ELS ACAMPATS DEL 15-M, TAHRIR I EL 68

Trobo agosarat comparar als acampats del 15-M amb els de la plaça de Tahrir. En principi, poc o res hi tenen a veure, i tampoc res a comparar amb el moviment del maig del 68. La situació és estranya, com taca d'oli s'està extenent i sembla que els acampats (que no revolucionaris) comencen a organitzar-se i a concretar les seves reivindicacions. Tot sembla i de fet ho és, bastant improvisat i es va reconduïnt sobre la marxa, i tot i que no es ni un happening ni una performance, no acaba de semblar un moviment del tot seriós.

Quan al maig del 68, als estudiants si varen unir el sindicats i amb ells els treballadors i aquí va començar a prendre cos i força el moviment contestatari, que es va acabar per esgotament i perqué venien les vacances. Va cambiar alguna cosa el maig del 68?, No!, hauria cambiat igual sense el moviment per la propia inércia de la societat en la seva evolució.

El moviment actual no té la força del maig del 68. Qualsevol de les reclamacions no gaire irades (per cert) venen de vell, i es podien haver reclamat fa dos, tres o cinc anys enrere. Demanen llistes obertes i més coses, com salaris dignes, hipoteques assequibles, poder tornar el pis sense haver de pagar hipoteca de per vida. . . . , res que no s'hagués hagut de reclamar abans.

Perquè doncs ara?. Per un cert mimetisme amb els moviments del nord d'Àfrica, per un ser cansament de l'actual situació, o simplement perqué sí. Però les revoltes, les auténtiques revoltes que després acaben igualment en no res, és fan a sang i fetxe, només que ara no caldria cremar convents ni tallar colls d'aristòcrates, sino sucursals bancaries i algun Ministeri. 

Serviria per alguna cosa? milloraria la situació de la societat? No! però és el que se sol fer de tant en tant, una revolta per poder-la explicar quan ets un ancià als teus nets. Passen els anys i manen sempre els pocs mateixos i els pateixen sempre els molts mateixos.

Aquesta és la realitat, la resta utopies.