En èpoques difícils com la actual, ja no se que és el que molesta més, si els que representa hi entenen d’això de l'economia i que ens han avisat del desastre quan ja s'havia produït, i no tenen ni idea de com ni quan ens en sortirém, o els "intel·lectuals" del jo ja ho deia que donen fórmules a toro passat per solucionar el problema, o ens deien ja en plena crisi que després de la ruïna, seria necessari un canvi de costums. O també els qui varen avisar molt abans i no els hi varem fer cas, que algun Niño d'aquests hi ha. 
Hom diria que no ens expliquen res de nou que la gent del carrer - els idiotes i ignorants pels intel·lectuals erudits - no sabéssim, que l'època de vaques grasses d'uns quants s'havia acabat i que la nostra continuaria esperant millors temps.
És cert que un sector de la nostra societat s'havia embrancat en aquest consumisme desaforat propiciat per una falsa bonança econòmica, que era pales estava sostinguda dins d'una bombolla d'artificialitat. No calia ser economista ni entès en la matèria per adonar-se'n que no anàvem en la direcció correcta. Però a la societat, com a la mainada no serveix de res avisar-los dels paranys que els sotgen, cal deixar que es donin la patacada perquè n'aprenguin i sovint amb una no n'hi ha prou.


Que havíem estirat més el braç que la màniga, era pales.
.
Que ens haviem embrancat en una carrera inflacionària de preus de habitatges i altri era més que evident.
.
Que aixó no podia durar i que més tard o més d'hora havia de desinflar-se ho sabia tothom.
.
Que ha passat doncs? Doncs que mentre durava tothom anava tirant de la rifeta i qui dia passa any empeny, fins que ens va esclatar la bombolla als nassos.
-
Arribats a aquest punt. Estem més malament que fa un any? No ho sé! els qui tenen feina no, i si els qui l'han perdut. Tan senzill com aixó, en el ben entès que la part més elevada dels nous aturats corresponen a mà d'obra barata procedent de la immigració. Cert és també que cada vegada hi ha més pobres, i en dir pobres vull dir pobres amb deutes, que és pitjor el que pobre de solemnitat que res té però res deu. L'ajut familiar comença a mostrar símptomes d'esgotament i cada vegada hi ha més families que es queden sense cap ingrés.   


Ens en sortirem?. Oi tant! a empentes i rodolons en vuit o deu anys anant bé. Tot i que la percepció és que el pitjor és l'any vinent. Si algu pensa que si després d'aquest desastre haurem aprés la lliçó? ja aviso que ni de conya, tornarem a caure en tots i cadascun dels errors que ens han dut dins ací, una vegada rere l'altre. Canviar d'habits no serà fàcil i tenim pràctica en ensopegar una vegada rere l'altre amb la mateixa pedra. Els bancs tardaràn 45 anys a vendre els seus immobles i terrenys - expliquen - i a més a més ara se'ls ha de tornar a injectar diners. Aquest és el primer problema, el més greu que ho ha acabat arrossegant tot, i no s'ha tallat cap cap, ni s'han demanat responsabilitats a ningú. I ni tan sols es pot pensar en que el Govern nacionalitzés tots els Bancs i Caixes, car el Govern és encara més irresponsable que els banquers han estat.  La veritat és que estem atrapats en un cul de sac, i a més a més, la majoria ni hem saborejat l'estat del benestar.

sbd - 20.10.11