LA SELECCIÓ ESPANYOLA DE BASQUET

La selecció espanyola de basquet continúa arrosegant-se i fent el pena pel mundial aquest de Turquia. No segueixo molt el basquet, solc veure els últims cinc minuts i encara se'm fa llarg. Avui he vist el partit que han perdut contra Lituania i realment han estat molt tovets, incapaços d'agafar un rebot no ja en atac, sinó en defensa, s'han posat en zona i no l'han sabut dur-la a bon termini tampoc. Possiblement o en part aquest tris paper sigui degut a que a la selecció Espanyola no hi participa el millor jugador de tots els temps, Pau Gasol, i no hi participa perqué diu que necessita descansar i preparar bé la termporada pel seu equip que és qui el paga.

Em pregunto si aquesta determinació le prengués algún jugador de Futbol català del Barça (els pericos aixó de la selecció no ho toquen) quin cristu es muntaria. Possiblement perquè entre altres coses en aquests moments Pau Gasol és ja més nord-americà que català i/o/u espanyol, i amb els dels estates tothom sap que no es convenient posar-s'hi, que de seguida t'envien els marines, encara que sigui per fer el ridícul, pero per si de cas.... , mejor no meneallo, es deuen haver dit. Jo si fos d'en Pep ho provaria, algú ha de començar a deslliurar als jugadors que cobren dels clubs, de l'esclavatge de un ens anacrònic, decimononic i a nivell europeu gairebé inconstitucional com són les selecciones esportives dels països.

-

DE L'ORDENACIÓ DE SACERDOTESSES

Desde ahir quinze autobusos que circulen per rutes del centre de Londres van començar a portar cartells amb la llegenda «Papa Benet, Ordeneu Dones Ja», dues setmanes abans que el Pontífex iniciï una visita oficial al Regne Unit. Es tracta d'una campanya del grup Ordenació de Dones Catòliques, que va denunciar que la jerarquia catòlica vol silenciar qualsevol debat sobre aquesta qüestió. El seu portaveu, Pat Brown, va assegurar que hi ha sacerdots catòlics que donen suport a aquesta iniciativa, però que no s'atreveixen a fer públic el seu suport per por a represàlies. Benet XVI serà al Regne Unit del 16 al 19 de setembre, en el primer viatge oficial d'un Pontífex a aquest país.

.

De la mateixa manera que sempre que escolto dir per la radio "de l'Iran", em ve al cap la paraula "delirant", sobre tot si es refereixen al seu president, quan sento a dir "Benet" referit al Papa de Roma em ve al cap la paraula "Beneit", més que perquè ho sigui, per com se'l fa, el beneit i l'orni.

-

Ja poden anar dient missa (o de fet no dir-la) els qui demanen el Papa la Ordenació de sacerdotesses. Fa més de dos mil anys que la secta ostenta el poder i els apostols de la misogínia es neguen sistemàticament a ordenar sacerdotesses, de la mateixa que impedeixen casar-se als capellans. En ambdós casos, de que tenen por?, que els preocupa? de dos fets tant naturals com que els capellans es casin (enlloc està prohibit en els llibres sagrats) si se saben llegir bé i no de manera tergiversada, de la mateixa manera que tampoc està prohibit que les dones puguin exercir el sacerdoci.

-

No voldria pensar que aquestes dues prohibicions les facin per poder justificar la pederastia de molts capellans (masses), no voldria ser tant mal pensat, ni que ho facin per no perdre una serie de prebendes corporativistes que només ells arriben a comprendre.

-

Si se en canvi, que si hi haguessin sacerdotesses en comptes de sacerdots, les Esglesies estarien molt més netes i endressades i els pares de molts dels nens menuts de les seves rodalies molt més tranquils. Elles mai ho farien.

*

31 D'AGOST DE 2010 - QUART ANIVERSARI DEL BLOC

Aquest curt comentari que teniu a continuació, el vaig publicar avui fa exactament 4 anys, i és amb el que vaig encetar aquest blog. A dia d'avui hi afegiria una fotografía com aquesta, però el primer dia encara no n'havia après a baixar-les. L'aforisme el posaria a banda com faig ara, i el text possiblement seria més llarg, peró el fons continúa sent igual de vàlid i actual.

"31/08/06 S'ha acabat l'agost, em sembla molt bé, demà començarà Setembre. No deixa de ser un més més aquest agost, si no fos per l'invent dels capitalistes per fer-nos creure als assalariats (fa anys ja no hi han obrers) que si anem de vacances pel món, ja som quelcom important. Doncs mireu, en un moment en que pots anar a qualsevoll lloc del món amb passaport, xancletes i visa, més que fer de turistes, el que fem és de canviadors de lloc del cul. A mí m'agradaria ser viatjer, aixó si que ha de ser interessant, peró com sóc globalitzat només puc ser turista de "Last minute" Que hi farem.Resignació agnóstica.

aforisme d'avui: SÓN ELS TERRORISTES ISLÀMICS EL BRAÇ ARMAT DEL SEU DÉU?"

C.C.C. (Cursos de catalanisme per correspodència)

En quinze dies si vostè segueix aquests cursos es transformarà en un sobiranista, catalanista o independentista (depén) convençut. Si la nostra proposta sobiranista no li agrada, cap problema, la podem canviar, en tenim de totes les mides i per a tots els gustos. No esperi al 2014 que encara falta molt de temps. La casa comuna, el pal de paller, el peix al cove, són al seu abast. Ah! i refundem el que faci falta. Catalunya serà o no serà si vostè participa d’aquesta aventura apassionant. Ah! tambè fem cursets intensius de com crear un Partidet Independentista en quinze dies, i com fraccionar-lo de seguida en dos o tres partidets més, que aixó ens convé.

Interessats: truqueu al 112 i pregunteu per l'Artur, us atendrà personalment, i sobre tot no pregunteu per un tal Josep Antoni Duran i Lleida ni truqueu a Carretero o Laporta. Brillo!

EL DEIXONDIR-SE COM A ARTISTA

aigua i roques. Oli sobre fusta de l'autor.

Aquest és un comentari recuperat de l'any passat, li he canviat el títol per tocar els dallonsis a Pepe i Temujin per tal d'obligar-los a recòrrer al diccionari per saber que carall vol dir deinxondir-se. En Pepe, en Temuijín i més, que no crec coneguin el significat d'aquesta paraula treta d'una poesia d'en Joan Salvat Papasseit que jo mateix desconeixa fins llegir el seu poema. A veure si així deixem de parlar de política que ja veig no ens hem sortim i encara prendrem mal.

Hom "per se" no sol donar importància a gairebé res, i la cosa ja ve de vell o millor dit de quan era jove, deu ser una qüestió genètica. Ho dic seriosament, entenc que la temporadeta que passem per ací baix poc hi ha a fer i no cal encaboriar-se gaire. Reconec però que em va costar d'entendre que pensava així, em semblava una postura, com els proverbis orientals, massa cínica per assumir-la com a meva. Més és el que hi ha i pensar el contrari és entrar en una comtessa de la que no en pots sortir mai guanyador. De fet, naixem i morim cada dia i la resta es pur atzar que no controlem.

De la mateixa manera, em va costa molt d'entendre, d'adonar-me'n que no era rar o diferent, simplement, em costava acceptar que era un artista amb tot el que comporta a diferents nivells. I té el seu que, perquè realment hom s'adona que és diferent de la majoria, ni millor ni pitjor, simplement diferent. I el fet de ser, de considerar-se, d'exercir d'artista, no és més que una manera de sortir de l'armari gens fàcil. Ser artista no te res a veure en ser un "bon artista", de la mateixa manera que vaig amb bicicleta i no sóc ben bé ciclista en el sentit competitiu de la paraula. però hi vaig, al meu ritme, però hi vaig, i com en l'art, en el fons la filosofia és la mateixa: ser-hi, estar, treballar.

El mateix em va passar amb la poesia, dit curt i ras, aixó de la poesia per a mi fa uns anys, eren "cursilades", per dir-ho finament, fins que vaig llegir Pessoa primer i Rimbaud i Baudelaire després. Se'm va aparèixer la llum com a Sant Pau i vaig caure del cavall de la ignorància.
-

Qui m'ho havia de dir? És el que hi ha, la vida és aixó, un llarg aprenentatge per arribar al no res o com a molt al gairebé creatiu.
.

-

ELS NOU MIL MILIONS DE NOMS DE DÉU

Arthur C.Clarke . No he traduït el conte, és bastant llarg pero crec val la pena si no el coneixeu que us el llegiu. Està tret de "El Retorno de los Brujos" d'en Pawels i Bergier, i fins que es va morir Arthur C.Clarke, no em vaig adonar que aquest conte era d'ell.

- "El doctor Wagner se contuvo haciendo un esfuer­zo. La cosa tenía mérito. Después dijo:
—Su pedido es un poco desconcertante. Que yo sepa, es la primera vez que un monasterio tibetano encar­ga una máquina de calcular electrónica. No quisiera pa­recer curioso, pero estaba lejos de pensar que un estable­cimiento de esta naturaleza tuviese necesidad de aquella máquina. ¿Puedo preguntarle qué piensa hacer con ella? El lama se ajustó los faldones de su túnica de seda y dejó sobre la mesa la regla de cálculo con la que acaba­ba de hacer la conversión de libras en dólares.
—Con mucho gusto. Su calculadora electrónica tipo cinco puede hacer, si su catálogo no miente, todas las operaciones matemáticas hasta diez decimales. Sin em­bargo, me interesan letras y no números. Tendría que pe­dirles que modificasen el circuito de salida, de modo que imprimiese letras en vez de columnas de cifras.
—No acabo de comprender...
—Desde la fundación de nuestro monasterio, hace más de tres siglos, nos hemos venido consagrando a cierta labor. Es un trabajo que acaso le parezca extraño, y por ello le pido que me escuche con espíritu abierto.
—De acuerdo.
—Es sencillo. Estamos redactando la lista de todos los nombres posibles de Dios.
—¿Cómo?
El lama prosiguió, imperturbable:
—Tenemos excelentes razones para creer que to­dos estos nombres requieren, como máximo, nueve le­tras de nuestro alfabeto.
—¿Y han estado haciendo esto durante tres siglos?
—Sí. Y hemos calculado que necesitaríamos quince mil años para completar nuestra tarea.
El doctor lanzó un silbido ahogado, como si estu­viera un poco aturdido.
—O.K. Ahora comprendo por qué quiere usted al­quilar una de nuestras máquinas. Pero, ¿cuál es el obje­to de la operación?
El lama vaciló una fracción de segundo, y Wagner temió haber molestado a aquel singular cliente que aca­baba de hacer el viaje de Lhassa a Nueva York con una regla de calcular y el catálogo de la Compañía de Cal­culadoras Electrónicas en el bolsillo de su túnica de co­lor azafrán.
—Puede llamarlo ritual si así lo quiere —respondió el lama—, pero tiene una gran importancia en nuestra fe. Los nombres del Ser Supremo, Dios, Júpiter, Jehová, Alá, etc., no son más que rótulos escritos por los hombres. Consideraciones filosóficas demasiado com­plejas para que se las exponga ahora nos han dado la certidumbre de que, entre todas las permutaciones y combinaciones posibles de letras, se encuentran los verdaderos nombres de Dios. Pues bien, nuestro objeto consiste en encontrarlos y escribirlos todos.
—Ya comprendo. Han empezado ustedes con A.A.A.A.A.A.A.A.A. y terminarán con Z.Z.Z.Z.Z.Z.
z.z.z.
—Con la diferencia de que utilizamos nuestro alfa­beto. Desde luego, supongo que les será fácil modificar la máquina de escribir electrónica adaptándola a nues­tro alfabeto. Pero hay otro problema más interesante, la disposición de circuitos especiales que eliminen las combinaciones inútiles. Por ejemplo, ninguna de las letras debe aparecer más de tres veces sucesivamente.
—¿Tres? Querrá decir dos.
—No. Tres. Pero la explicación detallada requeriría demasiado tiempo, aunque comprendiera usted nuestra lengua.
Wagner dijo, precipitadamente:
—Claro, claro. Prosiga.
—Le será fácil adaptar su calculadora automática para lograr este punto. Convenientemente dispuesta, una máquina de este tipo puede permutar las letras unas tras otras e imprimir el resultado. De esta manera —concluyó el lama tranquilamente—, lograremos en cien días lo que nos habría costado quince mil años más.
-
El doctor Wagner creyó perder el sentido de la rea­lidad. Las luces y los ruidos de Nueva York parecían esfumarse al llegar a las ventanas del building. Allá, a lo lejos, en su remoto asilo montañoso, los monjes tibetanos componían desde hacía trescientos años, genera­ción tras generación, su lista de nombres desprovistos de sentido... ¿Acaso la locura de los hombres no tenía un límite? Pero el doctor Wagner no debía manifestar sus pensamientos. El cliente tiene siempre razón... Respondió:
—No cabe duda de que podemos modificar la má­quina tipo cinco de manera que imprima las listas como usted desea. Me preocupa más la instalación y el mane­jo. Además no será fácil transportarla al Tíbet.
—Esto puede arreglarse. Las piezas sueltas son lo bastante pequeñas para que puedan transportarse en avión. Por esto hemos escogido la máquina de ustedes. Envíen las piezas a la India, y nosotros nos encargare­mos de lo demás.
—¿Desean los servicios de dos de nuestros inge­nieros?
—Sí, para montar la máquina y vigilarla los cien días.
—Enviaré una nota a la dirección de personal —dijo Wagner, escribiendo en un bloc—. Pero aún hay dos cuestiones más que resolver...
Antes de que pudiese terminar la frase, el lama ha­bía sacado del bolsillo una hojita de papel.
—Aquí tiene el estado, certificado, de mi cuenta en el Banco Asiático.
—Muchas gracias. Perfectamente... Pero, si me per­mite, hay otra cuestión, tan elemental que casi no me atrevo a mencionarla. A menudo ocurre que se olvidan las cosas más evidentes... ¿Disponen de energía eléctrica?
—Tenemos un generador Diesel eléctrico de cin­cuenta kilovatios y ciento diez voltios. Fue instalado hace cinco años y funciona bien. Nos facilita la vida en el monasterio. Lo compramos principalmente para ha­cer girar los molinos de oración.
—Ah, ya. Naturalmente. Hubiese debido pen­sarlo...
La vista, desde el parapeto, producía vértigo. Pero uno se acostumbra a todo.
-
Tres meses habían transcurrido, y a Georges Hanley no le impresionaban ya los seiscientos metros de caída vertical que separaban el monasterio de los cam­pos cuadriculados del llano. Apoyado en las piedras re­dondeadas por el viento, el ingeniero contemplaba con ojos cansinos las montañas lejanas cuyos nombres ig­noraba. «La operación nombre de Dios», según la ha­bía bautizado un humorista de la Compañía, era sin duda el trabajo más desconcertante en que jamás hu­biera participado.
Semana tras semana, la máquina tipo cinco modifi­cada había llenado miles y miles de hojas con sus ins­cripciones absurdas. Paciente e inexorable, la máquina calculadora había agrupado las letras del alfabeto tibetano en todas las combinaciones posibles, agotando una serie tras otra. Los monjes recortaban ciertas pala­bras al salir de la máquina de escribir eléctrica y las pe­gaban devotamente en unos enormes registros. Dentro de una semana, su trabajo habría terminado.
-
Hanley ignoraba qué cálculos oscuros los habían llevado a la conclusión de que no hacía falta estudiar conjuntos de diez, de veinte, de cien o mil letras, y no tenía ningún empeño en saberlo. En sus pesadillas so­ñaba algunas veces que el gran lama decidía brusca­mente complicar un poco más la operación y que había que proseguir el trabajo hasta el año 2060. El hombre parecía muy capaz de una cosa así.
Crujió la pesada puerta de madera. Chuk se reunió con él en la terraza. Chuk estaba fumando un cigarro, como de costumbre. Se había hecho popular entre los la­mas repartiéndoles habanos. «Aquellos individuos po­dían estar completamente desquiciados —pensó Han­ley—, pero no tenían nada de puritanos.» Las frecuentes excursiones al pueblo no habían carecido de interés.
—Escucha, Georges —dijo Chuk—, estoy preocu­pado.
—¿Se ha estropeado la máquina?
—No.
Chuk se sentó en el parapeto. Fue algo sorprenden­te, pues, de ordinario, temía el vértigo.
—Acabo de descubrir el objeto de la operación.
—¡Pero si ya lo sabíamos!
—Sabíamos lo que querían hacer los monjes, pero ignorábamos el porqué.
—¡Bah! Están chalados...
—Escucha, Georges, el anciano acaba de explicár­melo. Piensan que cuando se hayan escrito todos estos nombres (que, según ellos, son unos nueve mil millo­nes), se habrá alcanzado el divino designio. La raza humana habrá cumplido la misión para la que fue creada.
—Y después, ¿qué? ¿Esperan, acaso, que nos suici­demos?
—Sería inútil. Cuando la lista esté terminada, inter­vendrá Dios, y todo habrá acabado.
—¿Se acabará el mundo?
Chuk lanzó una risita nerviosa.
—Esto es lo mismo que le he dicho al anciano. En­tonces él me ha mirado de un modo extraño, como el maestro a un discípulo particularmente lerdo, y me ha dicho: «¡Oh, no será una cosa tan insignificante!»
Georges reflexionó un momento.
—Es un tipo que, por lo visto, tiene grandes ideas —dijo—, pero no veo que cambie nada la situación. Ya habíamos convenido en que están locos.
—Sí. Pero, ¿no te das cuenta de lo que puede ocu­rrir? Si, terminadas las listas, no suenan las trompetas del ángel Gabriel, en su versión tibetana, pueden pen­sar que es por culpa nuestra. A fin de cuentas, utilizan nuestra máquina. No me gusta esto...
—Comprendo... —dijo Georges, muy despacio—, pero ya he visto otros casos parecidos. Cuando yo era pequeñín, hubo en Luisiana un predicador que anunció el fin del mundo para el domingo siguiente. Centenares de personas lo creyeron. Incluso algunas se vendieron sus casas. Pero nadie se encolerizó cuando pasó el do­mingo. La mayoría pensó que había sido sólo un pe­queño error de cálculo, y muchos de ellos siguen cre­yendo igual.
—Para el caso de que no lo hayas notado, debo ad­vertirte que no estamos en Luisiana. Estamos solos, los dos, entre centenares de monjes. Son muy simpáticos, pero preferiría hallarme lejos cuando el viejo lama se dé cuenta del fracaso de la operación.
—Hay una solución: un pequeño sabotaje inofensi­vo. El avión llega dentro de una semana, y la máquina acabará su trabajo en cuatro días, a razón de veinticuatro horas por día. Sólo tenemos que hacer una repara­ción que dure tres o cuatro días. Si calculamos bien el tiempo, podemos hallarnos en el aeropuerto cuando salga de la máquina la última palabra.
-
Siete días más tarde, cuando sus caballitos monta­ñeros descendían la carretera en espiral, Hanley dijo:
—Siento un poco de remordimiento. No huyo por­que tenga miedo, sino porque me dan pena. No quisiera ver la cara que pondrá esta buena gente cuando se deten­ga la máquina.
—Si no me equivoco —dijo Chuk—, han adivina­do perfectamente que huíamos, y les ha tenido sin cui­dado. Ahora saben que la máquina es absolutamente automática y que huelga toda vigilancia. Y también creen que no habrá un después.
Georges se volvió en la silla y se quedó dormido. La mole del monasterio recortaba su parda silueta so­bre el sol poniente. Unas lucecitas brillaban de vez en cuando bajo la masa sombría de las murallas, como los tragaluces de un navio en ruta. Eran lámparas eléctricas suspendidas en el circuito de la máquina número cinco.
«¿Qué sucedería con la calculadora eléctrica? —se preguntó Georges—. ¿ La destruirían los monjes, a im­pulsos del furor y el desengaño? ¿O volverían a comen­zar de nuevo?»
Como si todavía estuviesen allí, veía todo lo que pasaba en aquel momento en la montaña, detrás de las murallas. El gran lama y sus auxiliares examinaban las hojas, mientras los novicios recortaban nombres ex­travagantes y los pegaban en el enorme cuaderno. Y todo esto se realizaba en medio de un religioso silencio. No se oía más que el tableteo de la máquina, golpeando el papel como una lluvia mansa. La propia máquina cal­culadora, que combinaba millares de letras por segun­do, era absolutamente silenciosa...
-
La voz de Chuk interrumpió sus sueños.
—¡Míralo! ¡He ahí una visión agradable! Semejante a una minúscula cruz de plata, el viejo avión de transporte D.C. 3 acababa de posarse allá aba­jo, en el pequeño aeródromo improvisado. Esta visión daba ganas de beber un buen trago de whisky helado. Chuk empezó a cantar, pero se interrumpió de pronto. Las montañas parecían restarle ánimos.
Georges consultó su reloj.
—Estaremos en el llano dentro de una hora —dijo. Y añadió—: ¿Crees que habrá terminado el cálculo?

Chuk no respondió, y Georges levantó la cabeza. Vio que el rostro de Chuk estaba muy pálido, vuelto hacia el cielo.
-
—Mira —murmuró Chuk.
-
Georges, a su vez, levantó los ojos.
-
Por última vez, encima de ellos, en la paz de las al­turas, las estrellas se apagaban una a una..."

.

CURIOSITATS CURIOSES

Aquest més d'agost, el Diari de Sabadell en comptes de 2 euros en costa 1 el dissabte, que tenint en compte que duu quatre fulles i en tres i surt l'Alcalde, és una rebaixa de preu raonable.
-
Parlant del preu dels diaris, és curiós, però no vaig llegir cap crítica ni comentari als diaris ni fora d'ells, quan els seus ejemplars en paper es varen apujar el passat més de gener un 9%, de 1.10 euros a un 1.20 euros. Ah! i un 10% el gener anterior, de 1 euro a 1.10, almenys "El Periódico" i "La Vanguardia", lo que vol dir que en un any, del 5 de gener de 2009, al 5 de gener de 2010 s'han apujat un 19%.
-
En canvi prou que varen comentar i criticar les segons ells desmesurades puges de preus de l'Estat i Municipis el dia 1 de Gener d'enguany. És si més no, prou curiós, o potser no es varen adonar que la puja del diari de paper va ser tan exagerada. Com són de lletres!. És igual, de fet, als diaris de paper els i queden tres tele...diaris, encara que els editin amb fotos en 3 D..
-

... DE MONGES MISIONERES I LLEVADORES

Quan jo tenia un mes, o sia a l'abril del 1945, un matí la meva tieta Teresa va desaparèixer i durant tres dies no s'en va saber res d'ella. Al cap d'aquest termini el meu avi (era viduu) va rebre una trucada del Bisbat de Vic que la tieta era en un convent atès havia escoltat la veu del senyor i decidit fer-se monja. concretament de les Dominiques de l'Anunciata que va fundar el Pare Coll, fill de Gombrén. La meva mare no ho va païr mai i de fet va estar gairebé quaranta anys sense voler veure-la quan un cop a l'any venia a Sabadell desde Rwanda on exercia no precisament de misionera com ara explicaré. La Teresina, o germana Teresina com li diuen a la Tieta, va estar a Vic, Cardedeu i també a Toulouse a França. Allí, en un moment determinat va veure que no aportava res a la seva vida estar en un convent i previ permís a la congregació va aconseguir que la deixessin anar de misionera a Rwanda. Arribada alli, del primer que es va adonar era que aquella bona gent el que menys necessitava era una misionera i si netedad, informació i una llevadora. "El que salva més vides a l'Àfrica és la higiene" li he senti a dir en més d'una ocasió. La Teresina, s'en va tornar a Espanya, a Madrid concretament a aprendre de llevadora per a poder dur nens al món amb un mínim de garanties i un cop aprés l'ofici se'n va tornar Rwanda. Ha portat al món milers de criatures a llarg de tots aquests anys i sempre els hi recalcava a les mares, sobretot higiene, higiene i higiene. Allí, rebien ajudes, sobretot gracias a un capellá Italià que era de bona familia i aconseguia moltes aportacions de diners, però per a fer hospitals, escoles, coses ùtils, ah! i un estri molt important per poder anar pels pobles, un Land Rover que la tieta mai va conduïr ni en va voler saber res. Quan la guerra fratricida de Rwanda, uns soldats d'ambdos bàndols varen anar al covent a buscar-les a totes per treure-les del país car corrien un seriós perill de ser assassinades. La majoria ella els havia dut al món i la gent a Àfrica i arreu és agraïda. Després de Rwanda va estar un temps a Benin i d'allí a Costa de Marfil, sempre fent de llevadora més que de monja, sempre aconsellant, higiene, higiene, higiene. Ja gran (les monges no es jubilen) va tornar a Catalunya i ara és al convent de la seva ordre al carrer d'Elisabets a Barcelona on cuida de monges més grans encara que ella i col·labora també amb Arrels. - De gent com ella l'Àfrica n'ès plena, de persones altruïstes que dediquen la seva vida als més desvàlids, i no els hi donen peix, els ensenyen a pescar, i els regalen amb dedicació la seva vida. No solen sortir als diaris ni als telediaris i no tenen noms ni cognoms. Són la oenegé a l'ombra, sense publicitat ni caravanes uniformades, si els maten o segresten, sovint ni se sap, no són noticia, però aquesta gent, aquesta bona gent si que fa i bé una feina lloable i necessària. .
-
Fa un temps, la tieta Teresina i una altra germana varen celebrar les seves noves d'or com a monges. Tothom es va escaquejar a l'hora danar-hi i finalment la Nuri i jo hi varem fer acte de presència. A priori havia de ser un acte llarg i avorrit..., a priori. Mai he presenciat i participat d'una cerimònia amb tanta intensitat i espiritualitat, amb aquella sensació de benestar, de pau interior, de felicitat, com aquell dia. Potser en el rostre, en la mirada de la Teresina Reixach, la meva Tieta hi ha la resposta.

A PROPÒSIT DEL FET DE SER CATALÀ

Sóc català, i ho sóc des que vaig néixer, m’ho varen dir els meus pares a la que vaig tenir un xic d’us de raó. Des d’infant que en el meu entorn he parlat en català. No recordo el parvulari a la Casa de la Caritat on ara hi ha la plaça Marcet, amb Sor Teresa i Sor Pilar, les monges paules, suposo que amb elles devia xampurrejar en castellà, però vaig fer l’ensenyament en català a Cal Sr. Vall, i en català/castellà el batxillerat a la Acadèmia del Sr. Caldes.
Per a mi ser català és un estat natural que fa no necessiti reivindicar-me de tant en tant, ni manifestar-me, ni fer-ne apologia, ni tampoc haver-me de hustificar pel fet de ser-ho i parlar en la meva llengüa. Sóc català de la manera més natural, perquè vaig néixer aquí, si hagués nascut a Andalusia seria andalús. El demés, tot lo altre, no te a veure amb el meu origen. Per aixó de vegades hauríem de reconsiderar més d’una postura exacerbada, deixar de mirar-nos el melic i començar a buscar la causa de molts dels nostres problemes en les pròpies mancances o deficiències.
No tota la culpa és de Madrid ni a Madrid. Com jo sóc català, ells son madrilenys, o Espanyols i tenen el mateix dret a ser-ho que jo. Hi ha més coses que ens agermanen que no pas en separen, però a ambdues bandes tenim un problema: se’n diu classe política, que és qui atia focs no sempre d’encenalls a ambdues bandes i va i ve segons li convé, sense importar-li un rave ni els uns ni els altres.
I no és nou, la cosa fa ja tres-cents anys o més que dura, però atès no ens n'acabem de sortir potser hauriem de buscar-li la part pràctica i no perdre el temps el disquisicions que no duen enlloc i frustren a la gent. Un dels pitjors mals que ens va fer Franco, no varen ser els morts o les represàlies durant i després de la guerra, que també, el pitjor va ser fomentar la invasió pacífica d'immigració interior durant els anys cinquanta de manera que es va reduir i molt la població autòctona que a dia d'avui no crec superi els dos milions de persones, i a sobre quan n'érem sis milions i sembla que ens aturaríem aquí, ens n'han arribat gairebé dos milions més dels quals una gran majoria parlen l'espanyol.
I això és el que hi ha, i prou bé que ens hi hem adaptat, molt més nosaltres que els nouvinguts, els d'a bans i els d'ara, això és cert, perquè no ens enganyem aquesta manera de fer forma part del nostre tarannà, i de fet es una realitat que no es pot ignorar.
En aquestes circumstàncies cal tenir consciència d'aquesta realitat i no pretendre imposar la voluntat il·lusoria d'uns quants que no arriba al 20% de la població a un altre vuitanta per cent que es certament multicultural i cada vegada més. Molts dels problemes interns que tenim es podrien resoldre si tinguéssim una classe política amb cara ulls i de menys vol gallinaci i un empresariat que llevat d'algunes honorables excepcions s'ha adotzenat i no està per la labor que aquest teixit empresarial havia representat amb totes les seves llums i obres per el creixement del país.
Aquí, que som capaços de fer-ne de la necessitat virtut en molts aspectes, fixeu-vos que sent un país que pateix i molt els peatges, creats per suplir unes mancances estructurals que demanaven la necessitat de vies ràpides de transport (dels 7.000 qm d'autopistes de peatge que hi ha a Espanya més de 4.000 són a Catalunya). Com deia, aquí hi ha empreses catalanes (o Caixes) que estàn venent aquesta idea a la resta de l'orb civilitzat construint aquest tipus de solució a un problema de mobilitat que l'estat no pot assumir als Estats Units, Itàlia, França i altres països.
Tenim com a país aquesta capacitat de generar producte, però cert és que s'ha perdut pistonada, possiblement a banda d'aquest adotzenament perquè s'ha anat al que era més fàcil i amb resultats dubtosos i a curt termini. Tot i així, fixem-nos que una ciutat com Sabadell, l'emblema de la qual quan jo era petit eren les xemeneies de les fàbriques tèxtils i d'aquells telers que anaven de dia i de nit (ai la perduda cultura de l'esforç el sacrifici!), ha donat la volta a la seva industria com un mitjó, i de la mateixa manera que ha desaparegut la altrament potent industria tèxtil, han sorgit noves empreses que en diferents àmbits han aconseguit tirar endavant i generar llocs de treball.
I aquest capital de generar producció que tenim sembla que mentre discutim si son garses o perdius i ens embranquem en dubtoses i vel·leïtoses aventures s'ha desinflat, tot i que hom diria que denota uns certs símptomes de pujança altra volta. Conec una empresa de Castellterçol, un exclient meu, que en deu anys ha experimentat un canvi brutal en la fabricació del seu producte tradicional (neules) i tot el que ha anat incorporant, i estan exportant a tot el món més del quaranta per cent de la seva producció; però aquests no es queixen, aquests fan recerca, tenen i duen a terme idees, inventen o milloren productes i ocupen molts llocs de treball, o podria parlar d'un altra client meu que fa milions de pizzes o espetecs cada any i ocupa més de sis-centes persones, o més, que ja m'he perdut. I n'hi ha com aquestes bastants més, que fan allò tan català de treballar, esforçar-se i anar per feina, i guardar les queixes pel cap de setmana.
Sóc català, i no me’n sento especialment orgullós; no te excessiu mèrit, per no dir cap, simplement vaig néixer aquí, i hi ha moltes coses que no entenc o no m’agraden a banda i banda, però crec si hi hagués més humilitat, més presa de consciència, esforç i bona voluntat, molts dels problemes que d’antuvi tenim es podrien resoldre d’una manera senzilla i civilitzada, però em temo que en part m’estic instal·lant en el terreny de la utopia, la realitat com nosaltres, és tossuda, mesquina i miserable.
Podria dir moltes més coses, però em sembla que el sentit que vull donar al text ha quedat clar, o aixó em sembla - sóc català, més que res perquè no puc ser una altra cosa.

comentari recuperat de 2008, d'abans de la crisi i amb lleugeres modificacions - tot continua doncs igual- , tot està per fer i tot és possible, però continuem sent allí on érem. Com diria l'avi de na Júlia 'sóc català i porto barretina, i al que em digui res li tallo la sardina'.

MENYSTENIMENT DE VILALTA VERS EL CASTELLÀ

Malgrat coindicir amb blocaires espanyols que treuen el nas per aquí en gairebé el conjunt de com ha anat el segrest dels cooperants de Barcelona acció solidaria i el seu posterior alliberament previ pagament (diuen de 8 milions d'euros) que més o menys em sembla es el pressupost de la casa Reial, hi ha un punt de discrepància (el de sempre) on evidentment no estic gens d'acord amb ells ni amb els qui opinen al seus blocs. El cooperant Albert Vilalta en arribar a Barcelona despés de ser alliberrant va cometre un error gravíssim, una ofensa vers els qui li havien pagat el rescat. Que va fer de tant greu l'Albert Vilalta? Doncs fer el seu parlament a Catalunya en català, menystenint l'idioma oficial segons es veu és el castellà que diuen (quina barra) són els qui han pagat la despessa.

Us deixo un parell de comentaris inclós el primer de l'autor d'un dels blogs:

...y no solo eso, hemos financiado con 8.000.000 de euros a una organización criminal que secuestrara a más españoles (hablen o no hablen catalán), pues es sabido que los españoles pagamos aunque no se tenga la vergüenza de dirigirse a nosotros en nuestro idioma común. Gracias a vuestras putas gracia.

...Mi impresión fue muy parecida cuando escuché a este señor. El gobierno de España pagó el rescate, pero no había ni una bandera española. Habló en catalán, que para él y los suyos debe de ser el idioma absoluto. Ni las gracias dio en español, no vaya a ser que en su barrio de Catalonia le miren mal.

Aixó en el bloc d'una persona que s'explica prou bé i analitza la resta de la situació amb criteri que es pot compartir o no però que és assenyat i ben exposat. No vull ni pensar el que deuen dir els més radicals. Ves que aquest rescat no l'hagin pagat amb part dels dos bilions de pessetes que s'ens queda Espanya cada any i en fa uns quants ja i que no els torna,. Menys mal que almenys ho varen reconèixer els del Govern l'any passat, que no serveix per a res pero ja és alguna cosa.

I és que no hi ha res a fer, no ho entenen. No entenen que un senyor català, a Catalunya i acabat d'arribar d'un segrest de nou mesos, parli a la seva gent a casa seva (l'aeroport del Prat) en el seu idioma matern que a més a més és cooficial per pebrots a Catalunya, amb el castellà que és la llengua imposada. Una llengüa el català, possiblement més antiga que el mateix castellà, però no hi ha manera, la seva "cerrazón" es infinita. No ho entenen, no ho volen entendre i no ho entendràn mai. No es pot ser més ignorant.

*

DE LA USURPACIÒ DE L'ADREÇA ELECTRÓNICA

Parlava fa uns mesos de la usurpació del correu d'altri per enviar publicitat de Viagra i coses per l'estil. Doncs bé, es veu que avui sota el títol Re: Hey good day ! . q--6, esteu rebent un correu d'aquest com si l'hagués enviat jo. No cal que l'obriu, no sigui que usurpin el vostre, més jo puc fer-hi res.

"Ahir a la tarda vaig rebre un correu (sin asunto) de l'Albert de l'Herald de L'Eixample. Feia molt de temps que no en sabia res d'ell atès el bloc el té mig aturat i el vaig obrir en no entrar com SPAM. Era una "enviar a tots" i l'ùnic que hi havia era un enllaç que us poso a continuació:

http://www.v2k1mouaoen.sideleast.ru

Hi vaig entrar doncs sovint hi a gent que m'envia enllaços d'aquest tipus o del youtube per penjar-los a Collonades, però quina fou la meva sorpresa en veure que aquest enllaç em remetía a una pàgina web de Rússia que ofertava Viagra. Em va sorprendre, i més tractant-se de l'Albert, però com sovint entro a una pàgina rusa ACTUALIDAD.RT.COM/ que publiquen algunes de les noticies que penjo a Collonades vaig pensar que m'avisaba que en entrar-hi ell, a la meva pàgina li aparexia aquesta adreça, de la mateixa manera que en entrar a altres llocs surt la publicitat de "La Redoute". Li vaig enviar un correu manifestant-li la meva sorpresa i em va contestar que ell no m'havia enviat res ni a mi ni als altres receptors d'aquest missatge i que algun ja l'havia informa't. Vol dir doncs que algu s'ha fet amb el seu correu i segur que amb el de molts de nosaltres i la conseqüent llista d'adreces afegides per enviar en una flagrant usurpació de personalitat aquesta publicitat.
Parlavem entre correu i correu d'on es podia denunciar aquest per a mi delicte, i li vaig dir que suposava que als Mossos d'esquadra que deuen o haurien de tenir una policía cibernética per perseguir aquests tipus de delictes. Esteu avisats doncs, si rebeu algun correu meu a tots recomanant una adreça electrónica sense cap més explicació, vol dir que el meu correu també ha estat intervingut, tot i que ja sé que els receptors masculins del mateix no necessiten d'aquestes pastilles per desenvoluppar la seva tasca festiva o reproductiva.

afegitó: És curiós que aquesta adreça esmentada, malgrat escriure-la al bloc no s'ha marcat en blau ni és directament accesible, quan si tu poses una adreça electrónica al bloc, s'hi pot accedir directament, lo qual em fa suposar que deu tenir algun tipus de protecció o barrera per saber-ne el real origen de la mateixa que es presenta amb el nom o malnom de CANADIAN PHARMACY. I si escrc l'adreça http://www.the-canadianpharmacy.com/, que apareix la primera al buscador de Google i que és en castellà tampoc permet accedir-hi directament des del bloc.

També hi ha una altra estafa nomenada "tabulador napping" que trobareu aquí."

XINA: ELS AUTONAUTAS DE L'AUTOPISTA

Ho explicava abans d'ahir a Collonades i fins i tot vaig dubtar de publicar la noticia. Semblava un plagi de la novel·la de Cortazar, vaja! que era una noticia inversemblant, però ahir sortía ja a uns quants digitals: a la Xina hi ha un embus que dura ja onze dies i les mateixes autoritats afirmen que pot tardar a solucionar-se un més, atès es descongestiona a raó d'un quilómetre diari segons explicava el periódico.
Se'm continua fent molt estranya, i més encara em sorprén l'actitud dels milers de conductors xinessos atrapats que s'ho agafen amb filosofia oriental, mai millor dit. Es veu que han organitzat un sistema els petits botiguers de la zona d'avituallament d'aigua i menjar i suposo que més d'un conductor deu anar a donar un tomb per estirar les cames de tant en tant i tornar al cap d'una estona per trobar-se el seu vehicle al mateix lloc. Fins i tot si té casa seva a la vora, pot anar a veure la familia i els veïns.
La situació, malgrat aquesta bona predisposició es por anaer complicant, a molts cotxes se'ls hi acabarà el combustible, els mòbils es quedaràn sense bateria i tard o d'hora aquests autonautas han d'explotar, per més paciència oriental que tinguin.

Ara, el que més em fascina d'aquesta noticia es imaginar que pasaría si un fet així es produïs aquí, que encara no s'ha posat el semàfor en verd i la gent ja et toca el pito, o al més mínim incident tothom es posa dels nervis esverats perquè la caravana avança poc a poc, o quan algú s'ha encallat una mica més del compte al peatge de l 'autopista.
_
Aquí que s'en va el corrent i al cap de dos minuts ja està tothom trucant a Fecsa/Endesa "made in Italy" a veure que passa i quan tardaràn a tornar a restablir el servei. O jo mateix que la setmana vinent em queixaré irat perquè l'Ajuntament tallarà l'Eix Macià per posar-hi les paradetes i atraccions de la Fira de la Festa Major per goig i gaudi dels veïns de la Zona durant tres sonoritzades nits.

No se si qui adopta una postura més raonable davant un fet com aquest de la Xina, si els ciutadanms xinesos agafant-so amb aquesta gairebé patxorra filosófica, o la que (no m'ho vull ni imaginar) tindriem nosaltres. que muntariem un cristu de cágati lorito. Ah! i segur que la culpa seria del Tripartit, vaja, de Lo Saura.
-
Per cert i parlant del Tripartit i del President Montilla que diu que no s'haurien de organitzar més caravanes solidaries, almenys com l'ùltima de Barcelona Solidaria, crec va errat, se m'acut que l'estiu vinent podriem enviar a tots els nostres parlamentaris a Mauritania en una caravana d'aquestes....., amb una mica de sort estarem nou mesos molt a la vora de tocar el cel, i el païs funcionaria igualment o potser millor, i com no hi hauria pistrincs per pagar el rescat de tanta gent, potser la cosa duraria més temps i tot. Reflexionem-hi.
*

DESIREIA O EL NOM DE LES ESTRELLES

Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que". Jean Cocteau.

El dia 31 d'aquest calorós més d'agost farà quatre anys que vaig començar a escriure en aquest blog, i un més d'agost també, d'aixó en farà cinc anys vaig començar a fer quelcom que mai se m'hauria ocorregut que faria: escriure poemes.
La culpa fou d'en Pep Ribal que em va gairebé obligar a llegir Pessoa, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Garcia Lorca i ja estava enganxat. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l’apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia.
"La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" (Jabès). "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena.

Curiosament tot i no considerar-me encara poeta, escric dos o tres poemes a la setmana des de fa cinc anys, i necessito poc per fer-los (lo qual no deu ser bó) tot i que després els puc estar corretgint constantment.
-

Hi ha una premisa però, necessito un punt de partida d'un altre poema, com el que us poso a baix i que és el de demà a Anoarra. Del començament del poema d'en Joan Margarit velles telenotícies n'ha surgit el poema de demà "DESIREIA".

No se si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències.

Desireia

Quan al cel encara es veien estrelles
que es reflectien a basses i bassals
a les nits d'estiu a l'Estany,
i la mainada no anavem a dormir
a l'hora que ara en dirien adequada
vagarejavem dia i de nit pel poble
durant els calorosos mesos de l'estiu.
De nit, una mica més amunt de l'era
de l'oncle malcarat
amb qui no vaig arribar a entendre'm
mai, i qui fou el primer de dir-me vailet,
ens estiràvem a terra amb en Franciscu
a contemplar el cel entatxonat d'estrelles.
Més o menys cadascun de nosaltres
havia triat quina era la seva i fins i tot
li haviem posat un nom. Desireia és deia
la que jo havia escollit no us sabia dir perquè,
ni d'on havia sortit el posar-li aquest nom.
Alli, estirats cada nit, semblava que l'univers
ens hagués de caure al damunt,
mentre veiem passar de tant en tant,
la cua refulgent d'una estrella fugaç
i jugàvem a descobrir les constel·lacions.
I així, conscients de la nostra petitesa
nit rere nit ens anàvem fent grans.

*

*

Nota prosaica que no poètica: Aquest comentaria el devia haver programat per demà, però sense voler l'he actualitzat i com hi ha gent que en rebre l'RSS treu el nas i després es queixen que els apareix el títol i no troben el comentari. ja el deixo, avuui, dos pel preu d'un. De fet ja no ve d'aquí.

*

De pares a fills, la transmissió de l'odi

Hi ha un aspecte de les converses dels representants del Govern de l’Estat amb els d'ETA abans s'interrompessin per l’atemptat de la T4 a Barajas - o potser no es varen interrompre - que no se si algú ho va comentar al seu moment, però que em va cridar l’atenció. Els negociadors inicials abans que la qüestió es compliqués amb l’aparició d’una línia més dura, eren en Iosu Ternera i el seu fill; vol dir que en el món abertzale hi ha continuïtat dinàstica. Aquest fet no és que em sorprengui com a tal, a mi no se m’hauria ocorregut mai embrancar un fill meu en una lluita armada inútil i perversa com aquesta, però intentant entendre la dinàmica d’aquest món fosc i tancat ho puc arribar a comprendre. És el món de l'odi, enquistat en una societat primitiva i matriarcal i que té molt més suport popular del que sembla, sinó no haurien subsistit fins avui, en que sembla (equívocament) que torna a haver-hi converses i indicis d'una nova negociació de pau.
I aixó, el que ens indica clarament és que mai es podrà acabar amb ETA per la via policial, sempre hi haurà un brou de cultiu que atraurà nous joves bascs a la lluita armada, per més que l’aparell policial de l’estat en vagi detenint. Matar, malauradament és molt fàcil, n’hi ha prou amb una sola persona i una pistola. Per tant la teoria aznarista i de gran part de la gent del PP de que es pot o que s’ha d’acabar amb ETA per la via policial, no te cap validesa ni possibilitat real d’acabar triomfant de manera definitiva, tot i reconèixar que la continuació d'aquesta política per part de l'actual Ministre de l'interior el Sr. Rubalcaba ha fet un mal profund a la banda.
La conclusió és doncs que s’ha de negociar i no parlar de vencedors i vençuts, car tots hi han perdut en aquesta comtessa. S’ha de parlar de concessions polítiques, d’acostar els presoners on de fet per llei haurien d’estar, que és a la vora de casa seva, s’ha de eradicar la llei de partits que es al·lega’l e injusta i que permeti a l'entorn abertzale tornar al Parlament. Durant anys es va dir que on millor estaria Batasuna i el món abertzale era al parlament, que era millor allí que no pas posant bombes o assassinant gent, i quan els hi tenim i comencen a entrar en el joc democràtic, els fem fora i els marginem, deixant sense opció de vot a més de 150.000 ciutadans als país basc.
Vista la situació actual de debilitat de la banda, sembla seria el moment de tornar a parlar. S'ha complert una de les premisses que és la derrota militar però falta l’abandó definitiu de la lluita armada així com la difícil reinserció dels set o vuit-cents militants a la vida civil amb el cost que representa. ETA és una franquícia que no pot fer una ERO, i s'ha de col·locar a tota aquesta gent, i aquest és un dels problemes a resoldre un cop s'hagin solucionat els altres, i no és menor.

.

Grigori Perelman, l'home que estima els números

A vegades penjo noticias a Collonades com aquesta del més de juliol passat, que malgrat ser curioses o interessants van més enllà, o merexerien ser publicades en un lloc en principi més seriós. Aquesta història de Grigori Perelman el geni matemàtic rus crec ha de ser coneguda per la seva importància i força del singular personatge

Grigori Perelman, el més gran geni viu de les matemàtiques, l'home que va resoldre, ell solet, un dels set Problemes del Mil·lenni (la conjectura de Poincaré) va reiterar irrevocablement el seu rebuig a rebre el premi d'un milió de dòlars atorgat per l'Institut Clay de Matemàtiques per haver resolt la 'conjectura de Poincaré'. A aquest enigma, que havia ocupat el pensament de molts aficionats i científics des de 1904, li deu la seva fama en el món el científic.
La resposta que va idear i va donar a conèixer el passat març va aparèixer exposada a la pàgina web del prestigiós organisme nord-americà fundador dels set premis que corresponen als anomenats 'problemes del mil·lenni'. El guardó quedarà sense amo en aquest cas.

Aquest divendres Perelman va explicar la seva postura de forma exhaustiva, encara que breu, a l'agència d'informació russa Interfax: "Sap vostè, jo tenia prou motius a favor i en contra. Per això he trigat tant a l'hora de decidir "." Per dir-ho en poques paraules, la raó principal és la meva discrepància amb la comunitat matemàtica organitzada. No m'agraden les seves decisions, considero que són injustes. Crec que el matemàtic nord-americà Richard Hamilton ha fet una contribució tan important com la meva a la resolució d'aquest problema ".

El genial matemàtic rus ja va rebutjar, el 2006, recollir la Medalla Fields, un reconeixement considerat el Nobel de les Matemàtiques i dotat amb 10.000 dòlars. Aquella edició dels Fields es va celebrar a Madrid i els premis van ser lliurats pel mateix rei Joan Carles. Perelman va assegurar llavors no estar interessat ni en el guardó ni en els diners.

I el març passat, quan l'Institut Clay va decidir adjudicar el premi d'un milió de dòlars per el seu èxit, el que ara ha rebutjat, Grigori Perelman es va limitar a dir als periodistes, a través de la porta tancada del seu diminut apartament de Sant Petersburg, on viu amb la seva mare, que "ho té tot i no necessita diners", lo qual, segons els seus propis veïns, està molt lluny de ser cert, ja que Perelman viu pràcticament en la misèria, de la petita pensió de la seva mare i del que guanya donant classes particulars de matemàtiques. El Premi del Mil·lenni instituït per la Fundació Clay es va convertir, d'aquesta manera, en el segon guardó a la resolució de la conjectura de Poincaré que rebutja Perelman.

Va ser l'any 2000 quan la prestigiosa institució nord-americana va decidir premiar amb un milió de dòlars a qui aconseguissin resoldre els set grans problemes matemàtics als quals s'enfronten els científics. I premiar amb un milió de dòlars cada un. Dels set, només un, la conjectura de Poincaré, ha estat resolt. I l'home que l'ha aconseguit ha rebutjat fins ara el premi.

Mentrestant, Perelman, que assegura haver-se retirat de les matemàtiques per a no esdevenir un "mico de fira", estaria, segons David, un dels seus millors amics, treballant durament en un altre desafiament, la demostració matemàtica de l'existència de Déu. "Som amics des de petits-assegura David a Pravda-i ell és un home profundament ascètic i espiritual. El seu apartament està profusament decorat amb icones. Ell porta barba i grans crucifixos, i té sempre un rosari a la butxaca. Resa cada nit i està convençut d'haver aconseguit provar l'existència de Déu "Si realment ha fet tal cosa, i la publica a internet (com va fer amb la conjectura de Poincaré, una qüestió que portava 109 anys oberta), caldrà anar pensant en nous premis per a aquest asceta esquerp i de ment privilegiada. Qui sap, potser si això succeeix comenci a deixar-se veure i abandoni d'una vegada el seu retir i el seu silenci.

Qualsevol que hagi llegit la vida del matemàtic hongarés Paul Erdös, "l'home que només s'estimava els números" entendrá la postura i manera d'entendre la vida de Grigori Perelman. Els matemàtics genials, obssessius com ells, són una raça a part. Deia Erdos que quan un matemàtic no tenia prou imaginació sempre es podia dedicar a escriure poesia o jugar escacs, considerant que el matemàtic tenia el màxim estat de consciencia de la capacitat d'imaginar i crear d'una persona mitjançant els números.

Val la pena llegir el llibre sobre la vida de Paul Erdos, molt la pena.

*
*

D'abstraccions mexicanes

-

"Amb el paisatge passa com amb la pintura abstracta, tot depèn de la mirada, del que s'observa i de com s'observa. Així, és possible advertir la dificultat, o, millor dit, la impossibilitat, de representar un paisatge. La pintura de paisatges i la pintura abstracta són dues formes molt properes d'expressió, on l'objecte físic no pot ser representat en termes estrictes. No obstant això, és indiscutible que el abstraccionismo és un mitjà ideal per reflexionar al voltant del paisatge, i viceversa. En mirar un paisatge, podem descobrir la contundència de les formes abstractes, així com sentir l'atracció que produeixen les seves atmosferes i espais buits, oberts a la contemplació. Abstracció i contemplació són dos conceptes afins, capaços de transcendir el merament narratiu-qüestió que tant ha dominat l'activitat artística-i de fer que l'anècdota descriptiva passi a un segon pla."

Aquest comentari de fa uns mesos sobre l'abstracció en la pintura, del pintor català i resident a Mèxic DF, Jordi Boldó, i que aquí el podeu llegir sencer, el trobo molt interessant. Boldó raona molt bé sobre el que el porta a pintar abstracte, observant la natura, les seves formes, la seva mirada, atmòsferes i espais buits, tot és abstracte en un paisatge, format de petites formes abstractes que formen un tot figuradament figuratiu. Deu ser com la contemplació d'un quadre en que cada la mirada, la percepció de la mirada és diferent, per més vegades que el contemplis.

El vent tomba el castanyer d'Ana Frank

"El vent ha fet caure avui l'anomenat "arbre d'Ana Frank", un castanyer centenari situat a prop d'on va viure la nena jueva quan es va refugiar a Amsterdam dels nazis. L'arbre, que es trobava en mal estat a causa dels seus 150 anys d'edat, ja havia estat objecte de polèmica durant els últims dos anys, quan associacions de veïns es van oposar amb èxit a la tala, que havia sol·licitat el seu amo. En ocasió d'aquesta disputa, l'arbre va ser reforçat, de manera que el 2008 es pronosticava que podria sobreviure deu anys més.elperiodico."

Aquesta és d'aquelles noticies que possiblement el més vinent no es publicaria a gaires digitals, però com som a finals d'agost, no en portada, que l'ocupen els alliberats de Mauritania, però si en segon terme donen la noticia la majoria de digitals. Abans quan es parlava de les noticies d'aquest tipus -"serpientes de verano" en deien-, no s'en solia fer massa cas. Som a l'agost i els diaris no saben que publicar, deia la gent, llevat del Diari de Sabadell que en aquells temps a l'agost feia vacances un més sencer.
Però els temps han canviat i de la mateixa manera que el dia dels innocents es celebra cadascún dels 365 díes de l'any, les "serpientes de verano" van del mateix pal. Si el jovent no sap qui era Beethoven o Miquel Angel, possiblement bastants sàpiguen qui era Ana Frank, valdria la pena preguntar-ho.
-
En una altra ordre de coses, el President del desGovern Espanyol José Luís Rodriguez ha confirmat l'alliberament de Vilalta i Pascual (esperem que en una noticia així hagi dit la veritat), als qui per cert, a banda de la familia i amics trampoc caldria fer cap rebuda especial. Respectant el que han hagut de patir, que deu n'hi do, ara ja saben que a Àfrica no s'hi va de colònies alegrement a ajudar als pobres negrets com aquell que munta un happening amb uniforme i salacot per fer un bonic reportatge fotogràfic que ensenyar al patidors amics i coneguts quan vinguin a casa, o pitjor encara, penjar les fotos al Facebook, "solidari" aixó si.
*

L'Estat Espanyol no té serveis secrets

Davant el confirmat alliberament dels cooperants Roque Pascual y Albert Vilalta que segons el Periódico són ja a Burkina Faso, han surgit veus (el Mundo el primer) demanant el cost económic de la operació de rescat i qui i quan han pagat.

Sembla que el procés s'ha portat amb discreció per part dels serveis secrets de l'Estat Espanyol i la situació s'ha ressolt satisfactòriament, sense fer ùs de la força com fa uns dies el Govern del Sr. Sarkozy amb el tràgic resultat que tots sabem. Potser el Sr. Sarkozy ha vist massa pel·lícules de Rambo.

En aquests casos, el que és important és la integritat física dels segrestats i el seu retorn a casa, qui ha pagat o deixa't de pagar és part del secret de sumari sobre el que no s'ha de preguntar, al cap i a la fi és una gestió no pública dels serveis secrets i així crec ha de quedar. A propòsit d'aixó, voldria recordar el cas del Parlament Britànic on es va interpelar a Margareth Tatcher sobre uns fets succeïs a Gibraltar...

"Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar na Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar d’uns pressumptes militants de l‘Ira. La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en té no ho sap, puig són secrets. I aquí es va acabar la interpel·lació parlamentaria."

Potser perquè els britànics venen d'una llarga tradició democràtica i cadascú sap quin és el seu lloc i és capaç de captar el missatge quan s'expresa amb fermesa i contundència. L'important ara és que Pascual i Vilalta ja són cami de casa, i espero què abans de tornar a Àfrica si és que els hi han quedat ganes, s'asseguraràn d'on van i amb quines garantíes de seguretat hi tornen.

Espècies a protegir: Leo Messi i altri

Se sol dir que el futbol és el més important de les coses que no tenen importància. Però és cert que té algun atractiu que el fa diferent a qualsevol altre esport, almenys a Europa i Sud-América. Un Barça-Madrid fins i tot el veu la meva dona a qui el futbol no l'interessa gens ni mica.

Feta aquesta prèvia, a una setmana de començar la lliga de fútbol, volia parlar de la permissivitat dels "trencillas" amb els jugadors com fan cada partit alguns jugadors de l'equip contrari que és dediquen sistemàticament a castigar els turmells i el que faci falta dels jugadors tècnics, a base de reiterar falta rere falta. I hom que malgrat ser afeccionat no hi entén massa del futbol, no compren l'actitud dels “trencillas”, que són incapaços de sancionar com pertoca faltes dures o reiterades i en canvi com li va passar el mateix dia a un jugador qualsevol, per dues mans, se’n va al carrer. I en més d'una ocasió és per protestar, o desplaçar la pilota. En canvi, quan com sovint es passen tot el partit cosint a potades a Leo Messi, el “trencilla” es fa l'orni, i deixa sense targetes a uns jugadors que clarament surten a castigar el turmell d'en Messi, com a única opció per desactivar-lo, potser per les pròpies limitacions actuals de la seva defensa. Dic Messi atès és del Barça, però el mateix seria aplicable a Cristiano Ronaldo i altres jugadors del seu estil.

Pocs jugadors d’autèntica classe que hi ha al món del futbol i si els “trencillas” no hi posen remei, cada vegada n'hi haurà menys. Deu ser entre d'altres coses aquest el motiu de que quan es dona el nom del “trencilla” per radio o televisió, es donen també els dos cognoms, atès sovint se sol esmentar amb més o menys raó, el segon cognom, el que pertany a la seva mare, que cap culpa en té, però es de qui es recorda el personal, el d'ell i el d'aquest ens inùtil i amorf nomenat arbitre assistent, abans dit linier o linesme, que per la seva manifesta inutilidad professional s'hauria d'abolir, o dotar-lo d'un despatx i una tele on veure les jugades com al futbol professional nordamericà. O aixó, o posar-los bornis, que puguin mirar a tot arreu.
*

El pare de Farenheit 451º fa 90 anys

Una de les escenes més emotives de la història del cinema, és el final de Farenheit 451º en la adaptació al cinema que en va fer Truffaut de la novel·la del mateix títol de Ray Bradbury, que avui compleix 90 anys.
Ray Bradbury novel·lista, escriptor d'històries curtes i assaigs, dramaturg, guionista i poeta estatunidenc, comença a ser conegut pel gran públic a ran de la publicació de Cròniques Marcianes el 1950, que descriu els primers intents de la Terra de conquerir i colonitzar Mart, i les conseqüències inesperades que comporta.
A continuació vingué L'home il·lustrat i després, el 1953, Fahrenheit 451, la que molts consideren l'obra mestra de Bradbury, una mordaç acusació a la censura realitzada en un món futur en què la paraula escrita està prohibida. En un intent per salvar la seva història i cultura, un grup de rebels memoritzen obres senceres de literatura i filosofia a mesura que els llibres són cremats per l'estat totalitari, que és l'escena que explicava del final de la pel·lícula.
-
No ha tingut massa sort Bradbury en les adaptaciones al cinema de les seves històries, al contrari que Philip Kidred Dick, de qui cada conte adaptat (Blade Runner, MinorIty Report, o Paycheck entre altres) han estat grans pel·lícules. El Farenheit 451º de Truffaut tot i conservar encara moments memorables, com l'escena de la senyora que tenia totes les parets folrrades amb paper i darrere "amagats" ho tenia curull de llibres mentre es crema envoltada d'ells pel foc que havien provocat els bombers. La curiositat i emoció de Montag quan comença a llegir un relat de Poe, i el final que ja he explicat abans.
La novel·la la vaig rellegir fa poc i ha aguantat molt bé el pas del temps, si no l'heu llegit us la recomano.

No hi seràn tots a rebre Laura

Avui Laura Riera ha sortit en llibertat després de nou anys a la presó, condemnada per haver passat informació a membres d'ETA de matrícules de vehícles de regidors. S'ha organitzat un bon enrenou amb la festa que li volen organitzar amics i simpatitzants que amb el llenguatge obscé etarra parlen de nou anys de segrest, i amb cartells de la lluita continúa. Malauradament el regidor del PP a Viladecavalls, Francisco Cano, assassinat el desembre del 2000 amb una bomba adossada al seu cotxe, gràcies a la informació que Laura va pasar a ETA, no l'ha pogut anar a rebre-la avui com el que és, una simple i vulgar col·laboradora d'una banda terrorista i cómplice de l'assassinat d'un innocent. Molt d'enrenou s'ha muntat amb la seva sortida per tan poc i roï bagatge.

*

Beethoven i el jovent d'avui en dia

A vegades no sé que és més idiota, si l'estudi, els qui el fan o els estudiats. Dic aixó amb referència als resultats de la llista 'Mindset' (manera de pensar) que va ser compilada per primera vegada el 1998, amb la generació que es va graduar el 2002, pel professor d'humanitats Tom McBride i l'ex director de relacions públiques Ron Nief de la Universitat Beloit. Segons aquesta llista, la majoria dels nord-americans que estan a punt de començar la universitat no poden escriure en cursiva, creuen que l'e-mail és massa lent, que Beethoven és un gos i que Miquel Àngel és un virus d'ordinador. Per als estudiants que es graduaran en 2014, Txecoslovàquia mai va existir; Clint Eastwood és un cineasta i no va ser 'Harry el Brut', i John McEnroe actua en anuncis televisius i no va ser a les pistes de tennis, segons un estudi elaborat per acadèmics de una universitat nord-americana. - Obviàment, els més idiotes no són els universitaris sinó els qui han fet la llista, i mai millor dit lo d'idiotes perquè no han entés res. Tot el desconeixement sobre aquests fets o com indiquen més endavant de que era Solidarnosc, són fets anteriors a ells i que ningú els hi ha explicat, simplement perquè l'ensenyament ha canviat la manera densenyar el coneixement als estudiants. Abans apreniem alló que en deien cultura general:noms de rius, muntanyes, paisos i les seves capitals, noms d'escriptors, musics, història, inventors, etc, que sobretot serveixen per anar a concursos de la tele de preguntes de cultura general i per sabent una mica de tot no saber gran cosa de res. Posteriorment. cadascu es va anar especialitzant en algun tema en concret i aquest bagatge acumulat de cultura general no el va deixar i de fet tampoc es que fes cap nosa. - Saber qui era Joan XXIII, Miquel Àngel o Beethoven, tampoc és excessivament important sobretot en els temps actuals i sobretot als Estas Units on el sistema d'ensenyament es diferent al d'aqui. Allí el nivell d'exigència no és només un mig alt, com aquí, de manera que els qui valen més van a un ritme i els qui menys a un altre i així aconsegueixen un nombre molt alt d'aprovats, aprovats que després en especilitzar-se fan que hi hagi l'alt nombre d'Universitaris que tenen allí, i amb bon resultat sembla, només cal veure els Premis Nobel que tenen. Aquí, a part del premi Nobel d'economia que és a punt de caure-li a ZP la mitjana d¡'ensenyament és una mitjana amorfa, mitjana, tirant a baixa i prou vagarosa, sobretot tot perquè no se'ls imbueix d'un aspecte molt important i molt valorat allí, la competitivat. Aquesta és la clau, ser competitiu en tot, en els estudis, en l'esport en la feina, encara que en la majoria dels casos el fracàs acabi en frustració, però almenys hi ha l'intent, el gest, que aquí el fracàs ja va incorporat i assumit abans de començar. - Li sentia dir al meu avi alló de: "el jovent d'avui en dia no val per a res", ho deia també el meu pare i ho sento a dir encara a dia d'avui.
-
Possiblement no s'adonava el meu avi, el meu pare i els qui ho diuen ara, que l'actitud del jovent davant la vida és producte de l'entorn que han creat els seus predecessors que precisament són qui els censuren, potser per descarregar la constatació del seu propi fracàs vers ells. *

El cicle ecològic - conte

Amb motiu de les festes de Gràcia l'ajuntament de Barcelona ha endagat una campanya per evitar que la gent orini al carrer. De moment avisen i multen, pero donada l'esquizofrènia de les administracions, no descarto que el cas d'aquest conte futurista que vaig escriure fa temps es pugui arribar a produïr en un futur no molt llunyà. Temps al temps.

-

"El descapotable avançava a gran velocitat per la carretera estatal A-200 SBD, donava la sensació que l’havien feta tan sols per l’ocupant de l’automòbil que portava un bon grapat de quilòmetres sense creuar-se ni avançar a cap altre vehicle. La ràdio informava que una tempesta s’acostava i així ho certificaren unes grosses gotes que començaren a petar al parabrises del vehicle.El conductor va reduir la velocitat i prement el botó corresponent, la capota és va tancar lentament. Sembla que va de veritat – és va dir – ja era hora que les boires deixessin anar d’una punyetera vegada un bon ruixat, sobretot perquè després de gairebé tres mesos sense caure ni una gota, ja feia falta i no crec que ningú protesti perquè ara es posi a ploure.

L’home tornà a prémer l’accelerador, després de gairebé tres hores al volant la bufeta el començava ja a importunar, però en aquesta carretera no hi havia un àrea de servei ni per casualitat, d’acord que estava en una de les zones mes despoblades del país, però això no era obstacle perquè de tant en tant els serveis mínims estiguessin garantits. Sort que l’havien avisat abans de sortir i portava el dipòsit ple de benzina, l’avi que li va dir, va ésser molt convincent. Jove, fins arribar a Gran Canyon no hi ha una sola àrea de servei, i això vol dir més de quatre-cents quilòmetres sense trobar res que és bellugui, llevat de conills, corbs, i voltors, ah! I procuri no tenir cap avaria, perquè el mòbil no li servirà de res, les antenes repetidores són per les zones civilitzades, i on vostè va està deixat de la mà de Déu des que aquest va crear el món.- Molt poderoses – continuà – deuen ser les raons que el porten a agafar aquest camí, allí, tan sols hi van els que fugen o els que cerquen quelcom molt personal i, al cap i a la fi, ambdues coses porten al mateix lloc, vostè sabrà que es fa, però vagi en compte.

Mentre pensava en les paraules de l’avi, el cotxe continuava devorant l’asfalt, tenia raó el vell – va pensar – Fugir o cercar, ell feia ambdues coses, fugia del monstre que havia creat i cercava la llibertat que ell mateix havia contribuït a minvar, però ara ja havia pres la decisió, s’havia escapolit i Gran Canyon era un dels pocs llocs on estaria de moment, sa i estalvi.

Un indicador a la seva dreta el va distreure dels seus pensaments.

A deu quilòmetres, el Gran Steak li oferia els seus serveis de tot tipus, vaja, com una espècie d’oasi per l’automobilista. L’avi no n’hi havia parlat, però el lloc existia i era idoni per aturar-se, la bufeta l’apressava casa vegada més i l’agulla de la benzina estava a un quart i escaig de capacitat. Sí! seria millor aturar-se i de passada descansaria una mica, que també li aniria bé.

La distància que el separava de l’àrea de servei va transcórrer ràpidament, però en arribar, oh decepció!, el Gran Steak estava tancat i per la seva aparença atrotinada i abandonada, era més què evident què duia així molt de temps.S’acostà a la porta d’entrada, aturà el motor del cotxe i baixà. Donà una ullada al seu voltant. L’aspecte era d’abandonament total, els batents de la porta d’entrada havien oblidat la seva posició horitzontal i penjaven indolents, sotmesos al brandeig del vent, mentre, part del sostre s’havia ensorrat i del que n'havia estat una benzinera de la “Shell” tant sols en quedaven les restes, el rètol penjava també, però estava partit per la meitat i l’herba ho havia envaït tot.

Sí! Era evident que feia molt de temps que el Gran Steak havia tancat les seves portes i abandonada la seva activitat, aspecte que tampoc és què sorprengués molt a l’home, donada la nul·la activitat que és detectava a la zona, de fet, seria si més no curiós saber qui va ser l'agosarat que va decidir instal·lar-se en aquell lloc, llevat que en altres èpoques el trànsit fos més fluid.En fi – és va dir – ja que he arribat fins aquí, el millor que puc fer és satisfer la necessitat més urgent que és la d’orinar.

Va registrar minuciosament la zona que ocupava en un radi de tres a quatre metres quadrats al seu entorn. En el primer resultat de l’examen ocular no va percebre cap detector ecològic, malgrat tot decidí realitzar una segona inspecció més a fons, no volia problemes, però el resultat va ser el mateix, aparentment no n’hi havia cap; de fet, difícilment n’havien pogut posar algun en una zona tan inhòspita com aquesta. A més, ell, que n’era el pare de l’invent no tenia cap constància de la seva col·locació en zones deshabitades. Maleït invent – és va dir – en mala hora vaig decidir acceptar la tasca de crear un monstre semblant, i a més, un d’ells és va emportar la meva dona, per això estic aquí fugint de tot aquest disbarat, obsessionat, cercant detectors on segur que no n’hi ha.

Un cop acabada de manera definitiva la seva revisió de la zona, és baixà la cremallera del pantaló i començà a orinar.
Quin descans – es va dir – ja no podia més.

De sobte, un zum-zum a la seva esquerra el va alertar.

Empal·lidí.

Sabia què era aquest maleït zumzeig, i és va quedar totalment quiet, era qüestió de no posar-se nerviós i no li passaria res greu, si no perdia la calma, tot aniria bé. Ella la va perdre i per això la màquina va actuar, maleït invent!

Semblava impossible que en un lloc tan aïllat com aquest l’haguessin instal·lat, a no ser que...Va donar una ullada al seu voltant i aleshores s’adonà que uns metres enrera un indicador l’avisava que era a l’Estat d’Arkansas.
Merda! – és va dir – ja he traspassat l’Estat, s'havia preocupat tan de registrar el terra que havia oblidat el més elemental, donar una ullada al seu entorn menys proper. I això volia dir que estava dins d’un Estat Ecològic Protegit en la seva totalitat, per tant, la instal·lació de detectors era obligatòria des de feia un any, normativa, a la que ell s’havia oposat des del primer moment, doncs era conscient del perill que representava. S’havien produït massa casos d’errors com el de la seva companya. Però ells no li varen fer cas. "La preservació ecològica és el primer" – li varen dir – i per això i, per altres coses, és pel que havia deixat la seva feina i, ara, aquest maleït detector l’havia localitzat.

Era estrany, però no havia aconseguit trobar-lo, en canvi ell si que l’havia detectat. Devia ser de l’última generació.El zum-zum provenia d’un petit periscopi que havia emergit de sota uns matolls, estava perfectament camuflat i per això no havia aconseguit detectar-lo.A la part superior del cilindre d’uns trenta cm d’alçada hi havia un petit canó de raigs làser i d’alguna part del mateix sorgí una veu metàl·lica que en un to monocord va llençar un missatge molt poc
tranquil·litzador...

"BONA TARDA! AQUEST ES UN PRIMER AVIS PER A L'INFRACTOR. ESTÀ CONTAMINANT UNA ZONA ECOLÓGICA PROTEGIDA, DEIXI DE FER-HO IMMEDITAMENT O SERÀ DEGUDAMENT SANCIONAT D’ACORD AMB LA LLEI 1223 PARAGRAF 12 DEL VIGENT REGLAMENT INTERTERRITORIAL DE L’ESTAT D’ARKANSAS"

L’home recollí el seu penis amb molta cura, estava suant, la mà li tremolava i, aleshores..., aleshores, va passar el que més temia, el que no havia d’haver succeït mai, l’última gota, la maleïda última gota és va escapolir, la va veure baixar com si ho fes a càmera lenta, per ell, va tardar una eternitat en arribar al terra, però ho va fer i, aleshores és va sentir un lleuger-ís-sim “plop” quan va caure dins el petit bassal que havia format la seva pròpia orina.Transcorregueren tant sols uns segons, que per ell és feren eterns fins que l’artefacte llençà el seu segon missatge.

"SEGON, I ÚLTIM AVIS. OBSERVO QUE MALGRAT L’ANTERIOR ADVERTÈNCIA, HA CONTINUAT CONTAMINANT LA ZONA PROTEGIDA, PROCEDEIXO DONCS A SANCIONAR D’ACORD A L’INSTRUCCIÓ 1234.PROCÉS ACTIVAT"

L’home estava engarrotat, intentà de moure’s, sortir corrents, però ja era tard, estava enfocat i localitzat, el canó del làser va disparar al seu cap que va volar en mil trossos. Ja estava mort en caure al terra, mentre, l’aparell va emetre el seu tercer i últim missatge.Un corb va cuclejar des del sostre del Gran Steak i els voltors començaren a planejar per sobre del seu sopar. La tarda queia lentament sobre l’àrida terra d’Arkansas i, com si d'un llarg “travelling” es tractés, el Gran Steak s’anava fent petit amb el cos a terra del nostre home al costat del seu vehicle. Mentre, l’ombra del capvespre confonia les imatges en una sola mitja llum i els voltors cada vegada més a la vora ensumaven ja la seva presa.

"LAMENTO EL FET D’HAVER HAGUT DE SANCIONAR-LO, SI DESITJA PRESENTAR ALGUNA RECLAMACIÓ TRUQUI AL 00110.12 DEL DEPARTAMENT DE CONTROL ECOLÒGIC DEL COMPTAT. BONA TARDA"

L’aparell és va tornar a recollir dins el seu cau, esperant que arribés la següent víctima de la burocràcia informatitzada.

El cicle ecològic era a punt de tancar-se."