MASKED AND ANONYMOUS

MASKED AND ANONYMOUS és de les pel·licules més estranyes que he vist a la meva vida. Jack ate (Bob Dylan) està tancat a una preso i el deixen sortir per fer un concert benéfic en una país sense especificar-ne cap en concret. La película és política: podria ser uns Estas Units decadents on la gent lluita sense cap raó i no confia en el seu Govern. La primera vegada (canal plus) la vaig veure començada i em va cridar l'atenció atès en una escena hi havia Bob Dylan i Val Kilmer xerrant, uns dies més tard la vaig veure sencera.

Tota la pel·lícula gira al voltant d'aquesta actuació i és plena de cameos d'actors prou coneguts, com Jeff Bridges, Penélope Cruz, John Goodman, Jessica Lange, Luke Wilson, Angela Basset, Bruce Dern, Ed Harris, Val Kilmer, Christian Slater, Chris Penn...i algun que em dec deixar.
Sincerament no puc dir que sigui una bona pel·lícula, però tampoc què sigui dolenta, és, diguemne exótica o peculiar. De fet el guió és del mateix Dylan i la direcció més o menys també. No sé, aixó en Lluís Bosch que és el cinefil de la catosfera us ho podria dir. Jo us deixo el trailer d'una pel·lícula que no sabria dir si es bona o no, però que no em va deixar indiferent.

ELS TOROS Y EL MINISTERI DE CULTURA

El Juli i algun torero més es volen reunir amb la Ministra de Cultura González Sinde per demanar-li que els toros passin a dependre de Cultura i no d'interior, com ara, en aquesta creuada tan espanyola de defensar el que és indefensable i la beneiteria que els hi ha agafat a la caverna i l'Espanya profonda amb els toros i la Fiesta com si els haguessin tacat el seu honor i ferit en les seves essencies més profundes.
"Para mi Cataluña ha muerto" diu el gran torero Joaquín Bernadó (foto) a l'ABC. Mingote fa un acudit dels seus graciosets i ja hi tornem a ser, la caça de bruixes continúa. Possiblement ABC que cada vegada venen menys diaris és qui més llenya està posant per atiar el foc contra Catalunya. És el que hi ha en un país ranci ancorat en el seu passat gloriós que ha malbaratat dues vegades i ara malviu com una bagassa arruinada en la seva pròpia miseria ética i moral.

Per cert que en un altre país, com per exemple el de la Sra Merkel, el Juli i els altres toreros no haurien pogut anar al Ministeri de Cultura, el Govern alemany no té Ministeri de Cultura, cada Land té el seu, per la lògica de que totes les competencies que estàn traspassades en el cas Espanyol a les autonomies no necessiten ser ja gestionades pel Govern Central. Però Alemanya és el menys jacobí dels Estats Eueopeus i ha sabut dur a bon erme la descentralització del país, potser per aixó és el més potent d'Europa.
.
Per aquí el Sr. José Luis Rodriguez es podria estalviar uns quants Ministeris a banda del de Cultura i de passada un bon grapat de personal del que no fa gran cosa però cobra, com la Senyora González Sinde - per exemple -

+

THE ECONOMIST I CATALUNYA. . .

"El setmanari britànic The Economist dedica en el seu pròxim número un breu comentari a la situació de Catalunya, a què es refereix com a "terra de la prohibició", i es pregunta "què més" que s'hi il·legalitzarà, després del burca i les corrides de toros.
"Els catalans li estan agafant el gust a prohibir qualsevol cosa que els molesti", afirma la publicació, que considera que prohibir les corrides a Espanya és "una mica com si un Estat alemany prohibís les salsitxes o una regió francesa condemnés aquelles boines empipadores". A més, sosté que, a l'aprovar la prohibició "a molts catalans els preocupa menys el benestar dels animals que rebutjar el toro com un símbol d'Espanya" i que alguns parlamentaris nacionalistes van recolzar la prohibició com a "venjança" per la retallada de l'Estatut per part del TC. EL PERIÓDICO"-

Potser hi entenen d'economia als de The Economist o possiblement tot el que sàpiguen és posar aquest nom al seu diari i poca cosa més, car van bastant desinformats els fills de la Gran Breta nya sobre Catalunya. De fet tal i com donen la informació sobre tot en l'apartat on diuen que alguns parlamentaris nacionalistes van recolzar la prohibició com a "venjança" per la retallada de l'Estatut per part del TC, demostren ja ignorància total de com ha anat aquesta questió de la prohibivció de les curses de toros a Catalunya, la ILP i tot el procès. De fet dona la sensació que aquesta noticia l'ha dictat algun corresponsal o becari que deuen tenir a Madrid, car aquesta es la consigna de la Brunete sobre aquest assumpte i no paran de matxucar-ho tot el dia. I arriba un moment que entre els de Madrid, ara els Britànics de the Economist, els altres que creeen un grup de Facebook (ja en son 4000) per boicotejar els productes catalans, a un servidor sense ni tan solsm escoltar Wagner, li venen unes ganes bojes d'envaïr Polónia. I clar, els catalans no hem prohibit res, puix això és cosa del Parlament, peró posats a prohibir coses que no ens agraden podríem prohibir els "idiotes i els ignorants", però n'hi ha tants que seria un problema.

Qui ha d'estar preocupat és el Senyor José Maria Ruiz Mateos que té ubicades moltes de les seves empreses a Catalunya. Ja deia jo que Don José Maria tenia cara de nacionalista separatista.

*

AFGANISTAN: 52 DANYS COL·LATERALS

"L'OTAN ha obert una investigació per aclarir la mort de 52 civils en un atac amb coets va tenir lloc el passat dia 23 a la província meridional afganesa de Helmand. Entre les víctimes hi ha dones i nens."
-
Deu ser recomfortant morir per un error d'una bomba d'aquestes intel·ligents, per un dany col·ateral que es diu eufemísticament i cínicament, és com si t'atropellen creuant (ja sé que és difícil) un pas de vianants amb el semàfor de vianants en verd. Tu no tens la culpa, però l'error d'un altre t'envia a l'altre barri.
-
Aquests errors en l'Exèrcit dels Estats Units (també conegut com OTAN) són freqüents tot i la ¿sofisticada? tecnologia que utilitzen, però possiblement els que la fan servir són força maldestres i de la mateixa manera que els errors dels arquitectes es tapen amb plantes, els de l'exèrcit quan cometen un error com aquest de Helmand, com els dels metges, es tapen amb terra.
-
Abans la gent moria pels seus ideals, el país, la patria, la llibertat, els drets de les persones. Ai! aixó era abans, ara i prou ha de ser fotut la gent mor estúpidament per un error, encara que si et diuen que has estat víctima d'un foc amic i/o has mort d'un dany col·lateral, sempre ha de ser reconfortant, pels segles dels segles, amén.
*

ESPINÁS I LA CULTURA DE L'ESFORÇ

Com ja sabeu els que sovint passeu per aquí, aquest blog el vaig començar el dia 1 de setembre de 2006, vol dir que li falta poc per cumplir quatre anys, i el vaig encetar amb els dubtes de tot blocaire novell i sense una idea massa clara de cap on volia anar. A partir del més de desembre del mateix any fins a dia d'avui, he publicat un comentari, post, article o com li vulgueu dir cada dia, sense fallar-ne (que recordi, cap) més aviat en un dia en poden sortir dos, o fins i tot tres. I aixó que sense cap pressió (ningú m'hi obliga) vaig fent, entenc m'angoixaria sovint si ho haguès de publicar per "obligació" en algun rotatiu o digital.
De tan en tant hi ha blocaires que cauen en una crisi creativa o que fins i tot abandonen, que en quatre anys he vist de tot, i desapareixen a continuació normalment fins l'abandó. Al començament m'entretenia en publicar tots els blocs que havien anat plegant, a la llista dels blocs abandonats, però cada vegada era més llarga la llista i m'ho vaig deixar còrrer.
-
És per aixó que una persona com en Josep Maria Espinás, que des fa més de trenta anys, primer a l'Avui i després a El Periódico, tingui la seva columna d'opinió diaria de dilluns a divendres sense fallar mai, entenc té un enorme mérit i més encara en el seu cas que el que diu sempre és amè i interessant. I a sobre encara té temps d'anar a peu pels llogarrons i escriure'n llibres, a la seva edat, 84 anys, si no vaig errat.
Diuen que s'ha perdut la cultura de l'esforç, que va! se n'ha apropiat de tota ella l'Espinás i a mi i a algún altri o altra, també se'ns ha encomenat.

*

ESTAMOS PREPARADOS COMANDANTE!

Ara que s'acosta la temporadas d'huracans i tempestes tropicals per les Antilles caribenyes, a la zona de Puerto Rico, Jamaica o Mèxic, es possible que arribin tambè a l'illa de Cuba. Si es donés el cas, que arribessin a l'illa de Fidel, que ningú es preocupi, cap problema, allí estàn preparats pel que faci falta. i més.
Recordo que estant-hi de vacances fa cinc anys hi havia la tempesta tropical Rita que venia a ser com una tramuntaneta amb vents de noranta per hora, però si és cert que altres huracans arriben sovint a l’illa, on curiosament és l’únic lloc de la zona on aquests fenòmens naturals no causen mai víctimes.

-
Llàstima de no haver-ho pogut gravar, però mentre s’acostava a Varadero la tempesta tropical Rita aquesta, la televisió cubana va aturar una de les seves emissions en directe d’una partida d’escacs (su juru) i va sortir un meteoròleg d’allí que és molt conegut explicant el fenómen amb uns mapes que en Manel Castejón (q.e.p.d.) els tenia més moderns, tot i que s'ha de dir que el senyor aquest s'explicava molt bé, d'una manera molt didàctica, sistema per cert bastant usual a la televisió Cubana, i, per acabar-ho de reblar, més endavant oferien unes imatges gravades, ensenyant dos soldats de l’exèrcit cubà preparats pel que fes falta en cas d’arribada de la tempesta. La equipaciò era un pic, una pala, una corda i una cámera de pneumàtic de camió (dels que ens endúiem a la platja fa tres mil anys….). Ah! i el camió que tenien al seu costat per reforçar-los era un JHC rus (Joven hermano comunista, els hi deien) de la segona Guerra Mundial.
La veu en off del locutor amb admiració i emoció continguda afirmava que el poble de Cuba podia estar tranquils puig l'exercit revolucionari estava preparat per afrontar la tempesta tropical, un huracà o el que fes falta. Us asseguro que la imatge per a un europeu era al·lucinant.
Visca Cuba!, si pot ser lliure, perquè allí si que estàn ocupats. Aquest fets varen succeir el més de setembre de 2005, però a Cuba en cinc anys res ha canviat, vol dir que segurament sortirien encara en cas d'emergència, el mateix home del temps, els mateixos soldats amb els mateixos estris i el mateix camió.

D' INSULTS QUE NO ES PODEN CONSENTIR

"No hables con la televisión del régimen"

"Ha triunfado el fascismo catalán"

Benach, acomiadat als crits de "fascista"

"Por culpa de ERC nos odia toda España"

"Independentistes pro-taurins"

"Visca els toros catalans"

enllaços de e-noticies.

En poques hores ha crescut el número de desbarradors professionals a una i altera banda, sobretot a l'altra, només cal que us llegiu els enllços que us he posat de e-noticies (no he mirat encara cap diari de Madrid) . Potser seria l'hora de començar a posar querelles als que insulten sense cap raó ni motiu tractant a la gent de feixistes i altres insults desqualificadors.
La capacitat d'insultar greument sense rebre'n les conseqüencies s'està instaurant ja com una norma establerta i no hauria de ser així. Cal no oblidar que les querelles que una rere 'altre va anar perdent i pagant trinco trinco en Fedeguico el varen fer fora de la COPE enviant-lo a una teleradio predicadora pirata i okupa de tercera que només mira la seva mare i quatre malalts com ell. El senyor de la foto que esta retratat i ben retratat i per tant identifica't no et pot sortir indemne de la seva estupidesa insultadora. Per cert, s'assembla a Luis Aragonés que ja anmiria en aquesta línia de grolleria vulgar i barroera.

DE TOROS, CORREBOUS I CAGABANDURRIES

Avui s'ha de decidir al Parlament de Catalunya sobre la continuitat de la Fiesta Nacional a Catalunya. Els senyors diputats que sempre voten tots a l'una com a Fuenteovejuna, avui tenen llibertat de vot. A més a més es votará la prohibició de les curses de braus, no els correbous, atès es veu que els bous han declarat estar encantats amb que els hi possin foc a les banyes i els maregin quatre eixelebrats passats d'alcohol, tot plegat prou esquizofrènic, molt en la línia del país de les meravelles que és Catalunya.
S'ha de dir que aquesta votació del Parlament d'avui no ha estat iniciativa de ses vulgaritats, si més no han tirat l'assumpte endavant atenent a una ILP signada per més de 180.000 persones que per llei els obligava a tractar-la i continuar endavant aquest assumpte.
Dic aixó perquè a la Cope encara no se n'han assabentat i per a ells tot aixó no és més "que una campanya del nacionalismo catalán contra Espanya como venganza de la sentencia del Constitucional", vol dir que l'esquizofrènia va també sobrada Ebre enllà on la meseta s'aplana i els cervells es veu que també.
-
M'ha agradat molt aquesta mesura tan transparent del vot lliure donat als senyors i senyores diputats i diputades de PSc i CIu, llàstima que no es produeixi aquest fet quan es voten al Parlament de Catalunya lleis importants. Si és que en el fons els senyors i senyores diputats i diputades no son més que uns cagabandurries mindundaires, molt obedients aixó si.
- -
En la línea que s'ha posat de moda de les aprobacions de lleis preventives, cas que avui surti aprovada aquesta, no serà efectiva fins al gener del 2012 que en política són segles, i a més a més la brometa es veu que costarà a la Generalitat 400 milions d'euros en indemnitzacions no se si als toros, als toreros o als que organitzen l'espectacle dels toros que ja he manifestat en més d'una ocasió que a mi m'agrada.
Però ara no és el moment de parlar d'aixó, és el moment de l'actuació avui "en el Tinglado de la antigua farsa" perquè els qui ens mal representen muntin el seu paripé inùtil, com ahir aprovant les vegueries que saben no són constitucionals. D'aixó s'en diu un brindis al sol i molta barra.

La vinyeta del començament és de Mingote per quí reconec sento una dualitat amor odi.

EL CIUTADÀ "K" SKINNER I KAFKA

Una de les novel·les que he rellegit més vegades és "el Castell" de Kafka. El personatge principal K (el mateix malnom que al procés) és un desconegut, no en sabem res d'ell, només que arriba a un poble edificat al peu d'un castell que el domina i on hi ha anat sembla que contractat per treballar d'agrimensor, sense que al llarg de la novel·la arribi a aconseguir contactar amb qui l'ha contractat malgrat els seus esforços per establir aquest contacte.
La novel·la es presta a moltes interpretacions. Hi ha qui diu que és una metàfora de la burocràtica i emmaranyada rigidesa de l'administració (l'Estat invisible i alhora omnipresent), altres consideren que els castell vindria a ser la representació del paradis i que el personatge estaria en una mena de purgatori (dubtosa visió coneixent una mica el pensament de Kafka), i hi ha qui considera que Kafka volia representar la confusió mental sense sortida que hi ha en tots els essers humans, no massa probable tampoc.
Entenc que el que Kafka vol denunciar és aquest ens farragós, omnipresent, injust i obscé que és l'Estat, amb el seu estrat burocràtic que absorveix, aclapara i anul·la el ciutadà i els seus drets, com ho va tornar a fer magistralment a "El procés".
El ciutadà, indefens davant d'aquest ens inabastable, no te cap dret ni manera de defensar-se, només pot sucumbir tard o d'hora a la seva perversa maquinària. Ho veia molt clar Kafka i és per aixó que els seus texts continuen sent tant vigents a dia d'avui.
He pensat avui en ell, en llegir aquesta noticia a l'ABC que només és una petita mostra d'aquesta opresió injusta i sovintejada de l'Estat tot poderós sobre un simple ciutadà toalment indefens.

CERIMONIA INAUGURAL EUROPEUS 2010

M'agradaria saber quants euros ha costat aquesta vulgar, barroera, previsible i avorrida cerimonia inaugural dels Europeus d'Atletisme, amb una nefasta retransmissió de TV3 (la que paguem tots), i amb Nacho Cano jugant a fer de Pat Metheny de tercera passat de cigalons. Verge santa! quin desastre, quina manera de llençar els diners i fer el ridícul. I per aixó han estat preparant-ho un any!

A PORTO NO VOLEN EL CARRER DE SARAMAGO

Llegeixo al diari que la dreta portuguesa no vol un carrer dedicat a Saramago a Porto. Es veu que la majoria de regidors varen vetar la proposta de l'Ajuntament per posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat, suposo degut a que havia estat comunista i aixó pels regidors d'extrema dreta que s'hi varen oposar deu ser com posar a un carrer el nom del dimoni.
Aixó dels noms dels carrers i més en països ineficientes entre dues guerres com Espanya i Portugal és un problema que s'hauria de resoldre d'una vegada posant als carrers, places o avingudes números en comptes de noms com ho fan a Nova York, perquè sinó a cada canvi de régim hi ha una feinada terrible a canviar noms de carrers, places i avingudes, fins al punt de fregar el ridícul, com a Sabadell que a la Ronza Zamenhoff, li varen canviar el nom els franquistes per Ronda Alcazar de Toledo, més que res perqué en la seva ignorància desconeixíen que Zamenhoff era el pare de l'esperanto i no un comunista y un "rojo".
Massa ignorància i poc respecte per les persones prescindint de la seva ideología, al cap i a la fi, la gent malgrat vagin canviant els noms dels carrers, els hi diu el nom de tota la vida, com la Ronda Zamenhoff, que els de Sabadell l'anomenàvem així a la post-guerra, passant olímpicament dels franquistes, l'Alcazar i Toledo.

EL REI PARLA AMB SANTIAGO A SANTIAGO

fixeu-vos amb els ulls del Sant. Que fumava? o és l'efecte botafumeiro

"El Rei ha demanat avui, en una cerimònia davant l'apòstol Santiago, que es fomenti tot el que uneix i fa més forts els espanyols, tot el que asseguri la solidaritat entre les autonomies i que fa d'Espanya la "gran família unida, alhora que diversa i plural".Joan Carles també ha sol·licitat al sant ajuda per resoldre "la greu crisi econòmica" - elperiodico 25.07.10.

Confesso que cada vegada entenc menys les coses en general, ja teniem aqui en Baltasar (no el rei negre, l'altre el de ICv ecologistes de debó) demanant ajut a la Moreneta per la cosa aquella de la sequera que no era sequera, de la mateixa manera que passa en general pel canvi i pel climàtic, que ja ho deien que venia la sequera i anem com sempre sobrats d'aigua, al cap i a la fi és el que més hi ha al planeta.
-
I ara, va el Borbó ahir i parla amb una icona de fusta o de guix dita o anomenada Santiago i li demana que arregli la cosa aquesta de la Constitució i de passada la crisi. Potser que s'ho faci mirar i abdiqui en favor del Letizio, o que pleguin tots dos, un paio que a sobre que viu de gorra ell i la resta de la familia a costa de l'erari, si a més a més parla amb icones és que o està passat de voltes o l'afecta la senilitat, aixó, o la cosa degenerativa genética dels Bourbons i la gent de sang blava en general.

-

Em deia l'altre dia en Ramón que Catalunya és l'única metrópoli que es vol separar de les colònies, no m'estranya, en aquest país i al del costat som així, agnóstics gràcies a déu, però els veïns encara estàn més malament que nosaltres. Sort que l'Arturu està disposat al que faci falta per agafar les rendes i després de la llarga travessia del desert de Conveniència i desunió. Diu que ell i el seu exércit de resistencia arribaràn a Itaca, tot i que em sembla que al Sr. Mas li faltarien encara dos anys per arribar-hi. De totes maneres sempre és millor una referència a Homer que no a un Sant encara que tingui un camí propi, tot i que no se jo si el Sr. Mas es refereix a l'Homer grec o a l'Homer Simpson.

Una foto així només té la pot fer el teu pitjor enemic (és de el Periódico)

EL RITUAL DE CADA DIUMENGE

Com cada diumenge he anat a primera hora a veure al Santiago, el meu pare, que per cert avui és el seu sant. Quan he arribat a casa seva no tenien llum, els d'Endesa estaven arreglant no se què i ja n'estaven assabentats. Hem anat amb la Tina (la gosseta) fins el Mercat central a fer el tallat, a la granja que hi ha just a la cantonada davant de l 'escola Industrial.
S'hi estava bé, avui hi havia poca humitat i una lleu marinada refrescava l'ambient. M'explicava el Santiago que ahir varen anar a Sant Feliu de Codines a sopar que feien la festa de no se què, perquè no ho he acabat d'aclarir, si m'ha explicat el que varen menjar i finalment he aconseguit que m'expliquès com estava la familia, al Dorse li fan malt els osssos i a la tiene Anita demà el dia del seu sant l'operen de cataractes.
S'ha recordat avui de l'aniversari de Roberto que diumenge passat va fer tres anys i m'ha donat diners per a ell. L'hi he dit que em camvio el cotxe, que la setmana vinent ja el tindré, i hem quedat que dissabte aniré a buscar a la tieta Teresina al convent del carrer d¡Elisabets a Barcelona i dinarem tots a casa, què la Mercé (la companya sentimental del meu pare) diu que farà una paella de muntanya. La tieta va molt feixuga i si no ens afanyem dificilment podrà venir gaires vegades més a Sabadell.
Mentre tornàvem de fer el tallat amb la gosseta, una senyora ens ha saludat amb el pertinent Bon dia! aspecte gairebé impertinent en una urbs on ningú saluda ningú, però a Sabadell encara ens queden residuus de comportament de poble malgrat ser dos-cents mil habitants.
No ha passat res extraordinari aquest matí de diumenge, on des que em vaig casar he anat sempre a veure als meus pares cada matí, però sento que és un ritual que s'acaba. Em sembla que era Borges qui va deixar dit que havia comés el pitjor dels pecats què es poden cometre a la vida: no ser feliç. El Santiago, el meu pare ha estat feliç a la seva vida, no ha envejat mai res ni ha dessitjat gran cosa, i dic feliç en el sentit raonablement feliç.

El Santiago té 93 anys i malgrat tenir el cap clar i valdres per ell mateix mica en mica es va fonent, i un dia d'aquests, un diumenge d'aquests, quan falti, em llevar-me em sentiré orfe, sense saber on anar ni amb qui compartir el tallat.
*

SED DE MAL "TOUCH OF EVIL" ORSON WELLES

- Sed de mal és un melodrama gòtic, una tragèdia, plena d'ombres, angles retorçats, humor àcid, amb un personatge shakespearià en primer terme: el brut i desagradable Quinlan, un detectiu magnífic i un policia menyspreable que, encarnat en la humanitat del propi Welles, a la vegada símbol del mal, però amb una resta de noblesa entre les ruïnes de la seva decadència, tal com ho veu Marlene Dietrich en una breu i memorable aparició cap al final de la pel·lícula. El paper del policia de narcotràfic mexicà Mike Vargas i la seva dona Susan (Janet Leigh i Charlton Heston) queda sobrepassat per Orson Welles. De fet Vargas és l'excusa per mostrar-nos Quinlan, omnipresent a la pel·lícula, en una magistral interpretació d'Orson Welles.
Per a mi que no sóc cinèfil, aquesta complexa i recaragolada història de poder i corrupció és una de les obres mestres del cinema, rodada amb un bonsíssim blanc i negre, i és que aqusta pel·lícula no es podia rodar en colors, no tindría cap sentit.
L'inici és un prodigi de técnica, imaginació i curosa posada en escena. Possiblement el millor i més llarg travelling de la història del cinema.

DE FER VACANCES I TREBALLAR A L'AGOST

El Santiago, el meu pare que encara volta per ací als seus 93 anys, no va fer res del que s'havia proposat quan es jubilés, en part per la malaltia de la mare i en part perquè com deia John Lennon: la vida és alló que ens passa mentre fem altres plans.
Sembla què un pren nota de les disfuncions desig realitat dels altres i es diu que a ell aixó no li succeirà. Ai las! jo estic igual, fa quatre mesos que em vaig jubilar i no segueixo pas el full de ruta que m'havia marcat, potser perquè necessito encara un procés d'adaptació què no d'acceptació al nou estat.
De moment el que no he fet, lo qual no vol dir que no ho acabi fent, és anar al casal d'avis, a excursions d'aquestes que tornes amb un pernil ibèric ressec i un contracte a 24 mesos d'un coixí o un sofà anatòmics, travessar el carrer en diagonal, saltar-me el semàfor en vermell de vianants, o fer de controlador d'obra pública o privada.
Ara, em puc permetre el luxe de mantenir els blocs oberts i a ple rendiment el més d'Agost, tot i que alguna m'ho retregui o pretengui refregar-m'ho per la cara perquè ella fa vacances.
M'agradaria recordar-li sense cap rancúnia que quan ella torni a la gestoria el més de setembre, el menda lerenda continuarà de vacances la resta dels mesos d'aquest any, el vinent i altri si la cosa no s'esguerra.

A L'ESTIU TOT S'HI VAL . . . . .O NO!

Podria escriure que el rei és un fill de la gran bagassa, - lo qual no és cert pel simple fet constatat que sa mare no exercia aquesta digna professió, tant o més digne i legítima que la de rei, de dubtosa legalitat, per cert -, més no ho farè, ni tampoc passaria res, som a l'estiu.
-
Podria dir que el Tribunal Constitucional és inconstitucional (lo qual és prou cert) i que no té cap dret per haver decidit la legalitat d'un Estatutet referendat per dos parlaments i un poble, més tampoc ho faré, ni passaria res si ho digués.

-

Podria dir que Esquerra republicana és un partit seriós i cohesionat, (je,je,je,) i que el molt honorable President de la Generalitat de Catalunya, el senyor José Montilla és l'alegria de l’ horta, i que l'Oriol Pujol té una lleugera idea de que va aixó de la política, o què Alicia Sanchez Camacho s'agafa molt seriosament el seu patètic paper de lider del Pp català, més no ho faré, ni tampoc passa res.

Podria dir que crec en el meu país, en la classe política i en el seu poble, però no se si és degut a la calor o als anys, que ja no sé quin és el meu país ni quin és el meu poble i en el fons si aquest fet m'interessa i té la més mínima rellevància.
-

Podria dir que m'abelleix la unitat dels nostres representants a Madrid, malgrat l'esquizofrènia del PsC o a vegades CIu que voten una cosa aquí i una altra allí. més no ho faré, o que m'ha fet molta il·lusió el reportatge de El País sobre l'ascètica vida de lo Duràn al Palace de Madrid, però ytampoc ho faré. També podria dir que la radio és molt divertida a l'estiu, o la tele, malgrat gairebé tot són avorrits refregits, mes no ho faré.

Podria dir moltes més coses, a l'estiu tot s'hi val, i fins i tot s'acaba el món i un no se n'assabenta, i jo que no crec en Déu ni gràcies a ell, ni tan sols en Billy Wilder, a aquestes alçades de la pel·lícula només crec ja en Xavi, Valdes, Puyol, Messi, Iniesta i Pep Guardiola.
-
I podria dir i dir bajanades i bajanades (que sovint m'escau), perquè res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa, i, avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit. Però no hem d'oblidar que som a l'estiu i tot s'hi val, tot s'atura, el més d'agost no existeix, tot es pot dir, i tot és possible, fins i tot que no passi res o potser poca cosa.

-
Pel setembre ja ens emprenyarem....o no!. Per si de cas, els quatre blocaires que estem de guardia ens podrem permetre el luxe de desbarrar una mica més, sempre dins d'un ordre.

"LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA"

I fou una vegada, fa ja molt de temps que a la nit feien a la TV1 (la única i de tots) una serie de ciéncia ficció mítica "The Twilight Zone" "La Dimensió desconeguda", era a l'any 67 o 68. Amb pocs mitjans i trucs de serie B, els guions eren interessants i curiosos, tot i que suposo ara els trobariem infantils i carregats de bones intencions i de innocència, cal tenir en compte què escriptors com Ray Bradbury o Richard Matheson entre altres varen col·laboral en els guions.
-
De tots els capítols que vaig veure d'aquesta serie, un era molt interessant. Un home desagradable i malcarat, que és passava el dia queixant-se de tot i a qui no li agradava res, sempre deia: si tothom fos i fes com jo, el món aniria molt més bé i no amb aquesta pandilla de cretins que no valen per a res.
Un dia en llevar-se s'adona que tota la gent amb la que es va trobant és igual que ell i aleshores s'adona pateix i compren tots els seus defectes, mal geni i intolerància. Ah no és deia José Maria l'home. Us deixo...... amb la sintonía Ii el tast d'un episodi.

LECTURES D'ESTIU - INCERTA GLÒRIA

"The uncertain glory of an a April day" - Aquestes paraules de William Shakespeare, foren les que m’animaren a començar a llegir en català a l’edat de 35 anys. Fins aquell moment la meva lectura havia estat sempre en castellà, per desconeixement del meu propi idioma, per la costum en haver fet tot l’ensenyament en castellà i per comoditat i falta d’interès per la meva pròpia llengua, siguem sincers. "The uncertain glory of an april day", son les primeres paraules del pròleg d’Incerta Glòria de l'escriptor i editor Joan Sales.
El meu pare tenia la novel·la a casa i un dia va cridar la meva atenció, en veure que era en català vaig arrufar el nas, però vaig començar-la ia llegir i ja no la vaig deixar, de tan ben escrita que estava la història que explicava la guerra civil des d'un front mig perdut a Terol, de la Barcelona de la guerra i la postguerra per acabar uns anys després. La definició dels personatges, en Lluís, na Trini, les cartes que s'envien, o potser na Carlana és la que més em va impressionar i en Juli Soleràs amb qui més m’identificava. La descripció de la Barcelona de la postguerra, el desencís, l'exili.

La rellegeixo de tant en tant encara i segueix sent un plaer. A partir d’aquí sempre més he llegit en català i a més a més m’he convertit en lletraferit i maniàtic de la llengua, puig des d’aquella època i ja ha plogut, no hi ha dia que no m’apunti una paraula que he sentit i desconec el seu significat o com es diu correctament en català, per mirar-ho al diccionari, a la mare de tots els diccionaris, el de F de B.Moll, que ve a ser com el Google però amb tapes vermelles.
-
Ara em succeeix que si alguna novel·la d’aquelles que em compro als encants del diumenge a la plaça del Mercat és en castellà, se’m fa estranya la lectura, vol dir doncs que n’he fet virtut de l’hàbit i que gràcies a en Joan Sales escric i llegeixo en català. Per això, malgrat els dubtes i les incerteses i el clar retrocés, palès de la nostra llengua, aquesta no desapareixerà mai, perquè la seva immortalitat està en les pàgines que han escrit els nostres escriptors i poetes i per més de temps que passi, sempre hi haurà algun ignorant com jo, que agafarà un llibre entre les seves mans i aprendrà a estimar, parlar i llegir la seva llengua.
*

2009 - 177 MORTS A LA CONSTRUCCIÓ

L'any passat a Espanya varen morir d'accident laboral només a la construcció 177 persones i no veig que s'hagi produït vers ells l'enrenou mediàtic que s'ha generat pels quatre bombers morts en l'incendi d'Horta de Sant Joan. Possiblement perquè aquests 177 morts deuen ser morts de segona o simplement no tenen cap interés pels polítics. Es rar aquest país.

ELS RISCOS DE L'INNOVADOR POLÍTIC

10.- Cal tenir en compte que no hi ha cosa més difícil de tractar, ni de més incert éxit, ni més perillosa d'administrar, que ser el responsable de les innovacións polítiques.

- Perquè l'innovador polític té per enemics a tots aquells que treien profit de les velles institucions i té per débils defensors a tots aquells que en podrien treure profit de les noves. Dita debilitat neix, en part, de la por als adversaris que tenen la llei del seu costat, i en part també de la pròpia incredulitat dels homes que no tenen fe en le coses noves fins que la experièncie no els hi ho demostra. Succeeix aleshores que els enemics, en quan tenen ocasió, s'organitzen en partits i es subleven, mentre que la defensa dels demés és massa dèbil, de manera que sempre es corre perill. Per tant, és necessari, si es vol analitzar bé aquest aspecte, veure si aquests prínceps poder dur a terme les innovacions per ells mateixos o depenen d'altres; és a dir, que si per executar els seus projectes necessiten del consentiment aliè o l'impossen amb la força. En cas de necessitar ajuda, acaben sempre malament i no aconsegueixen res, i en canvi quan depenen només d'ells mateixos i els poden imposar per la força, no solen còrrer cap perill. MAQUIÀVEL - El Príncep.

A PROPÓSIT DEL "CATALÀ FART"

L’Enric Juliana va encunyar fa temps una frase que ha fet fortuna "EL CATALÀ EMPRENYAT”, fins i tot hi ha una pàgina web amb aquest nom, tot i que segurament el terme o definició correcte seria el de: "CATALÀ RESIGNAT", que deu ser l'estat anterior a emprenyat, perquè si el català estés realment emprenyat, ja hauria calat foc a la Renfe i a alguna que altre institució, i no em refereixo al Palau de la Música, sinó a les que et venen diners, i els aldarulls estarien a l’ordre del dia al carrer, de la protesta (lògica i raonable) per part de la ciutadania, alló tan eufemístic que en diuen els il·lustrats la “societat civil”, perquè jo que no ho sóc, de civil nomes conec l'estat i la Guardia. I no és així, ni sembla hagi de ser-ho, possiblement perquè aquesta nomenada societat civil, és una societat hipotecada, poruga i dispersa, que es deixa donar pel sac (ens deixem) sense protestar, i si ho fem és amb la boca petita al bar de sota casa o en qualsevol bloc difuminat. S’ha de dir però que també podríem parlar del “català pacient, resignat i callat” que es un altre eufemisme per parlar de resignació. Es aquest el català que en un concepte molt nostrat, es resigna davant l’adversitat congènita i derrotista del nostre poble, que justifica tots els errors comesos per Renfe-Adif-Foment-ZP-Tripartit, Bancs i Caixes, el sumsum i el corda, i qui dia passa any empeny i aixó ja funcionarà més tard o més d’hora.

Que l'Estat ens espolia amb impostos directes, indirectes e inventats, paciència i a callar, que ens espolia el nostre propi ajuntament amb impostos, multes i el que faci falta, paciència i a callar. Que hem de suportar la despesa de Brussel·les, Madrid, Generalitat, Diputació, Consells Comarcals, Ajuntaments i properament Vegueries, paciència i a callar. Que Bancs i Caixes ens extorqueixen descaradament per pur benefici propi, paciència i a callar. Que els sindicats no serveixen per a res i són incapaços de dropos que són de solucionar ni tan sols un sol problema, paciència i a callar. Que en Millet fa una estafa davant la indolència o complicitat de totes les forces polítiques i aquí acabarà no passant res, paciència i a callar. Que les Empreses aprofiten que el Pisuerga passa per Valladolid i es desfàn de personal sobrer o que creuen sobrer ERO va ERO bé, paciència i a callar.
No se que ens ha passat, però hem perdut l'esma, l'afany de lluita, la dignitat i la comtessa. Que ningú es queixi doncs de res. Paciència, resignació, a entomar i a callar. En Francesc Pujols que era un il·luminat o anava sovint fumat, deia que els catalans pel sol fet de ser-ho ho tindríem tot pagat en un futur no molt llunyà, i en certa manera tenia raó, pagat més d’una vegada a canvi de gairebé no res a canvi. Viva Zapata!

Aquest comentari, l'he recuperat del 24 de setembre de l'any passat potser si hagués de tornar a escriure'l avui segurament hauria de canviar en primer lloc el títol de EL CATALÀ EMPRENYAT, O RESIGNAT, per el de EL CATALÀ FART, i curiosament en aquest comentari de fa pràcticament un any ni tan sols esmentava la resolució de l'Estatut, possiblement perquè no era en aquell moment (i fins i tot ara) el principal maldecap dels ciutadans de Catalunya.
Però sempre hi ha una gota que fa vessar el got de la paciència. Quan un milió i mig, un milió, o 56 mil catalans surten al carrer a protestar com fa deu dies és que alguna cosa s'està movent, què la gent el que està és farta de moltes no d'una sola cosa, i passem a la següent fase, sense que la classe política encara se n'hagi adonat. Caldrà estar expectant a veure que succeeix a partir d'ara, però quelcom està començant a bellugar-se. El quart trimestre d'enguany pot ser molt distret.

EL SORPASSO A LA PARTITOCRÀCIA

Escoltava ahir a Catalunya informació Carlos Castresana de qui en parlava en aquest comentari l'altre dia Eulàlia a Riell Bulevard. Parlava de la problemàtica de Guatemala, del narcotràfic que va del sud al nord, i del tràfic d'armes que va del nord al sud, armes amb les que maten la gent del narcotràfic. Deia entre altres coses el Sr. Castresana una frase citada sovint que no sé de qui és "la política és massa important per deixar-la en mans del polítics", tot i que podria ser de Groucho Marx o Woody Allen. I és cert, el problema no és la política, ni la democràcia, el problema, el nostre problema són els polítics, la classe política, aquesta partitocràcia miop i endogàmica que tot ho devora i perverteix. I no podem esperar innocents de nosaltres qual un Mesíes salvador, un nou partit que ho arregli tot, no existeix aquest nou partit i de sorgir serà rapidament corromput pel sistema, i ens podem acabar trobant amb un Berlusconi de president del Govern.
Aquí com deia Castresana no tenim la corrupció de la droga o les armes, però tenim la corrupció del tràfic d'influencies, del tacticisme, de la partitocràcia fagocitaria, i així com a Guatemala poden sortir del problema de corrupció actual per anar a parar a Guatepeor, la corrupció de la democràcia, aquí ja estem instal·lats en aquest segon estat, sense possiblitat de sortir-nos-en.
-
Sembla doncs no hi ha res a fer. . . . . , o potser sí!. La solució és a les nostres mans i la nostra força tot un poble al darrere, cal saber administrar-ho i aplicar-ho fent un sorpasso a la partitocràcia, però no és fàcil. Ho sabrem gestionar? Sabrem com s'ha de fer? em sembla què no. I després de Guatepeor. . . . . . . . . . o el caos o la dictadura.

*

JOHN GARY UN DIUMENGE A LA TARDA

En una avorrida tarda de diumenge estic veient "agárralo como puedas" una de les pelis més memorables de la història del cinema. En una escena onírica entre Leslie Nielsen i Priscilla Presley fan una parodia de la famosa escena de Ghost on sona de fons "Melodia desencadenada" una cançó de l'any 36 del segle passat i a continuació empalmen amb "marea baja" i el subconscient m'ha dut no als Ritgeous Brothers, sinó a John Gary què molt abans va gravar aquestes dues cançons i que curiosament en el senzill de vinil que tenia la Nuri quan encara erem promesos (ja ha plogut) també venien seguides. Al Youtube ja feia temps que ho buscava i no ho he sabut trobar, però si he trobar una pàgina web que el fill de John Gary ha dedicat al seu pare o aquí, on es pot escoltar-lo cantant.
-
No ho he volgut fer, a banda que no em va la tarja de so. Ja em semblava un pel melós abans, imagineu-vos doncs ara. Més que res, ho comento perqué estic segur que qui va programar les dues cançons seguides a la pel·lícula va pensar en John Gary i no amb els Ritgeous Brothers que molta gent es pensa foren els primers a grabar la cançó.
*

L'HOME DEL CAFÈ PENSA EN ORWELL

Mentre llegeix el diari Público l'home del cafè fa un gest d'enuig primer i a continuació torna a llegir escrupulosament la noticia per verificar que ho ha entés bé:

"Barajas rechaza a una mujer de 88 años que venía de Argentina a visitar a su familia española. El Defensor del Pueblo investigará la inadmisión de la anciana en España
"Nosotros sabemos que el pueblo español no es como esa persona que nos maltrató en Barajas", lamenta por teléfono Ada Ghiara, de 88 años, desde su casa de Mar del Plata (Argentina). Recién recuperada de un cáncer y con dolencias cardíacas, acaba de sufrir las peores 48 horas de su vida por culpa de la burocracia.
Esta maestra jubilada aterrizó el pasado 6 de julio en Madrid para pasar como todos los años los meses de verano con sus dos hijos y seis nietos, que viven en Málaga. Pero las autoridades sólo le dejaron salir del aeropuerto Barajas en una dirección: tras ocho horas de estrés y conmoción, embarcó de vuelta a Buenos Aires."

Si! oi tant que ho ha entès!, quatre indocumentats mentals que s'han excedit en les seves atribucions i responsabilitats, han impedit a una ciutadana Argentina de 88 anys veure als seus fills i nets. Aixó és el que s'en diu privació de llibertat, o indecència burocràtica, privació de la llibertat d'una persona per poder veure als seus nets, en plé segle XXI i en un país Espanya, suposadament democràtic on ja es veu que una simple ciutadàna, és no ja sospitósa, sinó culpable fins que li deixen - si li deixen - demostrar el contrari. I en el cas d'Ada Ghiara no li varen deixar de mostrar i la varen retornar al seu país. A vegades la Mare Pàtria té més d'un pare.

No sap perqué passen aquestes coses, o si què ho sap; l'home del cafè pensa en Orwell.

L'HOME DEL CAFÈ - D'IDEES

.......A l'home del cafè, li agrada observar el seu entorn mentre beu pausadament el seu "carajillo" i apura la faria de cada dia. Aparenta llegir el periòdic, però en realitat a traves d'un lleu somieig pròpi de l'hora; li agrada escoltar el soroll de fons de les fitxes del dòmino, o els cops en la taula dels arrossegaments en les cartes. S'inflama de l'olor a cafè, a licor, a cigarrets, d'olor a ranci també, del vell terra en blanc i negre de quan van inaugurar el Casino anys ha, amb els seus mobles de fusta noble ennegrits pel pas del temps.
-
A la seva esquerra dos homes grans parlen de filosofia mentre beuen el seu cafè. Els coneix bé, un d'ells Antonio, és mestre jubilat, feia classes de filosofia en l’Institut de la ciutat, l'altre Andrés era bibliotecari en la població veïna. Li criden l'atenció les paraules que Antonio dirigeix a Andrés: Mira Andrés, Si com ens deia el filòsof, les idees són totes neutres en si mateixes, no donem la culpa a aquestes dels disbarats dels homes, al mal aplicar-les aquests per a la seva pròpia conveniència, criminalitzem-los doncs a ells, per l'ús maldestre que fan d'elles, i intentem preservar l'essència i la puresa d'aquestes idees, no importa quins siguin puix és possible que alguna vegada, si arribem a ser éssers civilitzats, ens facin falta.
Andrés assenteix aprovant les paraules del seu amic, i acaba amb l'arenga d'aquest amb un deliciós comentari: Ai Antonio!, el que succeeix és que les idees haurien de dur incorporat un manual d'instruccions d'ús i gaudi, ben explicat, per no donar lloc a confusions ni malentesos. Somriuen ambdós i llavors s'adonen que l'home del cafè els està escoltant.
-
Aquest, somriu també encara que un poc forçat i s'embardissa en la lectura de la Vanguardia. Interessant reflexió es diu. Les idees són totes neutres en si mateixes.
-
Interessant reflexió.

...dels COLORANTS AZÒICS

La CEE ha decidit prohibir l'us dels colorants azòics en alimentació a partir de l'any vinent des de l'E-102 a l'E-182. Aquests colorantes estàn prohibits des de l'any 2001 en cosmètica però s'empran a dia d'avui sobretot en alimentació i també en pastisseria per muntar la nata o colorants tipus taronja o similars. Segons l'escrit posterior no són cancerígens en ser solubles, però aleshores, perquè els prohibeixen? Aqui us deixo una informació d'un per un d'aquests colorants.

Colorantes azóicos

"Los colorantes azoicos deben su color a la presencia de un grupo azo

−N=N−

conjugado con anillos aromáticos por ambos extremos.

Como en el caso de los demás colorantes artificiales, los colorantes azóicos autorizados para su utilización como aditivos alimentarios son todos solubles en agua, debido a la presencia de grupos sulfónicos. Los colorantes azoicos se han cuestionado reiteradamente, debido a que muchos colorantes de esta familia (no los autorizados para uso alimentario) han demostrado ser cancerígenos en experimentos con animales. Una diferencia fundamental es que los colorantes cancerígenos son poco polares, solubles en grasas, y atraviesan con cierta facilidad la barrera intestinal, incorporándose al organismo. En cambio, los colorantes autorizados, que son muy polares y solubles en agua, no se absorben.

Pertenecen a este grupo los colorantes:

Tartracina, E 102
Amarillo anaranjado S, E 110
Azorrubina, carmoisina, E 122
Amaranto, E 123
Rojo cochinilla, rojo Ponceau 4R, E 124
Rojo 2G, E 128
Rojo Allura AC, E 129
Negro brillante BN, E 151
Marrón FK, E 154
Marrón HT, E 155
Litol Rubina BK, E 180

El “Rojo 2G”, “Marrón FK” y “Marrón HT” se utilizan, entre los países desarrollados, prácticamente sólo en el Reino Unido. El “Litol Rubina BK” se utiliza exclusivamente para teñir la corteza de algunos quesos.

Tartrazina, E 102

La tartracina es uno de los colorantes artificiales más utilizados en los alimentos. Su uso está autorizado en más de sesenta paises, incluyendo entre ellos los de la Unión Europea y Estados Unidos. Confiere a los alimentos y bebidas un tono amarillo más o menos anaranjado, dependiendo de la cantidad añadida. También se utiliza para obtener colores verdes, al mezclarlo con colorantes azules.

Tartracina (forma no ionizada)

La tartracina es un colorante amplísimamente utilizado (desde 1916), por ejemplo, en productos de respostería, derivados cárnicos, sopas preparadas, conservas vegetales, salsas, helados, postres, caramelos y otras golosinas. También se utiliza para colorear las bebidas refrescantes de “naranja” y "limón". A nivel anecdótico, la tartracina es el colorante del condimento para paellas utilizado en substitución del azafrán.

La toxicidad aguda de la tartracina es muy pequeña, incluso menos que la de sal común. La “ingestión diaria aceptable”, prácticamente imposible de alcanzar está establecida en 7,5 mg/kg de peso. Sin embargo, parece que la tartracina es capaz de producir reacciones adversas en un pequeño porcentaje (alrededor del 10%) de entre las personas que son alérgicas a la aspirina. Estas personas deben examinar la etiqueta de los alimentos que pueden contener este colorante antes de consumirlos. El mecanismo de esta sensibilidad cruzada no es bien conocido, ya que no existe un parentesco químico evidente entre ambas sustancias.

Amarillo anaranjado S, E 110

También conocido como “amarillo ocaso”, este colorante se utiliza en la mayor parte de los países del mundo, incluyendo Estados Unidos (con el código FD&C Yellow #5)"

No és tracta d'alarmar a ningú, el sentit comú em diu que si algú menja 10 pastissos diaris amb algun colorant azòic d'aquests durant cinquanta anys, als 90 possiblement pot patir algun tipus de càncer. I és que si haguessim de fer cas a tots els alarmistes acabariem no menjant ni bevent res. Ens varen alarmar amb les vacas boges, amb la Grip N1h1 i altres falses alarmes que ara ni recordo. Ara, sense tant alarmar-nos amb els clorants azòics i més endavant amb una altra història.
Fa anys, diuen que foren els italians va còrrer la brama que la taronja o la pell de la taronja era cancerígena, i també varen retirar dels obradors de pa el bromat i el persulfat substituint-lo per millorats panaris que són els que s'usen a 'actualitat. Deien que el bromat o el persulfat no es diluien en l'estomac i que afectava a la gent i resulta que els iaios i iaies que tenim, molts d'ells de 90 o més anys, fins en fa uns trenta menjaven pa fet d'aquesta manera i estàn més eixerits que un gínjol la majoria enyorant el pa d'abans.
S'han passat anys y panys diet que el pa engreixa, i l'oli d'oliva ha passat per temporades diverses segons convenia o a algú se li acudia. Ja poden anar cantant missa, que a mi el tortell de nata del diumenge no m'el treu ningú.

DE PIZZES D'ULTRATOMBA

"Mai abans la pizza havia estat implicada en un escàndol tan gran. Les pizzeries de la ciutat italiana de Nàpols van ser acusades de fer servir taüts del cementiri local com llenya per encendre els seus forns. Els fiscals italians ja han començar el procés judicial."

La noticia la vaig publicar el 23 de maig a collonades, però abans d'ahir en Quim Monzó s'en va recordar o s'en va assabentar i ho comentava a Rac1, la radio més escoltada a Catalunya si ets del grup Godó o la segona si ets de Catalunya Radio del Grup Gene-rali-tat.
La noticia té el seu que, segons explicava Monzó aixó és degft a que la llenya és molt cara i per aixó hi ha un mercat negre de llenya de taüt de cementiri. M'estranya, la llenya no és gens cara, a banda que aquí a penes s'usa com a combustible tot ique a Itàlia no ho sé (son rars aquests italians) De fet cou millor un forn de sola de gas-oil que no pas un de llenya per la senzilla raó que en el de sola és pot controlar la temperatura i l'humitat molt millor. De fet la llenya no és més que un combistible obsolet i l'important és la sola a l'hora de coure pa, pizzes o el que sigui.
-
Dit aixó té el seu morbo el fet d'usar llenya de taüts ocupats per ex residents a les ciutats o viles per coure les pizzes, imagineu-vos "pizza de l'avi Paolo, cuita amb la llenya del seu propi taüt", té un punt nostàlgic, fins i tot els seus descendentas podrien anar a tastar-la fruint en la pizza de les essencies de l'absent infinit. A Nàpols, la fiscalia no ho ha vist així i es veu que s'han escandalitzat, tot i què a Itàlia, escandalitzar-se vol dir limitarse a fer quatre escarafalls de cara a la galeria i nari nan, que si aqui és Guatemala, allí és Guatepeor, o a l'inrevés.
*

XERRAR PER TELÈFON EN PLE VOL

Llegeixo que el Ministeri Indústria autoritzarà les comunicacions en avions comercials a altures superiors als 3.000 metres, tot i que sembla que el servei tardarà a estar disponible fins que les companyies aèries estudiin la seva rendibilitat. De fet, el Ministeri d'Industria ha adaptat una normativa europea que permet l'ús dels telèfons mòbils a bord d'un avió, excepte durant l'enlairament i l'aterratge.
Aquesta noticia és d'aquelles que un es pregunta: cal? tot plegat fa quinze anys que anem amb el mòbil a la butxaca, i fins ara no es podia parlar durant el vol, de la mateixa manera que no es pot fumar ni escupir i tampoc et regalen res les companyies, companyies que al pas que anem cobraràn fins i tot per anar al water (de fet alguna ja ho ha insinuat).
La relativa tranquil·litat que hi havia fins ara en un vol regular o de baix cost, car d'aplicar-se aquesta mesura, s'ha acabat, imagineu-vos un vol de gent que torna de vacances gairebé tots a l'hora explicant per telèfon com els hi han anat i enviant fotos des de l'avió. El xivarri seria dels qui fan época. Ara, tindria l'avantatga que t'assabentaries de tot el referent a les vacances dels més propers i en cas de vol comercial de possibles negocis, oportunitats o xafarderies, i mentides aèries com un que en arribar a l'aeroport de Madrid es veu que parlava amb la dona, i dic la dona perquè li deia. "Hola cariño, ya estoy en Bilbao y no veas como està lloviendo". . . . .i era un conegut home de negocis català. Bé, jo el conec.

ABSTENCIÓ: LA REVOLTA DELS PÀRIES

Potser la solució seria una abstenció massiva que invalidés les eleccions a la Generalitat de Catalunya. La pregunta és: seriem capaços de fer-ho. A vegades tinc la percepció que no ens adonem que el poder no és el President de la Generalitat o del Govern. El poder som nosaltres, un per un dels ciutadans i en la mesura que siguem capaços d'abstenir-nos, potser per aquí podrem començar a anar bé. Una insubmisió ciutadana a votar si que podria ser un abans i un després en la política catalana. Seria la revolta dels pàries que tenim ajornada fa anys.

CASAL ROCK-AUTOPISTA CAP L'INFERN

He escoltat en algun lloc que TV3 - la d'ells que paguem tots - no farà la tercera edició de CASAL ROCK. Suposo que deu ser per la baixa audiència que deu haver tingut la segona edició, car no crec que els responsables del programa hagin tingut en compte la manera com han tractat els avis participans tot i les bones maneres del conductor del programa i la manera de fer el ridícul de la gent que amb tota la bona fe hi participa, car aquest prograna el que fa és aixó, fotre-se'n de la gent gran que a més a més de no tenir ni idea de pronunciar amb un mínim de decencia l'angles, canten prou malament el tipus de música que els hi fan cantar poc escaient amb la seva edat.
No entenc encara com el CAC no s'hi ha posat en aquesta befa col·lectiva a uns quants jubilats, per molt bé que ells diguin que s'ho han passat. Segurament ells i els seus familiars deuen estar la mar de contents, però vist amb els meus ulls és bastant patètic, i em sabria greu si algun dells es molestés per aquest comentari però jo ho vaig veure així en els primers programes de l'edició anterior. Cada cosa al seu temps, i de la mateixa manera què no em sembla bé que encara actuïn a dia d'avui i a la seva edat els Mustang, Sirex, Duendes i altres, entenc que els avis poden i de fet ja ho fan desenvolupar moltes activitats adequades a la seva edat. Ara, és la meva opinió, però per aquest motiu vaig deixar de veure el programa l'edició anterior i aquest any ni l'he mirat. Per cert que la cançó estrella de l'anterior temporada "Autopista cap l'Infern" d'ACDC tenia un títol una mica desafortunat.

EL CUL-DE-SAC DEL VOTANT CATALÀ

Ahir es va escenificar l'acte de defunció del pla B, que ha sorprès a alguns què devien ser els pocs que quedaven que encara confiaven en la classe política del nostre país. "ERC, Pp, PSc, Ic i CIu, varen decidir ahir votar en contra de la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència adduint alguns que ho feien sabedors de la seva possible inconstitucionalitat, que no deixa de tenir la seva guasa car que hom sàpiga, les llibertats des que el temps és temps s'han hagut de conquerir gairebé sempre fora de la constitucionalitat, i és que en el fons aquests partits què han votat en contra no creuen en la independència, de la que s'en fan partíceps només algun cap de setmana, sovint en dies parells que són més de dretes.
-
Després de la manifestació del dissabte, de fet s'hauria de dir de les cinc o sis manifestacions del dissabte que per tant d'unitària poc en tenia, Artur Mas va dir que a partir d'aquesta data res seria igual, què hi hauria un abans i un després, i no ha passat ni una setmana i som on èrem i d'on no ens en mourem.
-
Ja fa temps que hi som, però ara possiblement més, estem en un cul-de-sac del que no hi ha sortida, els partits tradicionals són obsolets, corromputs i devorats per la seva pròpia maquinaria partitocràtica, incapaços d'entendre quines són realmente les aspiracions i necessitats dels seus ciutadans de tots el colors de l'arc polític. Sempre que hi ha algun moviment ciutadà que sol agafar-los en fora de joc, cínicament es limiten a dir que prenen nota, que vol dir que no faràn res ni cap cas del que els hi reclama la ciutadanía. Ells van a la seva bola que es mantenir-se en l'àmbit del poder i la resta no els importa ni els hi interessa. Com sol succeïr sovint la ciutadanía va per davant d'ells, i ara els tenim a tots desconcertats per la manifestació del dissabte que més que unitària s'hauria de dir manifestació matxembrada.
-
Aquests partits em recorden aquells senyors a Londres que a Hyde Park s'enfilen damunt d'un tamburet o una caixa de fusta i davant dels seus adeptes que gairebé sempre solen ser el mateixos deixen anar el seu discurs que només és per als seus, sense què els importi si arribarà a la resta de la ciutadania.
-
Malgrat la insistència de tothom a convocar eleccions quan més aviat millor, no crec solucioni res, llevat que com reclama avui na Montse, ens ho miressim molt bé a l'hora d'anar a votar. Aquesta possibilitat que ella apunta, té alguna opció en la gent de l'entorn independentista, però els qui no ho som estém en un cul-de-sac, de manera que, o votem per rutina als de sempre (vot inùtil) no hi anem (vot perdut) o votem en blanc (vot del desencís). I el vot en blanc què creix a cada nova elecció i que possiblement continuarà creixent en la propera és l'ùnica solució que ens queda, tot i que molt em temo que tampoc serveixi per a res, els diputats i diputades tindràn igualment els seus escons i és limitaràn a dir amb expressió seriosa i falsament responsable què prenen nota de l'alta abstenció.
Ternim mala peça al teler.
-

Lectures d'estiu. EL LLEGAT DELS FILISTEUS

Una novel·la molt interessant de Magarida Aritzeta que últimament ha publicat "la maleta sarda" que encara no he llegit i que és també el nom del seu bloc, és "el llegat dels filisteus".

La novel·la comença quan Josep Lluís Carod Rovira rep una visita inesperada: un home li reclama amb insistència el retorn del “llegat dels filisteus”. Apressat per les tasques de govern, encarrega a Manu Uriarte, un amic llibreter de vell, que li busqui el llibre. Aquest és arrossegat per una voràgine d’imprevistos, que esquitxen el mateix polític i provoquen una crisi de govern: el “cas Carod”. L’aventura èpica, el relat mític, la crònica periodística, el dietari i fins i tot el thriller, es combinen en aquest relat trepidant teixit sobre el canemàs de la vida quotidiana que portarà el lector a preguntar-se pels límits de la realitat. Qui eren i què van fer els primers grans viatgers occidentals que van posar els peus a l’Àfrica? Com és que van seduir homes com l’arquitecte Gaudí, el poeta Verdaguer o el diplomàtic Eduard Toda? D’on venien els filisteus i com és que encara avui dia hi ha algú capaç d’arriscar la vida per emparar-se dels seus tresors? De quina manera la trama filistea es va assentar al Sahra Occidental i va anar a parar als camps de refugiats del desert de Tindouf, a Algèria, i d’allà a casa d’en Carod-Rovira?
La narració és àgil i enganxa des del primer moment i no es fa estrany que hi aparegui la figura del Sr. Carod-Rovira. Haig de dir que Margarida Aritzeta escriu molt bé sense emprar un llenguatge carregós, tot què a mi personalment em sembla millor tota la part de la novel·la que transcorreix a l'Àfrica, és molt més intensa, com si sense adonar-se'n l'autora aboqués el millor d'ella mateixa quant parla dels refugiats a Tindouf i la llegenda de la princesa. No dic que sigui així, va ser aquesta la meva percepció.
Si algu ha dubtat a l'hora de llegir-la pel fet que en la novel·la hi aparegui Josép Lluís Carod-Rovira, que ho esborri del seu cap, la història que explica Margarida Aritzeta és molt més, ni tan sols cal que qui la llegeixi sàpiga qui és Carod, pot ser simplement un membre destacat del Govern català, como ho podria ser de qualsevol altre Govern de qualsevol altre pais. Dan Brown ha escrit novel·les molt pitjors i la gent les ha llegides, doncs aquesta es podria englobar en certa manera en aquest tipus de novela de ficció però d'acció i de qualitat i que no decau, jo us recomano la compreu i la llegiu, M'ho agraireu.

-

NO OBLIDIS QUE NOMÉS ETS UN HOME

A la Roma imperial, els generals, quan arribaven a la capital després d’haver dut a terme una campanya victoriosa, eren rebuts en una desfilada militar enmig de la multitud enfervorida que els hi llençava flors i tota mena d’elogis fins arribar al final del passeig, on els esperava el Cèsar per premiar-los per les victories aconseguides. Aquesta desfilada que la feien damunt la seva quadriga tenia la particularitat que a banda del general, al seu costat hi havia un esclau que tota l’estona l’hi anava repetint, “no oblidis que només ets un home”, perquè aquest toqués de peus al terra i s'allunyés del vanitas vanitatis. L'imatge l'haureu vist en molts peplums de cartró pedra de Hollywood i fins i tot en un homenatge en una de les entregues de Star Wars.
Aquella pel·lícula tan maldestre i fallida de Ridley Scott "Gladiator", tenia una escena quan els gladiadors sortien a lluitar que referenciava clarament als jugadors de fútbol abans de saltar al camp, només que ara no defequen ni orinen, com a molt fan burilles i aixó si, la majoria es persignen al sortir al camp.
Hi pensava aquesta tarda nit mentre donava una ullada al malbaratament d'hores de programació de tele cinco retransmetent en directe la desfilada qual generals romans dels nois de la roja, sense cap esclau que els recordés que només eren homes i alguns gairebé vailets.
I allí estaven a Madrid milers i milers de persones anónimes des de les nou del matí per veurel's passar només uns instant fugisser. I ni opi del poble ni panem et circensis que Marx i algún altre no es va ni s'han enterat de res. No és el poder totalitari o semi totalitari que dona l'opi al poble o el pa i el circ, és el poble que el demana, és el sentit de gregari de la tribu que encara som, d'adorar al guanyador, el que nosaltres mai podrem ser i en qui avoquem i necessitem abocar en positiu la nostra vulgaritat i frustració, de la mateixa manera que podem ser molt cruels en l'ocàs o fracàs de l'heroi.
Per tant ni opi ni pa ni circ, hominids tribals, ara i fa dos o més mil anys, i a més a més sovint els generals és pensen que ho són més que un home, llevat d'Andres Iniesta, Dani Jarque i algun altre.

Ç

EL NOSTRE HOME A L'HAVANA

"Después de 134 días sin probar alimentos sólidos y sin tomar ni un sorbo de líquido, Guillermo Fariñas llevó a sus labios un vaso plástico de color rojo y bebió un poco de agua. Eran las dos y 15 minutos de la tarde del jueves 8 de julio y del otro lado del cristal de la sala de Terapia Intensiva donde está ingresado, decenas de amigos que lo observaban se pusieron a aplaudir..."

Aquesta narració de Yoani Sánchez la blocaire cubana molt épica i fins i tot poética em genera alguns dubtes sobre la veracitat de la vaga de fam de Guillermo Fariñas, no sóc metge ni nutricionista però no crec que una persona i més a Cuba on estàn en certa manera en vaga de fam permanent i no pas voluntaria, pugui sobreviure 134 díes sense probar aliments sòlids i sense prendre gens de líquid com diu Yoani.

Ja sé que és una lluita de la resistència contra la Dictadura Castrista i que després de la mort d'Orlando Zapata, el Gobern Cubà no es podia permetre una altre víctima de la resistencia pasiva i possiblement per aixó és que ha decidir alliberar 52 presoners políticis a ran de la visita del Ministre d'afers exteriors Espanyol Miguel Angel Moratinos, el nostre home a l'Havana. Res ha cambiat però, mica en mica anirán alliberant aquests presoners a Espanya que els repartirà per Europa i Fariñas pot estar orgullós (malgrat els meus dubtes expressats) d'haver condiciona't al Govern de Castro. Si és així, benvinguda sigui la seva vaga de fam, però a Cuba tot costa molt de canviar i l'apertura del règim és tan lenta que exaspera.

ANDRES INIESTA, EL NEN DE BRUNETE

La primera vegada que el vaig veure jugar a futbol va ser en un torneig del CANAL PLUS a Brunete, fou el meu pare que s'ho mirava amb mi el primer que s'hi va fixar, era com ara i jugava com ara però era encara més menut, més poqueta cosa amb aquelles dues cametes que semblen filferros.
Aquest nen és un fenómen em va dir el Santiago, segur que arribarà al primer equip. És molt poqueta cosa li vaig rebatre i si a aquesta edat es així poc més creixerá.
De fet no és molt gran fisicament pero si humanament, per la seva senzillesa i manca absoluta de vanitat, pel detall que va tenir ahir amb Dani Jarque, el jugador traspassat ara farà un any de l'equip rival de la ciutat i pel gol que va fer al camp del Chelsea lo puto crack que deien els de Rac1.
I ahir al vespre a Sud Àfrica va ingressar el seu nom a l'òlimp del fútbol Espanyol amb Zarra i Marcelino pels temps del temps, Andres Iniesta, gairebé un nen que sent tan menut és gran, molt gran.

EFECTES COL·LATERALS DE LA MANI 2.0

De la manifestació 2.0 del dissabte a la tarda sense entrar en qüestions patriótiques i fonamentals s'en poden treure algunes consequencies curioses o efectes col·laterals. Una d'elles que el millor vídeo de la mani, és el d'en Pere que teniu a la vostra dreta. Dos que la Guardia Municipal deu ser de lletres atès no sap contar manifestants, no són els 56.000 que diuen provisionalment els que hi entenen de contar gent però tampóc 1 milió cent mil persones, l'experiència diu que sol ser el 30% del que diuen els organitzadors de la mani, vol dir 400 mil seria una xifra molt important i raonable: Com a a l'anunci de Caja Madrid, si ahir hi havia un milió cent mil persones al passeig de Gràcia, jo sóc Batman, però tampoc és important la xifra, el cert és que hi havia molta gent, sobre tot tenint en compte lo malament que s'havia incentivat al personal al llarg de la setmana, perquè diguem-ho clar, si algú s'ha sorprés o indignat per la sentencia del Tribunal dels morts vivents es que és molt ingenu i va caure de cop de l'arbre com una figa madura.
Però de tot, el que mès m'ha cridat l'atenció és l'equivoc joc de paraules del titular de "el periódico", "Catalunya diu prou". Potser els de el Periódico no ho saben i el seu traductor castellà català tampoc, però PROU en català té un significat positiu - prou m'agrada aquesta sentència podria significar - i com què, de fet la cosa acabarà així, en el fons potser l'han encertat amb l'equívoc titular. Val més que anem preparant el cove per guardar el peix que és al màxim que podem aspirar.

Ah! aquest comentari es publicarà automaticament a les 20:30 hores, instant de màxima audiència blocaire atès a Catalunya ningú assenyat mirarà per la TV una cosa que es veu juguen per allí a Sud Àfrica. Jo és que a aquesta hora tinc feina, però podeu deixar els vostres comentaris.
_

SREBRENICA - 15 ANYS DE LA MATANÇA

L’any 1945, en acabar la segona guerra mundial, Europa es va conjurar per que mai més es produís un altre Auschwitz. Cinquanta anys més tard, l’11 de juliol del 1995, la passivitat de les forces de les Nacions Unides permetien un altre repetició d’un crim horrible, la massacre de Srebrenica a Bòsnia. El més terrible, els mes vergonyós d’aquesta matança es que es podia haver evitat, que semblava que les forces de nacions Unides ho evitarien. Nomes calia que Europa no abdiqués del compromís adquirit de defensar els valors funamentals, els drets bàsics de les persones i les etnies. Però l'Europa que cinquanta anys abans, davant l’horror dels camps d'extermini d'Auschwitz o Mauthausen, s'havia conjurat per no permetre “mai més” l'horror nazi, no va moure ni un dit per evitar l'horror de Srebrenica.
-

Els txétniks serbis varen entrar a la ciutat, varen separar als homes de les dones i els nens i davant la passivitat de les forces militars que se suposava eren allí per a protegir als bosnians varen executar entre set i deu mil persones, de les quals se n’han recuperat en foses comunes unes tres mil. I aixó per vergonya de tota Europa va succeir a dues hores d’avió de Barcelona o Paris, nomes fa quinze anys no tres-cents. Vergonya, vergonya, vergonya. Feia gairebé tres anys que l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat de manera fredament calculada i sistemàtica, mesquites, escoles, habitatges i tot el patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament als seus ciutadans..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica preparat i recolzat pel govern de Iugoslàvia presidit per Slobodan Milosevic.
Tot aixó passava aquí al costat i els dirigents europeus malgrat constatar-ho, es rentaven les mans i van ser incapaços de entrar en acció, de prendre mesures contundents contra la barbàrie genocida del règim de Milosevic. Fou aquesta passivitat de tot el món occidental que va donar ales als txétniks per massacrar el poble bosnià.
-

M’agradaria assegurar quinze anys després que uns fets com aquests no es podràn repetir, o no s’haurien de repetir mai més, però no hi ha ningú a Europa que m'ho pugui garantir. Vergonya, vergonya, vergonya i milers de morts innocents.

´.

Hauria pogut posar una foto més crua que representés millor la tragèdia i l'horror de fa quinze anys, no m'ha semblat oportú, l'imatge de les tombes i les flors és una petita porta oberta a l'esperança que realment mai més es torni a repetir una tragedia d'aquesta magnitud, però l'esperança com les flors i les vides dels morts enterrats és fràgil, terriblement fràgil.
*