El mes de maig, o mes de Maria que deien abans, era quan ens feien resar-li a la mare de Déu cada tarda, portar-li flors i tot aixó, almenys on anava jo als vuit anys a Cal Sr. Vall, que era una escola privada i en principi laica.
Aquesta acadèmia manada per un minusvàlid psicòpata que es passava les classes fumant en pipa i pegant amb la palmeta la canalla, tenia les aules dividides en dos, nens i nenes i òbviament el càstig en fer alguna malifeta – palmeta apart - era anar a la classe dels altres. Tot i aquest panorama tan poc engrescador s’ha de dir que la resta del personal docent era professional, malgrat la senyoreta Valentina que era germana o algun parentiu tenia amb el psicòpata, i era aquesta Valentina una espècie de “ama de llaves” que com un gos guardià ho controlava tot. S’ha de dir també en positiu, que l’ensenyament es feia en català, tot i que la palmeta feia el mateix mal, car la crueltat innecessària amb la mainada indefensa no hi entén d’idiomes. A banda de tot aixó, com a mainada que érem sobrevivíem a aquest estat dictatorial i ens divertíem fent les bretolades que podíem o ens deixaven. Una d’elles (un clàssic) era desenroscar la bombeta del lavabo i posar-hi cinc cèntims de pesseta, així en encendre el llum es fonia la bombeta i els ploms. Una altre més sofisticada perquè s’havia de fer ben fet, consistia en tocar dissimuladament l’esparreguera que hi havia al voltant de la imatge de la verge Maria, de tal manera que a l’estona d’haver encès l’espelma per resar, la flama d’aquesta prengués l’esparreguera i s’encengués tot, amb la consegüent alteració del rés que obviament s'interrompia.
Aquí, en aquesta escola privada, o particular com és deia abans, vaig aprendre que anar a pixar era “aguas menores” i a cagar “aguas mayores” i suposo que vaig aprendre moltes més coses positives que ara no recordo ni m’importa. Queda el substrat clavat al cervell de la cara de sàdic que posava el psicòpata quan pegava amb la palmeta la ma de nens i nenes de set o vuit anys. Tot un exemple del que no ha de ser un ensenyant.
Anys més tard, un excompany em va trucar per fer-me saber que li volien fer un homenatge al psicópata afortunadament ja retirat. El vaig enviar a pastar fang.
Anys més tard, un excompany em va trucar per fer-me saber que li volien fer un homenatge al psicópata afortunadament ja retirat. El vaig enviar a pastar fang.
Alló no era Pegagogía ¡¡¡ ara tot ha fet un cambi radical ¡¡¡ ...salut
ResponEliminaAra hem passat d'un extrem a l'altre Miquel, els alumnes peguen als mestres.
ResponEliminaAmic Francesc, i et dic amic per que se que ho som però en algun racó de la meva memòria hi ha un record dormit que no aconsegueixo despertar, avui he trobat de xiripa aquest escrit teu del Maig, el mes de Maria, del 2012.
ResponEliminaI collons, he vist les coses com si fossin ara mateix. Les descrius tant be i tant exactes que ni filmades en Super-8 tindríem un millor record d'aquelles patètiques situacions.
El minusvàlid psicòpata en cadira de rodes, que els alumnes mes ganàpies tenien que pujar a plom des de la planta baixa als pisos alts per aquelles escales traïdores on mes d'una vegada l'hauria deixat caure rodant des de la segona planta. La seva germana, la Srta. Valentina, una Rotemmeyer també amant de la palmeta que l'únic que tenia de bo era la filla amb unes bones mamelles que amb els nostres onze o dotze anys ja ens hi fixàvem , casada amb un tal Creus, que després de plegar de mestre i palmetaire crec va ser regidor de Cultura de l'Ajuntament. En fi, tots plegats eren mestres de palmeta, humiliacions i clatellots. Qualitat poca. No mes vaig aguantar-hi un curs i mitg; un dia fent classe a les golfes em van fer anar a casa a buscar els deures que m'havia deixat i ja no hi vaig tornar.No se molt lo que hi vaig aprendre en aquest temps, però de cal·ligrafia en vaig fer molta molta. Tanta que penso vaig deixar Can Figuerola sense reserves de Pelikan.
Be, si recordo la raó de la nostra infantil amistat t'ho escriure, encara que sigui pel fet de que érem d'aquella colla que tocava els timbres dels portals i sortien corrent pels carrers de la Creu Alta.
Des de Tàrrega (L'Urgell)
Ostres Josep, ja n'hi recordava aquest escrit. Aquest Creus que dius, tenia un germà escriptor que va morir molt jove.
ResponEliminaD'aquella época recordo, l'Albert Roig, l'Arisa, EL Burnau, en Jordi Malet que em vaig retrobar fa uns quatre o cinc anys.
No sé, deien que era una academia molt moderna (recorda que parlàvem català i algunes clases es feien tambè en català). No et recordo a tu en concret, intentaré fer memòria. No sé si era en aquest escrit o en un altre, però al cap d'uns anys volien fer-li un himenatge al malparit, els vaig enviar a oastarv fang, faltaria més, és que el paio xalava quan et picava la mà amb la palmeta mentre apretava fort la pipa amb la boca. Era un sàdic.
salut, des de la Creu Alta.