Em pregunto perquè els diumenges al matí a primera hora, quan vaig a comprar el pa per anar a esmorzar amb el meu pare, no em saludo amb la gent amb la que em trobo pel carrer. Gent, la mateixa gent que al cap d'una estona, a peu o en bicicleta me la trobo pels camins i ens saludem gairebé efusivament. I és que no som ciutat, som poble, i hi ha coses que no s'obliden.
Tot es va perdent.
ResponEliminaA Ribes, on intento estiuejar cada any, abans tothom saludava, ara, només m'hi trobo quan tiro cap a Queralbs o Núria...
A Mataró.... ni t'explico!
Ser ciudad también tiene sus ventajas. Esto lo sabemos mejor quienes somos de pueblo.
ResponEliminaQuizá porque no lo ha probado...¡ Inténtelo ¿ Sea Ud. el primero en saludar....Verá como todos..todos..le contestamos...salut
ResponEliminala ciutat deshumanitza Joana...
ResponEliminaVeras Pepe, todos los de ciudad son de pueblo, sólo que muchos no lo recuerdan o no lo quieren recordar. Tenemos algunos calificativos interesantes en catalán para los de ciudad, los dos que mas me gustan son,. PIXAPINS (MEA PINOS) I OIQUEMACU (OH! QUE BONITO) unos clásicos ya.
ResponEliminaMiquel, ho he provat, algu torna la salutació (sorprés), i algu remuga quelcom inintenligible.
ResponEliminaHo he provat aquest mati, al carrer Raval de fora venia una noia amb un gos i li he dit: BON DIA! m'ha contestat: que ens coneixem?, No! li he dit, només t'he desitat BON DIA!. Era jove i bonica i el gos molt macu, però em temo no ha entés res...., es deu haver pensat que era un tipus rar o excèntric.
Un tipo raro o excéntrico, o un menorero...
ResponEliminaay ca tipo por aí! Pepe
ResponElimina