Ja m'ha passat alguna altra vegada, revisant escrits antics, no sé per qué n'hi ha que s'actualitzen a la data actual. Aquest és de 2012, però com s'ha actualitzat, el deixo, i ja posats, n'he afegit un altre de Jabés del 2013.


"La qüestió no està en si Déu existeix o no, confessava Reb Yasri davant el seu escandalitzat auditori." Si jo crec que Déu existeix, això no prova seva existència. "Si no crec que existeixi, això tampoc prova la seva inexistència." Si hem pogut imaginar a Déu és perquè som capaços de concebre i de abismarnos en la nostra invenció. "Déu roman més enllà, enfortit en el seu misteri i protegit per seu secret." I afegia: "Misteri i secret són només distància vertiginosa entre una paraula tolerada, i un vocable inacceptable."
Ometia Jabés o per boca d'ell Reb Yasri, que Déu existeix només en la imatge que d'ell n'ha creat l'home, a imatge i semblançá d'ell mateix, l'únic ésser en tota la terra qie necessita inventar-se déus per justificar la seva existència.
D'existir....Déu, seria desert.....

 L'EXPERIÈNCIA DEL DESERT

L'experiència del desert va ser, per a mi, predominant. Entre el cel i la sorra, entre el Tot i el No-res, la pregunta és cremant. Crema i no es consumeix. Crema per si mateixa en el buit. L'experiència del desert és també l'escolta, l'extrema escolta. No només se sent el que en cap altra part es sentiria, el veritable silenci cruel i dolorós, perquè fins i tot semblés retreure al cor els seus batecs, sinó, igual, quan per exemple està un estirat sobre la sorra i succeeix que, de sobte, un soroll insòlit ens intriga, un soroll com el d'un pas humà o d'un animal, més proper a cada moment, o que s'allunya o sembla allunyar-se, que segueix de llarg. Després d'un bon moment, si un es troba en aquesta direcció, sorgeix de l'horitzó l'home o l'animal que la nostra oïda ens havia anunciat. El nòmada ja haurà identificat a aquesta "cosa vivent" abans de veure-la; immediatament després que l'oïda l'hagi percebut. Perquè el desert és el seu lloc natural.
Jo he tractat, com el nòmada al seu desert, de circumscriure el territori de blancor de la pàgina, de convertir-lo en el meu veritable lloc, com, per la seva banda, el jueu que des de fa mil·lennis ha fet el seu desert del seu llibre; un desert on la paraula, profana o sagrada, humana o divina, ha trobat el silenci per fer-se vocable, és a dir, paraula silenciosa de Déu i última paraula de l'home. El desert és quelcom més que una pràctica de silenci i d'escolta. És una obertura eterna. L'obertura de tota escriptura, aquesta que l'escriptor té per funció preservar. - EDMON JABÈS
-