Una de les coses que més pertorba als que no creiem en res sobrenatural és el perfecte ordre que ens envolta, aquest aparent caos milimètricament ordenat que és la natura, on tot, llevat de nosaltres els homínids, té la seva raó de ser. A nosaltres que tant ens agrada l'ordre i tan poc el practiquem, ens descol·loca l'aparent desordre tan ordenat de la natura, i sembla estrany que tota aquesta sofisticada posada en escena sigui producte de la casualitat o de la causalitat. Massa el·laborat tot el procés, la infinitat de plantes, criatures, arbres, insectes que es complementen els uns amb els altres, tot perfectament sincronitzat i armoniós.
Aquest és el nostre drama, que intuim que ha d'haver-hi algú darrere tota aquesta maquinaria de rellotgeria tan perfecte, i ens inventem creadors o els neguem, però els fets són els fets i les evidències les evidències, i un tampoc enten que tot aquest muntatge s'hagi produït només per a nosaltres que potser no deixem de ser un simple experiment més dins del conjunt de l'Univers.
Em vénen a la memòria uns versos d'una persona aparentment gens sospitosa de creure en res, el Sr François Marie Arouet, més conegut com "Voltaire", que sincerament ens han de fer reflexionar sobre qui som, d'on venim, a on anem i que hi fem aquí.



L'univers m'envolta
i jo no puc negar
que aquest rellotge existeix
i no conec el rellotger.


Aquests versos de Voltaire estàn extrets o millor dir memoritzats d'un llibre de José Maria Gironella "Cien Españoles y Dios" de l'any 1969. En ell Gironella preguntaba a cent espanyols la seva idea de Déu. Recordo hi sortia Serrat i molts altres, però la resposta sobre l'existencia de Déu que més em va agradar va ser la de Adolfo Marsillach, perquè expresava el dubte constant que tenim tots.
Deia Marsillach: "Si digo que creo en Dios: miento y si digo que no creo en él también". Aquest llibre de Gironella curiosament es va cremar, no en el foc etern, res d'aixó, simplement el vaig deixar a un amic al qui se li va cremar el pis i dins del llibre hi havia trenta mil pessetes que hi havia deixa't per recordar-se de tornar-me el llibre i anar al Banc a ingressar els diners l'endemà al matí. I és que els designis del senyor són inescrutables.