IMATGE DE DÉU

Ja m'ha passat alguna altra vegada, revisant escrits antics, no sé per qué n'hi ha que s'actualitzen a la data actual. Aquest és de 2012, però com s'ha actualitzat, el deixo, i ja posats, n'he afegit un altre de Jabés del 2013.


"La qüestió no està en si Déu existeix o no, confessava Reb Yasri davant el seu escandalitzat auditori." Si jo crec que Déu existeix, això no prova seva existència. "Si no crec que existeixi, això tampoc prova la seva inexistència." Si hem pogut imaginar a Déu és perquè som capaços de concebre i de abismarnos en la nostra invenció. "Déu roman més enllà, enfortit en el seu misteri i protegit per seu secret." I afegia: "Misteri i secret són només distància vertiginosa entre una paraula tolerada, i un vocable inacceptable."
Ometia Jabés o per boca d'ell Reb Yasri, que Déu existeix només en la imatge que d'ell n'ha creat l'home, a imatge i semblançá d'ell mateix, l'únic ésser en tota la terra qie necessita inventar-se déus per justificar la seva existència.
D'existir....Déu, seria desert.....

L'EXPERIÈNCIA DEL DESERT

L'experiència del desert va ser, per a mi, predominant. Entre el cel i la sorra, entre el Tot i el No-res, la pregunta és cremant. Crema i no es consumeix. Crema per si mateixa en el buit. L'experiència del desert és també l'escolta, l'extrema escolta. No només se sent el que en cap altra part es sentiria, el veritable silenci cruel i dolorós, perquè fins i tot semblés retreure al cor els seus batecs, sinó, igual, quan per exemple està un estirat sobre la sorra i succeeix que, de sobte, un soroll insòlit ens intriga, un soroll com el d'un pas humà o d'un animal, més proper a cada moment, o que s'allunya o sembla allunyar-se, que segueix de llarg. Després d'un bon moment, si un es troba en aquesta direcció, sorgeix de l'horitzó l'home o l'animal que la nostra oïda ens havia anunciat. El nòmada ja haurà identificat a aquesta "cosa vivent" abans de veure-la; immediatament després que l'oïda l'hagi percebut. Perquè el desert és el seu lloc natural.
Jo he tractat, com el nòmada al seu desert, de circumscriure el territori de blancor de la pàgina, de convertir-lo en el meu veritable lloc, com, per la seva banda, el jueu que des de fa mil·lennis ha fet el seu desert del seu llibre; un desert on la paraula, profana o sagrada, humana o divina, ha trobat el silenci per fer-se vocable, és a dir, paraula silenciosa de Déu i última paraula de l'home. El desert és quelcom més que una pràctica de silenci i d'escolta. És una obertura eterna. L'obertura de tota escriptura, aquesta que l'escriptor té per funció preservar. - EDMON JABÈS
-
Comparteix:  

Comentaris

  1. Mí estimado : toca ud un punto verdaderamente complejo. Creo que sabe que hice Teología en el Conciliar (tendencia ortodoxa). Me especializé (esto siempre queda bien) en Metafísica (aquí pudo Aristóteles). Tuve muchos profesores, pero el que dejó impronta en mí, fué Via Taltavull, sacerdote católico, intelectual y profesor. Su máxima era : "teneís que estar dispuestos a pensar contra vosotros mismos", con lo que daba a entender que él, podía estar dispuesto en contra de su creencia religiosa. Tuve la suerte de tener un seminario de tres personas y a Mosén Via como profesor; enseñaba Fenomenología de las Religiones. Aquello fue un compendio de sabiduría, un goze y un disfrute. Su "preferida", y no se me asombre, era la de los Siux de Dakota del Norte, los odawas, para ser más exactos, y nos ponía como referencia la película "Un hombre llamado caballo", pues en esa película salen representados. Decía que eran los más espirituales en todo, y por consiguiente los más creyentes. Yo no puedo quitarle de la duda de una cosa que desconozco, pues tampoco se si Dios existe, pero lo que tengo seguro que cada uno llevamos dentro algo, tanto del Dios bueno como del malo (sabe ud que siempre hay un contrario en todo). Como siempre, ha sido un placer hablar con ud. Me gusta que saque estos temas tan profundos. Se me cuide. Un abrazo. Miquel

    ResponElimina
  2. Mi favorito en este caso seria siempre el demonio, a este no ha habido que inventarlo, lo llevamos dentro.

    ResponElimina
  3. Francesc,
    Mira aquest post...aviam què et sembla

    http://evolucionarnos.blogspot.com.es/2012/03/mar-2012-1-dios-debate-dawkins-vs.html


    Cuida't

    ResponElimina
  4. gràcies Sani, me'l llegire per la tarda que ara haig se sortir i el postç és dens i s'ha de llegir amb calma.

    salut

    ResponElimina
  5. Fíjate si ha pasado el tiempo, más de seís años. Me ha dado tiempo a hacer algo más de especialización, y sigo con la duda de Dios. De acuerdo en en que si, en que llevamos un demonio dentro, debe de ser genético y con innumerables caras. Y como no hay cara sin contrario habremos de dilucidar que algún tipo de demonio bueno también nos rondará, aunque lleva las de perder, porque es complicado hacer las cosas bien con lo fácil que es hacerlas mal.
    Me ha gustado volver a recordar a Via Taltavull. Por cierto, esta semana he visto al Torralba...ya está grande. La edad va en contra de nosotros.
    salut

    ResponElimina
  6. y fíjate también que habia un comentario de Sani Girona que nos dejo hace ya seis años, en Junio de 2013.


    Salut

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ALTRES BLOCS MEUS