Diuen que la infància ja no és el que era. Que els nens petits han canviat les xapes i el rotlle de la patata pels videojocs ultraviolents. Però els que denuncien que la innocència infantil ha passat a millor vida, potser haurien de conèixer l'afició favorita d'Emil Cioran (Răşinari, 1911-París, 1995) en la seva primera dècada de vida: "Jugar al futbol amb les calaveres del cementiri". Què menys es podia esperar del gran filòsof nihilista, del rei dels pensadors pessimistes, "l'autèntic portador del mal averany", del transilvà que va escriure aforismes vitalistes del tipus: "Crec en la salvació de l'home, en el futur del cianur".

El seu gust per expulsar ossades es revela al apocalipsi segons Cioran, documental inèdit a Espanya que es presenta avui a l'Institut Cultural Romanès, en unes jornades sobre el centenari del naixement de l'autor de Breviari de podridura.

"Els únics temes que importen són la mort i la inutilitat"

La pel·lícula es recolza en una entrevista a Cioran realitzada del 18 al 20 de juny de 1990 a la seva casa parisenca del Barri Llatí, "un apartament modest on es va gestar una de les obres més inquietants del segle XX", segons Gabriel Liicianu i Sorin Iliesiu, directors del film. Un refugi vetat durant dècades a les càmeres dels periodistes. L'apocalipsi segons Cioran és, per tant, un document històric sobre una de les personalitats culturals europees més elusives dels temps moderns.

Feia uns mesos que Cioran, exiliat a França des dels anys trenta, havia decidit deixar d'escriure. A la vora dels 80 anys, va explicar els seus motius per posar el fre: "Tots els escriptors han escrit massa. Fins Shakespeare va escriure exageradament. Meu destí s'ha acabat. Fa un any vaig sentir que alguna cosa s'havia trencat dins meu. Havia perdut intensitat. I per escriure, l'important és la intensitat de les emocions. Sento una barreja de cansament i aversió cap a l'escriptura. M'he avorrit de calumniar a l'univers. Ja no crec en les paraules ".

"Cada vegada que sento parlar de la meva obra em donen nàusees", va explicar l'autor

Cioran càrrega en el film contra una de les seves bèsties negres, el circ literari francès, a qui culpabilitza també de la seva retirada. "Un no pot escriure un llibre com de la inconveniència d'haver nascut i després acceptar un premi literari. Em repugna l'espectacle dels guardons parisencs", va raonar l'escriptor, que escup bilis cada vegada que sent parlar de "la seva obra", un terme que li produeix "nàusees".

El rebuig als premis i a la glòria literària casa amb la seva idea de l'escriptura com imperatiu fisiològic: "He escrit tots els meus llibres per raons terapèutiques. Escriure ha estat una necessitat i un alliberament. Tots els estats depressius pels que he passat podien haver-me portat a la bogeria o al fracàs estrepitós de no haver-los traslladat al paper ".

Cioran va recordar que la "mort i la inutilitat" són els dos únics temes que importen. La seva obsessió mortuòria es remunta a la seva infància a Răşinari, llogaret de pastors que es va veure obligat a abandonar als 10 anys. Mai va superar el trauma. "Vaig sentir que tot en la meva vida s'havia destrossat. Que era un condemnat a mort", va recordar.

El pensament de Cioran em va causar un profund impacte en llegir-lo ara deu fer set o vuit anys, gràcies al bon amic Pep Ribal Serra, que va tradüir al català i editar de la seva propia butxaca, el BREVIARI DE PUTREFACCIÒ i de LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER NASCUT. Cioran, és EL FILOSOF amb majúscules, amb nul sentit de l'humor però amb una fina i sagnant ironía i cap concesió a la banalització o comercialitat de les seves idées. Considerat per molts l'apologista del suïcidi, morí - per fer-los quedar en entredit, o per contradir-se ell mateix - als 84 anys i al llit, a una de les ciutats on hauríen de morir els poetes. París. Ací teniu un recull dels seus aforismes, llegiu-los si us plau.

"Cuando se ha salido del círculo de errores y de ilusiones en el interior del cual se desarrollan los actos, tomar posición es casi imposible. Se necesita un mínimo de estupidez para todo, para afirmar e incluso para negar.
Todo lo que me opone al mundo me es consustancial. La experiencia me ha enseñado pocas cosas. Mis decepciones me han precedido siempre.

Para poder vislumbrar lo esencial no debe ejercerse ningún oficio. Hay que permanecer tumbado todo el día, y gemir...
Existe un placer innegable en saber que lo que se hace no posee ninguna base real, que da lo mismo realizar un acto que no realizarlo. Sin embargo, en nuestros gestos cotidianos contemporizamos con la Vacuidad, es decir, alternativamente y a veces al mismo tiempo, consideramos este mundo como real e irreal. Mezclamos verdades puras con verdades sórdidas, y esa amalgama, vergüenza del pensador, es la revancha del ser normal.

No son los males violentos los que nos marcan, sino los males sordos, los insistentes, los tolerables, aquellos qué forman parte de nuestra rutina y nos minan meticulosamente como el Tiempo.

Imposible asistir más de un cuarto de hora sin impaciencia a la desesperación de alguien.

La amistad sólo resulta interesante y profunda en la juventud. Es evidente que con la edad lo que más se teme es que nuestros amigos nos sobrevivan.

Podemos imaginarlo todo, predecirlo todo, salvo hasta dónde podemos hundirnos.

Lo que aún me apega a las cosas es una sed heredada de antepasados que llevaron la curiosidad de existir hasta la ignominia.

Cuánto debían detestarse los trogloditas en la oscuridad y la pestilencia de las cavernas. Es normal que los pintores que malvivían en ellas no hayan querido inmortalizar el rostro de sus semejantes y hayan preferido el de los animales.

«Habiendo renunciado a la santidad...» -¡Pensar que he sido capaz de escribir semejante enormidad! Debo sin embargo tener alguna excusa y espero hallarla aún.

Fuera de la música, todo, incluso la soledad y el éxtasis, es mentira. Ella es justamente ambos, pero mejorados.

Podemos estar orgullosos de lo que hemos hecho, pero deberíamos estarlo mucho más de lo que no hemos hecho. Ese orgullo está por inventar.

Tras una tarde con él quedaba extenuado, pues la necesidad de controlarme, de evitar la menor alusión susceptible de herirle (y todo le hería), me dejaba al final sin fuerzas, insatisfecho tanto de él como de mí mismo.

Siempre acababa reprochándome haberle dado la razón en todo por escrúpulos llevados hasta la bajeza, me despreciaba por no haber reaccionado, por no haber explotado, en lugar de haberme impuesto tan extenuante ejercicio de delicadeza

Nunca se dice de un perro o de una rata que es mortal. ¿Con qué derecho se ha arrogado el hombre ese privilegio? Después de todo, la muerte no es un descubrimiento suyo. ¡Qué fatuidad creerse su beneficiario exclusivo!

A medida que perdemos la memoria los elogios que se nos han prodigado se borran, contrariamente a los reproches. y ello es justo: los primeros raramente se merecen, mientras que los segundos nos revelan aspectos de nosotros mismos que ignorábamos.
si en voleu més......aquí.

Cioran tenia motius per enyorar un "paradís terrestre" del que va ser arrencat en el seu "moment de plenitud", quan "anava al cementiri després de cada enterrament" i el enterrador li "complaïa" amb una nova calavera. L'èxtasi infantil arribava quan el petit Cioran "llançava la calavera a l'aire i corria a agafar", com va rememorar en el film, amb un somriure càndida a la cara. Conclusió: Emil Cioran, geni i figura fins a la sepultura.(*)


(*) una part d'aquest text està treta del digital de Público.