EN DEFENSA D'UN CERVELL ESCADUSSER

"De vegades penso que és meravellós com una maquina de fotos pot captar amb tanta perfecció una imatge. En canvi, la nostra ment no pot fer el mateix amb els records, que sembla són nuvolosos, i sovint ens confonen."

Aquest comentari que m'han deixat al blog "instants" m’ha dut a reflexionar. En primer lloc, perquè una càmara de fotos es limita a reproduir amb major o menor encert el que te davant seu (depèn de la màquina i del retratista) en canvi l’ull humà (vegis Cezanne o altres pintors) va molt més enllà i veu allò que ni la pròpia natura és capaç de captar per si mateixa, potser per un excés de modestia. I ell, el cervell, aquesta meravellosa obra de enginyeria que és capaç de reproduir mentalment imatges, o recrear escenes, de visualitzar-les, etèria però concisament, supera amb escreix a la millor màquina del món, encara que sigui japonesa. 

Els qui siguin escriptors m’entendran millor, quan escrius una novel·la, quan hi estàs ben engrescat, o l’estàs llegint que és una altra manera de escriure-la, visualitzes els personatges, els paisatges, tot allò que l’envolta. La pell freda, aquesta maleïda novel·la que em persegueix, la tinc totalment visualitzada fins el punt que si mai volessin fer-ne una pel·lícula, jo els hi podria fer tot l’script o com es digui la posada en escena. En Soleràs d'incerta Glòria, és en Quico Pi de la Serra, i la Trini la Carme Sansa. Tot aquest imaginari el crea i recrea aquest cervell acusat indolentment d’escadusser pel seu propietari, i aquesta meravellosa eina que tan bona, és arrebossada quan és de be, i del qual la diferencia és a penes perceptible, és el que sovint fa dubtar realment de qui som, d’on venim i qui ens ha creat. 
I com deia en Josep Maria Germà traspassat fa ja anys “algun dia, quan els humans siguem nomes alló pel que hem estat creats, energia en estat pur”, tot i que encara no estem preparats per abandonar aquest llast feixuc i escadusser que és el nostre cos, dins del que tampoc si està - de fet - tan malament.