Avui 14 d'abril a les 6 del matí farà 80 anys que els regidors del petit municipi d'Eibar, al País Basc van proclamar la República. Molts altres municipis es van incorporar a la iniciativa i Espanya passà de monarquia a república de la nit al dia.
Se'm fa difícil parlar de la República, atès per una banda hi ha molta mitificació de la part positiva i per l'altre molta desinformació interessada sobre la negativa. De retalls de coses que m'ha explicat el meu pare us en deixó aquest comentari:
"Els qui varen viure la pre guerra, la guerra i la post-guerra entre els el meu pare que era de la quinta del biberó, podrien explicar de les malvestats d'uns i altres, abans, durant i després, perquè a les guerres no hi ha bons ni dolents, nomès víctimes gairebé la majoria innocents. Precisament en parlàvem l'atre dia amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava en Companys. A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’Oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquesta guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre, es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta etc. etc. Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers.
Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau, perquè si no no acabarem mai, ens farem mala sang i no solucionarem res. La culpa no es mai de ningú, però aquí a ambdues bandes hi ha encara molts culpables i no es mesuren tots pel mateix raser. Tampoc estaria d'acord amb excessius homenatges ara que han traspassat, cada cosa hauria d'estar en la seva justa mesura, però lo excessiu forma part del ritual d'aquest país, en el positiu i en el negatiu,"
L'analisi de la República la deixo pels entesos.
Els intents de justificar tantes violències dels 'primers' propicia i ha propiciat franquisme sociològic. Només cal veure com s'ha obviat la responsabilitat de persones com Carrillo o el poc que s'incideix en la gran divisió de les esquerres, que va acabar amb gent com Nin (que no era cap angelet, però, vaja, la manipulació que es va fer del seu assassinat fa molta angúnia) i tants d'altres, a més d'acabar amb la fe de molta gent de bona fe. Barcelona era una de les ciutats amb més presons per metre quadrat, en l'època de la guerra.
La manca d'autocrítica de l'esquerra ha fet molt de mal, en general, doncs 'dels altres' ja saps què en pots esperar però 'dels teus' caldria esperar-ne més honestedat.
Res, que tens molta raó.
Potser aquesta identificació amb República i Guerra Civil, no per habitual és prou correcta, tot i que el teu testimoni és colpidor i prou cert.
La Guerra va ser fruit d’un sollevament militar d’uns que veien perillar els seus priviolegis. Una vegada oberta la caixa dels trons, surt sempre lo millor i lo pitjor de cada poble, i és ben cert que la gent descontrolada- especialment els primers mesos- va cometre moltes barbaritats.
La República, mentre va poder-ho fer, va ser impulsora del sufragi universal als 21 anys –i no als 25- i va donar el vot a les dones; va encetar un excel•lent programa formatiu; va avançar cap l’Estat Federal, amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i Euskadi, va iniciar una controvertida reforma agrària, va laïcitzar el país, i va reduir, reformant-lo, un costosíssim i ineficaç exèrcit d’estructura colonial i va encetar la reforma de l’administració decimonònica...El que passa és que no la van deixar acabar.
Alberich, no es vol recordar que la violència ja era molt present en el teixit social abans del cop d'estat franquista, crec que no es vol entrar a fons en aquest tema.El pitjor i el millor ja havia sortit i entre tots van aconseguir matar la moderació. Una altra cosa és que els vencedors van tenir molt més temps i mitjans per fer disbarats.
Com diu l'Alberich, crec que hi ha un raonament fals que uneix república i guerra. Tot i la brutalitat que expliques, la República no va declarar la guerra a ningú, i en molt pocs anys va engegar polítiques realistes de cohesió social, tant o més que avui. Penso que hauríem de fer l'esforç d'analitzar el periode republicà en sí mateix, deslligat dels esdeveniments posteriors. Això és fàcil de dir, però molt difícil d'aplicar.
A la meva família, les conseqüències encara són palpables ara, tants anys després, i quan gairebé tots els qui ho van viure ja són morts. A mi em resulta difícil encara ser comprensiu i perdonar els qui van aplicar la màxima violència sobre els meus avis i pares fins a destruir-ne algun, i malbaratar per sempre una part molt important de les seves vides.
Hi havia una violència que venia de les lluites sindicals dels anys vint i de la intransigència en el debat social. Tinc embastada una entrada pel blog sobre el pistolerisme a Sabadell, abans i durant la República. Pistolers, sicaris a sou pagats per patrons occien sindicalistes i advocats laboralistes, que tanmateix anaven armats i aplicaven el que en deien acció directa. Es fa molt difícil, com diu en Lluís, encara avui fer una anàlisis que no tingui alguna càrrega d’implicació personal. A casa, i sense ser gent ficada en res polític, tampoc en varen sortir gaire ben parats. Jo encara recordo el policia que alguns diumenges venia a controlar el pare: “Què has fet? T’han vist amb ‘fulano’ o amb ‘zutano’...” i ja ens havia donat la festa per tot el dia.
Tenen raó l'Alberich i en Bosch quan diuen que no s'ha de buscar l'origen -i molt menys la justificació!- de la Guerra Civil en la República. Però no és menys cert que les malvestats que es varen cometre a la guerra van vindre com a correlat, no només de la tensió acumulada durant la República, sinó d'una història malt resolta que, pel cap baix, es remunta a dos segles enrera. El problema no resolt de Espanya (i Catalunya no se'n pot excloure) es el de acceptar i assimilar de manera civilitzada la seva història.
No és impossible, molts altres pobles ho han fet. Cert, que també molts altres no; però hauríem de decidir a quina bàndol volem pertànyer, si al dels eterns revengistes o al dels civilitzats.
14 d'abril
Salut i república
Francesc Cornadó
És que els problemes de la República no vénen a partir de la guerra, ja neix arrossegant tot un seguit de problemes i a més cal comptar amb el context europeu, en ebullició i crisi. Era un temps violent, ple de gent violenta, en què molts sectors no veien altre sortida que no fos la violència. Fa angúnia evocar l'assassinat de Calvo Sotelo, tan aprofitat pel franquisme ranci, però de fet va ser un cop al centre del poder, la Pasionària l'havia amenaçat públicament a les corts, tenia immunitat, el va anar a buscar la 'policia republicana'.
Només cal pensar que dos anys després van sortir les dretes triades, que el 34 hi va haver els fets que tothom coneix... en fi. Tot això sumat a la gran divisió de les esquerres, a més.
Un altre tema és que en el present no hi hagi intenció de recuperar els valors republicans seriosos, tot i que algunes fites s'han assolit amb penes i treballs, amb molts treballs.
El gran drama va ser que al final de la segona guerra mundial per estratègia de les grans potències no es restablís el govern legal ni una democràcia convencional, com hauria estat normal i com va passar a Itàlia, a Alemanya, el mateix va passar als països satèl·lits de l'URSS, som peixets en un mar ple de taurons, s'ha de tenir en compte.
comunico a la distingida concurrència que aquesta nit contestaré als comentaris. Aquesta tarda debuta el jove actor teatral de 3 anys Roberto Ortiz eb el paper de corazón de melón.
Fins el vespre,
A casa he viscut sempre amb totes les versions de la pel·lícula, el que m'ha fet pensar que la República "aquella" està molt bé per als llibres d'història, que la vida es viu endavant i que res té a veure aquest món amb aquell. Per tant, visca la República, la que podríem arribar a tenir. Salut.
la veritat Júlia es que allò abans de la guerra, era can garlanda. I s'ha callat moltes coses, donant-li un toc romàtic i idealista molt lluny de la realitat del dia a dia. La veritat és que tots plegats varen fer molt de mal, ja abans de la guerra.
l'aixecament militar Ramón, (no el justifico pas) es va produïr entre altres coses perquè la república anava camí del pedregar i la oligarquia dretana no ho podia permetre. Després se'ls en va anar la mà gairebé quaranta anys, però aquesta ja és una altra història.
Lluís, la república no va declarar la GUERRA, la va propiciar amb el seu desgovern i la seva incongruència.
Lluís, Ramón i Brian: estic d'acord que la causa ve de lluny i en el fons, si Espanya encara a dia d'avui no ha entés res de Catalunya, com voleu que entengués la República, si és que n'ho so creien ni ells.
Salut i força al canut Francesc, i com diuen a Malgrat de Mar.... "i una miqueta per las figueta"
En aixó tens raó Júlia, ningú va voler salvar ni ajudar la República. Clar, com no hi havia en Sarkozy al poder.
Puigcarbó,
He deixat els més entretinguts de llegir pel final del dia.
No dius cap cosa que no sigui certa però l'anàlisi de la violència a la zona republicana es va fer en l'anomenada "Causa General". Faltava fer l'anàlisi de la zona franquista que ja es van espavilar per fer veure que no havia passat res o dir que tot era culpa dels rojos que s'ho van buscar.
Crec que no podem caure en aquest error. Us recomano visitar l'exposició del CCCB de Desaparecidos de Gervasio Sánchez. Ens explica molt bé com arreu del món la família que no troba els seus avantpassats queden tocats de per vida i que el mínim que podem fer és intentar recuperar la seva memòria.
Intentar tancar ferides no veig que sigui res dolent, ans tot el contrari i la meva pregunta és: quin interès hi ha perquè les víctimes del franquisme no puguin enterrar els seus morts en tranquil·litat?
En fi, fem un exercici de separar el concepte de República com a tal i després analitzem els esdeveniments històrics dels diversos moments per on va passar, però sense passió i amb el cap clar.
I de debò, aneu a visitar l'exposició del CCCB i us adonareu on rau la dignitat dels familiars: no en la venjança sinó en l'on han d'anar a plorar els morts.Res més... i malgrat tot, és molt.
I després només vull fer un comentari guerracivilista: una cosa són els assassinats de grups que el govern no pot controlar perquè tenen les armes amb les que han aturat un cop d'estat i l'altre són els assassinats promoguts des d'un govern. Ja sé que al mort i als familiars tant se'ls en fot, però als historiadors no. I aquest és el cas que clama al cel de l'assassinat de Calvo Sotelo, fet per membres de les forces de seguretat. Doncs aquest cas, apliquem-lo a tothom.
I fora de polèmiques, m'agrada que facis apunts que porten a la reflexió, que d'això es tracta i no de cantar només les excel·lències d'un període de manera acrítica.
Visca la República!
Galderich, l'esquerra sempre és mlt més autocrítica i auto flagel·ladora. Jo se el que he sentit explicar a gent de la república que no sabien el que feien els altres. El meu pare, quan va acabar la Guerra (va desertar durant la derrota de la batalla de l'Ebre) parlava olt malament de la república i del desgavell que hi havia, després en fer 4 anys la mili Orense, es va adonar que els altres eren encara pitjor.
Quan als mors, a cada poble saben on els enterraven, els vells t'ho poden explicar. El meu pare sap un lloc vora Sant Quirze de Safaja o n'hi ha d'enterrats, fins i tot un dia es varen trobar un caàaver en una cuneta d'un noi que coneixeien i que encara no havien tingut temps d'enterrar-lo. Dona per a molt el tema i per a res de positiu, allò va ser una lluita fratricida qe ens va dur a on ens va dur i si la República hagues estat forta i unida els sublevats no s'haurien sortit amb la seva.
Francesc, el que pensava el teu pare ho pensava el meu i molta gent.
Galderich, d'incontrolats, més aviat poquets, això també ha estat un tòpic que cal analitzar en profunditat.
Els crims d'estat no són estranys en una dictadura, per desgràcia, són molt més greus en una suposada democràcia, em sembla.
L'anàlisi de la violència feta des del franquisme servia uns determinats interessos i per això cal també recordar avui la realitat de la repressió republicana des de postures més 'neutrals', fins i tot a moltes víctimes o parents de víctimes els feia angúnia la manipulació dictatorial. On posarem les víctimes republicanes fetes pels comunistes o a l'inrevés?
I, sobretot, que moltes víctimes no van ser ni dels uns ni dels altres, van ser víctimes de tot i van rebre per totes bandes, cosa que s'oblida, ja que aquestes resulten molt incòmodes, com resulta incòmode recordar la bona gent que es va jugar la pell pel 'contrari', que aquests sí que són herois de veritat i ni ha uns quants, la gran majoria anònims.
També s'oblida que Barcelona va ser la ciutat del món amb més presons en aquell temps, entre checas, sim, i la resta. Això també comportava un rebuig, palesat en el que diu Francesc del seu pare.
Després van venir els altres i va ser pitjor i llarg, però d'una dictadura militar, què se'n pot esperar? Per això fan més mal els disbarats de les esquerres que els de les dretes, em sembla. Pel fet que els disbarats fets en nom de grans i bons ideals motiven desengany, angoixa i manca de fe en la humanitat.
Poc puc afegir a allò que ja han dit alguns. A mi em sorpren sempre que en tant poc temps: 4 anys i amb eleccions pel mig s'engeguessin tantes i tantes coses socials...
Les anàlisis de la Guerra Civil ara ja costa motl desvincular-les de la República és clar...
Però els 40 (+40) anys posteriors van albaratar una generació sencera. O dues
Júlia, tot plegat va ser un desastre, on molts hi varen perdre la vida inutilment.
jo també ho penso Eulàlia, si que varen fer coses en quatre anys?, tot i que és cert que hi havia molt a fer i molt poc fet.
Em quedo amb la frase del Brian:
"El problema no resolt de Espanya (i Catalunya no se'n pot excloure) es el de acceptar i assimilar de manera civilitzada la seva història."
Penso que el període històric de la República va tenir una part molt positiva d'avenços socials i polítics però i es prou conegut que la Guerra Civil i Franquisme s'ho va carregar...
Pels de meva generació que som nets i besnets d'aquells que varen viure aquell període tot plegat ho mirem amb una certa fredor i llunyania i molt més si és com el meu cas que en la meva família hi va haver des de falangistes a alcaldes repúblicans (que van haver d'exiliar-se a les Amèriques)
Suposo que en tot país cal que passin unes quantes generacions perquè de tot plegat s'en pugui parlar d'una forma més "despolititzada" i més "objectiva", paraula difícil d'utilitzar sobretot quan es parla de la Història recent d'un país i encara hi ha molts supervivents (cada dia menys) que recorden amb emoció aquells tèrbols anys.També és cert que la millor versió dels fets te la pot explicar aquell que la va viure.
Evidentment la recuperació de la memòria històrica sempre hauria de tenir la seva part pedagògica, sobretot per les generacions més joves. Sempre que surt un reporter de la tele al carrer, no sé si està fet expresament, però sempre surten els típics joves que confonen el 23-F amb Franco, no saben exactament quan anys va durar la Guerra Civil i de la transició democràtica n'han sentit ha parlar però no massa...I després de tants anys de Juancarlisme i de sentir als mitjans que es tan "campetxano"...li preguntes a un jove quan haver-hi la IIª República espanyola i et miraran amb cara d'estrany.
Ho dic per experiència. Entre moltes altres ocupacions faig de monitor en un museu a grups escolars i us puc dir que sovint quan parlo de certs detalls històrics d'aquells temps em mirem amb una cara com si els parlés del S.XVIII.
Per tant en aquest país tan nostre i tan mediocre la pregunta seria: estem preparats per recuperar del tot la nostre història i que les generacions més joves la coneguin de veritat? Creieu que realment els interesa?
***
Vaja, Puigcarbó, no volia escriure un post tan llarg però crec que la pregunta que acabo de fer dóna per un dels teus posts tan suculents.
No interessa gens a ningú, o gairebé Gabriel, i diria que aquestes coses COM LA MERDA QUAN MENYS LAS REMENIS MILLOR. Avui en parlava amb el meu pare, m'explicava que a Sant Feliu de Codines pocs canvis van haver-hi anmb la república, llevat dèl del can Maguerris que era molt republicà i va sortir amb una bandera el dia que la varen proclamar. També m'explicava que hi havia un senyor ric del poble que tenia un automòbil que poc el feia servir, i més endavant quan la República ja anava camí de pedregar, els anarquistes li varen expròpiar l'automòbil i el feien servir per anar a conrear, cosa que l'altre feia amb el carro i la mula. Estic amb Eulàlia, que sembla difñicil fer tantes coses en quatre anys, de fet, hi ha una certa mitificació de la República abans de la guerra, tampoc debia ser tot tan bonic. . .