Quan jo tenia un mes, o sia a l'abril del 1945, un matí la meva tieta Teresa va desaparèixer i durant tres dies no s'en va saber res d'ella. Al cap d'aquest termini el meu avi (era viduu) va rebre una trucada del Bisbat de Vic que la tieta era en un convent atès havia escoltat la veu del senyor i decidit fer-se monja. concretament de les Dominiques de l'Anunciata que va fundar el Pare Coll, fill de Gombrén. La meva mare no ho va païr mai i de fet va estar gairebé quaranta anys sense voler veure-la quan un cop a l'any venia a Sabadell desde Rwanda on exercia no precisament de misionera com ara explicaré. La Teresina, o germana Teresina com li diuen a la Tieta, va estar a Vic, Cardedeu i també a Toulouse a França. Allí, en un moment determinat va veure que no aportava res a la seva vida estar en un convent i previ permís a la congregació va aconseguir que la deixessin anar de misionera a Rwanda. Arribada alli, del primer que es va adonar era que aquella bona gent el que menys necessitava era una misionera i si netedad, informació i una llevadora. "El que salva més vides a l'Àfrica és la higiene" li he senti a dir en més d'una ocasió. La Teresina, s'en va tornar a Espanya, a Madrid concretament a aprendre de llevadora per a poder dur nens al món amb un mínim de garanties i un cop aprés l'ofici se'n va tornar Rwanda. Ha portat al món milers de criatures a llarg de tots aquests anys i sempre els hi recalcava a les mares, sobretot higiene, higiene i higiene. Allí, rebien ajudes, sobretot gracias a un capellá Italià que era de bona familia i aconseguia moltes aportacions de diners, però per a fer hospitals, escoles, coses ùtils, ah! i un estri molt important per poder anar pels pobles, un Land Rover que la tieta mai va conduïr ni en va voler saber res. Quan la guerra fratricida de Rwanda, uns soldats d'ambdos bàndols varen anar al covent a buscar-les a totes per treure-les del país car corrien un seriós perill de ser assassinades. La majoria ella els havia dut al món i la gent a Àfrica i arreu és agraïda. Després de Rwanda va estar un temps a Benin i d'allí a Costa de Marfil, sempre fent de llevadora més que de monja, sempre aconsellant, higiene, higiene, higiene. Ja gran (les monges no es jubilen) va tornar a Catalunya i ara és al convent de la seva ordre al carrer d'Elisabets a Barcelona on cuida de monges més grans encara que ella i col·labora també amb Arrels. - De gent com ella l'Àfrica n'ès plena, de persones altruïstes que dediquen la seva vida als més desvàlids, i no els hi donen peix, els ensenyen a pescar, i els regalen amb dedicació la seva vida. No solen sortir als diaris ni als telediaris i no tenen noms ni cognoms. Són la oenegé a l'ombra, sense publicitat ni caravanes uniformades, si els maten o segresten, sovint ni se sap, no són noticia, però aquesta gent, aquesta bona gent si que fa i bé una feina lloable i necessària. .
-
Fa un temps, la tieta Teresina i una altra germana varen celebrar les seves noces d'or com a monges. Tothom es va escaquejar a l'hora danar-hi i finalment la Nuri i jo hi varem fer acte de presència. A priori havia de ser un acte llarg i avorrit..., a priori. Mai he presenciat i participat d'una cerimònia amb tanta intensitat i espiritualitat, amb aquella sensació de benestar, de pau interior, de felicitat, com aquell dia. Potser en el rostre, en la mirada de la Teresina Reixach, la meva Tieta hi ha la resposta.