Els que sigueu de Sabadell el podreu veure cada dia (dissabte inclós) a la cruïlla del carrer de Vilarrubies amb la Gran via, al que és la carretera de Polinyà. Ve cada mati a peu del Raval de Ca n'Amalia fins el semàfor on demana diners. No obre boca, el caminar pausat amb la mà dreta permanentment disposada a rebre diners com un caixer automàtic, la mirada perduda i el cabell laci llarg el faràn inconfusible als vostres ulls. Sembla talment un zombie, un no viu, o un no mort, un residuu humà, o l'home dibuixat. Pensava avui que l'he vist, en que potser podria parlar emb ell i que m'expliquès - si volia - la seva vida, fer-li alguna fotografia perquè el poguessiu veure i entendre el que intento explicar d'ell. Potser canviaré d'opinió, però de moment he decidit no importunar-lo, en primer lloc per a no difondre la seva deteriorada imatge física i molt em temo si parlés amb ell, l'encara més deteriorada imatge psíquica. Les dues coses per pur respecte pel que segurament havia estat i avui en dia ja ho és. Es possible que un dia venint a trenc d'alba del raval de n'Amàlia cap al carrer de Vilarrubies, a mig pont de la Salut, si té forces per enfilar-se acabi en sec amb l'agonia del que ja no és un esser en vida, sinó un mort vivent. Si ho fes, em sentiria incapaç de retreure-li. Potser per aixó no vull parlar amb ell, sería el primer que li suggeriría, i tampoc es tracte d'aixó. És ell l'amo i bastaix de la seva precaria vida.