Viure cada nou dia com si fos l'ùltim, malgrat saber amb certessa que n'hi haurà un altre l'endemà igual de monòton i feixuc. Potser perquè sabedor de l'avenir, el que més en molesta de mi mateix, és el fet que, malgrat tants anys acumulant errors, continúo insistint-hi amb una perseverança lloable. I és que venim del no res i camí del no res anem, i emmig, ens avorrim, entestats en sobreviure. Portem una munió d'anys buscant-li algún sentit a la vida, inventant-nos deus i paradisos eterns, quan en realitat, la vida no en té cap de sentit, i nosaltres perduts com una agulla en aquest immens paller, sóm criatures fràgils, molt fràgils. Carn de pas i poca cosa més. Només té sentit la mort com a pas definitiu cap a la eternitat del no res.
SBD - 19.10.11
.jpeg)
Caram! fa una copeta? :)
ResponEliminaahhh...hoy se me ha levantado desesperanzado ¡¡¡
ResponEliminaHòstia, Puigcarbó, em sembla que la tardor la tens al damunt. A mi m'afecta un munt, ja t'ho dic. Però no arribo a aquesta brutalitat teva d'avui...
ResponEliminadoble de guisqui! molt millor
ResponEliminaes nota Miquel?
ResponEliminasón malaties que passen, però diguessim que l'optimisme ha desaparescut del meu paisatge, Eulalia.
ResponElimina