Avui 14 d'abril a les 6 del matí farà 80 anys que els regidors del petit municipi d'Eibar, al País Basc van proclamar la República. Molts altres municipis es van incorporar a la iniciativa i Espanya passà de monarquia a república de la nit al dia.

Se'm fa difícil parlar de la República, atès per una banda hi ha molta mitificació de la part positiva i per l'altre molta desinformació interessada sobre la negativa. De retalls de coses que m'ha explicat el meu pare us en deixó aquest comentari:

"Els qui varen viure la pre guerra, la guerra i la post-guerra entre els el meu pare que era de la quinta del biberó, podrien explicar de les malvestats d'uns i altres, abans, durant i després, perquè a les guerres no hi ha bons ni dolents, nomès víctimes gairebé la majoria innocents. Precisament en parlàvem l'atre dia amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava en Companys. A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’Oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquesta guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre, es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta etc. etc. Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers.
Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau, perquè si no no acabarem mai, ens farem mala sang i no solucionarem res. La culpa no es mai de ningú, però aquí a ambdues bandes hi ha encara molts culpables i no es mesuren tots pel mateix raser. Tampoc estaria d'acord amb excessius homenatges ara que han traspassat, cada cosa hauria d'estar en la seva justa mesura, però lo excessiu forma part del ritual d'aquest país, en el positiu i en el negatiu,"

L'analisi de la República la deixo pels entesos.