Segons denuncia The Guardian, l'OTAN no va ajudar a uns immigrants que anaven en pastera a Lampedusa i suraven a la deriva. L'Aliança Atlàntica assegura que a la zona només hi havia un portaavions, però estava a 100 milles nàutiques. El vaixell, que portava a bord a 72 passatgers, inclosos dones, nens i refugiats polítics, va tenir una avaria a finals de març després de deixar el port libi de Trípoli amb direcció a l'illa italiana de Lampedusa. Malgrat els senyals d'alarma enviats a la guàrdia costanera italiana i que el vaixell va aconseguir contactar amb un helicòpter i un vaixell de guerra de l'OTAN, ningú va intentar rescatar els seus ocupants, denuncia el diari britànic.
Només onze persones que viatjaven al vaixell, que va estar a la deriva a alta mar durant setze dies, van aconseguir sobreviure. "Cada matí, al despertar-nos, trobàvem més cadàvers, que deixàvem a bord vint-i-quatre hores abans de llançar-los al mar", va relatar al diari Abu Kurke, un dels supervivents. El dret marítim internacional obliga tots els vaixells, inclosos els militars, a atendre les crides d'auxili dels vaixells que es troben a les proximitats i a prestar-los auxili.
El pare Moses Zerai, un capellà eritreu establert a Roma i que dirigeix l'organització per als drets dels refugiats Habeshia, va ser una de les últimes persones que van estar en comunicació amb el vaixell abans que s'esgotessin les bateries del seu telèfon per satèl·lit. "Hi ha hagut una abdicació de responsabilitat que ha resultat en la mort de més de 60 persones, nens inclosos. Això constitueix un crim, un crim que no pot quedar impune només perquè es tractava d'immigrants africans i no de turistes d'un creuer", va denunciar el sacerdot.
Davant noticies com aquesta poc hi ha a afegir, i encara que ara tothom es traurà les puces del damunt justificant el que es injustificable, el cert és que han mort una seixantena de persones que es podien haver salvat. Com diu el pare Moses Zerai, estem davant d'un crim, per omissió, però un crim al cap i a la fi, un crim del que tothom en sortirà impune, rentant-se'n les mans com Ponci Pilat, i als morts ni tan sols ningú els plorarà, són anònims, sense cognoms. Mai més en sabrà ningú dels seus res més d'ells. És el vaixell de l'oblit, a la deriva com la consciència d'uns governs o estaments incapaços de reaccionar davant d'un fent petit per tot el que està succeint, però gran, dolorosament gran pels desapareguts.


Aixó és la realitat, la crua realitat de la guerra i els seus danys col·laterals, la resta paraules, paraules, paraules. . .