Amb els últims sacseigs de les borses ajudat per la rebaixa en la qualificació del deute nord-americà per part de Standard & Poor's, Europa és avui la imatge del fracàs i el desconcert de les seves polítiques econòmiques, de les tensions entre el països del nord i els del sud ofegats per les seqüeles de la crisi amb les seves retallades i ajustos radicals que fins i tot ZP ha hagut d'afrontar teledirigit per la Sra. Merkel i el pànic es comença a extendre. Hi ha qui creu que la crisi d'Europa s'arreglarà amb més Europa, més complicitat institucional, més pensar en el conjunt que en els problemes concrets i particulars, ho veig difícil, Brussel·les és un paquiderm lent a l'hora de prendre decisions i cada país va a la seva antepossant els seus interessos als del conjunt.

Deia ahir Jose Luis Sampedro a Iñaki Gabilondo que aquest sistema actual estava esgotat, que estàvem com Roma, abans de la caiguda del seu imperi, en plena decadència doncs. Només que els bárbars que són qui els varen derrotar, envaïr i substituir en el poder, venien del nord, i ara són els que van millor i han deixat de ser bàrbars. 

No hi entenc gaire de macroeconomía, per a no dir gens, però se m'acut que potser la solució (si és possible) sería que fos Alemanya i no Grecia qui es sortís de l'Euro, tornat al marc i la resta de països de la Comunitat Europea amb un euro de segona velocitat el poguessin devaluar, que prou bé ens anava aquí aixó de devaluar quan teniem l'enyorada pesseta i tot el que ara val un euro costava cent pessetes.