La vaga que ningú volia

destrosses fetes a BCN per grups antisistema que es varen afegir a la festa

Ja s'ha acabat la vaga que ningú volia, ni el Govern que prou problemes té i prou ha untat al sindicats amb prebendes perquè el deixin tranquil, ni els Sindicats que l'han organitzada al seu gust en el temps però forçats per la  seva pròpia incongruència, ni els qui treballen que tot i estar cabrejats, estàn encara més espantats i no estàn per jugar-se la feina o que els hi descomptin uns diners de la seva nòmina per un dia de Festa. Obviàment no la volien les Empreses, Grans mitjanes o petites, que prou feina tenen a subsistir amb el panorama actual.

Abans de llegir-ho a cap diari, ja sé que els Sindicats diràn cofois que la vaga ha estat un éxit. Primer error, una vaga sempre és un fracàs, mai un exit, i menys aquesta que en que han forçat al màxim els piquets "informatius" o sigui el braç armat de la garruleria sindicalista, que no respecten els drets dels treballadors a anar a la seva feina si així o volen. S'hauria d'acabar amb aquests maleïts piquets, o potser detenir-los i engarjolar-los les forces de l'ordre públic, encara que fos 24 hores, a veure si aprenien a comportar-se.
-
Per cert, aquesta vaga deien que costaria al País set mil milions d'euros, xifra que em sembla un brindis al sol per exagerada, però si es cert que ha costat molts diners, i com va succeir a Nova Iork l'any 95 doncs  mira, que ho paguin els Sindicats que són els qui han provocat tot plegat per no res aquest enrenou inútil d'avui. Uns Sindicats que a canvi de res costen a l'Erari 240 milions d'euros l'any. Potser seria hora de replantejar-se si val la pena mantenir a una colla de dropos inùtils que res ofereixen i molt ens costen. Que es busquin afiliats que els mantinguin i els permetin actuar en total llibertat sense haver d'anar a parar la mà al Govern. Ai las! a Espanya cotitza més o menys un 12% dels asalariats a un sindicat o altre, però compte que als EUA ho fa nomès un 6% i estàn a punt de desaparèixer, quedant només els sindicats d'Empreses Estatals que en poc temps han crescut molt.

S'ha de tenir en compte que els sindicalistes espanyols estàn ancorats a principis del segle XX, per nodir finals del dinou, els "compañeros y las compañeras" , com sinó poden dir una bajanada com aquesta "La pelota está ahora en el tejado del Gobierno". Demostra que no han entés res, algú els hi hauria de dir que aquí no hi ha Govern, ni pilota ni teulada, són a Brussel·les.

*

EL RACÓ DEL BLOCAIRE

Aquesta foto és la del racó on em dedico al bloc, perdó, als blocs. El procés és més o menys cada dia el mateix, a primera hora del matí contesto els comentaris i correus que he rebut per la nit a Absurdidades y Collonades, després programo les noticias del dia, quatre o cinc a cada bloc a qual més estranya. M'oblido de l'ordinador fins després de la migdiada, contesto els correus i comentaris que hagi pogut rebre pel matí, visito els locs habituals tot i que reconec que sóc escadusser a l'hora de deixar comentaris,  i programo per aquest ordre, els poemes i haikus de l'endemà, en català i en castellà, així com la fotografía de l'endemà per Instants. Pot semblar una esquizofrènia però tinc també una versió del bloc de fotografies en castellà. El motiu? no acabo de trobar la plantilla escaient per penjar les fotos i en el de castellà vaig fent provatures, tot i que curiosament rep més visites que el de català.

El tema a tractar al bloc personal tant en català com en castellà sovint ja el tinc al cap i sinó se m'acut res, llegeixo digitals a veure si se m'acut algun tema a tractar, i haig de dir que fins ara i des que vaig començar no he faltat cap dia, ans al contrari a vegades ja en tinc un de publicat o a punt i se m'acut parlar d'un altre tema i aquell dia en poden caure dos pel preu d'un, com és el cas d'avui, i aixó que es dia que es veu s'ha de fer vaga perqué  quatre dropos així ho han decidit.
-
Després i amb la feina de l'endemà programada solc llegir una estona, o rellegir (1984 toca ara) i he tornat a reprendre el dibuix. M'ho prenc com una feina, com una obligació gairebè, i m'agrada, em permet desconnectar d'altres històries, explicar les meves, ensenyar tot el que he fet i faig, opinar del diví i l'humà, i en més d'una ocasió, en moments difícils, dedicar-me obstinadament als blocs m'ha salvat en certa manera la vida. Us en puc donar fe.

_

A N V I L

No tenia ni idea fins ahir a la tarda que hi havia una banda canadenca de Heavy Metal, Speed Metal o jo que sé metal de nom ANVIL. La banda més tronada de món del rock, formada per Stewe Kudlow i Rob Reiner a l'any 1978, i en actiu encara. Durant gairebé 30 anys es varen arrossegar per tota mena d'escenaris a cual més cutre per tot Europa desplaçant-se en tren o en tronades furgonetes, fins que finalment un album This is Thirteen llençat el 2007 y distribuit exclusivament en la web oficial de la banda va significar el seu reconeixement amb una actuació al Japó davant de  mlers de persones.

.La creació d'aquest álbum i la historia del grup es documenten en la pel·lícula Anvil!: The Story of Anvil, estrenada en 2009. La gran acollida de la cinta va propiciar que la banda tornés als grans recintes i fos incluida en el cartell de varis festivals d'estiu com el Download Festival el 2009. El grupo va tocar Cat Scratch Fever de Ted Nugent amb Slash i Scott Ian d'Anthrax en l'estrena del film en el Festival de Cine de Sundance.
-

A la xarxa hi ha més informació del grup i a la seva pàgina oficial també. Aquesta pel·lícula la vaig veure ahir a la tarda al Canal +, i em va fascinar la història d'aquest parell de nens grans Kudlow i Reiner, sobre tot Reiner, pintor i dibuixant sempre a l'ombra de Kudlow, però un tipus d'allò més autèntic. A final del reportatge a Tokio al mig d'un carrer curul de neons en un capvespre d'estiu se'ls pot veure a tots dos amb els ulls brllants, somrient i badant com nens enmig d'un futur que els ha costat molt d'assolir. No són la millor banda de rock món, però tenen un no se qué aquest parell de sonats que m'ha deixat impresionat.

-

Jabón lagarto, d'un temps d'un país

Parlava l'altre dia na Montse d'obvietats que calia recordar de tant en tant per refrescar la memòria. He volgut recuperar aquest comentari de 2008 car en ell parlava d'una seria de actes quotidians que molts han oblidat i els més joves fins i tot desconeixen. Cal fer memòria de tant, hi ha coses que convé no oblidar i explicar-les perquè es mantinguin vives en el record.

"A l’any 1950 del segle passat, quan la gent encara treballava el dissabte al matí, a moltes cases no hi havia encara aigua corrent, i la gent un cop a la setmana anava a rentar-se a “Cal ral” que li deixen així car aquest era el cost 0’25 cèntims de pesseta, que donava per dutxar-se amb sabó i tovallola. No hi havia a les cases rentadora, la cosa anava de safareig sabó el lagarto i picador. No hi havia tampoc nevera, com a molt, algunes que anaven amb barres de gel per més o menys refredar, però no nevera elèctrica. Per suposat tampoc hi havia renta vaixelles, ni trens de rentat d’automòbils, ni a penes automòbils, ni camps de golf, televisors, ni gaires piscines i poca aigua s’envasava. A l’any 1950 a Catalunya érem poc més de 4 milions d’habitants. Sembla que hagi passat molt de temps (58 anys) temps més que suficient per haver previst (en gran part així es va fer) la possibilitat de manca d’aigua de boca que diuen ara. No es el tema exactament d’aquest comentari, mai s'havien trobar tantes solucions a un problema com en quinze dies s'ha fet amb l'aigua. Si més no el que volia recordar que en cinquanta i pocs anys, la nostra qualitat de vida ha augmentat i molt en gairebé tots els aspectes, i en canvi l’únic que sabem fer es queixar-nos constantment de tot i de tots. Ens hem tornat molt més egoistes i insolidaris, només cal veure el comportament de diferents sectors no ja polítics si més no societat civil amb la qüestió aquesta de l’aigua.
Com deia, tot el nostre entorn ha millorat en comoditats i benestar per tal de fer-nos la vida més fàcil i agradable. Però em pregunto si en som conscients, si en sabem fruir i ha servit d’alguna cosa. Sembla ser que no, que cada cop som mes infeliços, I que la memòria és fugissera i ningú vol recordar un passat molt més dur i difícil, potser perquè en mirar enrere ens adonem que en aquest canvi de estat hem perdut massa llençols de la bugada i una bona part de la nostra innocència.
Potser hauriem de tornar al picador i al sabó Lagarto per ser una mica feliços."

EL FUTUR ÉS EL NEN QUE PREGUNTARÀ. . .

. . .QUÈ ERA UNA LLIBRERIA?

Aquesta pregunta la feia fa uns mesos Josep Maria Espinàs des del seu petit observatori referit a les botigues, el podeu llegir aqui, però es pot aplicar també malauradament a les llibreries, sobretot a les llibreries de vell, que van desapareixent lenta y dolorosament una rere l'altra. A Sabadell varen plegar Krono's i la Llibreria Sabadell entre altres i cadascú sabrà les que ha anat perdent dins el seu territori. Aquest més de setembre li tancarà la Llibreria Ona, de qui en parla Víctor Alexandre al seu blog. És el signe dels temps, tot canvia i no sempre a millor.

*

A PROPÒSIT DELS RECORDS

M’agradaria recordar als senyors editors, que John Kennedy Toole, es va suïcidar als vint-i-nou anys, cansat de voltar per les editorials intentant li publiquessin “La conxorxa dels necis” i que un cop mort i gràcies a la perseverança de la seva mare, catorze anys després de la seva auto mort, un editor en jugar-se-la i publicar-la aconseguí a part del Premi Pulitzer per la novel·la unes vendes extraordinàries a tot el món.

Fou una llàstima que el senyor John Kennedy Toole no pogués anar a recollir el premi, puig s’hauria evitat el seu suïcidi si els editors, o almenys alguns d’ells haguessin estat més amatents, i ara viuria encara a Florida, repetint-se constantment, avorrit, segurament alcoholitzat i fart de tot.

Potser va fer bé suïcidant-se, al cap i a la fi, la mort ven.

Seria bonic que la vida fos també un èxit de vendes, potser per aixó m'agradaven tant les pel·lícules de Frank Capra, o el teatre d'Alejandro Casona. Ara, prefereixo no tornar a veure ni les unes ni les altres, entre altres coses perquè amb el pas dels anys he perdut massa innocència i amb prou feines recordo el nen que vaig ser. També he aprés que la memòria sol trair la realitat dels fets passats, car encara que no ens ho sembli o no ho volguem acceptar, ens sol enganyar. Deixem-ho així doncs, puix sovint és millor viure enganyat pels records per tal de sobreviure a la tossuda realitat.

INDIFERÈNCIA VERS ETA I ELS SINDICATS

El pitjor que et pot passar a la vida és que no et facin cas, que et "ningunegin", i aixó per diferents motius els hi està passant a ETA i als Sindicats. La Banda terrorista porta ja tres manifests declarant la treva armada i ningú els hi fa cas, passen olímpicament d'ells, com si no existissin, potser perquè la posada en escena està ja molt vista i la representacio teatral és molt dolenta i en el fons perquè tot i la possibilitat de matar que sempre la tindràn, per el Govern i l'oposició és més fàcil tenir-los on els tenen que asseure's seriosament a parlar amb ells amb tot el que comporta de concessions per arribar a assolir la fi de la lluita armada.
-

I els sindicats estàn en una situació diferent però similar, ningú els i fa cas, perquè ningú, sap que ells tampoc els hi fan cas a ells, sabedors que els sindicas només es fan cas a ells mateixos i a la seva pervivència, i conscients que la vaga a terminis programada fa mesos pel 29 de setembre (abans se n'havien d'anar de vacances) te pinta de fluixejar i van bojos per incentivar al personal per no fer el ridícul i salvar almenys els mobles. Ja em veig a venir que els piquets "informatius" actuaran com un "Gurpegui" qualsevol a l'hora de convèncer a la gent que no vulgui fer vaga de les virtuts de fer-la, més que res per no perjudicar-se ells o el seu negoci o feina.

Dues faccions ben diferentes amb un nexe en comú, la seva llunyania amb la realitat fa que el Govern i la gent no se'ls prengui seriosament i actui vers ells amb total indiferència.

LA CATEDRAL.... O EL CORRAL?

Tot i ser molt aficionat al fútbol, no en parlo gaire en aquest bloc, on molts dels qui us hi passeu no en sou pas gens d'aficionats (rars també). Que no agradi a les senyores té la seva lògica, pragmàtiques com són i pràctiques, no solen perdre el temps en bajanades infantils dels homes com la F-1, les motos o el mateix futbol, o "fumbol" com diria el President de la Federació Espanyola de Pilota peu Don Angel Maria Villar, bilbaí i exjugador de l'Atlètic de Bilbao.

-

I aquí és on volia anar a parar. Deia Bernd Schuster quan era jugador, que anar a jugar a San Mamés era com anar a la guerra, i no deixava de tenir raó. En aquest camp Villar li va etzibar un cop de puny a la cara a Joahn Cruifjj, Schuster i Maradona varen sortir d'allí lesionats greument i ahir va anar del canto d'un euro que no ens lesionen de gravetat Iniesta, a qui el selecte i entés públic basc xiulava cada vegada que tocaba la pilota i el van acomiadar per primera vegada aquesta temporada amb una enorme i i justa xiulada, a no ser que ho fessin per no haver-se deixar trencarel turmell.

-

A banda Gurpegui és un jugador que deu ser cosí germà de l'arbitre, del d'ahir i del que li toca cada diumenge. Es tracta d'un jugador que es passa el partit donant potades i incomprensiblement veu molt poques targetes i com ell n'hi ha uns quants. Fa molts anys en Kubala va fer una pel·lícula que és deia once pares de botas, i el meu oncle recordo que referint-se al Bilbao, els i deia once pares de bestias, i no anava errat. En part per la impotència i en part perquè han de suplir amb la força i la duresa la manca de capacitat de jugar al futbol. Com als anglesos que varen inventar el fútbol però es varen oblidar de com s'hi jugava de seguida sense ser capaços d'evolucionar, als del Bilbao els hi passa el mateix.

Més que la Catedral, San Mamés s'hauria de dir El Corral, fins i tot el nom seria més adient pel seu públic.

DE CORREBOUS, BEMOLLS I SALVATJADES

En un últim acte de servei a la Patria abans d'anar-se'n de vacances, els senyors diputats i diputades del Parlament de Catalunya, han aprovat l'important llei de l'Aranés i han blindat els correbous.

Hi ha que veure com treballen fins l'ùltim día. Lo de l'Aranes han tardat trenta anys en aprovar-ho i té la importancia que té per la gent de l'Aran, si es que n'hi donen, car ells ja hi xerren en aranés i prou temps en fa. Quan es vantava el Sr. Carod Rovira del fet que a partir d'aquests aprovació a Catalunya era l'únic país del món on es parlaven tres idiomes oficials, a part d'una falsetat (n'hi ha que en tenen molts més),  voleu dir que no volia dir que era l'únic país del món on parlaven tres idiotes?

Quan als correbous, el fet de no prohibir-los, no és un acte d'hipocresia com diuen alguns, (tot i que també ho és en certa manera), el que és en realitat és un acte de covardia política, no han tingut alló que els hi penja als toros d'Osborne als cartells per prohibir també els correbous, el toro embolat i totes aquestes pràctiques primitives i salvatges, indignes de societata civilitzades. Així de senzill, i a més a més amb aquest acte de covardia han donat la raó als qui deien que la prohibició de les curses de braus era una questió política i no de protecció dels drets dels animals. En aquest cas els qui s'han protegit són ells que també ho són d'animals i bastant. Que tinguin ses senyories masculines i femenines del Parlament de Catalunya unes bones vacances i per mi com si no tornen.

LA HISTÒRIA EXPLICADA PER UN IDIOTA. . .

. . .PLE D'IRA I FURIA

"El director del diari esportiu 'Marca', Eduardo Inda, ha carregat contra l'entrenador del FC Barcelona, Pep Guardiola. "A mi em sembla menyspreable que la gent amb actituds feixistes posi a un en la diana perquè després altres facin la feina bruta", ha dit el periodista.

En una conferència sobre 'Futbol i memòria històrica' a la Fundació Universitària San Pablo CEU de Madrid, que recull el bloc 'La libreta de Van Gaal', ha afirmat que "si a mi em passa alguna cosa, el responsable del que pugui passar serà el senyor Guardiola, que al més pur estil feixista m'ha posat a la diana amb arguments falsos, mitges veritats i sabent que aquesta afirmació -'que havia d'intentar parar a Messi pel civil o per criminal'- és extemporània ...".

Demanava Guardiola després del partit al camp de l'Atlético de Madrid, mesura a l'hora d'escriure o comentar els mitjans d'esports per tal de no atiar filies i fòbies en el món del futbol, sense referir-se a ningú en espècial, en el sentit de que els comentaris que es fessin fossin el més mesurats possibles. Era una reacció lógica després de la pressió mediàtica que el tècninc blaugrana va haver de suportar l'any passat i que continúa enguany, amb tot lo del fi de cicle, Villarato, etc.

Excusatio non pedita acusatio manifesta deien els romans, i aquest és el cas del Sr. Inda que s'ha donat per al·ludit i ha reaccionat d'aquesta furibunda i poc elegant manera. Potser és que l'exquisida educació d'en Pep li sona a estranya a ell, príncep de la demagogia i l'insult, atiador profesional d'odis i mestre en la barroeria. La seva reacció parafrasejant Shakespeare es la història explicada per un idiota ple d'ira i furia. I, sincerament amb aquesta patoleia d'insultadors profesionals potser seria hora de prendre accions legals a veure si passant-se els matins als jutjats apereníen una mica d'educació i respecte vers les persones i deixaven d'insultar gratuitament o almenys modulaven el seu to adequant-lo al de les persones educades.

-

PREDICCIONS D'UN FUTUR IMPERFECTE

Quan va arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. De fet, si la novel·la d'Orwell s'hagués dit 2010 hauria estat molt més encertada quan a la seva visió del món futur, car moltes de les seves prediccions estàn instal·ladas en el nostre col·lectiu a dia d'avui, mens del que ens pensem.

Però mentre respiraven alleujats pel no cumpliment de les previssions d'Orwell, s'oblidaven d'un altre escriptor angles, Aldous Huxley. Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans és deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia.

-
Orwell tenia por de que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley en canvi intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els vulgues llegir, i tot i que aquesta predicció sembla la més allunyada d'haver-se complert, si ho analitzem a fons acabarem donant la raó a Huxley, només ha de passar una mica més de temps, una generació.

-
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el Ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que és el que ja ens està passant. La sobresaturació d'informació ofega i dilueix accedir a saber la possible veritat de qualsevol fet. A més a més, aquesta saturació d'informació fa que una noticia sigui sobrepassada de seguida per la següent i aquesta per una altra més recent fins el punt que fregant el caos de saturació ens perdem per mil viaranys on, tenint tota la informació la desconeixem pràcticament tota també, o dit d'una altra manera. som incapaços de païr-la.

-

Orwell tenia por que ens destruís tot alló que odiàvem i en canvi Huxley creia que el que ens destruiria era precisament allò que estimàvem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i la estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l’enemic exterior. I és precisament tot el que estimem el que ens acabarà destruint, sense necessitat de cap enemic exterior. Nosaltres som el nostre propi i més temible enemic.

Vist el pas del temps, a l’any de 2010 sembla palès que Aldous Huxley tenia molta més raó que Orwell, i una cínica i encertada visió del futur que ell afortunadament es va estalviar de viure peró que ens va deixar retratat.

.

NOVA USURPACIÓ DE CORREU

Parlava fa uns mesos de la usurpació del correu electrònic d'altri per enviar publicitat de Viagra i coses per l'estil. Doncs bé, es veu que avui n'esteu rebent un altre en anglès com si l'hagués enviat jo. No cal que l'obriu, no sigui que usurpin el vostre, més jo no puc fer-hi res, ja ho vaig denunciar als Mossos l'altre vegada i em varen dir que no estaba tipificat com a delicte.

DIA SENSE COTXES. . . I SENSE FAM

El Dia sense Cotxes registra, a primeres hores, nombroses retencions a la Comunitat de Madrid, València, Sevilla, Màlaga i en els accessos a Barcelona, que provoquen que l'estat de les carreteres estigui "bastant malament", segons ha informat la Direcció General de Trànsit (DGT).

Segons el ministeri de Medi Ambient, el problema de la mobilitat urbana ha augmentat de manera continuada en les grans ciutats el que implica una pèrdua del deteriorament mediambiental i amb això, una pitjor qualitat de vida.

Com cada any el dia sense cotxes és per la majoria de ciutadans un dia més en que agafen el seu automòbil per desplaçar-se a la feina o allí on els calgui. Ja he comentat en més d'una ocasió el que en penso de la collonada aquesta del dia de. . . ., atès cada dia de l'any és el dia d'alguna cosa i molts d'ells passen totalment desapercebuts. Raonar perquè la gent fa cas omís al dia sense cotxe crec que gairebé no cal, simplement la gent cada vegada més nihilista no fa cas de consignes idiotes, fetes per idiotes que es pensen que nosaltres també som idiotes. 
Fuxeu-vos que el mateix que et ven el tabac et vol prohibir fumar i el mateix que gairebé t'obliga a comprar el cotxe et diu que no l'agafis que contamina, i casualment és el mateix que et ven el combustible contaminant que fa funcionar el cotxe. Estem doncs immers en la pura i cínica hipocresia, car si la ciutadania deixés de fumar i d'agafar el cotxe i per tant de comprar-ne, l'Estat se n'anava a la fallida en quatre dies. A que juguem doncs?

Ve a ser com la Cimera Mundial sobre els objectius del desenvolupament del  Mil·leni a la seu d'aquests ens empíricament inútil anomenat ONU a Nova Iork del 20 a 22 de septiembre d'enguany. Una manera com una altra de perdre el temps, una excusa per fer uns bons apats i anar-se-n de putes, que per aixó que es fan els Congressos, Cimeres  i aquestes reunions. Dels objectius que es varen marcar en la primera l'any 2000 a penes n'han complert cap, i el que s'ha fet és fruït de la pròpia inèrcia de qui ja lluita per aconseguir aquestes fites des de l'abnegació i l'anonimat, lluny d'aquests muntatges de cara a la galeria.
-

En la reunió d'enguany han tornat a sorgir les grans paraules. els grans propòsits de cara a eradicar la fam al món al 2015, però de moment la majoria de països ja han anunciat abans de la Conferèncioa qiue reduiran les seves ajudes al desenvoiupament degut a la crisi. A que juguen?, al teto suposo i els paisos del tercer món són els que s'ajupen, o simplement a fer el paripé i a practicar bonisme de boquilla, i mentrestant els problemes del tercer món continúen existint sense possibilitat real de solució a mig termini.

Hi ha un estudi Canadenc de fa anys que comptava els estòmacs a alimentar i el que produïem d'aliments, i n'hi havia per a tothom. Quin era el problema doncs? La logística. Semblaria fàcil doncs que en comptes d'enviar diners als països més necessitats s'invertissin en pagar aquesta logística que els permetria rebre aliments de primera necessitat, tot i que si possiblement aquesta logística s'emprés per previa compra, transportar a Occident els aliments i altres productes que aquests països produeixen, modificant les tarifes arancelarias i la sobreprotecció dels nostres mercats agrícoles, ajudariem encara més a solucionar el seu problema.

Però tots sabem que aixó no ho faràn, ningú els vol ni li convé ensenyar-los a pescar, és més fàcil i convé més donar algunes almoïnes i fer Conferències grandiloqüents de bona voluntat aparent que queden mly boniques a les portades dels diaris, però totalment inútils i d'un cinisme francament exasperant. 
-

L'any 2015 faràn a Nova Iork al Brasil que hi ha més ambient, la tercera Cimera Mundial sobre el desenvolupament i la lluita per eradicar la fam al tercer món, on constataràn que seràn on són ara i cínicament diràn que tot aixó s'arreglarà el 2020 i qui dia passa any empeny, ben menjats i ben cardats, aixó sí!.
-

Z.P. LA TAXA TOBIN I ELS BANCS

L'any 1975 vaig entrar a treballar en una Empresa de confecció com a responsable d'administració. El gerent de l'Empresa deixava fer i el primer balanç que li vàrem presentar amb l'assessor fiscal de l'Empresa ens el va retocar. La xifra d'existencies de prendes de roba que havien sobrat de la temporada i que nosaltres en l'inventari haviem valorat a cost, ens el va deixar a zero. Aixó, aquestes existencies valen zero i si es venen a algún saldista aquest és el valor que tindràn (si es venen o malvenen, va recalcar) i aquest benefici serà a compte del següent exercici.

El valor dels immobles dels bancs en els seus balanços és el que és però no el que hauria de ser, car no saben quan vendràn aquests habitatges ni per quin valor real, no el valor inventariat de compra. A més a més, els bancs han de tornar a l'Estat en el termini de tres anys 418 mil milions d'euros que els hi varen deixar perquè no fessin fallida. Ho explicava avui Santiago Niño Becerra. Y Zapatero encara pretèn que siguin solidaris, deixin diners en forma de crèdits a les Empreses i paguin una tasa financera per transferències de diners, que més o menys seria la filosofía sovint tergirversada de la taxa Tobin del 1970, o sia que no ha inventat res.

-

Diria que la cosa pinta molt negre i tenim mala peça al teler. Aixó no ho arregla ni Guardiola amb el seu peculiar anunci. Té raó Niño Becerra: la crisi acaba de començar.

EL PRIMER DIARI DE BARCELONA

El Diari de Barcelona o Diario de Barcelona fou una publicació periòdica fundada a Barcelona l'1 d'octubre de 1792 i que amb algunes interrupcions va seguir essent publicada fins la dècada dels noranta del segle xx, essent durant molts anys el més antic encara en publicació de la premsa continental europea.

Pere Pau Husson de Lapezaran un impressor d'origen napolità va obtenir els permisos governatius per publicar el Diario de Barcelona que estava redactat en castellà i era un tipus de diari oficial que en aquella època també publicaven notícies de caràcter no oficial.

La Vanguardia va ser fundada l'any 1881 i és editat pel Grupo Godó, propietat de Javier Godó, comte de Godó. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya i el diari català més venut a l'Estat espanyol. Tot i ser un diari en llengua castellana, publica cartes al director en llengua catalana. A La Vanguardia es varen prendre la feina d'escanejar tots els seus diaris del primer al de l'ùltim dia on podeu veure la portada de l'endemà o del dia en que vareu néixer. l'adreça és http://lavanguardia.es/hemeroteca.:

El diari de Barcelona es va deixar de publicar a finals dels 90 i l'any vinent farà 120 anys del primer exemplar de la Vanguardia que si no hi ha res de nou es continuarà publicant en castellà.

Deia J.V. Foix que Catalunya sería independent quan la Vanguardia s'edités en català, i en Brossa, mes pragmàtic deia que ho seria quan el Barça baixés a segona divisió. Doncs bé s'hauria d'avisar a Puigcercós, Carretero, Laporta i la resta de partits independentistes que la cosa pinta malament, atès les dues possibilitats son més que remotes. Bé a Puigcercós potser no caldria avisar-lo. Ho dic perquè a J.V. Foix i Brossa me'ls crec m'agradi o no el seu vaticini, i als altres, sincerament del primer a l'ùltim no me'ls crec, gens ni mica.

NOSALTRES ELS CATALANS

En el llibre de Victor Alexandre 'Nosaltres els Catalans' que m'he llegit amb un cert retard, i on parla amb una serie de persones de l'avenir del País, la senyora Patricia Gabancho entre altres coses diu: “la meva predicció és que s’independitzarà Escòcia, ho farà després el País Basc aprofitant l’escletxa i, quan Catalunya s’ho estigui rumiant i donant-hi voltes, Europa tancarà la porta. Ens quedarem a dintre i ens fotran de debò. Ens destruiran. Si Catalunya es queda dintre d’Espanya, desapareix.” Gabancho afirma també que “ens diuen que la cultura catalana és identitària. I l’espanyola, què és? Diuen que gastem diners en coses identitàries, però ¿sap la gent quin pressupost remena l’Institut Cervantes? Doncs equival al 50% de tot el pressupost de cultura de la Generalitat! Ja pots comptar quants diners gasta el Ministeri en cultura espanyola.”

.

Es nota que la senyora Gabancho ve de fora tot i que porta molt de temps aquí, atès no s’ha adonat que Catalunya ja ha desaparegut de facto, mentre la seva cultura agonitza i no és ja gran cosa més que una entelèquia, entre altres questions per els governs anteriors talment com l'actual no s'hi han interessat mai gaire, i el que s'està fent és amb més esforç que reconeixement, sempre des del món privat.

L’ús social del català comença a ser ja anecdòtic i la gent mira qualsevol tele menys TV3. En deu anys en que canviïn de barri els que només veuen TV3 i escolten Catradio (els Ximelis) aixó s’en va en orris. 

I com no hi ha res a fer, ni queda gaire personal per defensar-ho, no cal encaboriar-s’hi, les coses són com són i no com voldriem que fossin, i negar aquesta evidencia és no voler acceptar una realitat palesada dia a dia. El mal ja està fet i l'evidència que qualsevol persona a Catalunya por moure's en castellà sense cap problema, és la sentencia de mort definitiva, màxime quan els altres cada vegada estàn més envalentonats, car aquí hem passat d'una generació de gent ja gran que molts d'ells varen fer l'esforç de parlar el català, a les següents que tot i haver fet l'ensenyament en català no l'usen per a res i parlen sistemàticament ern castellà. I aixó que el President del País l'està aprenent (tard però amb prou profít), però no cal Sr. Montilla, ja no cal. Ja és tard.
Crec que erra també la Senyora Gabancho quan diu que el País basc assolirà la independència. Ja li asseguro jo que no, amb referèndum o sense, poc coneix als veïns de Madrid i als Bascs la Sra. Gabancho. Ni els seus ulls ni els meus, ni els del meus nets ho veuran. Possiblement, els meus nets i els de la seva generació no entendran del que estem parlant ara, de nacions, estats, llengües, tot conceptes decimonònics que espero en trenta o quaranta anys, es vegin superats per la modernitat i la lògica del sentit comú, tot i que sap greu renunciar a la llengua i la cultura del teu país, no dic la identitat atès aixó ja és més eteri i intangible, però desapareixerà engolit per la persistència del castellà, i en certa manera tot això de les pàtries i les banderes passarà a segon terme dins una sola Europa si tothom es capaç de creure en ella.

Espanya es una unitat de destí en lo irracional i concedir la possibilitat de independència al País Basc o a Catalunya no entra en els seus esquemes mentals, atès seria una decisió racional. Que hi farem, venen temps nous i haurem de viure d’una altre manera i juntament amb altres cultures, o tal i com està tot plegat, potser hauria d’haver escrit: sobreviure.

A PROPÓSIT DELS GITANOS EXPULSATS

El Senyor Sarkozy seguirà expulsant gitanos romanesos i búlgars de França amb el silenci còmplice, per no dir-ne la benedicció, dels seus socis de la Unió Europea, que han optat per amagar el cap sota l'ala i fer-se l'orni en l'assumpte de les expulsios de gitanos, que ha demostrat una vegada més que és una bomba de rellotgeria en temps de crisi.

A l'empara de la recessió econòmica, es consolida un sentiment contra els immigrants que reflecteixen molt bé les enquestes i que, depenent dels països, es tradueix en l'enduriment de les polítiques governamentals i en l'auge de partits obertament xenòfobs, quan no directament en brots de racisme.

És una situació que no hauria de sorprendre a ningú, es veia a venir que amb la crisi i la manca de llocs de treball per als indígenes, treball que no volien fer abans quan es creien què eren rics i pròspers i que ara reclamen, com es queixen de moltes ajudes que reben els inmigrants per part de l'Adinistració Municipal - el pis pel moro, deia l'expresident Pujol - i no deixava de tenir raó. D'aquest assumpte en vaig parlar fa uns dies, en el sentit però què lo de Sarkozy, l'homenet que es creu Napoleó quan més aviat és Louis de Funes, o el Gendarme de l'Elisi, no deixa de ser una anécdota de caire electoralista. Els gitanos romanesos o búlgars agafen els 300 euros se'n van i tornen a venir, o no, a ells els hi és igual, són nómades i de fet són apàtrides en certa manera, mai s'integraràn, adaptaràn ni respectaràn les costums d'allí on visquin, ells són gitanos en lo bo i lo dolent i viuen segons les seves costums i lleis.

-

A França, a banda del racisme soterrat que de sempre hi és, el problema no són els immigrants encara, a més a més allí els tenen més guettitzats que aquí com el cas de la Banlieue i altres perifèries, però tot i així el problema sorgirà, ha començat Sarko pels gitanos romanesos y bulgars, gitanos que podia haber expulsat sense cap cost económic i sense soroll mediàtic, però com el que precisamentr volia era el bombo i plateret, esbombar la noticia per pujar la seva decaiguda popularitat, ja ho ha aconseguit. A partir d'aqui ha obert la capsa de Pandora. Quin col·lectiu d'immigrants seguirà als gitanos?. Jo apostaria pels 'moros', i aixó a diferència del cas dels gitanos ja no serà una anècdota. De fet, ningú ho ha dit ni gosa dir-ho, però més d'un signaria cofoi i alleujat l'expulsió d'Europa de tots els moros, musulmans o no.

MONARQUÍA ESPANYOLA......CAL?

Quan en aquest país i al veí el soroll de sabres encara era latent, varem votar la primera constitució espanyola, corria l’any de 1978. Dins del mateix paquet mig d'amagatotis hi havia la cuestió del rei, o dit d’una altra manera, s’havia de votar per nassos la monarquia per aprovar la constitució, era condició "sine quanum", tot anava en el mateix paquet, o caixa o faixa.
I és clar es va aprovar el retorn d'una institució caduca i lesiva, almenys pels interessos de Catalunya. Aquesta monarquia que encara continua regint-nos i que per cert cada vegada en són més, viu des d'aleshores a costa de l’erari o sigui, de nosaltres els contribuents, sense donar ofici, benefici ni brot.
-
Em sembla ridícul a les alçades del segle on estem i en un país suposadament modern i democràtic, - que de fet més que democràtic és partitocràtic -, continuar mantenint aquesta institució amb una colla de paràsits inútils, prous n’hem ja de mantenir i més ara que estem en época de reduir despesa pública, que l'Estat s'estalviès entre quinze i vint milions d'euros l'any (la xifra real del cost de la tropa aquesta es un misteri, almenys per a mi) no estaria malament.
Crec s’hauria de plantejar seriosament prescindir de la seva continuïtat, i puig que sembla volen eradicar la llei sàlica, perquè la nena pugui ser reina, i aixó comportarà haver de votar més tard o mes d’hora per aprovar-ho, possiblement aquest seria el moment de decidir que no volem reis a l’Espanya del segle XIX ni a la Catalunya del segle XXI. I no se si ho faràn, de moment parlen de Felip VI pel nen, que deu ser per recordar-nos un vell amic de Catalunya, en Felip V. Crec no gosen plantejar el referendum per esmenar la llei sàlica que comentava abans, tenen por del resultat, i no van desencaminats. Tres-cents anys després de la batalla d’Almansa, i gairebé els mateixos del 1714, potser ja seria hora de reconduir la história i treure’ns de sobre el jou d'aquesta rèmora inútil i onerosa pels nostres interessos, físics abans i económics ara.

ELS AVIS, ELS NETS I ELS SINDICATS

  

• 
  
  ELPERIODICO - El secretari general de la UGT a Andalusia, Manuel Pastrana, ha demanat als avis espanyols que se sumin a la jornada de vaga general convocada per al 29-S i els ha animat perquè aquest dia "no cuidin els seus néts". Pastrana ha argumentat la seva proposta assenyalant que el col·lectiu dels avis és "una part fonamental per al funcionament del país".

No si entendre-ho com una crida a la revolta dels avis perquè facin vaga el dia 29, o que carall pretèn amb aquesta crida el Sr. Pastrana, però no em cuadra gaire, car si els avis fan vaga no en podràn fer els pares llevat que s'emportin la mainada a la seva primera "mani". De fet els avis sóm en certa manera "esquirols" atès fem una feina sense estar assegurats i sense cobrar, traient llocs de treball a cuidadors i mainaderes.
Déu nos en guard que ens donés per fer vaga als avis d'aquesta grata feina de cuitar dels nets, no un día, sinó un més o dos. El país s'aturaría perquè o el pare o la mare no podrien anar a treballar.

Aquesta solicitud del Sr. Pastrana de la UGT és prou surrealista, em sembla que ni ell mateix és prou conscient del que demana als avis. Clar, ell fa vaga tot l'any com la majoria de sindicalistes alliberats o no. Qui mens qui menys a comprovat com funcionen els sindicalistes en general. Ja vaig demanar fa uns mesos la supressió dels sindicats, l'elevat cost anual (240 milions d'euros) per a res no justifica la seva existència donada la seva nul·la efectivitat i dependència directa del Govern que els castra a l'hora de fer valdre les reivindicacions de l'antigament dita clase obrera .

A banda, tenim el tema dels piquets mal dits "informatius" quan hi ha una vaga, piquets que més aviat s'haurien d'anomenar "disuasoris" per dir-ho finament. Deia l'Ignasi Riera en un llibre que em sembla ja ha publicat que per ser sindicalista s'havia de ser un dropo i crec no anava desencaminat. Suposo que hi ha de tot, però els que he conegut (uns quants) entrarien dins d'aquest paràmetre.

M'ensumo - potser vaig errat - que els Sindicats no les tenen totes en quan al número de manifestants que sortiràn al càrrer el pròper dia 29. Saben el que s'hi juguen, però si hi han d'anar només els qui estàn treballant no crec les manifestacions siguin molt nombroses, i els que estàn a l'atur que hi aniràn o no, el que si saben és que el seu problema no el resoldrà una manifestació multitudinària o no, i menys encara els sindicats.

EL PAPA I EL CAPELLANS MALALTS

Unes hores abans d'aterrar a la Gran Bretanya, Benet XVI ha reconegut per primera vegada que l'Església en el seu conjunt, els bisbes i el Vaticà, no han estat prou "vigilants, veloços i decisius" a l'hora d'afrontar els casos d'abusos sexuals a menors per part de sacerdots.

El Papa s'ha tornat a referir a aquests escàndols i ha expressat la seva "profunda tristesa". "He de dir que sento una gran tristesa. Tristesa també perquè l'autoritat de l'Església no ha estat prou vigilant, ni prou veloç, ni decidida, per prendre les mesures necessàries", ha admès el Pontífex als periodistes que l'acompanyaven a l'avió de Roma a Edimburg. S'ha de dir que dins del seu cinisme habitual, el Papa s'ha referit als capellans pederastes com a malalts i a més a més ha tingut la santa barra de demanar als nens violats que malgrat aquest i el ressentiment que puguin tenir abracin el catolicis-me, ves que sinó quan morin vagin a l'infern. 

-

Curiós el comportament del màxim representant de la secta més  pervertida de la història de la humanitat, "No han estat prou vigilants" té els sants pebrots de dir, com si  d'aquestes violacions en fes quatre dies. Prou que ho sabien, però pensàven que imperaría la llei del silenci, i aquesta s'ha trencat. i el que ha sortit fins ara és només la punta de l'Iceberg, l'escandol augmentarà mica en mica en totas elos països, on durant anys i panys, aquests 'malalts' com els qualifica el Papa s'han dedicat a violar i sodomitzar nens i nenes. Suposo que no ho feien en nom de Déu, del seu Déu.
-

Per cert, i a tall d'inventari. El viatge del Papa a la Gran Bretanya no costarà tant com en principi semblava a l'erari del Govern del Sr, Cameron, ates la Santa Seu es fa càrrec de la meitat de les despeses que rondarán els 24 milions d'euros, tot i així deu n'hi do lo car que surt el Papa quan s'en va de colònies.

 -

Per si algú encara no ho sabia, la visita del Papa a Galicia costarà a la Comunitat Gallega la bonica quantitat de  3 milions d'euros, i el fet de venir 24 hores a Barcelona (si no s'ha ensorrat abans) a consagrar la Sagrada Familia no s'ha dit la xifra, però costarà una pasta també. Podriem fer com els Britanics, si vol venir que pagui la meitat de la despesa de la seva butxaca i si no que és quedi al Vaticà. A veure si encara s'ensorrarà la Sagrada Familia amb ell a dins mentre està consagrant-la. Seria apoteosicament incongruent.

ANDREU VIDAL I SASTRE

Parlava fa un parell de dies en Lluís a Mildimonis d'escriptors maleïts. Li deia jo que ells no ho sabien que ho eren de maleïts o com en el cas de Rimbaud, Baudelaire o altres, la feina abans de la maledicció o la decadència ja la tenien feta i els ha sobreviscut. Andreu Vidal i Sastre es podria situar dins d'aquests (en aquest cas poeta) maleït, tot i que finalment sembla que des de Mallorca ha tingut el seu reconeixement que en vida no va tenir. El text que ve a continuació és el que en se d'ell.

Vaig saber del poeta mallorquí, Andreu Vidal i Sastre a través d’un client meu de Vilanova del Vallès que va fer el servei militar a Palma amb ell, i fa poesia amb el pa. Me n’havia parlat diverses vegades i reconec no li havia fet massa cas, però un dia em va demanar si li podia trobar per internet informació d’ell, i aquesta va ser la meva perdició, perquè Andreu Vidal i Sastre no era o és a traves dels seus versos un poeta qualsevol, ni ell ni el que escrivia. No es poden llegir amb lleugeresa els seus poemes, s’han de pair, analitzar i fruir. Deia l’Andreu que necessitava sis o set anys per acabar un poema i tot i així encara un cop publicat feia alguna correcció a l’original..

Aquí teniu una mica d’esbós de la seva vida cultural i també un tast dels seus poemes:
.

« Andreu Vidal Sastre (23 de gener de 1959 - 20 d'agost de 1998)
Delineant de professió. Director i editor de les plaguetes de poesia La Musa decapitada (1977-1979); 6 títols, amb dibuixos de Ramon Canet, Bartomeu Cabot, Gerard Mates i Joan Palou. Director, juntament amb Àngel Terrón de la col·lecció Tafal (1977-1982); amb 12 títols: Àngel Terrón Iniciació a la química, Andreu Vidal Exercicis de despoblació, Andreu Terrades Palma 9 Km, Miquel Mestre Arbre de mar, Vicenç Altaió Correspondències com conspiracions, Josep Piera Esborranys de la música, Andreu Morell L'ésser fosc, Lluís Urpinell Lerwick i obres de Josep Maria Sala Valldaura, Miquel de Palol,.... . En premsa hi ha 45 poemes de Paul Celan, que traduí juntament amb Karen Müller. Publicà poemes a les revistes Reduccions, Urc, Èczema Latitud 39 i Blanc d'ou. I articles sobre literatura als suplements de cultura d'alguns mitjans locals. Premi de relats breus de Diario de Mallorca el 1992, amb Mecànica celeste ("un dietari íntim i cultural", amb paraules del poeta).
"Sempre es va confessar un "supervivent d'una espècie bastant indefinida". Allunyat dels circuits habituals de la literatura -de fet mantenia una actitud de recel respecte als seus col·legues-, Andreu Vidal declarà que estava "en estat de guerra" "Gran fumador -la seva imatge fou la d'un home envoltat de fum de cigarretes, Vidal Sastre va mantenir una actitud recelosa amb l'exercici periodístic. Deia que la rapidesa amb què s'escriuen les notícies impedia el necessari exercici reflexiu d'una òptima escriptura." "Necessit sis o set anys per acabar un poema. Sempre reescric els poemes anteriors, fins i tot després de publicar-los no els don per acabats. La poesia és un art llarg, lent i laboriós. És justament el contrapunt a l'escriptura d'un diari"

Sota l'heura avial
que creix sens mesura i amb violència,
entre les seves branques
dúctils,
que l'ofeguen i l'abracen,
se'n riu i s'espanta
de tantes paraules serioses
dites en to greu des dels cadafals d'or
o mormolades amorosament
."Els estats i imperis de la lluna" Llibre de les virtuts*Ara que els nostres amants pinten amb guix les parets
i moren
als llocs més gèlids i anònims [...]

¿Què importa haver nascut
amb els ulls d'un déu i el somriure d'un elf, o comprendre
que el fuet és una eina
destinada exclusivament als cavalls?.
"Le vice anglais" Llibre de les virtuts
*Anomenar el no-res és dir cirera
o, per exemple,
escopim dins la boca
.
"Necròpsia" II. 11.
*“Que encara que la lluna fos
el cul del vespre -digueres, tu continuaries
cagant pels ulls.”
.
"Necròpsia" II. 13.*
Jo... parl de mentida, tal com visc;
som sols una ombra
a l'altra banda d'un vidre, que sent
confusament un corrent i s'agita
entre no res i no res.
.
"Helios Nigrum (Elogi d'una màquina)" L'animal que no existeix

ELS POLÍTICS NO SÓN PERSONES

Que els polítics no són persones, fa molt temps que ho penso, almenys quan estàn en l'exercici de la política. Fora d'ella si és que mai i están ho sabràn els seus més propers. Ho deia també l'altre  día un veterà periodista nord-americà a la contra de la Vanguardia, un dandy de qui no recordo ara el nom. En general no m'agrada citar els altres per reforçar una idea meva, però en aquest cas m'abelleix fer-ho perquè no recordo haver-ho sentit dir a ningú més, lo qual no vol dir que hi hagi qui ho ha dit amb aquestes o similars paraules i jo no me n'hagi assabentat.

-

Quan dic que no son persones, o a mi m'agrada més dir no persones, ho dic en el sentit que en el seu comportament sovint, roi, miserable i mesquí, malauradament reflecteixen el pitjor de nosaltres, tot alló del que que fariseicament n'abominem, per tant deu ser cert alló que es diu que cada país té els polítics que es mereix, i de seguida em pregunto que deuen haver fet o com deuen ser els italians amb els polítics i President de la República que tenen. 

-

La llista de retrets i greuges seria molt llarga i penosa, però en aquest comentari em voldria referir només a la pre-campanya electoral, al joc net que demanaven i com s'estàn comportant tots els partits polítics abans de començar oficialment la campanya (en pre-campanya si està feixugament de manera permanent), i prou l'hem de patir.

-

El fet que ells pensin que els ciutadans som uns ens idiotes, no vol dir que ho siguem, almenys, no tant com ells es pensen; i és que, primer el Tremosa desbarrant contra el President Montilla,  els del Pp começant a fer un us demagógic (ja ho vaig avisar) de la immigració, Ciutadans que son incapaços de dir dues frases seguides coherents i que no ofenguin la inteligència aliena, els chiripitiflàuticos del món independentista amb els seus fraccionaments cada vegada  més fraccionats, amb la debilitat i riota general que aquest desori comporta. La Camacho intentant fent merits de cara a Madrid,  fins i tot inventant.se històries falses contra el Govern en aquest cas de Madrid i desbarrant com una vaca en zel, i el que faltava i que pensava no gosarien fer, però sense cap escrúpul ho han fet, l'ùs per part de CIu de la persona de Pasqual Maragall (consti que es molt possible que el que diuen va dir o digués), però l'ùs és molt poc etic, i demostra fins a quin punt faràn servir les armes que sigui per guanyar les eleccions de tant pànic que tenen a no aconseguir la majoria absoluta, de la mateixa que també ha estat de poc nivell i prou barroera la resposta del President Montilla aludint a que havien fet ús de la malaltia del Sr. Maragall perquè fes aquestes declaracions.

-

Caldria recordar que el Sr. Mas, coma cap de l'oposició al Sr. Maragall en més d'una ocasió quan era President de la Generalitat li havia faltat al respecte de manera prou barroera i miserable, indigne d'una persona, i com anys enrere els Convergents havien fet còrrer la brama que el Sr. Maragall tenia massa afició als espirituosos; deu ser aquest el joc net del que parla el sr. Mas.
Tot i així, no em sorprèn gens que el Sr.Maragall hagi dit el que diuen ha dit, és molt més coherent del que sembla i té molta lógica, sobretot lógica Maragalliana, a més a més que de la manera què el seu entorn el controla (pel seu bé) si han deixa't publicar l'entrevista a la revista aquesta de CIu, és que hi han donat el seu vist i plau. Dit aixó, éticament, malgrat l'autorització, CIu podia haver deixat de publicar l'entrevista; però aixó ho farien les persones i ja hem quedat que ells (els polítics) no ho són, i la paraula ética no existeix en el seu diccionari.
-
Per aixó que he explicat i per moltes més coses que tots sabem i que no cal repetir per nop fer-nos més mala sang, no entenc encara com hi ha algú que sense exercir un mínim de la dignitat que li pugui com a votant quedar, sigui capaç de donar la seva papereta a alguna força política. Insistiré fins l'extenuació, però, si tothom o una majoria molt important votés en blanc o no anés a votar, possiblement seria l'ùnica manera de redreçar aquest desori oneros, insultant i inùtil de l'anomenada (no se perquè) classe política.

 -

Com diria Monsenyor Rigol, son una altra mena de bestiar.

EL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS I L'INDEPENDÈNCIA

Ramón Carner i la seva cola Desperta ferro

He estat escoltant atentament les raons a l'Oracle de Ramon Carner, i les seves teories de que es posible i necesari independitzar-se d'Espanya, ha parlat del Cercle Català de Negocis i de l'estudi que varen publicar sobre la viabilitat de dur a terme aquesta independència d'Espanya. Segons en Ramon (a qui conec des que era un vailet i a més a més havia estat proveïdor del seu negoci Apats Fodd, SL) ) el boicot als productes catalans amb prou feines duraria un parell de mesos, si assolissim la independència aniríem molt millor i fins i tot els pensionistes tindrien una paga extra de més, la paga de la independència, lo qual em duu a pensar que en en aquest cas hipotètic, en Ramon ja deu comptar de ser el nou Pesident de la Generalitat d'una Catalunya independent.

-

Ja he dit que coneixia en Ramón i conec també les seves idees de fa temps, idees que el seu pare en Ramón no crec comparteixi, perquè el seu pare (treballador infatigable) i que fa el millor pollastre a l'ast del món (en dono fé) és un home molt pragmàtic, un català vell que les ha vist de tots colors i que sap diferenciar molt bé el desitjos de la realitat.

Em sap greu, però no crec en el projecte ni en les idees per a mi de bufa coloms d'en Ramón fill. A la vida i sobretot en política és molt important tocar de peus al terra, i aixó de bufar coloms, s'ha de deixar pels idealistes que encara en queda algún.

Les causes perqué entenc que Catalunya no pot ser independet d'Espanya les vaig raonar a meitat d'aquest Juliol passat, per si algú no ho va llegir aquí us deixo l'enlláç.

afegitó: Une de les garanties que donava en Ramón Carner, era que en contra d'una de les brames que circulaven sobre el cas hipotètic que Catalunya fos independent, és que hi havia totes les garanties que els pensionistes cobressin les seves pensions, donat per sentat que l'Estat Espanyol ens passaria la part corresponent de la caixa de la Seguretat Social. I és aquí on demostra la seva ingenuitat i per dues vegades; la primera en pensar que en cas de ruptura que seria traumàtica, l'Estat Espanyol ens cediria de bones a primeres aquesta caixa, i la segona ingenuitat, la més preocupant; no hi ha caixa de la Seguretat Social, no existeix; la suposada caixa és una pirámide com la de Madoff, uns paguen cada més, els qui cotitzen i se'ls descompta de la nòmina i uns altres que cobren, aturats i pensionistes. Mentre és mantingui un cert equilibri podran anar fent front als pagaments, però si es desnivella la pirámide, com en el cas del Sr. Madoff, l'invent s'ensorra com un castell de cartes, i anem camí de que aixó suceeixi.

VOTAR EN BLANC

En un llenguatge molt Maragallià, l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, deia a la Vanguardia: "seguramente votaré en blanco", i tenia una gran part de raó en prendre aquesta decissió, tot i que també podia ser una manera seva de dir, no votaré Psoe, amb ell mai se sap. Aquestes declaracions del Sr. Maragall són del més de Febrer de 2008 quan hom va prendre la mateixa decisió. Dos anys i escaig més tard no se ell, però un servidor ha votat cada vegada en blanc, llevat de les municipals.
-
El cert és que el vot en blanc ha anat augmentat a cada fita electoral. A les últimes municipals va arrivar al 3%, i no és un vot inùtil, sobretot si desocupés escons en arrivar al 5%. És el vot de l'anti vot que és el vot de partit, o l'anomenat vot ùtil. El vot en blanc és el vot més responsable de tots, el més honest i el més dificil de dur a terme, i en la mida que vagi augmentant, els qui es presenten com a candidats, ja no els hi valdrà el fariseisme hipócrita de l'endemà de la fita dient que han pres nota de la baixa participació i que han entés el missagte. Mentida! l'endemà ja l'han oblidat.
- 

El vot en blanc és el més responsable davant la incapacitat per votar qualsevol de les opcions que es presenten. Sense un programa real, abandonada ja la ideologia que es manté només en l'aparença, i amb la única finalitat d'assolir el poder i prou. O manes o t'ensorres com a força política, a la oposició no rajen birolles i qui més qui menys te deutes avalats a la Banca, sinó que els ho preguntin als d'Unió democràtica.
- 

En el fons l'ideari de tots només és aquest: Manar per manyuclar i perquè no mani l'altre. Es mereixen una forta abstenció i una munió de vots en blanc, a veure si així prenen nota de veritat, però és perdre el temps, estan ja viciats i no tenen remei. Com diria l'expresident Pujol: són una colla de ximples, i ja ni parlo dels d'allí, només cal donar una ullada als d'aqui i et cau l'ànima als peus. Veure la divisió del món independentista, que són la riota de tothom (com volen que sel's agafin seriosament). Per aquests, per els altres i pels de més enllà, per tot el que he exposat i més coses que em callo, amb mi que no hi contin, i se m'en fot si votant en blanc afavoreix-ho a uns o altres, votaré amb l'unic vot en el que crec (en blanc), tot i que potser s'hauria de demanar, o ara que està de moda exigir, que els vots en blanc computessim i servissin per deixar sense escó als diputats que pertoqués, i aquests seients buits servissin com a recordatori i advertència a ses senyories de per on van els trets.

OTEGI: EL NEGOCIADOR EMPRESONAT

Vagi per endavant que poques simpaties puc sentir pel Sr. Arnaldo Otegi, víctima d'ell mateix i la seva incongruència, i víctima ara, de la incongruéncia de la Audiencia Nacional, de l'Estat vaja. A Madrid i no fa pas gaire temps, un grup de gent, fins i tot un reconegut periodista esportiu de la SER, varen retre homenatge als enrolats en la "División Azul", en un totum revolutum de Franquisme tardorenc i Falange espanyola, i ningú ni tan sols els va dir res. El Pp encara no ha condemnat el franquisme ni els seus crims, i fins i tot en més d'una ocasió alguns dels seus membres qualificats s'han vantat del franquis-me, Fraga un d'ells, defensant-lo o justificant-lo com també han fet membres de l'Esglesia Espanyola. I més casos trobariem d'enaltiment del terrorisme o del feixisme. I ningú ha mogut un dit per encausar-los.

El Tribunal que va condemnar Otegi el passat més de març, li retreia a Otegi que comparés Sagarduy amb Mandela, i és cert que no és una comparació molt afortunada, però és que Mandela va estar 27 anys a la presó, precisament per terrorista, (tot i que era un lluitador activista anti apartheid) però entenent que així el considerava el Govern blanc de l'apartheid de Sudàfrica, i per tant el paralelisme es lícit fer-lo, si no fos perquè el Sr. Sagarduy arrossegava tres morts a l'esquena i el Sr. Mandela no, que hom sàpiga, i millor no investigar-ho, que aquí ningú passa la prova del cotó..

No hauriem d'oblidar que el Sr. Otegui estaba en presó preventiva fins que va ser condemnat a dos anys el passat més de març, per suposadament intentar refer un partit polític, Batasuna, que en un país democràtic seria legal, i que va ser il·legalitzat per una llei de partits sectària feta a mida per Aznar amb la connivència de Rodríguez Zapatero, per il·legalitzar Batasuna o tot el que s'assemblés a una marca blanca com a partit polític representant de l'esquerra abertzale.

Aquí, el que en realitat persegueix el Govern amb aquesta condemna a Arnaldo Otegi, és continuar debilitant l'esquerra abertzale, ara que ETA sembla que està a les acaballes i vol forçar una treva amb converses de pau amb l'Estat Espanyol, una ETA que sembla segons diuen els entesos desmembrada i que acata la direcció del procès de converses de pau a càrrec de Batasuna, que ha aconseguit imposar les seves teories ajudat pels històrics empresonats, cansants ja de la lluita inùtil.
-

I és que una negociació de pau amb ETA ven i omple portades, portades que deixarien de reflectir o les situarien en segon terme, crisi, atur i els altres problemes reals i acuciants que té el país i el propi President del Govern, però ves per on, la persona que més podria influir i ajudar en aquesta negociació, és antidemocràticament i incomprensiblement a la presó.
-

És ben cert que Espanya és una unitat de destí en lo irracional, incapaç d'entendre res i estar encara que sigui per una vegada a l'alçada de les circumstàncies a l'hora de resoldre un problema cabdal per el país Espanyol i el Basc. Cal no oblidar que ETA arrossega més de mil morts a la seva sinistra esquena i que Espanya és l'ùnic Estat de la Comunitat Europea que encara té terroristes al seu territori.

CDC, PUR TEATRE ELECTORAL

Quan amb Pasqual Maragall es va consolidar el primer Govern tripartit malgrat ser Artur Mas qui havia tret el número més alt de vots, Convergència i unió va trontollar, la federació s’havia quedat sense arguments, ni l'ambiguïtat del pal de paller ni la política de peix al cove que durant vint-i-tres anys havia mantingut en el poder a Jordi Pujol valien ja. La federació necessitava trobar nous arguments amb els qui fer front al tripartit. Primer va ser la casa gran del catalanisme i després el dret a decidir, que no deixa de ser una copia descarada del nacionalisme basc del ja retirat lehendakari Ibarretxe, i últimament insisteix Artur Mas amb recuperar el concert econòmic.

-

En el fons i molt en la línia de CIu, ni la casa gran ni el dret a decidir, ni el concert econòmic comprometen a gran cosa per no dir a res, però ja li va bé dins l’ambigüitat desconcertant i desconcertada en que es mou Artur Mas. Artur Mas que per una banda entén com a superat l’autonomisme però que tampoc és capaç d’agafar-se a un independentisme en el que no hi creu ni tampoc al federalisme atès no és idea seva sinó d’en Pasqual Maragall..

-

Amb el pas del temps CDC no ha a fet més que jocs malabars i una mica de foc d’encenalls també, després del fracàs de tot el procés de l’estatut, l’ùnica sort que té és que la crisi, el desgovern del PsoE, el cansament i els vaivens dels socis del Govern d’entesa sembla els donen l’avantatja suficient per  aconseguir guanyar les properes eleccions per majoria de manera que per fi Artur Mas serà el nou President de la generalitat de Catalunya, i aleshores s’oblidarà de reclamar el dret a decidir, eufemisme per definir l’autodeterminació, car no té cap sentit invocar-lo si no es té un autèntic interès per exercir aquest dret amb l’objectiu d’independitzar-se d’Espanya, i el en el cas de CDc no deixa de ser tot aquesta posada en escena poc més que màrqueting electoral. No hi creuen en l’autodeterminació i menys encara els seus socis de Unió.

-

D’arribar a assolir la Presidència de la Generalitat el Sr. Mas, oblidarà tot això la mateixa nit electoral i oblidarà també la idea de tenir el concert econòmic que s’ha tret últimament de la màniga i tornarem allí on érem amb el seu antecessor, la política de botiguer del peix al cove i qui dia passa legislatura empeny. La resta pur teatre electoral.
.
* ah! un article molt recomanable d'Enric Juliana a la Vanguardia

EL BOSC CREMAT I LA CRISI

Quan un bosc es crema, no queda res, un ermot que s'ha de regenerar quan més aviat millor. 

El primer que rebrota són les herbes i els matolls, després els roures que com a arbres forts que són s'en surten i tornen a donar fulles, no així els pins blancs que un cop cremats ja no es refàn ni serveixen per a res.

No val la pena doncs replantar més pi blanc, no serveix per a res i potser si seria necessari plantar més roures que garanteixen solidesa, però pot passar també que vinguin de fora del bosc i plantin molts pollancres que creixen aviat però també és cert que els poden tallar després i endur-se'n el seu producte deixant el bosc una altra vegada orfe de verd.
Identifiqueu amb el tipus de bosc contractes escombraries i treball summergit, empreses febles, empreses fortes i multinacionals, i trobareu el camí de sortida de la crisi.

LA NIT DELS IGNORANTS

"El pastor radical Terry Jones, que ha acaparat l'atenció mediàtica a tot el món pels seus plans, ja cancel·lats, de cremar exemplars de l'Alcorà, va arribar ahir a la nit a Nova York amb la intenció de reunir-se amb l'imam que promou una mesquita a la zona zero."

Tenim el món mediàtic sencer pendent d'un pastor que té una esglesia a Florida amb 50 feligressos que els segueixen, a veure si s'clareix d'una vegada i crema o no crema un o varias exemplars de l'Alcorà; en aquest sentit que ningú es  preocupi que al món n'hi ha molts d'exemplars i si no jo en tinc un a casa guardat a pany i forrellad per si fes falta.
- 

A l'altra banda els integristes islàmics que se l'agafen amb paper de fumar ja els tenim revolucionats, esverats, manifestant-se i renegant contra occident i de moment al Pakistàn ja hi ha hagut un mort en una manifestacó conta el quarter de l'ONU, un mort que podrien apuntar a l'haver del Sr. Terry Jones.
-

Tota aquesta història té a veure amb que al Sr. Jones que per cert es diu igual que un component dels Monthy Piton, no li agrada que construeixin  una mesquita a la Zona Zero de NY, lo qual d'entrada sembla una provocació per ments obtúses i retrògrades com la del Sr. Jones, però que a mi em sembla un exemple de concordia i tolerància dels uns i dels altres fer-la. Dit aixó, em pregunto però si els islàmistes estarien d'acord amb que es construïs una catedral Catòlica o Protestant a LA MECA.
-

Ja us diré jo la resposta NO! ni pensar-hi. Per tant no cal discutir gaire, i la mesquita a la Zona Zero no s'hauria d'edificar, o juguem en igualtat de condicions o no hi ha res a fer i s'ha acabat fer el pànfil. Perquè aquí, el fons de la qüestió es que s'han d'acabar les contemplacions amb l'Islam integrista.

Ens separen 500 anys de civilització amb ells que fan sigui impossible arribar a entendre'ns. Resten instal·lats en una edat mitjana que ja els hi va bé i de la que no tenen cap ganes de sortir-se'n. De les noves tecnologíes agafen el que els hi convé i la resta la maleeixen. És l'inconveniet dels governs teocràtics on no hi ha la divisó de poder i l'ombra sinistra dels déus planeja sobre tot el país, mal interpretada pels homes.
-

De fet tan el Pastor Jones com els integristes islàmics viuen instal·lats en la Nit dels Ignorants de la que no poden, no en saben ni en volen sortir, i al seu voltant un 2o% del món compost per una sociedat idiota i decadent i la resta entestats com poden a sobreviure, observen atònits com un pastor de Florida pot encetar amb la seva obstinació una crisi, una confrontació entre dos mons, de consequencies imprevisibles.
-

D'alguna manera tot aquest desori de societat se n'ha d'anar en orris i estaria bé que tot plegat comences per un Pastor amb cinquanta feligresos de Florida. Está bé i gairebé és com hauria de ser. Res grandiloqüent, ans al contrari, una causa minsa, ridícula és el que pertoca. Ni a Huxley o a Orwell se'ls li hauria ocorregut.