai en sobrava o en faltava, el forner ja tenia apamada la seva clientela i tallava gairebé just.
Ha passat molt de temps i ha canviat molt el món del forner; cert és que molts ja no s’hi posen a les deu de la nit, però ho fan a les tres o les quatre de la matinada, i la jornada laboral no s’acaba a les 7 sinó que és pràcticament continuada (amb aturades esporàdiques per mal trencar la són) amb l’invent aquest del pa calent tot el dia, al que hi hem d’afegir que en reparteixen per bars i restaurants. El forner que abans tancava el diumenge o el dilluns, ha passat a treballar 363 dies l’any, matí i tarda i malgrat aquest esforç d’adaptació als nous temps està sucumbint en la seva comtessa contra la venda del pa precuit, que venen a punts de venda concrets, supermercats, benzineres, bars , paquistanis de cal mai tanquis, "Horno Manoli de pan cocido con leña," o grans centres comercials i a sobre normalment a un preu inferior.
No se si la gent sap valorar l’esforç del forner en oferir una gama variada de productes artesanals que s’han anat ampliant els últims anys, en un esforç de no perdre competitivitat davant aquest poderós enemic; fixeu-vos la variada i saborosa oferta que te un forner del barri o del poble en aquest esforç per no perdre el tren del seu negoci, perquè cert és que aqui s'ha perdut la cultura del pa que en canvi els francesos han sabut preservar. De cinquanta anys enrere es compra pa a qualsevol lloc, supermercat, benzinera, paquistaní, etc etc, sense preocupar-se per la qualitat del producte adquirit a bon preu, aixó si.
Hi ha una franja generacional que encara és consumidora de pa a cal forner, que seria els de cinquanta i pocs anys en endavant, encara em vaig trobar l'altre dia al meu germà Lluís que anava a buscar el pa a l'Antic i no hi viu pas a la vora, però dona valor al producte de qualitat, ben fet i amb una bona varietat d'oferta. Sense anar més lluny l'altre dia em varen regalar els d'el Xamfrà de Canovelles una barra de pages feta amb farina d'espelta que era de bogeria. Però rere aquesta generació venen els consumidors de plàstic envassat que van al super i carreguen de tot fins i tot el mateix pa. Perquè? una nova manera de viure, o la comoditat, o a vegades la necessitat, el cert és que la cultura del pa aquí s'ha perdut en poc temps, mentre que a altres països com a França han estat capaços de mantenir-la, i cert és també que l'Estat Francés hi ha posat el seu gra de sorra, mentre el d'aqui el nostre ha passat de l'assumpte olímpicament, i hom gosaria a dir que continúa passant.
No s’ha perdut la guerra però si moltes batalles, una d’elles la generacional; pocs son els fills de forners que volen continuar el negoci dels pares i prefereixen una feina encara que sigui a precari de 8 hores diàries de dilluns a divendres i un més de vacances; el forner te també dificultats per trobar dependentes disposades a treballar dissabtes, diumenges i festius; les noves normatives de sanitat i la modernització dels obradors han suposat una elevada despesa difícil d’amortitzar i que no compensa, i la competència esmentada abans ha fet forat, de manera que estan plegant forners i curiosament l’obrador que anys enrere es considerava el pla de pensions del forner, a dia d’avui no val res; l’únic valor és el punt de venda com a tal, punt de venda que en un intent se sobreviure s’ha transformat en molts casos en granja degustació, venda de plats precuinats i queviures de primera necessitat.
Ahir va ser noticia el Gremi de Forners per la seva queixa d'aquesta competència deslleial que pateixen, davant l'administració. Demana el Gremi entre altres qüestions que el pa que no es ven als forns s'ofereixi al consumidor envasat per garantir les mínimes condicions d'higiene i que s'en sàpiga la seva procedència, com es fa amb qualsevol altre producte de consum, o que les mateixes, reiterades i "colloneres" inspeccions de Sanitat que pateixen fins a vegades exasperar, s'estenguin també a aquests altres punts de venda, diguem-ne "al·legals"D’ací a uns anys, no gaires, cap nen podrà anar a la rere botiga d’un forner a menjar pa de pagès acabat de coure amb anxoves, mentre llegeix una novel·la "del Oeste" i sentir com li entra pel nas la flaira que ve de l'obrador, perquè els forners com a concepte hauran desaparegut, igual que al seu dia ho feren en Sisu i na Catalina, del forn de pa Carreras, al carrer de Vilarrubies, 73 a Sabadell, només que el seu cas va ser per causa natural i en el temps que pertocava i en el cas dels forners, malauradament no serà així.