Vagi per davant la meva estima i el meu respecte al cap primer que va tenir la mala sort de xocar contra un fanal de la Castellana, mentre intentava portar la bandera d'Espanya davant la llotja d'autoritats, en la desfilada del 12 d'octubre. Ni m'alegro de la desgràcia, ni crec que ningú li pugui retreure res. Però, sense voler i contra la seva voluntat, ens ha proporcionat una metàfora tan simple i poderosa sobre què està passant avui per aquí que seria fins impropi renunciar a emprar-la. Al capdavall, que almenys la desgràcia serveixi per aprendre alguna cosa, com solem dir sempre per consolar-nos.
Comença la setmana fantàstica d'aquesta campanya. La setmana on tothom té dipositades les esperances per llançar l'escapada definitiva que deixi enrere als seus competidors. La sentència del Procés arribarà esperada per uns com l'ocasió somiada per presentar-se davant els votants com el veritable i original paladí del constitucionalisme, prest a batre en duel amb fermesa i prestància enfront dels astuts independentistes. Altres l'esperen com la cornucòpia d'abundància que posarà fi a les penúries de divisió, cansament i desmobilització que els desconcerten des de fa mesos.

Haurien de caminar-tots amb cura. No vagin a esnafrar-se contra milers de votants farts de veure tractats com fanals, als quals s'encén i s'apaga o es canvia de lloc a conveniència d'uns i altres. Poques vegades es veu venir el cansament civil. El normal és ensopegar amb ell.
També és la setmana quan, potser, el Govern treu a Franco del Valle de los Caídos. Encara que, al pitjor, opten per estirar el culebrot fins just l'inici de la campanya electoral, en un moviment tan bast com irritant. Uns esperen que treure al dictador de la Vall polaritzi el vot progressista en el seu benefici. Altres compten amb activar el vot nostàlgic dels que estaven segurs que mai veurien aquest dia.
Tots dos haurien d'observar bé per on volen. No fos cas que el vot progressista, avorrit per l'espera, comenci a preguntar-se per què no es va fer abans si això era tot el que calia fer. O que el vot nostàlgic es torni a creure l'operació de blanqueig mediàtic rellançada aquests dies al voltant de Vox i Santiago Abascal i els comptes del Partit Popular acabin sent els comptes de la lletera. Els efectes inesperats de les estratègies són com els fanals, quan els veus ja és tard.
Però qui més hauria de repassar el desgraciat accident de la desfilada sembla, sens dubte, Pedro Sánchez. Ningú podria acabar encaixant millor en el perfil del valent i segur pilot que es queda penjat just quan estava a punt d'aterrar entre crits de joia i aplaudiments, després d'una maniobra tan espectacular com arriscada. Pot passar quan guanyes unes eleccions apel·lant al progressisme, a una altra idea d'Espanya i a lluita contra la desigualtat i ara vols guanyar altres apel·lant a l'estabilitat, la defensa de la unitat d'Espanya i la por a l'economia. En aquests cels sempre es mou millor la dreta i si això et agafa de sorpresa, la culpa és teva, no del fanal. - Antón Losada - eldiario.es