“Els pagesos són l’1 % de la població i cobren el 40 % dels pressupostos públics europeus. D’això se’n diu poder polític desmesurat i no sembla que porti camí de canviar aviat”. No ho dic jo, ho diu en Sala Martín, i és cert. La pregunta és: Ens podem permetre el luxe de tenir pagesos que malbaraten l'aigua de tots?, planten el que no han de plantar en molts casos (només perqué està subvencionat per Europa) o toquen els pebrots manifestant-se i tallant carreteres, per més raó que tinguin en queixar-se dels preus que els hi paguen els majoristes. És complex. M'explicava el dissabte un ramader (dels dos que queden a Terrassa) que cada vegada li surt menys a compte criar els xais, que li paguen al mateix preu que fa deu anys i amb el que s'ha apujat el pinso i els requisits que demana la Generalitat per documentar als animals, amb anal·lisi de sang, cost de veterinari i paperassa en general. Em deia que continúa perquè el noi vol seguir, que si no fos per a ell, entre el bestiar i els terrenys on i planta blat treballant-hi a sol i serena cada dia de l'any, no li surt a compte.

El que comentava al començament és el que em diu el cap, que representa la lògica i en principi també el sentit comú, aquest cap em diu que potser a Europa en general no ens podem permetre el luxe de tenir i mantenir els pagesos, que en no ser rendible el seu treball i el producte que conreen més l'aigua que gasten, seria més lògic deixar-ho córrer i adquirir aquests productes alimentaris en general als països del tercer món que molt més ho necessiten i ens poden proveir dels mateixos productes a un millor preu.
(Entrar ara en si aquest seria un comerç just i si els productors rebrien la recompensa per la seva feina o és quedaria en mans dels intermediaris, és una altra qüestió, però ho comento per que no em sia retret) Però aleshores deixo el cap a banda, i penso en els dissabtes quan surto a passejar amb la bicicleta, m'agrada baixar per la vora del Ripoll fins a Ripollet i veig els jubilats que tenen els seus horts on hi cultiven de tot, i on cada pagès és un savi entès en la matèria i el del costat no hi entén res, i viceversa, i m'aturo a comprar-les-hi tomàquets, enciams o el que s'escaigui. Tenir un tros de terra és molt més que una distracció de jubilat, és aquest sentit d'arrelament que tenim en trepitjar aquesta terra, aquesta sensació que és la nostra mare que ens ha alimentat durant segles.

I no és aquesta una visió bucòlica, si més no realista de la necessitat de l'home de sentir-se com els arbres i les plantes arrelat a la seva pròpia terra. Em temo que la comunitat Europea no és conscient de la problemàtica de la gent del camp, i no enfoca les dificultats que hi han per que se’n puguin sortir de la manera correcta. No tot s'arregla amb subvencions aleatòries, que acaben generant una certa acomodació i adaptació momentània, però sense cap visió de futur, i si bé és cert que potser alguns sectors com el de l'avellana són ja insostenibles i s'han de deixar morir per onerosos, la percepció és que s'hauria de cuitar més la gent de la terra, estudiant que convé i és necessari plantar i on, segons les característiques del terreny. De fet a la gent de l’avellana fa mes de tretze anys ja se’ls hi va dir que no podien seguir i se’ls varen donar solucions alternatives però no varen fer cas de l’administració; i malgrat no confiar hom massa en la administració, en aquest cas crec tenien i tenen tota la raó.

Hi ha gent que està innovant amb cultius ecològics, a petita escala de moment però que poden crèixer i aquest seria un dels camins a seguir. Jo no sóc entès en la matèria, malgrat haver nascut a pagès, sóc home de ciutat, però potser caldria escoltar-los més als pagesos, que segur tenen i molt a dir i solucions a aportar per continuar fent el que han feta tota la vida, cultivar la terra. Perquè en el fons, ells representen l’essència de la vida humana, tan deformada per la vida a ciutat. La terra durant segles ens ho ha donat tot, i no és just ara que li donem l'esquena a ella i als qui la treballen, per comoditat o simplement per interessos purament econòmics de la mundialització. O així m'ho sembla a mi.

Ah! es fa saber al personal que el Sr. Gregorio Luri responsable del Café de Ocata té un hort (quina enveja)