EL "CUL DE SAC" DE L'ESTAT D'ISRAEL

Written By Francesc Puigcarbó on 31/05/2010 | 31.5.10



L’actual estat d'Israel té les seves arrels en la Terra d'Israel des de fa més de 3.000 anys. Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions va aprovar el Mandat Britànic de Palestina amb la intenció de la creació d'una "llar nacional per al poble jueu." Fou en l’any de 1947, que les Nacions Unides van aprovar la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab. El 14 de maig de 1948 l'estat d'Israel va declarar la seva independència, la qual cosa va ser seguit per la Guerra àrab israeliana de 1948 amb els veïns estats àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l'ONU. Les successives victòries en una sèrie de guerres posteriors van confirmar la seva independència i van ampliar les fronteres de l'Estat Jueu més enllà de l’acorda’t en el Pla de Partició de les Nacions Unides. Des de llavors, Israel ha estat en conflicte amb molts dels països àrabs veïns, amb diverses guerres i dècades de violència que continuen fins al dia d'avui. Des de la seva fundació, les fronteres d'Israel i fins i tot el dret a existir del propi estat ha estat subjecte a controvèrsies, especialment entre els seus veïns àrabs. No obstant això, Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, no així amb el Líban, Siria, i tampoc no se n'ha sortit amb l’Autoritat Nacional Palestina, tot i que lluny de la relativa treva que hi havia amb el mandat de Iassir Arafat, amb l’arrabassament del poder per part de Hamas és quan s'ha acabat de complicar la situació ja prou difícil per se, fins ha arribar a la situació actual. L'esquerra clàssica, la que no entén gairebé mai res, la que sempre recolza causes perdudes i sovint equivocades parla de genocidi, d'anorreament, com si els Palestins de Hamas fossin germanetes de la caritat i els israelians atroços assassins, i oblida que aquest anorreament o genocidi a la inversa ja el varen intentar en més d'una ocasió Sirians, Libanesos, Egipcis o Palestins des del 1948. Intentant defugir aquest reduccionisme simple, no justificaré pas en cap manera la brutal i exagerada acció repressiva que l'estat d’Israel està duent a terme des fa temps amb diferents nivells de violència segons el moment i la circumstància. Però s'ha de dir que aquest Estat tant blasmat i que se sap rodejat d'enemics, està lluitant per a la seva supervivència des de 1948 i unes vegades encerta més que altres en la seva manera de procurar-se la defensa d’aquest continuar existint com a tal Estat en un entorn molt hostil, tot i que es evident que la diferència de les armes en que compten uns i altres és abismal i la represió dels Israelians sovint és brutal i desproporcionada. No es pot reduir una situació tan complexa com aquesta a uns bons i uns dolents, i tot i que si és cert que algú hauria d¡aturar aquest malsón, continuaràn assetjant i si cal tornaràn a bombardejar i envair Gaza, però s’ha de tenir clar i insistir que aquí no hi ha bons i dolents, i les víctimes són els de sempre, el poble, en aquest cas el poble palestí, i en altres l'israelià, i no hem d'oblidar en el cas de Hamas, que foren ells qui varen trencar l’última i fràgil treva retornant al llançament de míssils contra les poblacions frontereres israelianes.Hamas a qui els palestinians, el seu poble en el fons els importa un rave, dins aquesta bogeria intransigent islamista en la que s'han instal·lat. Es deia que quan desapareguessin Arafat i Rabin seria possible parlar de pau en aquella zona. Doncs bé, ambos han traspassat fa temps i tot segueix igual o pitjor, atès com no toca, fa ja temps que a penes en parlen els mitjans. I tot i que l'actitut de l'Estat d'Israel pot semblar exagerada vista del nostre prisma, no ho és tant des del dels israelians que creuen (crec que errats) que l’única manera d'assolir la pau és acabar amb Hamas. I dic errats perquè aixó no ho aconseguiran mai, ans al contrari cada vegada estan generant més odi del poble palestí vers ells, per aixó afirmo que aquesta és una guerra que els israelians mai la guanyaran, però tampoc poden aconseguir la pau negociant, hi ha massa odi enquistat per que sigui possible. En aquests deu anys s'ha construit aquest mur de la vergonya que envolta "Gaza", les traves per que arribin medicaments i aliments de primera necessitat són bastants més de les que caldria i cotinúen les detencions arbitraries pel sol fet de ser o semblar Palestí, sense cap prova ni garantia jurídica posterior, tot i que diuen ha disminuit. Avui l'Estat d'Israel ha traspassat una línia vermella que el condueix a un punt de bogeria sens retorn, a un maleït cul de sac. L'atac a la Caravana humanitària de la Llibertat en aigües internacionals amb soldats armats disparant a sang freda a una gent que intentava defensar-se amb pals, ha disparat totes les alarmes i ha superat les atrocitats d'aquest estat terrorista. No hi ha doncs solució a aquest problema tan enquistat, els Israelians estan en un "cul de sac" del que no poden ni saben com sortir-se'n, i aquest és un gravíssim i irresoluble mal de cap per a uns i altres.
Mentrestant van morint ciutadans palestins innocents i algun de israelià de tan en tant, iocent també. Avui 10 persones innocents, o 15, han estat
assassinades covardment pels valents soldats isaraelians, en nom de Déu, la llibertat i la democracia a la israeliana, clar. Maleïts sian!

ISRAEL, L'ESTAT PARANOIC I ANORREADOR



"L'exèrcit israelià ataca un vaixell amb ajuda humanitària per Gaza amb una activista catalana i un madrileny a dins. Després d'hores de silenci, el ministeri de Defensa israelià ha reconegut que hi ha més de 10 morts, tot i que els mitjans de comunicació locals parlen de més de 15 víctimes mortals. Segons informacions no oficials que arriben des de les xarxes socials, els cooperants de Vic es troben en bon estat. L'exèrcit israelià està evacuant ferits i activistes cap a diferents hospitals i zones d'Israel. ACN / AVUI"
.
No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, ni tampoc els que els volien ajudar portant-hi ajuda humanitària per mar, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinaria de ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, amb la descarada connivència dels EEUU a favor dels israelians.

No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, ja sé que en els conflictes només hi ha dolents i víctimes, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats, humiliacions i injustícies, però entenc que l'atac que s'ha produït avui és una mostra més de la paranoia d'un Estat anorreador que fa temps ha perdut la mesura de les coses, i actua amb total impunitat ajudat per la complicitat o connivència de la resta de països, llevat dels seus enemics que no acaben de reaccionar.

Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins el punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mig termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi.
Maleïda terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des fa ja segles una inestabilitat endèmica.
-
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no res que tenen. No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més del mil milions de dolars anuals dels EEUU per les seves suposades influències amb els palestins i que no sap com sortir-se'n de l'atzucac i ni fa ni deixa fer.

DIA MUNDIAL DEL BLOCAIRE EN CRISI CREATIVA

-

A PROPOSTA de BLOGUEJAT i LEBLANSKY.

Però és difícil deixar d'escriure, seria com deixar de viure segons deia Joan Fuster, i si el blocaire té crisi creativa, té varies possibilitats, repetir-se, refregir-se, plagiar o plagiar-se, o escriure com alguns opinadors o discursos del polítics, que és dir poc omplint molt, a saber:

"La plasmació d'aquesta certesa en el seu conjunt, no deixa de ser una manera de palesar un fet més que evident, i és que en un moment determinat a un personatge peculiar com podria ser un blocaire se li acaba l'inspiració, o aixó es pensa, diu i/o manifesta, però de fet la coiunturalitat d'aquesta circumstància és puntualment relativa i possiblement dependria d'algunes circumstàncies verament estacionals, car de fet la inspiració no és una veleitat que vagi i vingui al seu lliure albir, sinó el producte d'un esforç aparent durant un cert temps que esclata en un moment determinat en una técnicamente dita crisi creativa, però que en realitat no és tal sinó una simple excusa d'un parell de cagamandurries per vacil·lar-nos i fer campana un dia d'un dilluns, de la seva elevada i noble responsabiliotat com a blocaires de pro i de contra. I és que en el fons com diria l'intel·lectual José Luis Uribarri davant l'irrupció del sabadellenc Jimmy Jump a l'actuació d'Eurovisió davant aquell embalumet esbudellat que gargamellava una cançó imposible. "Nunca tan pocos jodieron tanto". I heus ací un gat, heus ací un gos i la crisi de creativitat o manca d'ìnspiració s'ha fos."
*

"LUNÁTICO PROVOCA BOCHORNO NACIONAL"

Written By Francesc Puigcarbó on 30/05/2010 | 30.5.10



"Pese a su decimoquinto puesto, el representante de España en la 55 edición de Eurovisión, Daniel Diges, ha subido a la primera página de la prensa noruega por la irrupción del espontáneo Jimmy Jump sobre el escenario, fallo de seguridad que le ha valido agrias críticas a la organización. El periódico noruego Villmanen recoge el bochorno nacional"Lunático", titulaba hoy el periódico noruego Villmanen, ilustrando con una foto en la que el famoso espontáneo es señalado con un círculo rojo y dedicando en el interior una fotografía de doble página y un texto en el reverso, que recoge el bochorno nacional que ha provocado que 120 millones de televidentes comprobaran en directo este fallo de seguridad en Oslo. 20minutos"

Hom pensava que el "bochorno nacional" era per haver deixar cantar l'horrorós valset a l'embalum esbudellat d'en Diges, o als patètics comentarias de José Luis Uribarri, o fins i tot possiblement a la presentació cutre salsitxera de la falsa beneitona d'Anne Igartiburu. Però es veu que no, que va ser per la irrupció a l'escenari del gran frikisme europeu del nou Mossen Cinto Verdaguer sense bitllet, però amb barretina per palesar el triomf de l'estètica surrealista sobre el frikisme ranci. Obviàment, la culpa és de Duchamp.

-

SABADELL 30 DE MAIG DE 2010


Tal com vaig explicar el dia 27, aquest matí he anat a votar la consulta sobre la independència que s'està cel·lebrant a Sabadell. La cosa anava lenta, car als antics jardinets, o sia darrere l'ajutament, a quarts de deu enc ara estaven muntant la paradeta. He anat a veure al meu pare que pretenia votar a les set del matí quan ha tret la gossa i m'ha dit que hi aniría més tard, i he tirat amunt fins que dues voluntaries m'han enganxat a la plaça Marcet on he votat (votant número 17). Eren uns baixos amb les seves taules, paperetes de si, no o en blanc, amb els sobres corresponents, urnes, presa de dades del DNI amb ordinador i segons m'han dit més amunt a la Creu alta on m'he trobar un cosi d'un cosi de la meva dona, si intentés tornar a votar sortiría que ja ho havia fet. L'he fet petar una estona amb ell i una voluntaria de Sant Joan de les Abadesses que es diu Núria que hi col·laborava i em deien que sent optimistes s'arribaria a un 10 per cent de participació. Clar, quan més gran la ciutat on es fa la consulta més baixa és la participació, lo que ens portaria al meu tema de fons de sempre sobre aquest assumpte de les consultes, pero avui no és el cas. Demà sabrem les dades de participació i la vida continuarà igual, o no!
-

A PROPÒSIT DE LA PUBLICITAT

Written By Francesc Puigcarbó on 28/05/2010 | 28.5.10


Després de molt rumiar-ho he arribat a la conclusió que el més important del món, més que el Papa, Obama, la Coca-Cola, Angela Merkel, les mesures anticrisi de Zapatero i Filemón, el Barça, Leo Messi, o en Quimet de l'assemblea de socis de l'Espanyol, res de tot això és prou important, car el més important del món mundial és. . . . . . . . . . . . . .

LA PUBLICITAT!

I és que sense la publicitat, el món retornaria a l'Edat Mitjana, o gairebé, i no estic dient cap bajanada. Només cal adonar-se què, sense publicitat no hi hauria esports d’elit com la Fórmula 1, Futbol, Basquet, Tennis, atletisme, etc etc. Tampoc tindríem diaris, ni de paper ni digitals, ni Televisió, tampoc o a penes hi haurien ràdios, llevat d'alguna d'àmbit local. Si realment sobrevivia algun d'aquests medis seria amb diner públic i per tant controlat per l'aparell de l'Estat. Molts dels productes de consum actuals desapareixerien en no poder fer publicitat per vendrel's, i malgrat l'estalvi no se jo si baixarien de preu els productes de consum en estalviar-se les despeses de publicitat atès sel's hi reduïrien les vendes i possiblement encara s'hauria d'augmentar el seu preu de PVP.
Tampoc tindríem revistes del cor, ni series de TV, ni res d'una enorme tirallonga de coses de les que gaudim ara amb naturalitat i de les qui ens hauríem d'acostumar a prescindir-ne per força, aspecte que en molts dels casos potser s'hauria de considerar.
-
La força de la publicitat augmenta i es reaferma a la televisió, de fet com diu Piti Español la televisió és alló que fan de tan en tant enmig dels anuncis. Anuncis que sovint no s'entenen. Si són rars segur són de automòbils, si són masclistes de detergents, llegius o fòtils de la llar, si parlen rar amb accent afrancessat o en anglès, són de perfums i n'hi ha fins i tot d'intel·ligents (ara no en recordo cap). El que si em té corprés és el de Movistar, el de l'avi que és posa un capgrós de gall al cap i s'en va de matinada a la cambra del seu net que es desperta amb tota naturalitat com si alló fos el més normal del món, i com casualment també té un capgrosset prepara't a la seva mida, s'en van avi i net a trenc d'alba a caminar pel bosc, que no sé com s'hi veuen amb el capgrós i capgrosset al cap, fins arribar a un penyassegat on se'ls treuen i riuen, i un ja no sap qui és més idiota i inconscient si l'avi o el net.
¿On va una criatura amb un avi sonat tots dos sols de matinada pel mig del bosc?.
I els pares? com se n'assabenti la Capdevila els hi pot caure un puro de cágati lorito, que fins i tot podrien perdre'n la custodia.
I el defensor del menor, on és?
-
Ara que ja havia superat la desaparició de l'avi de Casa Tarradellas em surten amb aquest engendre d'anunci. Em sembla que encara miro massa la tele.


LA CABINA

A l'any 1972 Antonio Mercero, inspirada en un relat de Juan José Plans amb guió d'ell i José Luis Garci va dirigir LA CABINA. El film va obtenir un EMMY i va superar la censura franquista perquè els censors no van entendre de que anava.
Tot i que Mercero sempre ha manifestat que ell només va fer un film de terror.


AMALFITANO, RAFAEL DIESTE I FOLLAS NOVAS

"I encara que després Amalfitano, en la biblioteca de la universitat de Santa Teresa, trobà dades bibliogràfiques sobre Rafael Dieste que confirmaren el que ja havia intuït o l’hi havia deixat intuir don Domingo Garcia-Sabell en el pròleg, titulat “La intuïció il·luminada” i on fins i tot es concedia el luxe de citar a Heidegger (Es gibt Zeit. Hi ha temps), durant aquell capvespre en que recorregué com un latifundista medieval el seu reduït fons erm, mentre la seva filla, com una princesa medieval, s’acabava de maquillar davant del mirall del banc, no aconseguí recordar de cap de les maneres, ni perquè i on havia comprat el llibre ni com aquest havia acabat embalat i expedit juntament amb altres exemplars més familiars i més estimats rumb a aquesta populosa ciutat que desafiava al desert entre la frontera de Sonora i Arizona. I aleshores, just aleshores, com si fos una pistoletada de sortida d’una sèrie de fets que es concatenarien amb conseqüències unes vegades felices i altres vegades funestes, Rosa sortí de casa i va dir que se n’anava al cinema amb una amiga i li preguntà si tenia claus i Amalfitano va dir que si i escoltà com la porta es tancava de cop i després les passes de la seva filla que recorrien el caminoi de lloses mal tallades fins la minúscula porta de fusta del carrer que no l’hi arribava ni a la cintura i després les passes de la seva filla en la acera, allunyant-se en direcció a la parada de l’autobús i després el motor d’un cotxe que s’engegava. I aleshores Amalfitano caminà fins la part davantera del seu jardí estrallat i estirà el coll i en treure el cap al carrer no va veure cap cotxe ni Rosa i apressà amb força el llibre de Dieste que encara sostenia en la seva mà esquerra. I després mirà al cel i va veure una lluna massa gran i massa arrugada, tot i que encara no havia caigut la nit. I després es dirigí una altra vegada cap el fons del seu jardí empobrit i durant uns segons es quedà quiet, mirant a destra i sinistra, davant i darrera, per si veia la seva ombra, però encara que era de dia i cap a l’oest, en direcció a Tijuana, encara brillava el sol, no aconseguí veure-la. I aleshores es fixà en els cordills, quatre fileres, lligats, per una banda, a una espècie de porteria de futbol de dimensions més petites, dos pals de no més d’un metre vuitanta enterrats en la terra i un tercer pal, horitzontal, clavetejat als altres per ambdós extrems, lo que els hi concedia, a més a més, certa estabilitat, i del que penjaven els cordills fins uns ganxos fixats en la paret de la casa.
Era l’estenedor de roba, encara que només va veure una brusa de Rosa, de color blanc amb brodats ocres al coll, i un parell de calces i dues tovalloles que encara regalimaven. A la cantonada, en un casota de totxos, hi havia la rentadora. Durant una estona es quedà quiet, respirant amb la boca oberta, recolzat en el pal horitzontal de l’estenedor. Després entrà a la casota com si li faltés oxigen i d’una bossa de plàstic amb el logotip del supermercat al que anava amb la seva filla a fer la compra setmanal va treure tres agulles per la roba, que ell s’entestava a dir-ne “gossets”, i amb elles enganxà i penjà el llibre d’un dels seus cordills i després tornà a entrar a casa seva sentint-se molt més alleujat. La idea, per suposat, era de Duchamp."
-
El Senyor Amalfitano decidí penjar en un estenedor de roba al pati de casa seva, el llibre “testamento geométrico” de Rafael Dieste, perquè el vent pogués llegir-lo, continuant amb un experiment similar que ja havia fet uns anys abans Duchamp, només que el senyor Amalfitano, decidí fer-ho a Santa Teresa (Mèxic) en realitat Ciudad Juarez.
-
Tota aquesta historia explicada per Roberto Bolaño a la seva novel·la pòstuma 2666, té un punt curiós, puig Bolaño cita com a referència on trobar el llibre del Sr. Dieste, la Libreria Follas Novas SL. c/Montero Rios, 37 telefono 98.1594406 – 98.1594418 a Santiago de Compostela. Fetes les comprovacions pertinents vaig poder constatar que el Sr. Rafael Dieste va existir i era un filòsof i escriptor gallec i la llibreria Follas Novas també existeix, puig en trucar a un dels telèfons citats suara, s’hi va posar una noia molt agradable que em va dir que no era pas el primer que trucava a causa de la novel·la. “Son las cosas de Roberto” va dir. Pero Amalfitano és un personatge de ficció, i Roberto Bolaño, malauradament ja no hi és, o possiblement tambè era de ficció, inventat per un tal Arturo Belano.
-

CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA A SABADELL

Written By Francesc Puigcarbó on 27/05/2010 | 27.5.10

Aquest diumenge es celebrarà a Sabadell la consulta sobre la independència. Els que sovint passeu per aci ja en sabreu de la meva opinió sobre aquestes consultes populars que es varen encetar a Arenys de Munt i han seguint fent-se en diversos municipis des de Vic a Sant Jaume de Frontanyà. Però aquesta consulta a la meva ciutat m'ha fet veure que és un compromís que no s'hauria d'eludir i que s'ha d'afrontar anant a votar, (com em demanen en més d'un correu que he rebut), tans si és que SI com si és que no. I tot i no tenir-ho gens clar, entenent que possiblement aquesta consulta com les anteriors no serveixi per a gran cosa, i no deixi de ser un brindis al sol, he decidit aparcar els meus pragmatis-me i escepticis-me i anar a votar diumenge, en part també perquè s'ha de dir que la gent que ho ha organitzat s'hi ha deixa't la pell, i han fet una molt bona feina, i tambè per defugir allò tan català del no compromís equidistant.

ESPANYA, UN PAÍS PLE DE RICS


La ministreta Elena Salgado, ha reconegut que si l'executiu haguès sabut de lo forta i duradera que havia de ser la crisi, segurament haurien retrasat la decisió d'eliminar l'Impost sobre el Patrimoni, que segons ella aportaba a les arques de l'Estat dos mil milions d'euros anuals, tot i reconèixer que estava mal dissenyat car afectava a qualsevol que tingués vivenda (encara que fos modesta )fora de la seva residencia habitual, lo qual vol dir que aquests dos mil milions venien dels qui tenien una segona residencia, car tothom sap de vell que els rics no paguen impostos, entre altres coses perquè està molt mal vist fer-ho i és de mal gust. Amb les seves societats, fundacions i el que faci falta i ben aconsellats per assessors fiscals. acaban pagant la xocolata del lloro. No és igual pagar un 35% que un 1.5% d'impostos. Oi?
El President del Govern el Sr. José Luís Rodriguez ha dit avui (demà ja veure'm i passat no ho sap ni ell) que l'impost sobre els rics que estàn preparant, no afectarà al 99,99% de la població, - potser perquè aquest 99,99% ja està afectat entre reduccions de sous, congelacions de pensions i atur - , lo qual vol dir que a Espanya hi ha una bona colla de rics, car si té actualment uns 47 milions d'habitants, l'1 per cert són, si no m'he descomptat 470.000, i sincerament, em semblen massa rics el nombre de rics que hi ha. Deu ser que Espanya és un país de rics. A veure si molts no saben que ho són.

-

PLAGI? O DESESTRUCTURACIÓ POÉTICA DE LA PROSA

Written By Francesc Puigcarbó on 26/05/2010 | 26.5.10


Avui, bé, de fet ja fa uns dies que davant una suposada crisi blocaire creativa endegada per Bloguejat i Leblansky que tindrà el seu dia Mundial el proper 31, parla na Montse del plagi. Ve de vell aixó de plagiar, o auto-plagiar, de fet una cita dins un text es una mena de plagi, o una manera de refermar la poca convicció amb que estàs exposant un raonament. Però jo he trobat una manera més subtil de plagiar, agafar frases soltes dins d'un mateix text, en aquest cas "les ones" de Virginia Wolf i aquestes frases soltes lligar-les fins que en surt un poema.
És un plagi? o una apropiació indeguda de frases soltes, o una desestructuració poètica de la prosa. No es enganyem és una altra manera de plagiar. Aqui us en poso un exemple, primer la prosa de la Sra. Woolf i després el poema:

"Ahora te alejas, dijo Susan, " hilando frases. Ahora asciendes con el hilo de un globo, más y más arriba, a través de capas de hojas fuera de mi alcance. Ahora remoloneas. Me tiras de la falda, mirando hacia atràs, haciendo frases. Te has escapado de mi. Ahí està el jardin, aquí el seto. Aquí està Rhoda en el sendero, meciendo pétalos en el cuenco castaño."

Ara t'en vas

Ara t'en vas filant frases,
ara puges com el fil d'un globus,
més i més amunt,
a traves de brancams i fulles,
fora del meu abast.
Ara fas el ronso,
m'estires del camal,
mentre t'escapes de mi.
Aquí hi ha el jardí,
aquí hi ha el camí,
aquí estic jo al bell mig del cami,
gronxant petals de flors marcides,
mentre tu t'allunyes.

a.... V.W. - un poema de Karl Wolfovitz

*

Haig de confessar-vos que plagiar Virginia Woolf, és un plaer, no un delicte. A més a més per si hi hagués alguna reclamació, els poemes van signats per un tal Karl Wolfovitz, que ja el podeu anar buscant....

*

L.O.S.T. - PERDUTS EN LA INCONGRUÈNCIA

Written By Francesc Puigcarbó on 25/05/2010 | 25.5.10


Bé, ja s'ha acabat LOST amb un final on n'hi ha hagut per a tots els gustos,. A uns els hi agradat, a altres ni fu ni fa i ni ha uns quants prou decebuts. Res de nou. De fet va ser per això que vaig deixar de veure la serie a partir del sisé o seté capítol, en part perquè em sembla era Antena 3 que la feia i anava canviant el dia i l'hora de programació; però bàsicament la vaig deixar de veure perquè no me la creia i m'adonava més o menys de que pretenien anar o a on la volien conduir la serie els guionistes i la trovaba massa tramposa, enrevessada i sobretot qe de la manera que l'estaven embolicant ja es veia que no serien capaços d'aconseguir un bon final. Fer un guió enrevessat, complicar molt la cosa i després sortir-se'n per peteneres acabant-ho de quasevol manera (ara en diuen final obert) és molt made in Hollywood. És crear una enorme espectació i en no saber buscar l'explicació lògica, raonable, o fins i tot poèticament fantàstica creats a tots els fets i expectatives que s'han anat generant, fer un final ambigu, o recòrrer com s'ha fet en més d'una serie a la sortida tan vista ja de que tot havia estat un somni., fins el punt que l'afegitó podría ser: LOST, perduts en la incongruéncia .
-
Sincerament li donava com a molt dues temporades a la serie i alguna cosa deu haver tingut que hagi enganxat a tanta gent fins arribar a la sisena i crear l'expectació que va aconseguir generar la matinada del dilluns (dues flles meves es varen llevar d'hora (miracle) per veure'l.

El final segons elles, es decebedor, que és el final lògic i raonable per una serie que ha promés molt més del que podia, donar o explicar, entre d'alres qüestions perquè una historia que es va estirant i estirant, per mes girs que li donis s'acaba cremant i possiblement perquè el nivell d'exigència dels espectadors és molt baix i sovint es deixen embadalir amb no massa, potser perquè les altres series encara ofereixen menys.

Ara, no em feu massa cas, parlo sense haver vist cinc temporades i mitja, i us parla un que ni tan sols ha vist Los Soprano, El cor de la ciutat o Vent del pla. En canvi, hi ha una serie que si he seguit amb molta atenció i que sincerament m'ha agradat molt tot i ser molt dura, la feien al Canal plus i es diu "The Pacífic", i curiosament va acabar també diumenge o dilluns, i per a mi, es tracte d'una obra mestra. En canvi des del meu parer, o aixó em va semblar, LOST és més a la vora de l'estafa que de l'obra mestra, com per cert també ho va ser al seu dia Twin Peaks, una altra presa de pél.
-

Per cert que l'altre dia tafanejant pel "meu tub" vaig trobar aquest increíble final de LOST.


I DEMÀ......PARLARÉ DE "LOST"


I demà parlaré de LOST (Perdidos) de la que ja aviso només vaig veure'n la primera temporada, qüestió fonamental i bàsica per opinar d'alguna cosa, no saber gaire de que va i deixar-se emportar per sensacions o percepcions extra sensorials....
_

CHEMTRAILS - UNA ALTRA TEORÍA DE LA CONSPIRACIÓ?



Reconec un cert pudor en parlar en aquest bloc del fenòmen CHEMTRAILS. En principi té tota la pinta de ser una teoria de la conspiració més de les moltes que volten per la xarxa, però no se perquè tinc la percepció que quelcom hi ha de cert, fantasies a banda. Ja ho havia comentat fa un parell d'any, però aquest matí que he anat a Òrrius (no portava la càmera...làstima!) era realment estrany la quantitat de columnes que es veien al cel entrecreuant-se entre elles d'una manera estranyament simètrica. No ho sé, hi ha dues o tres pàgines web que toquen el tema a fons, de Lleida i Solsona i a altres llocs com Andalucia, Tarragona, Itàlia, o Chile. Doneu-hi una ullada i traieu les vostres propies conclusions.
Crec que alguna part de certessa hi ha. Aixó, o que la teoria està molt ben estructurada. Vosaltres mateixos, llegiu, mireu i jutgeu i observeu sovint el cel. Si és una presa de pel, s'ha de felicitar a qui la organitzat, està molt ben feta. Ah! la història arrenca al 2002. per a més informació "Chemtrails", a San Google.






*

FESTES MAJORS.SI - FESTES MAJORS.NO


Aquest passat cap de setmana es va celebrar la Festa Major de la Creu Alta a Sabadell com cada any per aquestes dates. On vivim nosaltres al nord de la Creu Alta fregant Can Puiggener, ni per la Festa Major de Sabadell ni per l'esmentada de la Creu Alta ens toca cap tipus d'activitat lúdica, com a molt les cavalcades de reis o de Carnaval pasen properes de casa pel carrer Francesc Layret. I encara la Festa Major de la Creu Alta és menor i molesta poc, aspecte que empitjora quan és la Festa Major de la vila.

Dit això que tampoc es que m'importi massa, però en vull deixar constrància, sincerament no entenc a l’any 2010 i successius més alguns d’anteriors, quin sentit té celebrar la festa major, no hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que son una mica de nygo nygo.
No cal tallar omplir la plaça de la Creu Alta d'atracciones, paradetes i atraccions musicals que prou xivarri fan, o tallar mig l’eix Macià per eixordir als veïns durant quatre dies i quatre nits que dura la Festa Major en aquest cas de Sabadell, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se’n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos sinó en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Millet ho consideraria un robatori
I no si val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició, si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot la evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.

A Sabadell, abans de l'arribada de la democracia, la fira la feien al Carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici, com els correfocs un espectacle atàvic ideal per socarrimar-se mentre és fa el beneit pel bell mig del carrer.

Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar.se, car de seguir aixì continuem ancorats en una espècie de dia de la marmota del passat del que no ens en sortim.

A banda, la Generalitat, tan l'actual, com l'anterior o la que vindrà, tan donades a demanar estudis inùtils o com a mínim en molts casos de dubtosa o peculiar utilidad, en podrien encarregar un del cost anual de les Festes Majors comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros com per rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les d'una vegada. Potser en Cuní hauria de fer la pregunta del matí, la que tans pistrincs dona a TV3 dels drets de telefónica pels SMS o trucades (discutible, per cert en una TV pública). FESTES MAJORS.SI - FESTES MAJORS.NO
-
Ç

DE CORREUS I NOVEL·LES OBLIDADES

Written By Francesc Puigcarbó on 24/05/2010 | 24.5.10


Vagi per endavant que sóc dels qui creu que es publiquen moltes novel·les que no caldria, i també que un cop satisfeta la petita vanitat en haver aconseguit publicar-ne dues, ja em donava per satisfet. Però sempre queda el cuquet, el rau rau d'alguna de les que has escrit que creus es mereixería un millor lloc que anar a parar a l'interior d'un disc dur per sempre.
Escoltava el dia 5 d'aquest més al Sr. Vallcorba de Quaderns Crema a Rac1, al programa d'en Clapés. Deia el Sr. Vallcorba que a la seva editorial rebien cada dia molts originals via paper o via internet, i que es llegia tot el que rebien, tot i que ell preferia el paper. No obstant - afegía - només llegir les cinc o sis primeres línies d'una novel·la ja és si es interessant o no, si es creible, vaja.
I va ser aquest motiu el que em va decidir quan com ja he explicat al començament havia desistit de fer-ho, d'enviar-li el correu que teniu a continuació, (correu on per cert diu la Magrana, quan hauria de dir La Campana).
El que sorprén, o fins i tot en certa manera molesta, és que ni tan sols s'hagin dignat contestar per pura i simple cortesia. Crec no costava res enviar quatre ratlles acusant rebut i dient que no interessava,com m'imagino és el cas. Doncs ni aixó.


"Benvolgut Sr. Vallcorba:
L'he estat escoltant aquesta tarda al programa del Sr. Clapés a Rac1, i és per això que m'he decidit a enviar-li aquest correu. Veurà, tinc un bloc on hi ha totes les novel·les que he escrit, el BLOC DE LES NOVEL·LES OBLIDADES. D'elles, dues les vaig enviar al seu dia a la Magrana d'on me les varen retornar. Com vosté ha explicat que llegint les quatre o cinc primeres línies d'una novel·la ja en té prou he pensat de demanar-li, si li plau, que hi doni aquesta primera ullada i cas que en alguna hi veiés possibili·litats, aleshores li enviaria impresa.
He posat el link al títol del bloc però per si de cas li deixo l'adreça escrita: http://www.vajavaja.blogspot.com
-
Gràcies per anticipat i dispensi les molesties."

*

LA MEVA GENERACIÓ


Se’ns ha acusat sovint als qui érem joves a finals del 60's de ser excessivament transcendents, quan no esotèrics, preocupats per la quinta essència de les coses, massa conscienciats socialment, utòpics o sumia truites, rebels del no possible o apòstols de la demagògia. Una mica de tot hi ha, i és cert que bufàvem bastants coloms també, embrancats amb onirismes hinduistes, fums marejants i una enorme capacitat d’absorbir tot quan arribava als nostres sentits, vingués d'on vingués i sempre i quan no fos excessivament lògic. Ens varem perdre per camins confosos i deixar també prendre el pel (per Lobsang Rampa i algun altre), varem creure que era possible el retorn dels bruixots, i que existia un realisme fantàstic, que tot era possible si s'hi creia fermament, que es podia canviar el món i creiem hi havia la platja sota les llambordes; que s'havia de prohibir prohibir i que podíem aconseguir ser uns essers lliures i viure en llibertat.
I més coses en les que creiem que fins i tot fa una mica de vergonya recordar-les ara que han passat tots aquests anys. Potser varem absorvir massa informació en poc temps, varen passar massa coses en aquells anys de la nostra joventut, tot era nou i es movia molt de pressa, encara no havies acabat de pair una experiència quan ja n'apareixia una de nova, a més a tots els nivells, musical, cinematogràfic, literari, sexual, social... Tot s'esdevenia rapidissim, solapant-se sovint, i finalment va resultar de mal païr i no forem capaços de sortir-nos-en, acabant perduts en mig de la superficialitat actual, seduits pels cants de sirena del benestar i confossos en no entendre que haviem fet malament o que no haviem sabut fer prou bé.
I han passat gairebé quaranta anys d'aquells somnis trencats o malbaratats, tot ha seguit igual o pitjor, no s'ha assolit gairebé cap fita de les perseguides, ans al contrari, cada vegada gaudim de menys llibertat i estem més fortament vigilats per a no dir sotmesos per uns Estats obssessionats (aparentment) per la nostra seguretat, que fan que aquesta perilli encara més i sigui més dificil de preservar la nostra intimitat.
Després de quaranta anys com sol passar i ja ve de vell, volíem menjar-nos el món i aquest se'ns ha cruspit, engolits per la maquinaria burocràtica capitalista que ens ha relegat a ser un més, dins del no res que som els ciutadans, enmig d'aquest engranatge perniciós que compra voluntats i idees amb el poder del diner i la aparent seguretat. Volíem la llibertat i varem acabar pagant una hipoteca a trenta anys per viure en 70 m2, suspesos en l'aire normalment, consumint com a possessos i anant de vacances a llocs inversemblants.
Deia no se qui l'altre dia que si fins als trenta anys no ets anarquista ets un idiota i si ho ets a partir dels trenta també ho ets. El problema de la meva generació és que ja no som anarquistes però se’ns ha quedat igualment cara d'idiotes.
-

MEMENTO

Written By Francesc Puigcarbó on 23/05/2010 | 23.5.10


Memento és un thriller psicològic on el protagonista pateix amnèsia anterògrada, a causa d'un greu traumatisme cranial provocat durant l'atac a la seva dona, que fa que el seu cervell sigui incapaç d'emmagatzemar records nous. Per poder sortir-se'n utilitza un sistema de notes, fotografies i tatuatges per registrar informació sobre ell mateix i sobre els altres, incloent l'assassí de la seva dona. Doncs bé, el meu ordinador més o menys pateix també amnèsia anterògrada, però no producte d'un traumatisme cranial, no!. La pateix degut a que com el disc dur que té instal·lat de manera provisional és el del Ciber de sota de casa, té un tallafocs o congelador del disc dur que fa que es perdi tota la informació acumulada en aquest al llarg del dia en apagar-lo, o, millor dit, en el moment de tornar a obrir-lo.
Vol dir que l'office o qualsevol altra aplicació externa, si la vull utilitzar l'he de baixar cada dia, i a més a més estic també sense targeta de so, en part per deixadesa meva, ja que prement control F11 em sembla, puc descongelar el disc dur i entrar
la informació que vulgui i després tornar-lo o congelar; però ja m'està bé així, és començar de nou cada dia acceptant la servitud de les teves limitacions, que això, una temporada, sempre va bé.

-

A PROPÒSIT DE L'EXPERIÈNCIA

Written By Francesc Puigcarbó on 22/05/2010 | 22.5.10


La setmana passada es va estavellar a la Pobla de Benifassàr (Baix Maestrat) una avioneta que venia des de l'aeroport de Sabadell de recollir aigua per ajudar en les tasques d'apagar un incendi a la Zona del Baix Maestrat i en el qual varen morir els dos ocupants, possiblement a causa del fort vent que bufava, car segons informacións recollides per alguns mitjans, el pilot hauría manifestat les dificultats de volar carregats com anàven amb el fort vent que hi havia a la zona.
El Subdelegat del Govern Antonio Lorenzo, va declarar que l'avioneta estava comandada per un pilot «experimentat» i «coneixedor de les circumstàncies» meteorològiques que condicionaven el vol.
Doncs no ho devia ser prou d'experimentat, o bé es pot concloure que l'experiència no serveix per a res, com s'ha demostrat malauradament en aquest cas o en altres quan hi ha una fallada important en l'aparell o si la situació que es crea és extrema o nova i aleshores l'experiència ja no serveix de res. Bé, de fet no existeix com a tal, és una entelequia que ens hem inventat en el sentit que si es fa durant molt de temps algun tipus d'activitat determinada representa que al cap de ics temps ja es té experiència. I no és així, ans al contrari l'experiència més aviat condueix a una relaxació sovint per excés de confiança.
-
A l'empresa on treballava, fa tres o quatre anys va morir un xòfer molt experimentat en caure des de dalt de la cisterna en intentar ajustar una de les tapes del damunt que no estava ben tancada i per allí s'escava aire i farina. Sabia per coneixement i per experiència que per tancar la tapa s'havia de parar el motor que xuclava la farina per alleujar la pressió, però malgrat tot no ho va fer, i segurament aquella mateixa operació l'havia fet més d'una vegada, però l'ùltima la tapa es va obrir de cop i ell va caure al terra desde quatre metres d'alçada picant de cap al terra i morint a l'acte.
Deia Cioràn que l'experiència es una acumulada reiteraciò d'errors mai admesos, i ja va la cosa per aqui, però al que em vull referir és que per més experiència que tinguis, si no t'has trobat mai amb una situació imprevista, quan t'hi trobes no en tens cap d'experiència per aquella situació en concret. Si t'en surts, n'hauràs acumulat una mica més per evitar l'accident en una altra ocasió i si malauradament com l'altre dia els dos ocupants de l'avioneta varen perdre la vida, l'experiència que tenien no els va servir per a res. Perqué?, doncs perqué la situació que es va produir era nova per ells i per a ella no tenien cap experiència, i desgraciadament ja mai més la tindràn. Han mort en acte de servei, que els honora, d'un servei que segurament no es valora com cal ni se li dona massa importància, però en té i molta, tanta que ells li han donat la seva pròpia vida.

--

CRÓNICA D'UN FUTUR INCERT

Written By Francesc Puigcarbó on 21/05/2010 | 21.5.10

Fa set anys vaig escriure la novel·la "El Darrer Home" que com totes les que he escrit llevat d'una ha anat a parar al Bloc de les Novel·les oblidades que segurament és el lloc que li pertoca. No obstant, aquests dos capìtols que cinc o sis anys enrere podien semblar molt agoserats, ara no ho són tant. Si us ve de gust llegiu-ho i si us voleu llegir la novel·la sencera, la trobareu aquí.

El Darrer Home (fragment)

"5. - A principis de l'any dos mil quaranta cinc el ja fràgil equilibri de la situació mundial es va esmicolar definitivament. La bombolla inflada de la economia Nord Americana després de més de cinquanta anys de guerres per tot el front asiàtic, no va resistir més. Aquestes guerres que varen començar arran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per parts del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab. L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a ’Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.
No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres.
El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior. Tot el complex sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta. En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge.Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res. A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria.
La policia primer i l’exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder.Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació.
Davant l'absència de control de poder de l'ordre públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la TV Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.
El President, impecablement vestit, sortí tens però somrient., atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament.
De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar. La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. Era impossible aturar a una massa enfurismada.En uns minuts la plana major del fins ara poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjada per la massa famolenca i desesperada.La situació s'agreujà definitivament, els telespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades. Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança, els fets de la Casa Blanca foren determinants, al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació què tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta.
*

UNA DE JESUCRIST AL FORN...


En aquest país s'ha perdut definitivament el nord i tota la cosa d'aquest ens nomenat Justicia en té molt poc de democracia lliure i moderna. Ho podria dir per moltes coses del dia a dia com la rèmora aquesta del Tribunal Inconstitucional, i altres manifestacions d'oscurantisme democràtic paleses dia a dia, però del que vull parlar avui és del cas del judici oral contra el cantautor Javier Krahe, i tot per un programa de lo más plus a l'any 2004. Krahe va ser entrevistat per Lo + Plus, de Canal Plus, espai durant el qual es va emetre un curt seu realitzat el 1978 sobre com cuinar a Crist. En aquest curt, una persona posava el cos de Crist en una font, després de desprendre'l d'una creu, l' untava amb mantega i el ficava al forn, comentant després: "Es deixa tres dies dins el forn i surt tot sol ", amb la imatge del " Crist sortint del forn arrossegat per un fil ".
El Centre Jurídic Tomas Moro (CJTM) va presentar una querella per entendre que el programa atemptava greument contra els sentiments religiosos dels telespectadors (art. 525 del Codi Penal). (aquí podeu llegir la noticia sencera).
No entenc com un jutge pot acceptar a tràmit una querella tan delirant com la que varen presentar els del Centre Jurídic Tomas Moro, contra el Sr. Krahe i Canal Plus. Al cap i a la fi el curt (que no he vist) però que haurien de programar totes les televisions ja, és una manera com altre d'expressar-se, de veure a Crist. De fet Jesus (si és què va arribar a existir) amb la cosa aquella del Sant Sopar i l'hostia, i mengeu i bebeu el meu cos i la meva sang i tot aquell rollo macabeu, incitava a l'antropofàgia, i Krahe en el seu curt el que va fer és com si de Ferràn Adrià es tractés, revolucionar la historia, desestructurar la manera de cruspìr-se a Jesús. Jo, si al forn si pot posar una mica de bitxo i patates "del cura", em quedo amb la recepta. El problema rau on es pot trobar el cos del senyor aquest suposadament assassinat fa més de dos mil anys. País, com diria Forges.

A falta del curt de Krahe, poso aquest video on un Sant es suïcida en directe:


*

DE COM MALBARATAR TRES MILIONS D'EUROS

Written By Francesc Puigcarbó on 19/05/2010 | 19.5.10


Segons ha explicat el quart tinent d'alcalde d'Urbanisme i Règim Interior, Ramon García Bragado, a la Comissió de presidència, Territori i Funció Pública, el cost de la consulta de la reforma de l'avinguda Diagonal de Barcelona s'eleva a 3,17 milions d'euros, dels quals 947.000 euros es van destinar a comunicació i publicitat i 376.292 a difusió de les propostes, segons ha explicat el quart tinent d'alcalde d'Urbanisme i Règim Interior, Ramon García Bragado, a la Comissió de presidència, Territori i Funció Pública.
Quan un sent aquesta informació, que de fet ja se sabia, el primer que es pregunta és com aquest senyor i la resta dels ens o enzes municipals de l'Ajuntament de Barcelona encara no han presentat la seva dimissió tots ells a hores d'ara, perquè malbaratar estúpidament tres milions d'euros en la situació de crisi en la que estem, tres milions de l'erari municipal, tot plegat per fer passar un tren pel bell mig de la Diagonal, en un país mínimament normal, seria causa de dimissió immediata. Ai las! però aquí no som un país normal i amb un que han fet plegar, el cap de turc de manual, o el beneit útil, ja es pensen que han cobert l'expedient i a una altra cosa papallona.
El Sr. Hereu i el seu equip han donat un clar i diàfan exemple de com no s'ha de gestionar un ajuntament i en una jugada pretesament mestra, què il·lusos es pensaven donaria popularitat i reforçaria la posició a precari de l'actual alcalde, i ves per on els ha sortit el tret per la culata, i és que ser més indolents, ineficients i maldestres és dificil, molt dificil no ja de superar si més no d'igualar. Dilbert i Peter estarien orgullosos d'aquesta patuleia.


MOSSÈN VIÑAS


La noticia que Mossèn Viñas s'havia despullat en plena cel·lebració d'un acte litúrgic a l'Esglesa de Sant Miquel de Fluvià amb la intenció del flagel·lar-se, tal i com venia donada en un primer moment i sense l'imatge del mossèn, la vaig posar a Collonades, semblava que era el lloc on l'hi pertocava anar. L'endemà a el Periódico sortia l'imatge del mossèn amb aquells pantalons llargs i hom diria que fins i tot llefardosos, i amb aquelles enormes sandalies, encongit, amb el cos fos pel pas dels anys. Em va donar molta llàstima i va despertar en mi una sensació de tendressa vers ell; d'haver estat allí, en comptes d'escandalitzar-me i marxar com varen fer alguns cristians, crec que m'hauria aixecat i l'hauria abraçat en un acte d'amor, respecte i comprensió vers ell i la seva protesta. Mossèn Viñas ha estat missioner i ha predicat i treballat en una Amèrica violenta i sacsejada. Ha dit coses que alguns no volien sentir i ha criticat l’estructura eclesial per haver donat l’esquena al Vaticà II, escriu avui en Fonolleras a el Periódico. Té un sentit de l’humor peculiar, És, tot ell, un personatge peculiar - diu, només se sent vell, cansat i malalt i es veu que vol deixar d'exercir el sacerdoci i no el deixen per la sabuda manca de personal. Però els qui se'n varen anar de l'esglesia indignats per el seu acte de protesta diria que no varen obrar com a cristians sinó com a hipócrites fariseus.
-

L'ESTAT NO TÉ SERVEIS SECRETS


Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar na Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar d’uns pressumptes militants de l‘Ira.
La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en te no ho sap, puig són secrets. I aquí es va acabar la interpel·lació parlamentaria
Aixó tan obvi hauria de saber-ho Mariano Rajoy quan torna a insistir via Maria Dolores de Cospedal i de Jaime Mayor Oreja), de les possibles converses del Govern del PSOE amb representants d’Eta.
El Govern del PSOE no parla amb Eta, i si ho fa no ho sap, puig les converses són secretes. I aixó tan senzill algú que pretén governar hauria de saber-ho, puig de no ser així, el desconeixement d’una qüestió tan simple com aquesta l’inhabilita ja per fer-ho, vol dir que no sap de que va aixó de Governar un País, d'una manera democràtica i responsable. O el que és pitjor encara, si ho sap, i en fa un ús maldestre i partidista, que encara és pitjor i molt poc hàbil i democràtic per la seva part.
Dit aixó, els Serveis Secrets Británics fa ja temps que no són el que eren en temps de la Senyora Tatcher, almenys si fem cas d'aquesta noticia antiga però prou il·lustrativa.
-

B U R C A

Written By Francesc Puigcarbó on 18/05/2010 | 18.5.10




"La burca és un vestit de teixit rígid amb què algunes dones musulmanes es cobreixen completament el cap i el cos i que disposa d'una reixeta o d'una obertura a l'alçada dels ulls per a veure-hi. El règim talibà el va fer obligatori a l'Afganistan. La porten algunes dones a l'Afganistan i a Pakistan. La introducció d'aquest vestit es va produir a l'Afganistan a principis del segle XX, durant el mandat de Habibul·là (1901-1919), que va imposar el seu ús a les dones que componien el seu nombrós harem per evitar que la bellesa del rostre d'aquestes temptés els altres homes. Així doncs, la burca es va convertir en una vestimenta utilitzada per la classe alta, que d'aquesta manera s'aïllava del poble evitant la seva mirada. A la dècada dels 50 el seu ús es va generalitzar a la majoria de la població en un acte d'imitació de les classes acomodades, ja que es considerava un símbol d'estatus social.[cal citació] La burca completa va ser obligatòria a l'Afganistan sota el mandat dels talibans."
-
Dins dels desconeixement que tenim de l'Islam, aquesta és la informació que he pogut trobar a la Wikipedia, i ja em quadra que sigui una imposició masclista de començaments del segle XX, car l'Alcorà (me l'he llegit) no en parla pas, ans al contrari es bastant respectuós amb les dones, més o menys com la Biblia, sempre dins dels paràmetres i context de la seva época, clar.
Sé d'un cas concret d'una cosina de la meva dona que te un fill treballant a Dubai de cuiner en aquell super gratacels que varen inaugurar fa poc, i que en anar a visitar-lo varen voler anar a veure una mesquita i a ella li varen obligar a posar-se una Burca que tenien allí i en canvi a ell no li varen dir res, i anava amb samarreta, pantalons curts i bambes.
Per tant, quan Sarkozy fa uns mesos, o ara l'ajuntament de LLeida o el mateix Celestino Corbacho ahir parlaven de la seva prohibició, s'hi ha d'estar a favor i és més, exigir que es canvíin els protocols que facin falta als ajuntaments perquè no es pugui obligar a les dones musulmanes a suportar aquesta vexació. Perqué és una vexació masclista de quatre clergues reprimits i totalitaris, que s'ho han inventat per reprimir i humiliar les dones, lluny, molt llunt del missatge de Mahoma, el profeta d'Alà, i a la que els civils masclistes i repressors de la dona com ells s'hi han apuntat sense cap mena d'escrúpol perquè ja els hi va bé.
O ¿a sant de que una parella de marroquins van pel carrer, ell amb samarreta, texans i bambes i ella amb el hyjab i el chador?. Caldria recordar a aquests personatges que per sobre de les lleis dels Déus que maldrestament apliquen a la seva capriciosa manera
i segons els hi convé, hi ha els drets de les persones, en aquest cas el de les dones musulmanes, que tenen per sobre de tot el dret a vestir com vulguin, no com els hi manin quatre clergues reprimits.
Aquí, on tothom es veu en cor de mofar-se, criticar, censurar i el que faci falta a l'Esglesia Católica, o a la figura del seu màxim representant, el Papa de Roma, (sovint amb molta part de raó) hi ha por i recança a l'hora de criticar l'Islam, i aixó no pot ser. No es poden permetre almenys a casa nostra aquest tipus de vexacions i imposicions vers les dones, i quan a casa seva, allí no ens hi podem posar tot hi no estar-hi d'acord, però aquí: Burca no!
+

DIA MUNDIAL DE QUELCOM, O VES TU A SABER...

-

Es veu que algú ha decidit, o millor dit, va decidir en el seu dia, que avui dia 17 de Maig de 2010 havia de ser el dia Mundial d'Internet, dedueixo doncs que ho devia ser també el 17 de Maig de 2009 i ho serà també el 17 de Maig de 2011. I qué?, cada dia de l'any és el dia d'alguna causa més o menys perduda que ves tu a saber qui ha decidit el fet que es celebri, no tot serà culpa de, ni es podrà atribuir a "El Corte Inglés". Per a mi, el dia Mundial d'Internet fou el dia en que vaig tenir a casa l'ADSL, d'ONO en el meu cas, i ho dic així de clar perquè tenia certa recança envers aquesta companyia, peró després de més de tres anys d'usar els seus serveis, només un dia he estat quatre o cinc hores sense connexió, i s'ha de dir que en trucar i parlar amb una persona, no una màquina, em va comentar que era un problema zonal i a més a més l'endemà van trucar per demanar disculpes. Un 10 per a la gent de ONO - en el meu cas - en el dia Mundial d'Internet.

Mirant-m'ho una mica per sobre m'he adonat que encara hi ha molts dies mundials que no es celebren de moment i no entenc perquè. Us en poso uns quants exemples:

Dia mundial de la hipoteca
Dia mundial del polític honest
Dia mundial de l’empleat de la Caixa
Dia mundial del defensa central del Barça
Dia mundial del ratolí de l’ordinador

Dia mundial del cigaló d'anís
Dia mundial de la paparra

Dia mundial del vigilant de seguretat

Dia mundial del colom caganer, o rata voladora

Dia mundial dels rics
Dia mundial dels rucs
Dia mundial del paper de plata

Dia mundial del caganer

Dia mundial de la COPE
Dia mundial de Punto Pelota (va ser ahir a tres quarts de nou)
Dia mundial de l’espetec Tarradellas
Dia mundial de l’avorriment
Dia mundial del patinet
Dia mundial d'en Millet i Montull (els meus herois)
Dia mundial del pa amb tomàquet
Dia mundial del municipal
Dia mundial del Tetrabrik i del dropu que el va inventar.
Dia mundial del pluriempleat mileurista
Dia mundial de la Beth Rodergas
Dia mundial del mileurista amb una sola feina
Dia mundial de l'aprovació de l'Estatut (aquest és de broma)
Dia mundial del subcontractat,
Dia mundial d'en Josep Cuní
Dia mundial de Monseñor Rouco Varela
Dia mundial del món mundial de Pep Guardiola
Dia mundial de la consulta de la Diagonal...

...i més que ara no hi caic.

AH! i aquest que el blocaire que tenim amb els fills de la Gran Bretanya i aquest altre s'han tret de la màniga (poca feina deuen tenir) el dia mundial del blocaire en crisi creativa que serà el pròper 31 de maig d'enguany (31/05/2010), o sigui d'ací a quatre dies. i al que m'hi he apuntat. De fet, ja l'he deixa't programat, no fos que em sobrevingués una crisi creativa i no el pugués penjar aquell dia.

--
-

DIA MUNDIAL DE INTERNET, o NO!

Written By Francesc Puigcarbó on 17/05/2010 | 17.5.10

-

Avui és el dia Mundial d'Internet, O NO! car en català és el dia Mundial de la societat de la Informació. Demà, ja no ho serà, ni de Internet ni de la societat de la Informació, serà el dia mundial del dia mundial d'una altra bajanada subcutànea i residual postmoderna.

-

RAPPEL I LES QUATRE LLIGUES DEL BARÇA

-
-


Bé, amb patiment i en l'última jornada el Barça ha guanyat una altra lliga, la segona consecutiva. Això em porta a recordar que amb Cruyff en va guanyar quatre de seguides, i en alguna ocasió crec ja vaig explicar que Rappel ho havia pronosticat, però como la iaia de l'acudit que va als mossos a denunciar una violació de quan era jove, m'abelleix recordar-ho.
Durant cinc dies vaig fer d'acompanyant de Rappel. El motiu és que treballava en una empresa de confecció de pell i amb motiu de la celebració de Piel Espanya, convidaven gent "famosa" per omplir l'estand (cobrant clar) i se'ls havia d'anar a recollir a l'hotel, deixar-los a l'estand , portar-los a menjar, etc. Hi havia gent com Pitita Ridruejo i el seu marit, el pianista Campuzano, Agustín Pantoja o Gunilla Von Bismarck. Res de nou ja que la fórmula no és nova. Però el que dóna un punt de paranormalitat a l'assumpte són les converses que vaig mantenir amb Rappel. Confessava l'home, que feia un programa en directe des de l'estand endevinant el futur i aquestes coses, que el seu treball era un 90% de psicologia i un 10% d'intuïció, i com la mateixa persona que trucava, sovint donava les pistes de el que volia escoltar del vident.
Però un dia que anàvem amb taxi des de l'Hotel a la Fira, parlant de futbol, Rappel em va dir: tu que ets tan culer, sàpigues que he tingut una premonició, i sé quan és una premonició - va reblar - El Barça guanyarà quatre lligues seguides amb Cruyff. Venia en el mateix taxi Agustin Pantoja i tots dos ens varem mirar dient sense dir: aquest paio és un fantasma total.
Però el cert és que el Barça va guanyar quatre lligues seguides, o dues les va perdre el Madrid i l'altra el Super Depor, i un ja no sap ja que pensar dels poders de Rappel. Si era un "farol", li va sortir rodó, com una pilota de futbol, és clar. Potser l'hauria de trucar per consultar-li si es possible repetir-ho, només en falten dues.

Ah! me l'envaino de quan vaig dir que no guanyariem la lliga i que la temporada seria un fracàs, tants anys amb "aquest any tampoc" costen de superar i la fe en l'equip i l'entrenador a vegades trontolla.
*
-

I EL DEU ÉS DÉU - BARÇA CAMPIÓ DE LLIGA

Written By Francesc Puigcarbó on 16/05/2010 | 16.5.10

-

F.C. BARCELONA - CAMPIÓ DE LLIGA 2009/2010

*

+
Com us ho podria dir
perquè em fos senzill, i us fos veritat,
que sovint em sé tan a prop vostre, si canto,
que sovint us sé tan a prop meu, si escolteu,
i penso que no he gosat mai ni dir-vos-ho,
que em caldria agrair-vos tant temps que fa que us estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i heu omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'heu donat un bon joc.
Per tot això i coses que us amago
em caldria agrair-vos tant temps que fa que us estimo.

Us estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
Us estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
us estimo, i em sé feliç
quan veig la vostra força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la vostra absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-vos tant temps que fa que us estimo.

*

Mi foto
Francesc Puigcarbó
SABADELL, BARCELONA
Ver todo mi perfil
 
Copyright © 2011. BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ . All Rights Reserved.
Company Info | Contact Us | Privacy policy | Term of use | Widget | Advertise with Us | Site map
Template Design by Creating Website. Inspired from Metamorph RocketTheme