Sóc capaç de tantes coses i no s'adonen. O no volen adonar-se'n. O fan tot el possible per no adonar-se'n. Nicieses. Diuen que la vida es pot recórrer per dos camins: el bo i el dolent. Jo no crec això. Jo més aviat crec que són tres: el bo, el dolent i el que et deixen recórrer. El bo ho he intentat caminar i no m'ha anat bé. Juro que ha estat així. De petit vaig fer tot el que vaig considerar correcte i el que aquesta beneïda New Orleans, amb els seus acords de banús i les seves insuportables jaquetes de ratlles m'induïa a fer. Vaig estudiar profundament i vaig tractar de traslladar els meus coneixements amb passió. Els estudiants ho saben això. També vaig escriure tancat en un petit món quart ajuntant frases, frustrant-me davant les fugisseres bones paraules i les no menys relliscoses imatges, comparacions, situacions, personatges, diàlegs. Vaig assumir estar en aquest camí perquè és aquest la manera com s'aconsegueixen els somnis. Almenys això creia fins a un dia, quan ho tenia tot acabat i faltava la confirmació que havia decidit bé, no hi va haver recompensa. No hi va haver pastanaga. Aquí em vaig adonar que ja estava caminant, lluny de la meva voluntat, per l'altra senda. Aquesta que no és la bona ni la dolenta. Perquè està clar que la bona és bona perquè és una opció pròpia. La dolenta és dolenta perquè també és la teva opció. Però l'altra no és una cosa que hagis escollit, per la qual cosa no poden dir que és certament bona o certament dolenta. És certament aliena, impròpia. Per aquest camí involuntari vaig caminar, portat dels nassos, arrossegat com un pal sense poder animar-me. Vaig haver de resignar a ser com ells m'ordenaven, a acceptar els seus judicis i els seus rebutjos. A comprovar un cop més que no tots poden veure més enllà del seu alè. A ser víctima d'un sistema que fa de gent com jo infeliços zombis o incompresos. I cal tenir l'esperit molt ben temperat, potser com acer damasquinat o més, per afrontar semblant força.

- Fragment de 'la Conjura de los Necios' - John Kennedy Toole