El maleït embolic de la Comunitat de Madrid

Reconec que em té fascinat el personatge d'Esperanza Aguirre y Gil de Biedma. És un autèntic animal escènic, capaç d'adaptar-se en cada moment de la situació li sigui favorable o desfavorable al que millor convé als seus interessos. Curiós com ha aconseguit que l'inefable Fernandez Bermejo quedi en evidència com a caçador furtiu, amb el que pasarà ja a la història, la memorable actuació a la tornada d'Orient dels mitjons digne d'una gran Scarlett O'Hara, o com va aconseguir crispar l'oposició a la sessió d'ahir al parlament de la Comunitat de Madrid. Per centrar-nos en la dama, s'hauria de començar per recordar que és l'actual Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid gràcies a dos trànsfugues del PSoE que el seu partit va subornar (lamentable espectable que com aquell qui diu varem veure en directe per la TV). No sé doncs de que es queixen ara quan el jutge Garzon acusa de corrupció a militants i alts càrrecs del seu partit. Siguem clars, aquí hi ha corrupció, allí i acullí, no es va resoldre al seu moment bé la financiació dels partits polítics per una banda i de vell se sap que el poder corromp. Per tant esquinçar-se les vestidures com fa Mariano Rajoy o Francisco Camps i parlar de persecució política contra el Pp no passa de ser res més que una burda cortina de fum per distreure l'atenció del personal intentat tapar-se les seves vergonyes, a banda d'una enorme hipocresia de la que més d'un si el jutge Garzon es capaç d'instruir bé el cas se n’haurà de penedir i empassar-se més d'un gripau.

Però tornant a Esperanza Aguirre i les seves dots escéniques que no polítiques (o potser ve a ser el mateix), quan el cas de l'espionatge i contraespionatge a la Comunitat de Madrid (la seva) en una gran actuació, es va presentar com a víctima, ahir en canvi va entrar directament (vestida de bandera de la comunitat de vermell amb estrelles) al i tu més Aznarià, vol dir que comença ha haver-hi més nervis del compte a can Pp de Madrid i de València, i si comencen a perdre els nervis a banda que evidència la més que pressumpta culpabilitat de més d'un dels encara no inculpats, és una manera d'assumir-ho i que ens vol dir que si Garzon estira tota la manta, sota hi ha molta més brutícia de la que ens podem imaginar. Esperanza Aguirre y Gil de Biedma sempre riu, un riure inquietant per cert, d'quells que t'aconsella no donar-li l'esquena ni un segon, tipus la Pantoja quan li deia al Cachuli "sonrie que és lo que más les jode", però fixeu-vos on està el Cachuli i la Pantoja.

Ah! I a tot aixó sembla que Ruiz Gallardon s‘està començant a esquitxar de fang també i aixó que era l’únic que semblava en podia sortit incòlume del maleït embolic de la Comunitat de Madrid.

-

afegitó: l'ùnic dubte que tinc és si la senyora de la foto és l'autèntica Esperanza Aguirre o es la noia que l'imita del Polònia. El gest, el posat, el somriure fins i tot em fa dubtar o potser demostra que bona imitadora és la noia del Far-West a Port Aventura.

-